Autor: apsvalors

II GLOBAL SYMPOSIUM UNISERVITATE

Aprendizaje-Servicio, Educación integral y Espiritualidad Transformadora

Te invitamos a ser parte de un encuentro global y multicultural que reúne a participantes y especialistas de los 5 continentes. La segunda edición del Simposio Global Uniservitate es una nueva oportunidad para compartir experiencias, investigar, reflexionar y debatir sobre la pedagogía del aprendizaje-servicio, su dimensión espiritual y su contribución a la identidad y misión de las instituciones de Educación Superior.

Le recordamos que el evento se realizará de manera virtual los días 28 y 29 de octubre de 2021.


Para consultar el programa del Simposiohttps://www.uniservitate.org/ii-global-symposium-uniservitate/

Para inscribirse en el II Simposio en el siguiente enlace: https://www.tfaforms.com/4925843.


Amb metodologia ApS

Josep M. Puig Rovira – El que desitjo comentar en aquest escrit és una idea coneguda, i crec que acceptada i desenvolupada sempre que hi ha ocasió. L’explico, però, perquè no sempre n’he estat prou conscient i perquè de la seva consideració en pot sortir alguna conclusió que ens ajudi a difondre millor l’aprenentatge servei. Expressada de manera sintètica, la idea diu que l’aprenentatge servei és una metodologia pedagògica que s’aplica a continguts molt variats –de fet a qualsevol contingut– perquè el que aporta no és una temàtica –una substància pròpia–, sinó un procediment de treball. El que dèiem, l’aprenentatge servei és un mètode que tothom pot aplicar i fer-se’l seu, sigui quin sigui el seu àmbit d’intervenció. De fet és un mètode que porta un pas més enllà les idees clàssiques de la pedagogia activa: aprendre fent, però sobre problemes actuals de la societat per tal de millorar-la. Una activitat del tot contextualitzada, del tot real. Però tornem al nostre tema, el que estem dient és que des de qualsevol preocupació formativa és possible apropiar-se de la metodologia de l’aprenentatge servei i aplicar-la a la pròpia temàtica o espai de treball educatiu.

Foto de Tay Yong Seng

            Sense ànim de ser exhaustius, posem alguns exemples. Les activitats de reforç de la lectura, com ara el LECXIT, són propostes de voluntariat que apliquen la metodologia de l’aprenentatge servei si van dirigides a joves en formació i els proporcionen aprenentatges i reflexions sobre el que viuen com a docents ocasionals. La ciència ciutadana és una proposta de participació de ciutadans no experts en la planificació de recerques científiques, la recol·lecció de dades i la interpretació dels resultats. Quan els participants són persones en formació i la seva contribució es vincula al currículum, estem fent ciència ciutadana amb aprenentatge servei. En el cas de les diferents propostes vinculades a la justícia global, ens trobem en una situació semblant: en cada un dels seus àmbits temàtics es treballa la presa de consciència crítica dels nois i noies a través de la seva participació en projectes d’aprenentatge servei. De manera que podem parlar d’educació en Drets Humans amb aprenentatge servei o d’educació per a la justícia climàtica o de gènere usant la metodologia de l’aprenentatge servei. El mateix passa amb experiències com ara les intergeneracionals o les mentories, entre d’altres. Les activitats que en cada cas els són pròpies poden realitzar-se com a voluntariat o participació cívica, però també poden afegir la qualitat d’aprenentatge servei si van dirigides a persones en situació educativa. Finalment, el Servei Comunitari –una política educativa del Departament d’Educació de la Generalitat– es realitza amb la metodologia de l’aprenentatge servei.

(més…)

L’aprenentatge servei a les entitats

El Consell d’Innovació Pedagògica (CIP), impulsat per l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (IMEB), va néixer amb l’objectiu de fomentar la coordinació entre les entitats que oferien activitats educatives, en horari lectiu, als centres educatius de la ciutat.

El Consell d’Innovació Pedagògica està format per una comunitat de més de 180 institucions compromeses en la construcció de ciutat educadora a través de la creació i la generació d’experiències educatives.

En els darrers anys, el CIP ha volgut tenir un paper clau en la difusió, l’extensió i la consolidació de l’aprenentatge servei entre les entitats que en formen part. És per aquest motiu que s’ha fet una aposta clara i decidida per incorporar l’aprenentatge servei a les seves entitats com una nova manera d’abordar les propostes pedagògiques i relacionar-se amb els centres educatius.

Per portar-ho a terme, ha comptat des del primer moment amb l’aliança del Centre Promotor de l’Aprenentatge Servei, el GREM de la Universitat de Barcelona i el Consorci d’Educació de Barcelona (CEB), organitzacions que promouen l’aprenentatge servei com a metodologia per al desenvolupament de projectes entre entitats del CIP i els centres educatius de la ciutat de Barcelona

Aquest procés es va iniciar el curs 2016-2017, i des de llavors té com a objectius principals donar a conèixer l’aprenentatge servei entre les entitats del CIP, afavorir el desenvolupament de nous projectes i ajudar a consolidar i millorar els que ja existien en clau de qualitat pedagògica.

Per contribuir a assolir aquests objectius s’ha publicat la guia El potencial transformador de les entitats, que han escrit Laura Rubio (Universitat de Barcelona i Centre Promotor d’Aprenentatge Servei) i Blanca Romañá (Centre Promotor d’Aprenentatge Servei), i que esperem us sigui d’utilitat.

Rubio, L. i Romañá, B. (2021): El potencial transformador de les entitats. Barcelona, Consell d’Innovació Pedagògica, IMEB, Ajuntament de Barcelona.

Descarrega aquí la guia.


La màquina del temps i l’alfabetització digital

Marc Fuertes Alpiste – La pandèmia va posar de relleu els nostres defectes i les nostres virtuts. Vam haver de confinar-nos i entrar en una etapa d’“Ensenyament Remot d’Emergència” on, de manera poc planificada, vam haver de fer front a la no presencialitat o la presencialitat reduïda, fent ús de diferents mitjans digitals i aplicant metodologies docents amb tecnologies digitals.

Seymour Papert (1928-2016), matemàtic, informàtic i educador del MIT (EEUU), va crear la paràbola del viatge en el temps al seu llibre The Children’s machine (1993). Aquesta ve a dir que si poséssim a un grup de cirurgians del S.XIX a una màquina del temps i els portéssim a un quiròfan del present, al·lucinarien amb els procediments quirúrgics i amb els aparells amb llumetes que no sabrien per a què serveixen. Reconeixerien el llit d’operacions i algun instrumental, però seria un context fortament impregnat per tecnologies de maquinari, programari i telemàtiques. Si féssim el mateix amb un grup de mestres del S.XIX i els poséssim a la màquina del temps, què es trobarien a una aula de finals del S.XX? Reconeixerien perfectament els que estaria passant a l’aula i la majoria els elements com pupitres, pissarra, llibres de text, entre d’altres materials i mètodes. Papert feia servir aquesta paràbola per indicar que algunes àrees de coneixement (telecomunicacions, medicina, etcètera) han aprofitat l’evolució tecnològica per a fer un salt qualitatiu i quantitatiu enorme, mentre que d’altres (com l’escola) no tant. Però seria el mateix amb l’educació actual del S.XXI? Probablement, aquests i aquestes mestres del s.XIX ara anirien més perduts.

Durant els anys 80 i 90 del s.XX, tan bon punt les tecnologies digitals van entrar a la nostra vida, des del món educatiu ja es va pensar que caldria ensenyar a fer-les servir als alumnes perquè serien necessàries per a la vida (entengui’s, sobretot, per la feina). Igualment, es va pensar com aquestes tecnologies podien millorar la gestió educativa i també la part pedagògica, és a dir, fer servir eines i programes per millorar l’ensenyament i l’aprenentatge.

A finals dels anys 80 hi va haver una expansió dels ordinadors personals. L’any 84, a l’escola on era alumne, en van comprar un (el primer) i el missatge era que, aquella andròmina blanca i enigmàtica amb un monitor que semblava una tele, calia aprendre-la a fer servir perquè ens ajudaria a treballar millor, que seria el futur. I tant si ho ha estat! Però aleshores, per l’alumnat i pels docents, allò era un misteri. No va ser fins més endavant que vam descobrir els programes que ens permetien ampliar les nostres capacitats: processadors de text, fulls de càlcul, presentacions multimèdia, etcètera. Fins i tot aprendre a programar amb LOGO o amb BASIC. Seria l’any 94 quan el professor de matemàtiques i el de filosofia van instal·lar un mòdem a un ordinador de l’Institut. Em preguntava, amb curtesa de mires, quin sentit tenia connectar un ordinador a un telèfon? Les tecnologies digitals no han deixat d’evolucionar, i nosaltres hem hagut de seguir aquests avenços. S’han anat expandint arreu, especialment amb la ubiquitat actual, que permet dur-les sempre amb nosaltres i estar connectats tot el dia.

(més…)

Amor por los de abajo

Francisco Fernández Buey reflexionó de forma abierta y nada dogmática sobre el papel de la religión en la construcción de una alternativa emancipadora junto a otras tradiciones como el comunismo. Su mirada conserva plena vigencia. El libro que ha preparado Rafael Díaz-Salazar (Fernández Buey, F.: Sobre izquierda alternativa y cristianismo emancipador. Trotta, 2021) recoge buena parte de sus escritos sobre estos temas.

Josep M. Puig Rovira – La primera intención de este libro es ofrecer parte del pensamiento de Fernández Buey a quienes, por razón de edad o por otras circunstancias, no lo conocieron. El motivo que ha alentado la obra es presentar y volver a publicar sus escritos sobre los puntos de encuentro entre el cristianismo emancipador y la izquierda alternativa. Entre el cristianismo y el comunismo tal como él lo entendió.

Fernández Buey nació en Palencia el año 1943 y murió en Barcelona en el 2012. Alumno, compañero y amigo de Manuel Sacristán y de José María Valverde, fue catedrático en diferentes universidades, militó y abandonó el PSUC e IU, nunca dejó su activismo social y político, y tampoco su relevante papel intelectual. En resumen, un filósofo y un luchador, como figura en una placa que le recuerda en su casa natal.

En esta obra, que con acierto ha compuesto y presentado Rafael Díaz-Salazar, se reúnen buena parte de los escritos de Fernández Buey sobre la relación entre la izquierda alternativa y el cristianismo emancipador. Merece la pena leer el pensamiento de un autor comunista y ateo sobre la relevancia de la religión para los seres humanos y para la emancipación. La obra presenta escritos de muy diversa entidad y varios estudios sobre tres autores que encarnan bien un cristianismo atento a los pobres: Bartolomé de Las Casas, Simone Weil y José María Valverde.

Si nos atenemos a algunas de las ideas que encontramos en los diferentes escritos, creo que la frase con que hemos titulado esta nota de lectura recoge la última motivación de aquellos que buscan una alternativa emancipadora: el amor a los de abajo, una expresión en parte de Weil que resume la preocupación por los pobres, los explotados y los desdichados. Una idea que apunta al compromiso y al acercamiento vital a los últimos de la sociedad. Un primer punto en común.

Este ir en busca de los que sufren provoca que personas de diferentes tradiciones se encuentren y colaboren en las tareas y las luchas cotidianas. La experiencia de trabajar juntos resulta de una coincidencia en el diagnóstico de las urgencias que movilizan y comprometen, pero además la experiencia de colaborar crea lazos que luego permitirán un diálogo confiado entre personas con puntos de vista distantes. Así se lo manifestó a Jaume Botey al afirmar que “El diálogo es fundamental en el momento en que te estás encontrando cotidianamente con gente que tienen otras perspectivas y que a pesar de eso los sientes como hermanos.  No se trata de buscar argumentos para saber qué tenemos que criticar o cómo tenéis que defender la religión, sino de buscar formas para trabajar juntos.” (p. 333) Lejos de electoralismos y discusiones meramente ideológicas, Fernández Buey pensaba que hay mucho a compartir en el espacio de la conciencia ética, en la implicación en proyectos de acción y en la inspiración que ofrecen algunos puntos de las respectivas culturas profundas. 

            En este sentido, y criticando la opinión comunista dominante, Fernández Buey propuso una rectificación sobre la naturaleza de la religión al afirmar que no es posible quedarse anclado en las críticas de Freud y Marx. La religión ha podido adormecer a los oprimidos y coartar la libertad y la felicidad de muchos seres humanos, pero de ninguna manera es su última palabra. En la religión hay también emancipación –como ha descubierto en su propia experiencia de lucha y en el estudio de figuras como Las Casas, Weil y Valverde–, hay también un saber sapiencial sobre aspectos importantes de la vida que van más allá de la ciencia sin oponerse a ella y, finalmente, la religión puede aportar la conciencia de formar parte de la misma especie, el amor al prójimo lejano, y a las generaciones pasadas y a las futuras. Una tradición ante la cual se muestra respetuoso y dispuesto a colaborar y a aprender.

            Siguiendo el legado de Ernst Bloch, también parece encontrar puntos en común entre la izquierda alternativa y la religiosidad emancipadora en el cultivo de la esperanza; una esperanza sin optimismo fingido ni ilusión infundada, una esperanza derivada de la convicción que hay causas más importantes que los éxitos y los fracasos coyunturales. Hay causas con sentido y el implicarse en su defensa es más relevante que los altibajos que el día a día pueda deparar. En la esperanza sea comunista o religiosa, Fernández Buey siguiendo a Bloch detecta la abertura y la confianza en algo que está más allá de cada uno de nosotros, un fondo de religiosidad común y un nuevo tema para el acercamiento y la mutua comprensión.

            Ante la crisis de civilización en la que nos encontramos, parece del todo acertado el esfuerzo de Fernández Buey  por reconocer la fuerza de toda tradición emancipadora, en especial la religiosa, y el esfuerzo por contribuir mediante la acción conjunta, la reflexión y el diálogo a la construcción de una nueva cultura de transformación. Aunque en algunos aspectos el libro pueda parecer algo lejano, su fondo es de completa actualidad y probablemente imprescindible.

Fernández Buey, F.: Sobre izquierda alternativa y cristianismo emancipador. Madrid, Trotta, 2021. (Edición de Rafael Díaz-Salazar)

Presentació del llibre de Roser Batlle: “ApS, compromiso social en acción”

Presentació del llibre de Roser Batlle  Aprendizaje-servicio. Compromiso social en acción.

Serà el 6 d’octubre, dimecres, a les 18:00 al Centre Cultural Bellvitge.

Intervindran  Xus Martín, Javier Torregrosa, Pep Vallecillos i María José Pérez Triviño. Tots quatre tenen alguna relació particular amb el tema del llibre i amb la meva pròpia història:

Xus Martín és Doctora en Pedagogia de la Universitat de Barcelona i membre del Centre Promotor d’Aprenentatge Servei a Catalunya.

Javier Torregrosa és el president de la Red Española de Aprendizaje-Servicio.

Pep Vallecillos és Tècnic d’Educació a l’Ajuntament del Prat de Llobregat i formava part del grup d’adolescents del qual jo n’era monitora.

María José Pérez Triviño és Tècnica d’Educació a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat de Llobregat i membre del Grup ApS de L’Hospitalet.

Per raons de seguretat, cal dur mascareta, les cadires estaran separades segons la normativa i a l’entrada us demanarem nom i telèfon per avisar-vos a posteriori si fos necessari.


LLEURE EDUCATIU I INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL

Salvador Carrasco – El món del lleure educatiu fa anys que treballa en les plataformes digitals, al servei de les persones i de la societat. Ho fa fomentant la inclusió digital, lluitant contra les bretxes digitals; facilitant l’accés i l’us de les tecnologies; formant en competències digitals a molts infants, adolescents i joves; promovent, també digitalment, la cura solidària del planeta, alineats amb els Objectius del Desenvolupament  Sostenible (ODS). I ho fa amb uns objectius i prioritats clares; des d’una pregona inquietud ètica; amb una actitud crítica, oberta i activa, des de la qual és possible millorar les coses, ara i aquí, per aprofitar el potencial de la digitalització i fer tot el possible perquè la vulnerabilitat social produïda per la pandèmia no esdevingui quelcom estructural i crònic.

Educació en el lleure i digitalització

Escric després de la lectura de l’obra de Shoshana Zuboff  La era del capitalismo de la vigilancia (Paidos, Barcelona, 2020). Un llibre dens, però imprescindible per entendre les més recents mutacions del model capitalista, de la ma d’una governança computacional, que sotmet els usuaris a una vigilància, a gran escala i a tot nivell. En definitiva, un conductisme radical basat en B. F. Skinner, com antecessor, i en Alex Pentland, com a inspirador.

Per nosaltres son d’especial interès les agudes anàlisis de Zuboff sobre la vida dels adolescents i dels joves (capítol 16), atrapats en les xarxes socials i sovint allunyats del món de la vida, amb fenòmens que posen en evidència el preu o peatge emocional de les xarxes (addicció, no desconnexió, avorriment, confusió, aflicció i aïllament). Està en joc l’autonomia personal i la comunicació humana directa i presencial, cara a cara, pròpia de la vida social real. L’obra ajuda a veure que la salvaguarda del subjecte, individual i col·lectiu, és una de les tasques irrenunciables del moment. Altres autors han vist en les TIC uns instruments afavoridors de la creativitat i la realització personal dels joves i un instrument útil per al desenvolupament de la recerca en camps, per exemple, com la salut.

Amb tot, som davant d’un tema complex en el qual incideixen diversos entorns socials, els hàbitats, les diferències socials i les maneres com son utilitzades. La pregunta fonamental, en el terreny de l’educació, és com el món digital s’ha incorporat en la vida quotidiana dels joves i com aquests perceben la seva relació amb les tecnologies digitals.

El sector del lleure educatiu segueix compromès amb el desenvolupament de la personalitat dels infants i joves, amb els valors que han definit sempre la nostra tasca educativa, mitjançant la formació i la nostra participació activa en els territoris i les comunitats on som presents. Des d’aquests mateixos valors, treballem per l’assoliment d’una societat democràtica, inclusiva també en lo digital. Treballem amb un model formatiu en el qual es combina presencialitat i virtualitat, al servei de l’autonomia de les persones i de la comunitat.

(més…)

La solidaritat com acció comú

Josep Puig Rovira /  La idea que volem argumentar és que l’aprenentatge servei produeix solidaritat perquè activa el dinamisme social de l’acció comú. Com caracteritzar aquesta solidaritat que resulta de la participació en processos d’acció comú? Serà més senzill començar veient maneres d’entendre la solidaritat que no tenen massa a veure amb l’aprenentatge servei. Sense ànim d’esgotar les aproximacions a la solidaritat, parlarem de la solidaritat com a pertinença, com a adhesió i com a auxili. Després veurem que l’aprenentatge servei l’entén com a acció comú.

La solidaritat com a pertinença es refereix a el sentiment de companyonia i a la voluntat d’ajuda mútua que deriva del formar part d’una mateixa realitat, bé es tracti de la nació, la classe social, la religió, una empresa, un partit polític o un club de futbol. La solidaritat així entesa produeix una forta sensació de vinculació i arrelament, es reforça en compartir tradicions i rituals, i proporciona als seus membres una forta socialització. No obstant això, també és procliu a produir ceguesa davant els punts de vista dels altres i a desencadenar enfrontaments. El que Sennett, en el seu llibre Junts, qualifica de “nosaltres-contra-ells”. La solidaritat com a pertinença té un moment positiu, tot i que no és el que busca l’aprenentatge servei.

(més…)

Projectes veterans d’ApS

Roser Batlle, Anna Carmona, David García, Mariona Graell

La veterania és un grau!

La novetat no sempre és la millor opció

Quants cops hem d’assajar una cançó fins que ens surt bé? Quants cops juguem al mateix joc que ens agrada i diverteix tant? Quants cops anem d’excursió a Montserrat? Només un cop i s’ha acabat?

Les coses que valen la pena no es fan només un cop. Sempre trobem motius per repetir! 

Amb els projectes d’aprenentatge servei ens pot passar el mateix. Quan un projecte ha estat un èxit, els nois i noies han aprés molt, el servei ha estat d’alta qualitat l’entitat social i les persones destinatàries ens han manifestat la seva satisfacció… hi hauria alguna raó per canviar de projecte i no tornar-lo a fer?

Doncs sí, n’hi hauria una: que la necessitat social a la que feia front el servei hagués quedat resolta. Aquesta seria l’única explicació objectiva que justificaria abandonar el projecte, una raó a la pràctica poc freqüent. 

Per què no mantenir-lo, desplegar-lo, consolidar-lo… o fins i tot eixamplar l’impacte o millorar encara més la qualitat? No sempre canviar de projecte serà la millor opció. 

La creativitat i la participació en els projectes veterans

Tot i així, a vegades sembla que repetir els projectes sigui una mostra de manca d’imaginació, d’acomodament a la rutina. Bàsicament els arguments que s’ofereixen per canviar contínuament de projecte fan referència a dos aspectes educativament rellevants: la creativitat i la participació dels noi i noies.

En els projectes veterans no es desplega la creativitat?

Aquesta sospita té a veure amb la mala premsa que té la rutina i la repetició: Quan un projecte es nou, els nois i noies poden desplegar més creativitat que si el projecte és “heretat” dels nois i noies del curs anterior o bé si tornen a repetir el mateix projecte de l’any passat.

És clar que això pot passar, però no necessàriament. Precisament un projecte que ja ha quallat al centre educatiu pot oferir el marc idoni per desenvolupar la creativitat perquè es compta amb la base ferma de l’experiència, s’ha assajat prèviament, es coneixen els obstacles que es poden trobar i les relacions amb l’entitat social estan consolidades. Quan això funciona, ens sentim més lliures per ser creatius que quan hem de posar atenció a que la tramoia s’aguanti.

Si, a més, és un projecte identificat amb un nivell educatiu, es produeix l’efecte motivador del ritual de transició: els nens i nenes de 3r esperen passar a 4t per fer el mateix projecte que han vist fer als seus companys i companyes més grans… i pensen millorar-lo!

En els projectes veterans no es desplega la participació?

Aquesta segona objecció pressuposa que és millor que els nens i nenes s’inventin el projecte de dalt a baix, perquè així la participació és més intensa. I, és clar, això implica que no es pot repetir cap projecte. Cada any si o si s’hauria de fer una acció solidària diferent no fos cas que els nens i nenes no participessin prou. D’aquesta manera, el centre no arribaria a comptar mai amb projectes veterans.

Però, a la pràctica, encara que els nens i nenes “no triïn” sobre quin problema volen actuar (per exemple, perquè és una entitat ecologista la que els planteja un problema punyent a investigar i actuar solidàriament)  la seva participació en el projecte pot ser molt intensa, com a resultat  del compromís contret a tercers i el fet d’haver de rendir-hi comptes.

Els tres projectes que a continuació es descriuen tenen una llarga trajectòria a Catalunya i palesen el valor dels projectes veterans:

  • El projecte Grans Històries, del Col·legi Mare de Déu de la Salut de Badalona i la Residència Roca i Pi (14 anys)
  • El projecte Aprèn, participa i dona, del Banc de Sang i teixits de Catalunya (15 anys).
  • El projecte Cuidem els nostres avis, de l’Escola Solc Nou de Barcelona (16 anys).
(més…)

Què aporta l’ajuda entre iguals als infants?*

Maribel de la Cerda – Aquest curs en pandèmia ha estat tot un repte. Des de les escoles, l’inici va ser incert, amb dubtes, pors, neguits… però això no va anar en detriment de la il·lusió, els esforços i l’energia per a l’obertura dels centresgarantint les condicions de seguretat així com les seves funcions essencials. Ara que ja estem a la recta final, podem mirar endarrere i afirmar que ha estat tot un èxit. I és que, malgrat el confinament de grups puntuals i molts canvis que, evidentment ens han afectat a grans i petits, les escoles han estat modèliquesen la seva capacitat d’adaptació i de donar resposta a la situació actual.  

Foto: Sònia Armengol i programa Komtü

Però malgrat aquesta lectura positiva, el cert és que aquest curs hem hagut de renunciar a algunes de les nostres pràctiques habitualstot incorporant algunes modificacions força artificials: les mascaretes, els grups estables, la distància física, la reducció o inexistència de sortides a l’entorn o la impossibilitat d’implementar alguns projectes característics, en són alguns exemples. I precisament dedicarem aquest article a una de les propostes que aquest curs no hem pogut implementar per l’organització en grups estables: l’ajuda entre iguals.

Què és l’ajuda entre iguals?

L’ajuda entre iguals és una  pràctica d’aprenentatge serveique impulsa la creació de vincles entre persones que comparteixen un mateix estatus, però que alhora presenten una diferència que permet a una d’elles assumir un rol educatiu intencional respecte l’altre. Un recurs molt emprat pels educadors i educadores, i amb una àmplia gamma d’experiències al nostre territori. 

Els programes de padrins/es de lectura, les associacions esportives gestionades pel propi alumnat, les experiències de col·laboració entre alumnes de diferents cursos, els projectes com el dels alumnes guia o els de mediació i resolució de conflictes entre iguals, són alguns exemples de com es concreten aquest tipus de pràctiques als centres educatius.

Què aporta l’ajuda entre iguals a l’alumnat?

L’ajuda entre iguals és una proposta senzilla que generaun context d’aprenentatge molt positiu pels infantsque hi participen.  

L’alumnat que facilita la seva ajuda i recolzament consolida els coneixements mitjançant l’experiència. El domini sobre el que es vol transmetre resulta essencial, i no hi ha millor manera d’aprendre que ensenyant. A més, els infants fan alguna cosa amb i per a algú altre, augmentant la seva autoestima, la satisfacció personal, la motivació, la responsabilitat i el compromís vers l’activitat. Sense oblidar, en aquest punt, com resulta de necessari i imprescindible l’acompanyament i el suport per part dels educadors i educadores

Els i les alumnes que reben l’ajuda obtenen una atenció individualitzada i suport de la mà d’un referent proper.Disminueix la seva por a equivocar-se i guanyen seguretat, cosa que facilita enormement el propi progrés i la superació dels reptes que se’ls puguin plantejar.

Créixer en relació amb els iguals

Allò essencial en l’ajuda entre iguals és que l’alumnat, quan treballa de forma conjunta, posa en pràctica un dinamisme bàsic d’humanització: el reconeixement mutu entre persones. La proximitat existent entre els infants afavoreix la creació d’una relació caracteritzada per la confiança, la complicitat i l’afecte. 

Així, doncs, els i les alumnes que hi participen treballen plegats per assolir un objectiu educatiu precís, a la vegada que es coneixen i construeixen un vincle i una relació d’amistat. I és precisament amb l’obertura d’aquest canal de l’afecte i de les emocions que l’aprenentatge es veu potenciat. 

Com a conclusió, mitjançant l’ajuda entre iguals els infants són capaços de construir relacions interpersonals i vincles afectius. Un aprenentatge bàsic per al creixement personal, social i, en definitiva, per a la vida. 

Hem de considerar, per tant, que a mesura que tot vagi passant i sigui possible, resultarà més necessari que mai potenciar aquest tipus de pràctiques a les escoles.Per a aquest temps de distanciament i limitacions en les relacions entre companys i companyes i tot el que ha comportat, l’ajuda entre iguals pot ser un bàlsam. 

Maribel de la Cerda, Project Manager del Programa Komtü

(*) Article publicat a la newsletter del mes de juny del Programa Komtü. Komtü és un programa impulsat per la Fundació Nous Cimsque treballa per a la millora del benestar emocional dels nens i nenes a les escoles d’infantil i primària.