Valors de cuir

Processed with VSCO

Paula Escobar i Juan Pedro Fernández Són les 7 de la tarda. És dissabte. Trepitjo la pista. Respiro la mateixa olor de goma i pega que m’ha acompanyat des de la infància. Tanco els ulls. Prenc consciència del meu cos, del meu present. Escolto les meves companyes. Veus diàries i amigues. Obro els ulls i agafo la pilota. Cuir que fa anys que és part de la meva pell. Sona el xiulet. Comença la vida.

L’handbol es pot convertir en un escenari artificial on entrenar per a la vida. La pista i el vestuari són, doncs, espais on viure, aprendre, créixer i compartir i, quan en sortim, aquestes vivències i aprenentatges passen a formar part de nosaltres i ens acompanyen en el nostre camí. Així mateix, l’handbol ens ofereix la possibilitat d’assolir una sèrie de valors que dependran en gran mesura del conjunt de referents (entrenadors, delegats, juntes directives, àrbitres, aficionats, companys…) que giren al nostre voltant.

Practicar l’handbol implica donar valor a les nostres aspiracions personals i comprometre’ns amb nosaltres mateixos a esforçar-nos per assolir-les. És, per tant, un exercici de constància i sacrifici on aprenem a anteposar la consecució dels nostres objectius als obstacles del camí. Un camí en el qual anem coneixent-nos nosaltres mateixos, descobrint els nostres punts forts i dèbils i els nostres límits, donant forma a la nostra personalitat, prenent consciència de qui som i de com volem ser. Un procés on anem acceptant-nos i donant-nos valor. (més…)

Anuncis

Mestres àvies contacontes

IMG_1097

D’esquerra a dreta Mercè Mola, Anna Alabern, Maria Altirriba, Rosa Maria Pujadó i Consol Rovira

Josep M. Puig Rovira – MARC és l’acrònim d’un projecte educatiu singular: Mestres Àvies Recuperadores de Contes. Un grup de mestres, jubilades però no retirades, que dos dies a la setmana es desplacen a l’escola que els ho demana per explicar contes als nois i noies de primària, i algunes vegades també als de secundària o de les facultats d’Educació. Estan convençudes de la força educativa de la narració oral i han convertit la difusió dels contes en un projecte de voluntariat i civisme, a més de ser una manera de no quedar-se quietes.

Les àvies contacontes són un grup ben organitzat. En aquest moment està format per dotze mestres: vuit s’encarreguen de les demandes de la zona nord de Catalunya i quatre de la zona sud, així eviten llargs desplaçaments. Precisament el desplaçament és l’únic cost que tenen les escoles; l’arribada d’un equip d’àvies que fan tres o quatre sessions cada una en funció del nombre de línies del centre és una tasca que realitzen de manera gratuïta. Aquest any, entre els dos equips han fet més de cent cinquanta sortides, que sense afinar massa les xifres poden suposar unes mil tres-centes sessions de contacontes i uns trenta-dos mil nens i nenes que els han escoltat. No està gens malament. (més…)

La teranyina del gènere

Isabel Carrillo (Ed.), Marta Burguet, Rosa Guitart, Carlos Lomas i Milagros Sáinz: Desfer la teranyina del gènere. Vic, Eumo, 2017.

 

Desfer_teranyina_genere“Les belles princeses del present poden transitar per l’àmbit públic, viure aventures i momentàniament ser heroïnes; els valents prínceps també experimenten en l’àmbit privat el món de la cura i mostren maneres més sensibles. És el joc de les aparences de la igualtat formal, en què les nenes juguen a disfressar-se de blau i els nens, de rosa. Són moviments aparentment lliures d’anada i tornada d’un gènere normatiu a l’altre en funció del context, el moment i el grup de relació, però els models de gènere persisteixen, es van teixint des de la infancia i es fan més visibles en l’adolescència. (…) Preocupa no ajustar-se a la norma que estableix el patró de «normalitat», el que és o no és «normal»; preocupa a qui estima i no es vol que una criatura visqui l’experiència que narren algunes històries, com per exemple el conte de l’aneguet lleig, diferent i rebutjat en les primeres passes per la vida. La diferència incomoda, no sabem veure el potencial de la seva singularitat i bellesa, per això encara és massa habitual i generalitzat que en entorns diversos a l’escola, en l’àmbit familiar, en els contextos esportius, en els entorns d’oci, en els mitjans de comunicació…es proposin processos de socialització homogeneïtzadors. «Que sigui com vulgui ser!» «Que faci el que li agradi!» «Allò que importa és que sigui feliç!» Totes són expressions habituals que volen dir en veu alta que sí, que hem avançat en la igualtat. Però el que es diu costa de traduir en les pràctiques quotidianes, en les quals sembla que tothom té la casella assignada i ha d’aprendre a saber encaixar-hi.”


 

Identitats i sentiments de pertinença

IMG_7259

José Palos – En el marc de la diversitat cultural que tenim en els nostres pobles o barris, totes les cultures tenen dret a sobreviure o a existir en condicions d’igualtat. Però les cultures són molt resistents als canvis i, en la interrelació entre elles i en el dia a dia, prenen especial protagonisme les senyes d’identitat, en forma de diferències amb els altres, des d’on s’estableix el diàleg.

Les senyes d’identitat, personals o col·lectives, estan formades pel conjunt de característiques que defineixen les persones o grups i que configuren la imatge que tenen i volen donar en les relacions amb els altres. Per tant, la identitat és una construcció complexa que es pot donar en diferents àmbits i en la qual intervenen molts elements i factors. Diríem que la nostra identitat no és única i que podem tenir moltes senyes que ens identifiquen (lingüístiques, esportives, territorials, musicals, mediambientals, tecnològiques, etc.). I aquesta diversitat de senyes d’identitat pot ser un element d’interacció, de coincidència, d’ancoratge, de coneixement de l’altre, de suma en el diàleg intercultural i en la millora de la convivència. (més…)

Pedagogía Adoratriz

“Las mujeres en situación de prostitución y trata han cambiado mi vida”

Captura de pantalla 2017-11-05 a les 21.44.43

Las mujeres y la intervención han sido mi destino en la educación social. La escucha, la mirada cara a cara y el descubrimiento de la proximidad como puente entre mujeres han sido los ejes de trabajo en los proyectos en los que he participado. Espacios de trabajo pero también de amistad, de lazos solidarios entre muchas y muy diferentes mujeres y, sobretodo, de respeto incondicional.

Las mujeres en situación de prostitución y trata, han cambiado mi vida. Sus historias, su saber y sus deseos, me han hecho un mujer distinta. Son las mujeres que he conocido las que me han llevado a nuevos territorios de mi misma, a nuevas fronteras sobre el compromiso, la entrega o la solidaridad entre mujeres…. Os invito a compartir algunas de estas reflexiones y aprendizajes…a mi manera.


 

EnCORatja’t

Encoratja't_Logo OK_TZ

Susagna EscardíbulEnCORatja’t, per a la igualtat de gènere i la violència zero és la nova proposta educativa que Fundesplai desenvoluparà durant els propers dos cursos, 2017-2019 i que farà de fil conductor de les activitats de lleure educatiu que organitzem: als esplais i centres oberts, als menjadors escolars, als espais familiars de petit infància, a les activitats extraescolars….

Per què una proposta educativa com “EnCORatja’t”?, veiem algunes xifres: el 30% de noies de 15 a 19 anys pateixen violència en les seves relacions afectiva i sexuals (OMS, 2015). A 73 països del món ser homosexual és il·legal i està castigat amb penes de presó i a 12 països està castigat amb la mort (Eitb.us. 2015). Una de cada tres persones joves no identifica els comportaments de control (que et vigilin a través del mòbil per exemple) amb violència de gènere (Ministeri de Sanitat, Afers Socials i Igualtat, 2015). El bullying per raons de LGTBIfòbia s’està estenent per les aules i patis de Catalunya. En només un any, el nombre de casos s’ha duplicat (Ara, març 2017). A les activitats de lleure de dansa o hip hop que organitzem des de Fundesplai, el 14% són nois i el 86% noies” (2017).

Malauradament, malgrat els avenços legislatius, les desigualtats per raó de gènere i la violència que se’n deriva, encara avui són una xacra social sobre la qual cal incidir de forma urgent. (més…)

Vivim en un temps de no-educació?

Si bé el projecte educatiu il·lustrat va fracassar, avui hi ha tots els ingredients per tal que pugui triomfar.

Foto_Linkedin_MG_2108

Marc Fuertes – Vivim en un temps de no-educació? Aquesta pregunta va sorgir d’una ponència que va fer el Dr. Salvi Turró l’any 2014. Amb el títol “Educació i Il·lustració”, parlava de com el projecte educatiu il·lustrat va fracassar. Un dels arguments suggerits, seguint idees de Kant i dels successors, Schiller i Fichte, és que amb la Il·lustració es va reduir el projecte educatiu a l’element “erudició/cultura” i van oblidar les finalitats de l’educació.

Segons Kant, hi ha tres moments en l’educació dels infants i joves. Un primer moment negatiu però necessari que es basa en l’aprenentatge de la disciplina. Un segon moment positiu que s’enfoca a l’aprenentatge de competències, habilitats i sabers (es produeix gràcies al desenvolupament cognitiu). Això dóna pas al tercer moment de formació estricta -la Bildung on hi ha autonomia personal, sentit del deure i el reconeixement d’éssers racionals com un mateix. Aquest tercer nivell dóna lloc a l’educació. Si ens quedem en els dos primers només parlaríem d’“ensinistrament”: la no-educació. Però educar implica establir finalitats que ho lliguen tot i donen forma. (més…)

ApS en la Universidad

Captura de pantalla 2017-10-18 a les 17.56.45Rubio, L. y Escofet, A. (coord.): Aprendizaje servicio (ApS): claves para su desarrollo en la universidad. Barcelona, Octaedro/ICE-UB, 2017.

Aprendizaje servicio (ApS): claves para su desarrollo en la universidad es una obra colectiva que pretende recoger un conjunto de aportaciones que, durante los últimos años, se han ido gestando en relación al aprendizaje servicio como práctica de responsabilidad social universitaria. De esta manera, el libro combina reflexiones de carácter teórico que parten de la literatura nacional e internacional con propuestas para la implementación y consolidación del aprendizaje servicio como una estrategia de aprendizaje y docencia universitaria de calidad.

La estructura de la obra permite diferenciar en tres bloques que avanzan desde una primera aproximación hasta la actual proyección del aprendizaje servicio. (més…)

Donar veu a la memòria

rimg_0541 2

Elisenda Cartañà – Donar veu a la memòria és un projecte d’aprenentatge servei que recupera, a través del teatre, la memòria dels nens i nenes que visqueren en primera persona els grans conflictes del segle XX. A partir de les cartes, els diaris personals o els records d’aquests infants, es creen textos teatrals que s’endinsen en situacions d’injustícia, desigualtat i crueltat com poden ser els bombardejos sobre Barcelona durant la Guerra Civil, l’exili i la repressió durant el franquisme o la vida en els guetos durant la II Guerra Mundial. Els muntatges es complementen amb músiques, dibuixos, poemes i imatges de l’època, que permeten situar l’espectador en aquell passat, a la vegada que es recorda la veracitat dels fets.

En els últims anys, l’interès per aquest projecte impulsat per l’Institut Lluís Vives de Barcelona ha portat diversos mitjans de comunicació del barri de Sants i de la ciutat de Barcelona a entrevistar els alumnes de Secundària que hi participen. D’aquesta manera, tenim enregistrades algunes de les seves reflexions, com les recollides en el vídeo que aquí enllacem: https://donarveu.wordpress.com/qui_som/

Tot sovint, quan es pregunta als alumnes què volen transmetre representant aquestes obres, responen com ho fa Karina Singh, de 1r d’ESO: «volem que la gent conegui aquells fets perquè no es tornin a repetir mai més». Quina millor manera de transmetre la por, la tristesa, la incertesa i la duresa de la vida d’aquells infants, que no podien jugar, que no sabien què els passaria l’endemà i que no entenien el que passava, que posant-se a la seva pell a través del treball actoral? Això és el que fan, cada dimecres a la tarda, els alumnes que hi participen. (més…)