LIDERATGES PER AL SEGLE XXI

estorninos-negros 2

Salvador Carrasco Calvo – En la Societat actual sembla que s’ha d’«excel·lir» per a ser algú. Cal estar a dalt dels llistats del sublim «Olimp» dels primers llocs de les múltiples carreres per «la franja alta» de qualsevol llistat. Fins i tot els rànquings de corrupció arriben a ser notícia.

L’interès per l’excel·lència i el lideratge té profundes arrels històriques i culturals.

Durant «l’època obscura», l’excel·lència obsessionà la reialesa de Micenes i, a la Grècia arcaica, interessà als aqueus i als troians, com descriu la Ilíada. En temps d’Homer, l’areté era una prerrogativa, el privilegi dels «millors», els «superiors»: era la virtut de l’aristocràcia i la noblesa militar. L’expressió deriva de l’arrel Ari-… ‘dominar, dirigir, manar’… «destacar sempre, sobresortir per sobre dels altres i no tacar el llinatge i l’honor dels meus pares». L’heroi mai no tornava enrere per escapar d’un destí tràgic.

D’aquesta arrel, en derivarien verbs grecs relacionats amb el guiatge dels ramats pels pastors, la conducció dels exèrcits en la batalla i altres assimilats a la idea de domini sobre els altres. Tot aristós —tot membre de la casta guerrera encimbellada— buscaria la pròpia areté i l’afirmaria en el seu lideratge. (més…)

Anuncis

Reconèixer per educar

 

Captura de pantalla 2017-12-03 a les 20.11.58

Xus Martín, Josep Puig i Mònica Gijón Reconèixer per educar. Com incorporar l’aprenentatge servei a l’educació social? Barcelona, Fundació Bofill, 2017.

Aquesta guia parteix del nucli filosòfic de l’aprenentatge servei: la força que pel desenvolupament personal i la construcció de la convivència tenen l’altruisme i l’ajuda mútua. Rebre ajuda i donar ajuda és un doble principi bàsic de l’educació.

Estem davant d’una proposta per apropar-se a l’Educació Social des del reconeixement de les persones en risc d’exclusió social. Més enllà de l’assistència i l’acompanyament necessaris, educar també és atribuir a les persones vulnerables dignitat i capacitat de donar. El reconeixement es concreta a través de dos dinamismes: construir una relació educativa que apoderi i oferir oportunitats de contribuir de manera altruista en la comunitat. En la guia es presenten aquests dinamismes i es proposen pràctiques de relació i pràctiques centrades en el do. En concret, l’aprenentatge servei i l’ajut entre iguals. Per últim s’apunten alguns eixos d’intervenció comuns a la gran diversitat de projectes d’educació social.

En l’actualitat algunes entitats socials que treballen amb persones en situació d’exclusió i vulnerabilitat han incorporat a la seva tasca la filosofia de l’aprenentatge servei i l’estan concretant en pràctiques de servei a la comunitat i d’ajuda entre iguals. Experiències que esperem veure créixer i estendre’s. Aquesta guia és el resultat d’aquests assajos i és alhora un horitzó per seguir millorant.

Per descarregar i llegir la guia:  http://www.aprenentatgeservei.cat/intra/aps/documents/reconeixer_per_educar.pdf


 

Premi Marta Mata de Pedagogia

DPvJ8woWkAA2Ho_

La 37è edició del Premi Marta Mata de Pedagogia ha estat concedit a l’obra Educar-se és de valents, coordinada per Xus Martín, professora titular de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. En l’experiència i la redacció del text també han participat Juanfra Carrasco, Mar Espígol, Begoña Leyva, Maria López Dóriga, Iván Manzano, Sílvia Martínez, Marcelo Montori i Dolça Valero, membres de les Unitats d’Escolarització Compartida Esclat Bellvitge, Cruïlla i Fundació SaóPrat o investigadores del GREM (Grup de Recerca en Educació Moral de la UB).

 “Educar-se és de valents parla de nois i noies adolescents que tots coneixem. Els veiem pels carrers de les nostres ciutats amb un posat desenfadat, acompanyats de col·legues amb els que comparteixen estètica, indumentària, un argot propi, alguns trets de les seves fesomies i moltes hores de voltar sense saber ben bé on anar; aspectos que s’usen indiferentment per identificar-los i estigmatitzar-los. Malgrat la seva presència és ben visible, poques vegades els trobem en espais socials en els que sí que participen altres joves de la seva edat. No formen part dels consells de joves, ni són monitors d’esplai, ni van als agrupaments, ni estan apuntats a un gimnàs, ni a una escola de música, ni freqüenten les biblioteques municipals, ni formen part de cap associació en defensa dels drets dels animals, ni els trobem a les manifestacions, ni…. No, no participen de la majoria d’institucions socials perquè no es senten part de la societat. Tot i ser molt joves, ells i les seves famílies han viscut múltiples expulsions i han aprés ràpid que no tenen accés a bens i serveis a l’abast d’altres sectors de la població.

Però allò que tenen en comú els adolescents protagonistes d’aquest treball no queda reduït a trajectòries vitals complicades ni a la manca de relació amb les institucions socials. Són nois i noies que també comparteixen experiències singulars que els han fet créixer i de les qual es senten orgullosos. Una d’elles és finalitzar l’escolaritat després d’haver patit el fracàs escolar i l’absentisme, dificultats davant les quals no s’han rendit. Amb bones dosis de coratge i de confiança han tirat endavant i actualment finalitzen l’etapa obligatòria en centres educatius no ordinaris.

Altra experiència que els uneix te a veure amb la seva capacitat de donar i d’implicar-se en la millora del bé comú. Amb perseverança s’han format, han adquirit coneixements i han desenvolupat destreses que els han permès donar resposta a algunes de les mancances detectades en el seu entorn. Tots i totes han dut a terme activitats d’aprenentatge servei en les quals, i gràcies al seu esforç i generositat, altres persones han pogut gaudir d’una millora. Acostumats a ser receptors d’ajudes socials, el canvi de rol –ser ells qui donen, qui aporten qui obsequien– els ha des-ubicat i posat davant de nous reptes. Mentre els adolescents ajudaven a col·lectius de la seva comunitat, al seu voltant però també en el seu interior, han passat moltes coses. Coses que volem explicar en els diferents capítols.”…. I que podreu llegir ben aviat.


 

Valors de cuir

Processed with VSCO

Paula Escobar i Juan Pedro Fernández Són les 7 de la tarda. És dissabte. Trepitjo la pista. Respiro la mateixa olor de goma i pega que m’ha acompanyat des de la infància. Tanco els ulls. Prenc consciència del meu cos, del meu present. Escolto les meves companyes. Veus diàries i amigues. Obro els ulls i agafo la pilota. Cuir que fa anys que és part de la meva pell. Sona el xiulet. Comença la vida.

L’handbol es pot convertir en un escenari artificial on entrenar per a la vida. La pista i el vestuari són, doncs, espais on viure, aprendre, créixer i compartir i, quan en sortim, aquestes vivències i aprenentatges passen a formar part de nosaltres i ens acompanyen en el nostre camí. Així mateix, l’handbol ens ofereix la possibilitat d’assolir una sèrie de valors que dependran en gran mesura del conjunt de referents (entrenadors, delegats, juntes directives, àrbitres, aficionats, companys…) que giren al nostre voltant.

Practicar l’handbol implica donar valor a les nostres aspiracions personals i comprometre’ns amb nosaltres mateixos a esforçar-nos per assolir-les. És, per tant, un exercici de constància i sacrifici on aprenem a anteposar la consecució dels nostres objectius als obstacles del camí. Un camí en el qual anem coneixent-nos nosaltres mateixos, descobrint els nostres punts forts i dèbils i els nostres límits, donant forma a la nostra personalitat, prenent consciència de qui som i de com volem ser. Un procés on anem acceptant-nos i donant-nos valor. (més…)

Mestres àvies contacontes

IMG_1097

D’esquerra a dreta Mercè Mola, Anna Alabern, Maria Altirriba, Rosa Maria Pujadó i Consol Rovira

Josep M. Puig Rovira – MARC és l’acrònim d’un projecte educatiu singular: Mestres Àvies Recuperadores de Contes. Un grup de mestres, jubilades però no retirades, que dos dies a la setmana es desplacen a l’escola que els ho demana per explicar contes als nois i noies de primària, i algunes vegades també als de secundària o de les facultats d’Educació. Estan convençudes de la força educativa de la narració oral i han convertit la difusió dels contes en un projecte de voluntariat i civisme, a més de ser una manera de no quedar-se quietes.

Les àvies contacontes són un grup ben organitzat. En aquest moment està format per dotze mestres: vuit s’encarreguen de les demandes de la zona nord de Catalunya i quatre de la zona sud, així eviten llargs desplaçaments. Precisament el desplaçament és l’únic cost que tenen les escoles; l’arribada d’un equip d’àvies que fan tres o quatre sessions cada una en funció del nombre de línies del centre és una tasca que realitzen de manera gratuïta. Aquest any, entre els dos equips han fet més de cent cinquanta sortides, que sense afinar massa les xifres poden suposar unes mil tres-centes sessions de contacontes i uns trenta-dos mil nens i nenes que els han escoltat. No està gens malament. (més…)

La teranyina del gènere

Isabel Carrillo (Ed.), Marta Burguet, Rosa Guitart, Carlos Lomas i Milagros Sáinz: Desfer la teranyina del gènere. Vic, Eumo, 2017.

 

Desfer_teranyina_genere“Les belles princeses del present poden transitar per l’àmbit públic, viure aventures i momentàniament ser heroïnes; els valents prínceps també experimenten en l’àmbit privat el món de la cura i mostren maneres més sensibles. És el joc de les aparences de la igualtat formal, en què les nenes juguen a disfressar-se de blau i els nens, de rosa. Són moviments aparentment lliures d’anada i tornada d’un gènere normatiu a l’altre en funció del context, el moment i el grup de relació, però els models de gènere persisteixen, es van teixint des de la infancia i es fan més visibles en l’adolescència. (…) Preocupa no ajustar-se a la norma que estableix el patró de «normalitat», el que és o no és «normal»; preocupa a qui estima i no es vol que una criatura visqui l’experiència que narren algunes històries, com per exemple el conte de l’aneguet lleig, diferent i rebutjat en les primeres passes per la vida. La diferència incomoda, no sabem veure el potencial de la seva singularitat i bellesa, per això encara és massa habitual i generalitzat que en entorns diversos a l’escola, en l’àmbit familiar, en els contextos esportius, en els entorns d’oci, en els mitjans de comunicació…es proposin processos de socialització homogeneïtzadors. «Que sigui com vulgui ser!» «Que faci el que li agradi!» «Allò que importa és que sigui feliç!» Totes són expressions habituals que volen dir en veu alta que sí, que hem avançat en la igualtat. Però el que es diu costa de traduir en les pràctiques quotidianes, en les quals sembla que tothom té la casella assignada i ha d’aprendre a saber encaixar-hi.”


 

Identitats i sentiments de pertinença

IMG_7259

José Palos – En el marc de la diversitat cultural que tenim en els nostres pobles o barris, totes les cultures tenen dret a sobreviure o a existir en condicions d’igualtat. Però les cultures són molt resistents als canvis i, en la interrelació entre elles i en el dia a dia, prenen especial protagonisme les senyes d’identitat, en forma de diferències amb els altres, des d’on s’estableix el diàleg.

Les senyes d’identitat, personals o col·lectives, estan formades pel conjunt de característiques que defineixen les persones o grups i que configuren la imatge que tenen i volen donar en les relacions amb els altres. Per tant, la identitat és una construcció complexa que es pot donar en diferents àmbits i en la qual intervenen molts elements i factors. Diríem que la nostra identitat no és única i que podem tenir moltes senyes que ens identifiquen (lingüístiques, esportives, territorials, musicals, mediambientals, tecnològiques, etc.). I aquesta diversitat de senyes d’identitat pot ser un element d’interacció, de coincidència, d’ancoratge, de coneixement de l’altre, de suma en el diàleg intercultural i en la millora de la convivència. (més…)

Pedagogía Adoratriz

“Las mujeres en situación de prostitución y trata han cambiado mi vida”

Captura de pantalla 2017-11-05 a les 21.44.43

Las mujeres y la intervención han sido mi destino en la educación social. La escucha, la mirada cara a cara y el descubrimiento de la proximidad como puente entre mujeres han sido los ejes de trabajo en los proyectos en los que he participado. Espacios de trabajo pero también de amistad, de lazos solidarios entre muchas y muy diferentes mujeres y, sobretodo, de respeto incondicional.

Las mujeres en situación de prostitución y trata, han cambiado mi vida. Sus historias, su saber y sus deseos, me han hecho un mujer distinta. Son las mujeres que he conocido las que me han llevado a nuevos territorios de mi misma, a nuevas fronteras sobre el compromiso, la entrega o la solidaridad entre mujeres…. Os invito a compartir algunas de estas reflexiones y aprendizajes…a mi manera.


 

EnCORatja’t

Encoratja't_Logo OK_TZ

Susagna EscardíbulEnCORatja’t, per a la igualtat de gènere i la violència zero és la nova proposta educativa que Fundesplai desenvoluparà durant els propers dos cursos, 2017-2019 i que farà de fil conductor de les activitats de lleure educatiu que organitzem: als esplais i centres oberts, als menjadors escolars, als espais familiars de petit infància, a les activitats extraescolars….

Per què una proposta educativa com “EnCORatja’t”?, veiem algunes xifres: el 30% de noies de 15 a 19 anys pateixen violència en les seves relacions afectiva i sexuals (OMS, 2015). A 73 països del món ser homosexual és il·legal i està castigat amb penes de presó i a 12 països està castigat amb la mort (Eitb.us. 2015). Una de cada tres persones joves no identifica els comportaments de control (que et vigilin a través del mòbil per exemple) amb violència de gènere (Ministeri de Sanitat, Afers Socials i Igualtat, 2015). El bullying per raons de LGTBIfòbia s’està estenent per les aules i patis de Catalunya. En només un any, el nombre de casos s’ha duplicat (Ara, març 2017). A les activitats de lleure de dansa o hip hop que organitzem des de Fundesplai, el 14% són nois i el 86% noies” (2017).

Malauradament, malgrat els avenços legislatius, les desigualtats per raó de gènere i la violència que se’n deriva, encara avui són una xacra social sobre la qual cal incidir de forma urgent. (més…)

Vivim en un temps de no-educació?

Si bé el projecte educatiu il·lustrat va fracassar, avui hi ha tots els ingredients per tal que pugui triomfar.

Foto_Linkedin_MG_2108

Marc Fuertes – Vivim en un temps de no-educació? Aquesta pregunta va sorgir d’una ponència que va fer el Dr. Salvi Turró l’any 2014. Amb el títol “Educació i Il·lustració”, parlava de com el projecte educatiu il·lustrat va fracassar. Un dels arguments suggerits, seguint idees de Kant i dels successors, Schiller i Fichte, és que amb la Il·lustració es va reduir el projecte educatiu a l’element “erudició/cultura” i van oblidar les finalitats de l’educació.

Segons Kant, hi ha tres moments en l’educació dels infants i joves. Un primer moment negatiu però necessari que es basa en l’aprenentatge de la disciplina. Un segon moment positiu que s’enfoca a l’aprenentatge de competències, habilitats i sabers (es produeix gràcies al desenvolupament cognitiu). Això dóna pas al tercer moment de formació estricta -la Bildung on hi ha autonomia personal, sentit del deure i el reconeixement d’éssers racionals com un mateix. Aquest tercer nivell dóna lloc a l’educació. Si ens quedem en els dos primers només parlaríem d’“ensinistrament”: la no-educació. Però educar implica establir finalitats que ho lliguen tot i donen forma. (més…)