L’escola és una comunitat d’aprenentatge que educa de forma global

IMG_1256

José Palos – L’escola és una entitat que aprèn i que necessita aprendre de la pròpia experiència per poder créixer i millorar pedagògicament. Per això, tant l’alumnat com el professorat han de poder participar en la seva construcció diària com a membres d’un projecte educatiu global, més enllà de la participació a l’aula. També és important una participació àmplia i intensa de les famílies en simbiosi amb el context del qual formen part. S’ha d’aconseguir que el centre esdevingui un espai educatiu que uns i altres sentin com a propi. En aquest sentit, la separació de les etapes educatives en diferents edificis i llocs dificulta el desenvolupament de projectes educatius, que haurien de tenir una coherència al llarg de l’educació de l’alumnat (persistència d’enfocaments, traspàs entre etapes, flexibilitat en el currículum, recursos, etc.).

Això suposa que els centres han de tenir línies de treball i projectes construïts col·lectivament, estables a llarg termini i avaluats periòdicament, amb plantilles estables que assumeixin el projecte educatiu i que s’impliquin i participin més enllà de la seva responsabilitat a l’aula. Per això és necessari establir mecanismes i moments d’anàlisi, reflexió i valoració dels objectius plantejats com a comunitat, de la seva línia pedagògica, dels projectes, de l’organització de la qual es dota, i que tot quedi recollit i sistematitzat com a llegat col·lectiu. Això suposa que el professorat ha d’entendre que és formador i educador, que té una funció de professor reflexiu i d’investigador sobre la seva pràctica, i per això ha de tenir una formació específica sobre aquest tema, així com temps i espais per desenvolupar aquesta comesa (observar, identificar, analitzar, diagnosticar, crear, valorar, avaluar, compartir, corregir, proposar, etc.). (més…)

Anuncis

Bibliotecas del siglo XXI

El caso de la Biblioteca del Bon Pastor

C6952376FC134740B724CB787DCDF37A

Patricia Climente Baiget* – Si buscamos el concepto de Biblioteca en internet, encontramos: “Organismo (…) que facilita el uso de los documentos que precisen los usuarios para satisfacer sus necesidades de información, investigación, educativas o de esparcimiento, contando para ello con un personal especializado”. Ciertamente no es una descripción incorrecta, de hecho es una de sus principales competencias. Sin embargo, cuando conoces la Biblioteca Bon Pastor, analizándola bien, pese a cumplir con este cometido, dicha definición poco concuerda con ella, más bien parece que carece de información, y de contenido.

Mi interés por esta institución surge gracias a las jornadas dedicadas al Día Internacional de la Ciudad Educadora (Barcelona, Noviembre 2017). En el turno de ponencias, Virgínia Cierco, directora del centro, expuso y demostró cómo a lo largo de todo estos años se ha reinventado el servicio y la valoración, que puede ofrecer inicialmente, una mera organización pública más, con dichas características y dentro de una localidad concreta. De tal manera que, en este caso, abarca otras funciones de carácter socioeducativo, y que juega un papel fundamental en el barrio, dando respuesta a las necesidades de una parte de la población de Barcelona, con situaciones socioeconómicas, culturales y educativas complejas.

Me pareció sorprendente. Y dado que en la mencionada ponencia, se despertó en mí la curiosidad de ver cómo lo llevan cabo, me dispuse a hacerle una visita y a conocerla personalmente. Allí, me recibió una directora amable, alegre, siempre con una sonrisa y transmitiéndome esa pasión por el trabajo que desarrollan y esas ganas de, permítanme la expresión, apuntarse a un bombardeo con tal de construir una ciudad mejor. (més…)

Reflexió i aprenentatge servei

Captura de pantalla 2018-05-14 a les 12.08.59

Marta Ballvé – L’aprenentatge servei és una metodologia que no queda definida només per una tasca que es fa al servei de la comunitat, sinó que es tracta d’un projecte educatiu ben articulat que dona protagonisme a infants i joves i fomenta la seva participació dins la comunitat. A la cuina dels projectes d’aprenentatge servei, trobem diferents ingredients que no poden faltar i que es corresponen amb els seus dinamismes: necessitats, servei, aprenentatge, participació, cooperació, reconeixement, parteneriat, etc. Però hi ha un ingredient que aglutina tots els anteriors, els dona un valor afegit i els enriqueix: la reflexió

Com deia John Dewey (1971), “només s’aprèn allò que es fa”, però és imprescindible integrar la reflexió com un component inherent a la mateixa pràctica per assegurar l’adquisició de coneixements, el desenvolupament d’habilitats i l’apropiació de valors que tenen com a punt de partida l’activitat

Aquesta guia vol ser una eina per potenciar la importància de la reflexió en els projectes d’aprenentatge servei. Ens ofereix algunes pistes sobre quins poden ser els moments del projecte en què convé crear espais de reflexió, quins són els agents de reflexió, quins lligams podem establir amb l’avaluació dels projectes, quins recursos ens permeten potenciar espais de reflexió…, entre d’altres. Tots els recursos proposats al llarg de la guia es troben explicats i exemplificats a l’annex del final del document.

Descarregar la guiahttp://www.fbofill.cat/sites/default/files/aps_lareflexio_260318.pdf


 

LA QÜESTIÓ JUVENIL

IMG_1012 - Versió2Salvador Carrasco – La qüestió social és la qüestió del segle, escrivia Pi i Margall el 1857. En els mitjans obreristes catalans de la dècada del 1880 es reivindicaven explícitament la igualtat de drets i deures, la dignificació dels obrers i la justícia. El problema social era ja més qüestió de lluita d’interessos i de classes que no pas d’idees. El canvi històric operat, abans de tot, era el pas del «pauperisme» a la nova «qüestió social», en el marc d’una nova societat de masses. Els grans «problemes socials» del moment eren l’abolició legal de l’esclavitud, la qüestió femenina, l’educació i la protecció social dels treballadors. La solució conservadora del moment als nous problemes era, en expressió d’Emilio Castelar, «la del convent»: submissió, compassió i beneficència.

L’Exposició Internacional de París (1900) marcaria una fita important amb un saló monogràfic sobre «La qüestió social». Al llarg de tot el segle XX la resposta dels moviments socials s’articularia a partir de dues lògiques: una de jeràrquica, disciplinada i institucional, la dels partits i els sindicats (de dalt a baix); i l’altra més cooperativa, de base, i propera a l’acció social directa (de baix a dalt). La crisi europea de la socialdemocràcia és un clar símptoma de la fi d’aquell cicle històric llarg, centrat en la «qüestió social», amb la classe obrera a l’epicentre de la societat industrial. (més…)

El futur de l’educació digital: entre utopies i distopies

Foto_Linkedin_MG_2108Marc Fuertes – El passat dia 17 de gener de 2018 vaig assistir a la presentació dels llibres de la col·lecció outerEDU de l’Editorial UOC, celebrada a l’Auditori de la FNAC (el Triangle) de Barcelona. La col·lecció té per objectiu “promoure una opinió fonamentada sobre educació i societat digital”. El seu nom, outerEDU, deixa clar que vol aportar visions perifèriques i fins i tot externes a l’educació per tal d’enriquir-la i promoure els canvis necessaris. D’aquí que l’acte de la presentació dugués aquest suggerent títol: “L’educació del futur a debat: distopia o utopia?”. I no va defraudar.  Va oferir un debat que navegava entre escenaris de tecnooptimisme i de tecnopessimisme educatius.

 La presentació va ser moderada per la periodista Núria Riquelme i dirigida per Xavier Mas, el coordinador de la col·leció. L’acte comptava amb la presència de Raúl Santiago, co-autor dels llibres “Learning Analytics” i “Flipped Classroom” i Guillem Garcia Brustenga, autor de “La Reina Roja”.  Aquest últim és un llibre d’entrevistes a experts en societat, economia i educació digital sobre el paper de l’educació a la societat líquida. Es tracta d’un llibre amè i directe que evidencia els reptes més crítics als que s’enfronta l’educació (digital). Precisament, a la presentació hi van assistir 3 dels entrevistats: Jordi Riera, Miguel de la Ossa i Baptista Borrell. Finalment, tancaven aquesta fila 0 de luxe l’Ismael Peña-Lopez, la Linda Castañeda i en Jordi Adell, experts en educació i tecnologia, sempre amb el sentit crític esmolat. (més…)

Mitjons i valors a l’escola bressol

imageFátima Avilés i Josep M. Puig – Els nens i nenes d’entre dos i tres anys tenen un problema amb els mitjons i també amb les sabates: a molts els costa posar-se tant una cosa com l’altra. Però dels problemes sempre es pot treure alguna cosa positiva, i en el nostre cas resulta que els mitjons i les sabates —vaja, posar-se’ls— són una magnífica oportunitat de manifestar valors i d’anar-los convertint en hàbits ben arrelats. Us expliquem una escena que segur que ja heu vist, però que ens sembla reveladora.

En Joan s’està despertant de la migdiada, es mou a poc a poc, es frega els ulls, badalla i s’asseu sobre el matalàs. Com un autòmat, estira el braç, agafa les sabates, se les acosta i es mira els peus. Un mitjó el té gairebé fora del peu i l’altre arrugat i desplaçat del seu lloc. Avui té sort: estira l’esquerre cap amunt i a la primera li queda prou ben posat. Per aproximacions va encaixant el taló del dret amb el peu i també ho aconsegueix. Ara les sabates. N’agafa una i mira de posar-se-la amb poc èxit, ho prova repetidament, però acaba per alçar el cap i buscar la mirada de la mestra per demanar-li ajuda amb un somriure. La mestra el mira amb complicitat, se li acosta i canvia les sabates de posició, cada una al costat del peu que li correspon. Ho fa explicant-li que cada sabata és d’un peu i no va bé a l’altre. La mestra s’atura aquí per deixar que resolgui aquest problema de manipulació amb la màxima autonomia. Amb noves energies, en Joan torna a intentar posar-se les sabates, però no se’n surt, no aconsegueix encaixar el peu a dins de la sabata. La situació s’allarga uns segons abans que entri en escena l’Anna, una companya, que el veu de lluny. Se’l queda mirant uns instants i, de sobte, interromp la meditació i se li apropa. Sense dir res s’asseu al davant, agafa una sabata i la col·loca en el peu corresponent, i fa el mateix amb l’altra. En Joan amb dos dits empeny la sabata mentre l’Anna li dona copets a la planta per facilitar la feina. Entre els dos aconsegueixen posar les sabates correctament, aquest model no porta cordons. L’Anna mira en Joan, somriu, l’anima dient-li «molt bé, molt bé» i li fa una abraçada. Abans no marxi, la mestra felicita efusivament l’Anna, que accepta amb satisfacció el reforç positiu. (més…)

Educar-se és de valents

Escanejar

Xus Martín (Coord.)
Mar Espígol, Begoña Leyva, Maria López-Dóriga, Sílvia Martínez i Dolça Valero
Educar-se és de valents. Aprenentatge servei amb adolescents en risc d’exclusió social.
Barcelona, Rosa Sensat, 2018.
Premi Marta Mata de Pedagogia 2017

“Educar-se és de valents parla de nois i noies adolescents que tots coneixem. Els veiem pels carrers de les nostres ciutats amb un posat desenfadat, acompanyats de col·legues amb els que comparteixen estètica, indumentària, un argot propi, alguns trets de les seves fesomies i moltes hores de voltar sense saber ben bé on anar; aspectes que s’usen indiferentment per identificar-los i estigmatitzar-los. Malgrat la seva presència és ben visible, poques vegades els trobem en espais socials en els que sí que participen altres joves de la seva edat. No formen part dels consells de joves, ni són monitors d’esplai, ni van als agrupaments, ni estan apuntats a un gimnàs, ni a una escola de música, ni freqüenten les biblioteques municipals, ni formen part de cap associació en defensa dels drets dels animals, ni els trobem a les manifestacions, ni…. No, no participen de la majoria d’institucions socials perquè no es senten part de la societat. Tot i ser molt joves, ells i les seves famílies han viscut múltiples expulsions i han aprés ràpid que no tenen accés a bens i serveis a l’abast d’altres sectors de la població.

Però allò que tenen en comú els adolescents protagonistes d’aquest treball no queda reduït a trajectòries vitals complicades ni a la manca de relació amb les institucions socials. Són nois i noies que també comparteixen experiències singulars que els han fet créixer i de les qual es senten orgullosos. Una d’elles és finalitzar l’escolaritat després d’haver patit el fracàs escolar i l’absentisme, dificultats davant les quals no s’han rendit. Amb bones dosis de coratge i de confiança han tirat endavant i actualment finalitzen l’etapa obligatòria en centres educatius no ordinaris.

Una altra experiència que els uneix té a veure amb la seva capacitat de donar i d’implicar-se en la millora del bé comú. Amb perseverança s’han format, han adquirit coneixements i han desenvolupat destreses que els han permès donar resposta a algunes de les mancances detectades en el seu entorn. Tots i totes han dut a terme activitats d’aprenentatge servei en les quals, i gràcies al seu esforç i generositat, altres persones han pogut gaudir d’una millora. Acostumats a ser receptors d’ajudes socials, el canvi de rol –ser ells qui donen, qui aporten qui obsequien– els ha des-ubicat i posat davant de nous reptes. Mentre els adolescents ajudaven a col·lectius de la seva comunitat, al seu voltant però també en el seu interior, han passat moltes coses. Coses que volem explicar en els diferents capítols d’aquest llibre.” (Pàgines 13-14 de la Presentació de Xus Martín)


 

Prácticas restaurativas y convivencia

Captura de pantalla 2018-03-20 a les 12.44.35Vicenç Rul·lan y Ricard Vila – Este monográfico se presenta con la intención de abrir espacios de diálogo y de interés que faciliten la difusión de las prácticas restaurativas. Los diferentes artículos y experiencias muestran cómo las prácticas restaurativas pueden ayudar a mejorar la convivencia a partir de: la creación vínculos entre los miembros de una comunidad, la participación de toda la comunidad en el proceso de construcción de un entorno más positivo y la gestión de los conflictos a partir del diálogo y la restauración de las relaciones.

El International Institute for Restorative Practices hace una distinción entre los términos prácticas restaurativas y justicia restaurativa. Las prácticas restaurativas tienen sus raíces en la justicia restaurativa, que es una forma de ver a la justicia penal que enfatiza la reparación del daño ocasionado a la gente y el restablecimiento de las relaciones en lugar de solamente castigar a los infractores (Zehr, 1990). La justicia restaurativa es reactiva, proporciona una prevención terciaria, que se introduce después de que el problema ha ocurrido, con la intención de evitar la recurrencia.

Las prácticas restaurativas, manteniendo el espíritu de la implicación de todas las personas y de la restauración, como claves del proceso, pone el acento en el desarrollo de la comunidad, fortaleciendo sus vínculos y, cuando hay conflicto y tensión, buscando reparando el daño asumiendo responsabilidades y con ello fortaleciendo las relaciones.

Como dice Belinda Hopkins “Las relaciones son importantes para desarrollar la ciudadanía activa y el espíritu de comunidad. Los jóvenes van a la escuela sobre todo para estar con sus amigos y aprender a ser seres sociales. Es necesario que dispongan de muchas oportunidades para aprender a estar en grupo y a interactuar de manera positiva con los demás,… las relaciones son importantes cuando las cosas van mal. Aprender a aceptar la propia responsabilidad, tener que rendir cuentas por las decisiones tomadas y aprender a resolver las cosas con aquellos con los que se comparte un problema, proporcionan a los jóvenes habilidades de un valor incalculable para su vida.”

En nuestro entorno somos muy dados a utilizar refranes para explicar situaciones y especialmente sus consecuencias, a mí me viene a la cabeza “de aquellos polvos, estos lodos”: muchas situaciones negativas son consecuencia de descuidos, errores o desórdenes previos, incluso de hechos aparentemente poco importantes. Las prácticas restaurativas tienen la finalidad de trabajar el conocimiento del otro, fortaleciendo las relaciones interpersonales, y reforzando las bases para que la convivencia mejore día a día. (més…)

Autobiografía

Unknown-1

Matías Cerda* – Hijo de padres que migraron desde el sur de Chile hacia Santiago. Soy el menor de 3 hermanos: niño rebelde, sin miedo, acusado de loco y de problemas psicológicos por vecinos, otros niños y algunos familiares; asimismo por una escuela, en la que recomiendan cambiarme a una “escuela especial” acompañado del consumo de una que otra droga para “niños especiales”. A pesar del funesto panorama, fui acogido por un profesor que creyó en mi, que tan sólo vió dislexia e hiperactividad. Su dedicación y cariño me moldearon, y la institución en su conjunto provocó un giro de 180° en mi modo de ser.

No fue malo, me permitió ordenar las ideas dispersas y alinearme a la sociedad. Sin embargo, reprimir la locura se tradujo en una adolescencia tímida y con muchos miedos: siempre cauto, refugiado en historias fantásticas del otro lado del Pacífico; devoré libros que me llenaban esas fantasías y al mismo tiempo crecía mi imaginación y mi interés por el mundo. Tuve una adolescencia típica, pero de la minoría, del Freaky, el rarito que no hablaba mucho y siempre anda con algún cómic o libro, que jugaba videojuegos y escuchaba Hard Rock; con un despertar sexual en solitario, mirando a otros con timidez y mucha distancia; una baja autoestima y un mundo inventado para poder regocijarme en los laberintos de mi cabeza. Tuve pocos amigos, pero aún los mantengo desde esas épocas, los mismos con los que compartía juegos de fantasía como el rol medieval y la música. (més…)

Reivindica el teu propi domini

Roger_Fry_-_Virginia_Woolf-233x300

Retrat de Virginia Woolf de Roger Eliot Fry

Marc Fuertes – Tenir un domini propi pot ser un punt de partida fonamental per poder tenir veu pròpia, sense intermediaris. Un espai que ens permeti pensar, mostrar, dialogar. Sense aquest espai, com podem relacionar-nos? Com podem ser i existir, realment?

Amb el seu propi domini, els estudiants poden experimentar amb eines, fer portafolis, diaris personals, etc., que només ells controlin. Un domini propi possibilita pràctiques d’alfabetització digital reals i palpables. El professorat hauria de valorar-ho.

 La University of Mary Washington va crear la iniciativa A Domain of one’s own (DoOO), que consisteix a donar a cada estudiant un domini d’Internet propi (i diversos subdominis) i un espai en un servidor, durant tots els estudis. Aquest espai, com que és propi, el pot seguir mantenint un cop acabats els estudis per un preu de mercat molt competitiu.

El nom DoOO ve de l’assaig A Room of One’s Own (1929) de Virginia Woolf, on explicita requisits perquè les dones puguin escriure literatura: privacitat, temps i independència econòmica; o sigui, una habitació i diners: «A woman must have money and a room of her own if she is to write fiction». Aquests són els prerequisits per poder tenir una veu, tota una proesa per a les dones de la primera meitat de segle xx. (més…)