L’educació com a doble do

MAAUS ENSAYO SOBRE EL DON_ FORMA Y FUNCION DEL INTERCAMBIO _Josep Puig, Xus Martín i Mónica Gijón – Dues paraules sobre la teoria del do abans de parlar de l’educació com a doble do. L’origen d’aquesta idea es troba en l’obra que Marcel Mauss va publicar l’any 1924 i que avui podem trobar en castellà amb el títol Ensayo sobre el don (Katz, 2009). D’entre els nombrosos autors que han considerat el do com a fet antropològic i social rellevant, destaquen els que l’any 1981 es van agrupar sota el nom de Mouvement anti-utilitariste en sciences sociales (MAUSS) i que, encapçalats per Alain Caillé, han recollit, actualitzat i usat les aportacions de Mauss per entendre millor la societat actual. Un grup que publica la Revue du MAUSS (www.revuedumauss.com.fr) i que ha bastit un paradigma alternatiu al pensament utilitarista i neoliberal dominant.

La teoria del do s’oposa a la comprensió individualista dels éssers humans, una mirada que els veu com a éssers interessats, calculadors i preocupats per maximitzar els guanys. S’oposa també a una societat en què la lògica econòmica ho impregna tot a través de processos de privatització, creació de mercats per a tot, generalització dels comportaments competitius i recerca del màxim guany possible. Finalment, s’oposa a un funcionament social que accepta l’explotació, justifica les desigualtats, multiplica el malestar social, desfà la vida comunitària i, de manera accelerada, posa en perill els equilibris ecològics. La teoria del do entén que els humans no es guien en exclusiva per l’interès, sinó que la seva conducta també està motivada per la voluntat de donar, d’implicar-se en un intercanvi de favors i ajudes que pot contribuir a crear una societat més favorable a la justícia, la convivència i la cooperació. (més…)

Anuncis

Cinturó blanc

Captura de pantalla 2018-01-14 a les 16.57.04Cristina Garcia* – Sí, el meu nom és Cristina, tinc 24 anys i cada dia, quan m’ho permet el treball diari i entregues de feines universitàries, sobre les set de la tarda, em trec les sabates, les deixo en un armari amb les dels altres companys i demano permís per trepitjar el tatami. Fem la salutació, formats en paral·lel, davant els mestres, col·locats per ordre decreixent segons el color del nostre cinturó. A mi em toca a prop d’on acaba el tatami, amb els altres companys blancs que han entrat al club després de mi.

Comença la classe de judo però abans vull fer un petit incís. L’ Ignacio i en Fèlix són els nostres mestres, crec que tenen uns 60 anys. L’ Ignacio, encara en actiu, no fa gaire va quedar cinquè al campionat del món de veterans. Jo fa menys d’un any que vaig emprendre el camí del judo. I en aquest poc temps tinc clara una cosa: l’enorme respecte i confiança que tinc pels meus mestres. No sé quin sentiment va néixer abans o si van de la mà. La qüestió és que m’han fet forta per afrontar aquest esport. (més…)

L’alfabetització digital per a la veritat i la llibertat

UnknownMarc Fuertes – L’alfabetització digital no s’ha de centrar només en el domini instrumental de les tecnologies digitals, sinó en saber què fer amb elles cara a participar plenament en la societat digital. Davant la gran quantitat d’informació falsa que circula per canals informatius, tradicionals i actuals, és molt important promoure la capacitat crítica com a forma d’alfabetització digital.

Un dels temes que trobo més rellevants en educació pel context informacional actual és el de l’alfabetització digital per al desenvolupament de la capacitat crítica i per identificar allò vertader i rebutjar allò fals. Si fóssim part d’una societat on els ciutadans s’empassen mentides com si fossin veritats, el panorama que se’ns presentaria seria ben galdós. I potser ja estem abocats a un escenari així.

Sempre hi ha hagut veritats i mentides en els mitjans tradicionals (premsa, ràdio, tv). A Internet hi ha infinitat de torrents i canals d’informació on consumim informació, reaccionem davant d’ella, la comentem, la compartim, i la fem viral. Sembla del tot imprescindible saber què és veritat i què és mentida.

Tenim exemples recents de mentides que s’han venut com a realitats. Van des de simples i innocents falses alarmes (hoaxes), spamming, clickbaiting, fins a notícies que fomenten hàbits de salut perjudicials, o les que promouen el canvi de percepcions polítiques i que poden decantar qui guanya unes eleccions i, per tant, quin rumb agafa un país, una política internacional, etcètera. (més…)

LIDERATGES PER AL SEGLE XXI

estorninos-negros 2

Salvador Carrasco Calvo – En la Societat actual sembla que s’ha d’«excel·lir» per a ser algú. Cal estar a dalt dels llistats del sublim «Olimp» dels primers llocs de les múltiples carreres per «la franja alta» de qualsevol llistat. Fins i tot els rànquings de corrupció arriben a ser notícia.

L’interès per l’excel·lència i el lideratge té profundes arrels històriques i culturals.

Durant «l’època obscura», l’excel·lència obsessionà la reialesa de Micenes i, a la Grècia arcaica, interessà als aqueus i als troians, com descriu la Ilíada. En temps d’Homer, l’areté era una prerrogativa, el privilegi dels «millors», els «superiors»: era la virtut de l’aristocràcia i la noblesa militar. L’expressió deriva de l’arrel Ari-… ‘dominar, dirigir, manar’… «destacar sempre, sobresortir per sobre dels altres i no tacar el llinatge i l’honor dels meus pares». L’heroi mai no tornava enrere per escapar d’un destí tràgic.

D’aquesta arrel, en derivarien verbs grecs relacionats amb el guiatge dels ramats pels pastors, la conducció dels exèrcits en la batalla i altres assimilats a la idea de domini sobre els altres. Tot aristós —tot membre de la casta guerrera encimbellada— buscaria la pròpia areté i l’afirmaria en el seu lideratge. (més…)

Reconèixer per educar

 

Captura de pantalla 2017-12-03 a les 20.11.58

Xus Martín, Josep Puig i Mònica Gijón Reconèixer per educar. Com incorporar l’aprenentatge servei a l’educació social? Barcelona, Fundació Bofill, 2017.

Aquesta guia parteix del nucli filosòfic de l’aprenentatge servei: la força que pel desenvolupament personal i la construcció de la convivència tenen l’altruisme i l’ajuda mútua. Rebre ajuda i donar ajuda és un doble principi bàsic de l’educació.

Estem davant d’una proposta per apropar-se a l’Educació Social des del reconeixement de les persones en risc d’exclusió social. Més enllà de l’assistència i l’acompanyament necessaris, educar també és atribuir a les persones vulnerables dignitat i capacitat de donar. El reconeixement es concreta a través de dos dinamismes: construir una relació educativa que apoderi i oferir oportunitats de contribuir de manera altruista en la comunitat. En la guia es presenten aquests dinamismes i es proposen pràctiques de relació i pràctiques centrades en el do. En concret, l’aprenentatge servei i l’ajut entre iguals. Per últim s’apunten alguns eixos d’intervenció comuns a la gran diversitat de projectes d’educació social.

En l’actualitat algunes entitats socials que treballen amb persones en situació d’exclusió i vulnerabilitat han incorporat a la seva tasca la filosofia de l’aprenentatge servei i l’estan concretant en pràctiques de servei a la comunitat i d’ajuda entre iguals. Experiències que esperem veure créixer i estendre’s. Aquesta guia és el resultat d’aquests assajos i és alhora un horitzó per seguir millorant.

Per descarregar i llegir la guia:  http://www.aprenentatgeservei.cat/intra/aps/documents/reconeixer_per_educar.pdf


 

Premi Marta Mata de Pedagogia

DPvJ8woWkAA2Ho_

La 37è edició del Premi Marta Mata de Pedagogia ha estat concedit a l’obra Educar-se és de valents, coordinada per Xus Martín, professora titular de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. En l’experiència i la redacció del text també han participat Juanfra Carrasco, Mar Espígol, Begoña Leyva, Maria López Dóriga, Iván Manzano, Sílvia Martínez, Marcelo Montori i Dolça Valero, membres de les Unitats d’Escolarització Compartida Esclat Bellvitge, Cruïlla i Fundació SaóPrat o investigadores del GREM (Grup de Recerca en Educació Moral de la UB).

 “Educar-se és de valents parla de nois i noies adolescents que tots coneixem. Els veiem pels carrers de les nostres ciutats amb un posat desenfadat, acompanyats de col·legues amb els que comparteixen estètica, indumentària, un argot propi, alguns trets de les seves fesomies i moltes hores de voltar sense saber ben bé on anar; aspectos que s’usen indiferentment per identificar-los i estigmatitzar-los. Malgrat la seva presència és ben visible, poques vegades els trobem en espais socials en els que sí que participen altres joves de la seva edat. No formen part dels consells de joves, ni són monitors d’esplai, ni van als agrupaments, ni estan apuntats a un gimnàs, ni a una escola de música, ni freqüenten les biblioteques municipals, ni formen part de cap associació en defensa dels drets dels animals, ni els trobem a les manifestacions, ni…. No, no participen de la majoria d’institucions socials perquè no es senten part de la societat. Tot i ser molt joves, ells i les seves famílies han viscut múltiples expulsions i han aprés ràpid que no tenen accés a bens i serveis a l’abast d’altres sectors de la població.

Però allò que tenen en comú els adolescents protagonistes d’aquest treball no queda reduït a trajectòries vitals complicades ni a la manca de relació amb les institucions socials. Són nois i noies que també comparteixen experiències singulars que els han fet créixer i de les qual es senten orgullosos. Una d’elles és finalitzar l’escolaritat després d’haver patit el fracàs escolar i l’absentisme, dificultats davant les quals no s’han rendit. Amb bones dosis de coratge i de confiança han tirat endavant i actualment finalitzen l’etapa obligatòria en centres educatius no ordinaris.

Altra experiència que els uneix te a veure amb la seva capacitat de donar i d’implicar-se en la millora del bé comú. Amb perseverança s’han format, han adquirit coneixements i han desenvolupat destreses que els han permès donar resposta a algunes de les mancances detectades en el seu entorn. Tots i totes han dut a terme activitats d’aprenentatge servei en les quals, i gràcies al seu esforç i generositat, altres persones han pogut gaudir d’una millora. Acostumats a ser receptors d’ajudes socials, el canvi de rol –ser ells qui donen, qui aporten qui obsequien– els ha des-ubicat i posat davant de nous reptes. Mentre els adolescents ajudaven a col·lectius de la seva comunitat, al seu voltant però també en el seu interior, han passat moltes coses. Coses que volem explicar en els diferents capítols.”…. I que podreu llegir ben aviat.


 

Valors de cuir

Processed with VSCO

Paula Escobar i Juan Pedro Fernández Són les 7 de la tarda. És dissabte. Trepitjo la pista. Respiro la mateixa olor de goma i pega que m’ha acompanyat des de la infància. Tanco els ulls. Prenc consciència del meu cos, del meu present. Escolto les meves companyes. Veus diàries i amigues. Obro els ulls i agafo la pilota. Cuir que fa anys que és part de la meva pell. Sona el xiulet. Comença la vida.

L’handbol es pot convertir en un escenari artificial on entrenar per a la vida. La pista i el vestuari són, doncs, espais on viure, aprendre, créixer i compartir i, quan en sortim, aquestes vivències i aprenentatges passen a formar part de nosaltres i ens acompanyen en el nostre camí. Així mateix, l’handbol ens ofereix la possibilitat d’assolir una sèrie de valors que dependran en gran mesura del conjunt de referents (entrenadors, delegats, juntes directives, àrbitres, aficionats, companys…) que giren al nostre voltant.

Practicar l’handbol implica donar valor a les nostres aspiracions personals i comprometre’ns amb nosaltres mateixos a esforçar-nos per assolir-les. És, per tant, un exercici de constància i sacrifici on aprenem a anteposar la consecució dels nostres objectius als obstacles del camí. Un camí en el qual anem coneixent-nos nosaltres mateixos, descobrint els nostres punts forts i dèbils i els nostres límits, donant forma a la nostra personalitat, prenent consciència de qui som i de com volem ser. Un procés on anem acceptant-nos i donant-nos valor. (més…)

Mestres àvies contacontes

IMG_1097

D’esquerra a dreta Mercè Mola, Anna Alabern, Maria Altirriba, Rosa Maria Pujadó i Consol Rovira

Josep M. Puig Rovira – MARC és l’acrònim d’un projecte educatiu singular: Mestres Àvies Recuperadores de Contes. Un grup de mestres, jubilades però no retirades, que dos dies a la setmana es desplacen a l’escola que els ho demana per explicar contes als nois i noies de primària, i algunes vegades també als de secundària o de les facultats d’Educació. Estan convençudes de la força educativa de la narració oral i han convertit la difusió dels contes en un projecte de voluntariat i civisme, a més de ser una manera de no quedar-se quietes.

Les àvies contacontes són un grup ben organitzat. En aquest moment està format per dotze mestres: vuit s’encarreguen de les demandes de la zona nord de Catalunya i quatre de la zona sud, així eviten llargs desplaçaments. Precisament el desplaçament és l’únic cost que tenen les escoles; l’arribada d’un equip d’àvies que fan tres o quatre sessions cada una en funció del nombre de línies del centre és una tasca que realitzen de manera gratuïta. Aquest any, entre els dos equips han fet més de cent cinquanta sortides, que sense afinar massa les xifres poden suposar unes mil tres-centes sessions de contacontes i uns trenta-dos mil nens i nenes que els han escoltat. No està gens malament. (més…)

La teranyina del gènere

Isabel Carrillo (Ed.), Marta Burguet, Rosa Guitart, Carlos Lomas i Milagros Sáinz: Desfer la teranyina del gènere. Vic, Eumo, 2017.

 

Desfer_teranyina_genere“Les belles princeses del present poden transitar per l’àmbit públic, viure aventures i momentàniament ser heroïnes; els valents prínceps també experimenten en l’àmbit privat el món de la cura i mostren maneres més sensibles. És el joc de les aparences de la igualtat formal, en què les nenes juguen a disfressar-se de blau i els nens, de rosa. Són moviments aparentment lliures d’anada i tornada d’un gènere normatiu a l’altre en funció del context, el moment i el grup de relació, però els models de gènere persisteixen, es van teixint des de la infancia i es fan més visibles en l’adolescència. (…) Preocupa no ajustar-se a la norma que estableix el patró de «normalitat», el que és o no és «normal»; preocupa a qui estima i no es vol que una criatura visqui l’experiència que narren algunes històries, com per exemple el conte de l’aneguet lleig, diferent i rebutjat en les primeres passes per la vida. La diferència incomoda, no sabem veure el potencial de la seva singularitat i bellesa, per això encara és massa habitual i generalitzat que en entorns diversos a l’escola, en l’àmbit familiar, en els contextos esportius, en els entorns d’oci, en els mitjans de comunicació…es proposin processos de socialització homogeneïtzadors. «Que sigui com vulgui ser!» «Que faci el que li agradi!» «Allò que importa és que sigui feliç!» Totes són expressions habituals que volen dir en veu alta que sí, que hem avançat en la igualtat. Però el que es diu costa de traduir en les pràctiques quotidianes, en les quals sembla que tothom té la casella assignada i ha d’aprendre a saber encaixar-hi.”


 

Identitats i sentiments de pertinença

IMG_7259

José Palos – En el marc de la diversitat cultural que tenim en els nostres pobles o barris, totes les cultures tenen dret a sobreviure o a existir en condicions d’igualtat. Però les cultures són molt resistents als canvis i, en la interrelació entre elles i en el dia a dia, prenen especial protagonisme les senyes d’identitat, en forma de diferències amb els altres, des d’on s’estableix el diàleg.

Les senyes d’identitat, personals o col·lectives, estan formades pel conjunt de característiques que defineixen les persones o grups i que configuren la imatge que tenen i volen donar en les relacions amb els altres. Per tant, la identitat és una construcció complexa que es pot donar en diferents àmbits i en la qual intervenen molts elements i factors. Diríem que la nostra identitat no és única i que podem tenir moltes senyes que ens identifiquen (lingüístiques, esportives, territorials, musicals, mediambientals, tecnològiques, etc.). I aquesta diversitat de senyes d’identitat pot ser un element d’interacció, de coincidència, d’ancoratge, de coneixement de l’altre, de suma en el diàleg intercultural i en la millora de la convivència. (més…)