Autor: apsvalors

La qüestió social i la bretxa digital

Salvador Carrasco Calvo – Cada dia son més els assajos i recerques sobre la Revolució Digital, la Intel·ligència Artificial o, com altres prefereixen, la “Quarta Revolució Industrial”. Son intents d’entendre el món en el que vivim. Una tasca complexa i multidimensional.

Recordem que, amb la Primera Revolució Industrial, es passà de la producció dispersa a concentrar la producció en les fàbriques; i amb els nous invents i les noves màquines s’ acabaria automatitzant la producció i es transformarien les comunicacions i el transport. Espai i temps deixarien de ser considerats categories subjectives (a prioris, havia dit Kant) per a esdevenir condicions físiques, determinants de les condicions de vida i de treball de la població i dels nous processos que afectarien a les societats industrials del segle XIX i principis del XX, en totes les seves dimensions.  

El conjunt dels problemes derivats de les transformacions operades per la Revolució Industrial i els canvis operats en les societats (econòmics, en l’ estructura social i en el món del treball i de la cultura) serien coneguts com la “Questió Social”. La “qüestió obrera” seria un dels seus més significatius vessants, però no l’ únic. Així es donava a entendre en el Pavelló dedicat a la Qüestió Social en l’ Exposició Universal de París de l’any 1900. La Qüestió Social, com deia Robert Castel, ha viscut, durant les darreres dècades, una profunda metamorfosi, “que fa tremolar totes les certeses i recomposa tot el paisatge social”.

Un camí imparable fins a la digitalització
El camí cap una automatització més plena, amb la robòtica i la digitalització seria ja imparable: del taylorisme (l’ Organització Científica del Treball), a les Relacions Humanes, al posfordisme i la producció lleugera. I així fins als xips, les computadores, Internet, els smartfhons i ara les xarxes 5G amb l’ Internet de les coses i l’aplicació a la futura conducció autònoma. Tot un món nou que està canviant, sens dubte, les nostres maneres de viure, de produir i de treballar. 

(més…)

Infància i pantalles

Manifest sobre l’ús de les pantalles per promoure un desenvolupament saludable en la primera infància (de 0 a 6 anys). Adreçat a institucions i entitats vinculades a l’etapa de la primera infància. Promogut amb l’objectiu de conscienciar de la necessitat de preservar la primera infància de la sobreexposició continuada als dispositius digitals i pantalles.

“Els infants arriben al mon amb un munt de possibilitats i amb totes les necessitats per cobrir. Pot semblar que ara més que mai es té cura i més vigilància de la petita infància a tots els nivells (social, familiar, econòmic, educatiu, pediàtric), però la presencia constant de pantalles ens obliga a repensar i revisar les estratègies educatives per garantir que aquestes necessitats es mantinguin al centre.

Vivim en una societat tecnològica on tothom ha de ser competent a nivell digital per governar l’ús que en fem. Cal preservar els infants de l’excés de pantalles en les primeres edats i fomentar-ne un ús conscient i proporcionat, per tal que puguin créixer de la forma més saludable possible i amb una mínima mediació digital.”

Text del Manifest Infància i Pantalles 0-6


Adela Cortina, honoris causa per la UB

A proposta de la Facultat d’Educació i per iniciativa del Grup de Recerca en Educació Moral (GREM), la Universitat de Barcelona conferirà el grau de Doctora Honoris Causa a la professora Adela Cortina. Ho farà en un acte acadèmic que tindrà lloc el proper dimecres 25 de maig a les 12 hores en el Paranimf de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona.

La Dra. Adela Cortina és Catedrática de Ética y Filosofía Jurídica, Moral y Política a la Universidad de Valencia. L’any 2008 va ser la primera dona a ingressar com a Miembro de Número de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas. Ha desenvolupat una àmplia activitat acadèmica i de mestratge universitari i també una intensa activitat cívica en diferents comissions, consells i fundacions d’ètica aplicada. Ha rebut múltiples distincions universitàries i diferents premis pels seus escrits, entre els quals es compten més de vint llibres i innombrables articles.

A més, la professora Adela Cortina ha col·laborat amb el GREM des de fa molts anys en diferents accions al voltant de l’Educació en Valors i l’Educació per a la Ciutadania. També va participar com a ponent en les II Jornades d’Intercanvi d’Experiències d’ApS, que va organitzar el Centre Promotor d’ApS, i en el XIV Encuentro Estatal de la Red-ApS.

Si podeu assistir, ho heu de comunicar mitjançant següent enllaç:

https://www.ub.edu/ubforms/ca/gaip/investidura-de-doctors-honoris-causa-professor-schreiber-i-professora-cortina


Tosquelles i la pedagogia institucional

Josep M. Puig RoviraFrancesc Tosquelles va ser el creador de la psicoteràpia institucional –i inspirador de la pedagogia institucional–a partir de la seva experiència a Saint-Alban (França), on va treballar després de marxar exiliat en acabar la Guerra Civil. Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia, 2021) és un magnífic llibre de Joana Masó que situa la trajectòria i les aportacions de Tosquelles en el seu context històric, social i cultural. I ara el CCCB ofereix una exposició –Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat– que val la pena visitar.

Francesc Tosquelles neix a Reus l’any 1912. Es forma com a metge i s’especialitza en psiquiatria, rep una significativa influència d’Emili Mira, de la lectura de la tesi de Jaques Lacan i de l’obra sobre teràpia ocupacional d’Hermann Simon. S’implica políticament en el POUM, Partit Obrer d’Unificació Marxista, allunyat del comunisme oficial. Durant un breu període, que acabà l’any 1936, treballa a l’Institut Pere Mata. A l’inici de la Guerra, el mobilitzen i l’envien primer al front d’Aragó i després és anomenat cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’Exèrcit d’Extremadura i director de la clínica d’Almodóvar del Campo, on comença a desenvolupar propostes terapèutiques que més endavant aprofitarà. Amb el triomf de les tropes franquistes, passa a França pels Pirineus, està uns mesos al camp de Setfons i a partir del 1940 s’incorpora a l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban. Un centre situat en una regió pobra, en plena ocupació nazi i durant un període en que van morir prop de 40.000 pacients als hospitals psiquiàtrics de França,  l’anomenat extermini dolç. A Saint-Alban no es va patir fam, com ara explicarem i, a més a més, es va iniciar una revolució del treball terapèutic en els hospitals psiquiàtrics. També va ser refugi de jueus i resistents, com per exemple Paul Eluard; lloc d’interès per a artistes, com Tristan Tzara i Jean Dubuffet, aquest darrer va fer una estada rellevant per la conceptualització de l’art brut; o també espai de formació, com en el cas de Jean Oury, psiquiatra que dirigirà posteriorment La Borde i que tanta influència va tenir en el món de l’educació. Saint-Alban esdevé el laboratori on es desenvolupa un conjunt d’experiències que després es coneixeran com a psicoteràpia institucional. A finals dels seixanta, Tosquelles s’incorpora parcialment a l’Institut Pere Mata i participa en la seva renovació. Mort a França l’any 1994.

En el llibre i en l’exposició del CCCB trobareu una completa i viva descripció d’aquesta trajectòria, avancem aquí tant sols dues paraules sobre la psicoteràpia institucional. De manera prioritària tracta de reconèixer la dignitat de les persones malaltes, transformar els entorns de vida deshumanitzats, donar responsabilitats quotidianes i capacitat de decisió als interns, combatre les actituds que recordin el feixisme i la guerra i, pel damunt de tot, evitar que aquests propòsits quedin en simples formulacions. Per aconseguir-ho, cal primer curar les institucions per tractar els malalts com a essers humans i per mirar de curar-los. Canviar els psiquiàtrics significa en primer lloc obrir-los a l’entorn per vincular els malalts a tasques normalitzades tan properes com sigui possible als seus contexts habituals de vida. Fer de camperols ajudant els veïns de la zona va ser una de les claus per no patir fam, a més d’una activitat terapèutica. Vincular-se amb els veïns, però també refer les relacions entre els interns i el personal de l’hospital –professionals de la medicina i no professionals–, així com també amb els visitants ocasionals. I per facilitar-ho es posa a la seva disposició la gestió d’un conjunt d’institucions que permetran crear formes de vida desitjables. S’instauren els clubs on els malalts prenen en les seves mans de manera cooperativa i autogestionada tants aspectes del funcionament de la vida del centre com sigui possible. L’organització del treball i les tasques artesanals, la presa de decisions econòmiques de la cooperativa, la preparació d’obres de teatre i la programació de sessions de cinema, el muntatge i realització de les festes, l’edició de revistes d’us intern del centre o destinades a lectors de fora, les excursions i les activitats esportives, entre d’altres pràctiques que poden omplir una vida amb significat. S’abandona el sistema d’aïllament, empobriment vital i control dels malalts per instaurar una experiència col·lectiva de creació i d’us de noves institucions –noves pràctiques– que els posarà en condicions d’una normalitat guaridora.

(més…)

Paisatges quotidians

José Palos – Si tanco els ulls i penso en els paisatges que m’han quedat en la memòria des que era petit apareixen un pati de barraques amb una riera al costat, un carrer sense asfaltar que acaba en un camp de garrofers i després el cementiri, un barri de blocs amb molts centenars d’habitatges, camps de cultiu i autopistes amb cotxes, i alguns més que estan relacionats amb els meus llocs habitats. No són postes de sol espectaculars, paisatges de desert, boscos tropicals o altres que per les seves característiques o moment resulten impactants i que si cerco en la meva memòria també apareixen, però més fugaços  i amb una càrrega experiencial menor. Però són aquests segons als quals donem més valor quan ens referim a un paisatge amb valor. La diferència entre els uns i els altres es podria exemplificar amb la importància o impacte del paisatge d’un volcà en erupció per a l’illenc resident o per al turista que veurà l’espectacle de la natura. La diferència està entre un paisatge viscut o un paisatge visitat. No vull amb això menysprear els paisatges espectaculars que m’encanten visitar i que animo a fer-ho, sinó que voldria posar en valor els paisatges quotidians amb tot el seu contingut experiencial, evocador i significatiu. Paisatges que han estat els constructors del procés de la nostra vida i que per quotidians els obviem i no utilitzem el potencial que tenen com a element de reflexió i d’anàlisi.

Definicions de paisatge tenim moltes però no és el lloc per a entrar en elles. El Conveni Europeu del Paisatge (2000) es refereix a ell com qualsevol part d’un territori, tal com el percep la població i que és resultat de l’acció i interacció de factors naturals i humans. És una realitat física, una realitat percebuda i un recurs que com a producte social i cultural sintetitza història, experiències i ens mostra simbologies que expressen idees i concepcions de la societat. Crec que era Milton Santos que deia que un paisatge és més que un espai físic, més que un espai social i més que un espai econòmic, perquè el paisatge, com a producte social, a més conté materialitat, conté vida, acció, interacció, subjectivitat i existencialitat.

(més…)

Premis ApS

 La Xarxa Espanyola d’Aprenentatge Servei i la Fundació Edebé, amb la col·laboració del Ministeri d’Educació i Formació Professional, tornen a impulsar la convocatòria de caràcter estatal Premio Aprendizaje-Servicio 2022, que enguany arriba a la seva setena edició, adreçada a entitats socials, centres d’educació Infantil-Primària, ESO-Batxillerat i Formació Professional i Ocupacional, que estiguin desenvolupant pràctiques de aprenentatge servei.

Són pràctiques que uneixen èxit educatiu i compromís social. En elles, nens, nenes i joves s’impliquen en accions destinades a millorar el seu entorn al mateix temps que enforteixen coneixements, habilitats, actituds i valors: aprenen tot fent un servei a la comunitat.

▪ Plantant arbres, aprenen sobre els boscos i el paisatge, la desforestació, el canvi climàtic…

▪ Muntant una campanya de donació de sang, aprenen sobre els grups sanguinis, els components de la sang i la seva funció en l’organisme, les transfusions…

▪ Creant un itinerari turístic amb codis QR, aprenen sobre el patrimoni artístic i urbanístic de la seva població, sobre història, sobre tecnologia mòbil…

I en totes aquestes experiències, a més, els nois i noies aprenen esforç, organització, treball en equip, presa de decisions, solidaritat, empatia, habilitats comunicatives…

Des de la web https:// aprendizajeservicio.com s’accedeix a tota la informació. Els projectes es poden presentar en català, euskera, gallec i castellà. Hi ha temps fins al 30 de setembre 2022. S’acullen projectes de dos cursos acadèmics: el 2020-2021 i el 2021-2022.

Donen suport a aquesta iniciativa DKV Assegurances, Fundació la Caixa, CENEAM (Ministeri de la Transició Ecològica i Repte Demogràfic), OEI (Organización de Estados Iberoamericanos), Fundación Ana Bella, Mullor S.A, Educo, Plena Inclusión, Torresco, Esemtia, Fundació Princesa de Girona, Esade, Arci Nature, ACES-Andalucia i l’Ajuntament de Sevilla.

Si coneixeu educadors i educadores implicats en desenvolupar el talent dels nens, nenes i joves al servei del bé comú… animeu-los a presentar el seu projecte!


Sense sucre

Josep M. Puig – Començar el comentari d’un llibre valorant positivament el títol i el subtítol pot quedar una mica superficial, però crec que en aquest cas està del tot justificat. El subtítol diu exactament de què va el llibre: la vivència d’una dona occidental que es submergeix en la cultura del Marroc. D’això va el llibre. I el títol, Sense sucre, ens parla d’un detall, potser menor, en el que la noia occidental no pot acceptar ni transigir amb un hàbit de la cultura marroquina: prendre el te molt carregat de sucre. Ella no hi vol gens de sucre, i sorprèn i es fa mirar. Però potser sense sucre podria referir-se també a la mirada amb què ens presenta la vida al Marroc i la vida de la seva família, està casada amb un marroquí. Una mirada plena d’afecte i amor, de comprensió i reconeixement, de voluntat d’entrar i de gaudir, però no és una mirada ensucrada a la realitat de cada dia del Marroc. Títol a banda, és un llibre que us atraparà.

Un llibre que almenys admet un triple nivell de lectura. En primer lloc, com ja s’ha dit, es una aproximació a la cultura marroquina explicada a través del dia a dia d’una família, de la família marroquina de la protagonista. Una descripció, amb infinitat de detalls i anècdotes, de festes, àpats, anada al hamman, visites al mercat i al fotògraf, de fer el ramadà i de rituals lligats a la mort i de molts altres aspectes que us donaran una idea ben completa de la vida al Marroc. Amb un estil descriptiu i amb tocs suaus d’humor i de crítica.

Però aquest primer nivell és inseparable del segon. La descripció està feta per una dona occidental que, a causa del seu matrimoni, entra de bon grat a formar part de la família del seu home i durant les freqüents visites comparteix la vida quotidiana a Casablanca i al poblet d’on és originària la família. És la vivència d’una dona occidental compartint la vida diària entre dones marroquines. Principalment, entre dones perquè hi ha una forta separació dels homes i una dedicació en exclusiva a les feines de manteniment de la família, i tant a casa com al carrer queden molt invisibles i menystingudes. Alhora, però, la nostra protagonista deixa constància del pes que traginen les dones, del seu paper essencial com a suport de la vida –dels fills, del marit i dels grans–, així com sovint de la família ampliada i del veïnat. Dones poc considerades, a estones esborrades, però que alhora transmeten humanitat i molt sentit comú. Dones amb les què se sent bé, tot i la distància que separa les seves vides, i amb les que tasta una altra manera d’estar en el món. Un xoc i un aprenentatge.

I tot plegat ens porta al tercer nivell de lectura: el tema omnipresent de les identitats. Com habitar alhora dos mons? Com orientar-se entre dues formes de vida en tants aspectes contraposades? Com enllaçar la dona activa, emprenedora, que vol ser lliure i conduir la seva pròpia vida amb la dona que es dilueix i està lligada a la solidaritat profunda de la comunitat. Perdre l’escalf i guanyar llibertat o perdre llibertat i guanyar escalf. En paraules de l’autora, és la tensió entre la modernitat i un món que es resisteix a caviar: “Entre l’individualisme i la llibertat i la pertinença forta i segura al grup, a la tribu i a la comunitat. No és una tensió banal, té dimensions tràgiques per a moltes persones, sobretot per a les dones que es troben a la frontissa de les dues cultures, que, com a portadores de valors, viuen esqueixades entre els anhels de llibertat i la pressió de la continuïtat de la tradició. El neguit dolorós d’escollir entre la soledat d’una anomenada llibertat i la solidaritat a tot preu, la dels llaços de sang que comporta, indefectiblement, la renúncia a la pròpia individualitat.”

I després del diagnòstic, encara assaja un camí: “… sabent-me impregnada de la decadència occidental, d’aquest salt de la civilització cap al buit, busco vestigis de la tribu a casa meva, i agraeixo tot allò que m’han regalat en aquest racó de món de tradició musulmana i llengua àrab i amazic. Potser així, rescatant els gestos antics que encara perduren en el meu trosset de Mediterrània, podré donar assossec a la meva ànima i trobaré, per fi, el meu lloc.”

Estrada Gelabert, Mireia

Sense sucre. Una dona occidental al Marroc.

Ara Llibrers, 2022.


Fer ApS per una alimentació sostenible

Susagna Escardíbul i Carles Xifra – L’any de la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible a Barcelona ha posat de manifest que el sistema agroalimentari actual no només provoca la mala salut de les persones sinó també constitueix l’amenaça més important per a l’estabilitat del planeta (és responsable del 30% de les emissions totals de gasos d’efecte hivernacle, pèrdua de biodiversitat, degradació de sòls, consum excessiu d’aigua, etc.) a més de ser un factor clau de les desigualtats i vulneracions de Drets Humans.

L’informe de de la Comissió EAT-Lancet, Our Food in the Anthropocene: Healthy Diets from Sustainable Food Systems, conclou: “Si no passem a l’acció els infants d’avui heretaran un planeta degradat, on bona part de la població tindrà una salut pitjor i més desnutrició”. És en aquest passar a l’acció on l’aprenentatge servei troba el seu lloc i pot contribuir significativament a sacsejar consciències i a transformar les coses.

Una fotodel context

S’estima que l’any 2050 serem gairebé 10.000 milions de persones al planeta. Totes amb la necessitat vital de menjar perquè a diferència d’altres béns de consum, menjar és essencial per a la supervivència i la salut. Tanmateix, l’accés a una dieta saludable i nutritiva durant tot l’any és impossible per a gairebé 3.000 milions de persones al món (FAO, 2020).

A la vegada, els nivells de sobrepès i obesitat s’estenen de forma alarmant arreu del món i més de 40 milions d’infants menors de cinc anys n’està afectat. Som davant d’una dieta malsana que es fa global i les ciutats s’han convertit en entorns alimentaris obesogènics, on el consum de productes ultraprocessats (incitats per una publicitat ferotge), hipercalòrics, alts en greixos i sucres afegits, el menjar ràpid i els snacks estan cada cop més presents en el menú diari.

No podem obviar que vivim allunyats i desconnectats del medi natural i del lloc on es cultiven els aliments. Per això, la majoria de nosaltres no sabem gaire cosa sobre l’origen i les característiques dels aliments que mengem. Hem construït un sistema molt complex de producció industrial d’aliments.  Portem taronges de l’Argentina o mongetes de Kenya perquè es puguin consumir els 365 dies de l’any. Entre d’altres coses, la distància entre la producció d’aliments i el seu consum disminueix l’autosuficiència dels territoris, fomenta relacions injustes dins de la cadena alimentària i ens desconnecta dels ritmes estacionals de la nostra agricultura local.

Per últim, tant el mateix sistema com els nostres hàbits alimentaris són responsables d’una situació que escapa a tota lògica i que com a mínim,  des d’un punt de vista ètic,  ens hauria de fer pensar: una tercera part de la producció mundial d’aliments es perd o va a parar a les escombraries i prop del 50% d’aquest malbaratament té lloc a les llars.

(més…)

La mort a les escoles

Zaïra MorenoTot ésser viu té un inici i un final, un naixement i una mort. Malgrat ser aquestes afirmacions irrefutables, actualment la mort és un dels grans tabús de la nostra societat, percebuda de forma negativa i censurada. Aquesta evitació de la mort es magnifica enormement quan es tracta el tema amb infants. Antigament, les persones morien a casa seva, acompanyades de la família i veïns. Ara, morim a les institucions sanitàries, allunyats de la comunitat. És més, la cerca de l’eterna  joventut i del benestar permanent és un ideal molt arrelat socialment, cosa que invisibilitza la vellesa, la malaltia i, conseqüentment, la mort. Però no parlar o intentar ocultar-la no fa que deixi d’existir. La situació actual de crisi sanitària per la COVID-19 ha fet que la mort es converteixi en una realitat diària en la vida de totes les persones. Ara, més que mai, crec què és necessari replantejar-nos pedagògicament i comunicativament aquest tema. Com a futura pedagoga i actual monitora de menjador, em sento amb la responsabilitat d’aprendre a abordar aquest aspecte de la nostra existència a les aules.

Des de petites estem exposades a morts fictícies a través de la televisió, les pel·lícules, els dibuixos animats i, actualment, a les xarxes digitals. Tot i això, molt poques vegades obtenim una explicació sobre que és la mort real i com afrontar-la des del context familiar i l’educatiu.  Per tant, el primer contacte amb aquesta realitat sol ser molt sobtat, per la defunció d’un ésser estimat. Si no rebem una explicació pedagògica sobre la mort, poden aflorar pors irracionals i sentiments de culpabilitat. Per minimitzar aquestes conseqüències és essencial parlar amb els infants de la mort des del primer moment en què es desperta la seva curiositat pel tema. Les escoles juguen un paper molt important en aquest sentit i no es pot fer d’una altra forma que desenvolupant una Pedagogia de la Mort.

(més…)

Joves vulnerables

Entornos que capacitan nos acerca al trabajo educativo con adolescentes que abandonan la escuela de forma prematura. Presenta una educación pensada para movilizar capacidades y para ello propone una serie de actividades para desarrollar cada una de esas capacidades.

La educación de los adolescentes que abandonan la escuela de forma prematura suele generar opiniones diversas en las que se tiende a acentuar su incapacidad para aprender y su incompetencia social, un juicio precipitado que esconde una realidad más compleja. Desde el conocimiento cercano y el trabajo con equipos educativos que atienden a esta población, Entornos que capacitan parte del hecho que los jóvenes en riesgo de exclusión no están negados para aprender ni para vivir en comunidad y, por otra parte, valora el impacto que tienen los entornos en el desarrollo integral de las personas.

En el libro se aborda la necesidad de una educación orientada a movilizar capacidades que no se han desarrollado suficientemente en adolescentes de entornos desfavorecidos y realiza una propuesta de intervención estructurada en torno a cinco capacidades básicas. Cada capacidad se presenta a partir de aportaciones teóricas, relatos etnográficos, metodologías didácticas y propuestas de actividades.

Los recursos que se presentan han sido puestos en práctica en entidades socioeducativas que abordan, desde el respeto y la esperanza, la formación de los chicos y chicas que han fracasado en la escuela.

Martín, X. i López-Dóriga, M.

Entornos que capacitan. Intervención con adolescentes y jóvenes en riesgo de exclusión.

Madrid, Narcea, 2022.