Autor: apsvalors

Aprendre de Greta Thunberg

  “… prendre els adults de la mà i dir-los: us necessitem per tenir simplement l’oportunitat de sobreviure al futur “.

 

fridays-x-future-bcn-318x450

Josep M. Puig Rovira – El  moviment Fridays for Future convida a recordar un llibre de l’antropòloga Margaret Mead publicat en els anys setanta –Cultura i compromís–, allà l’autora afirmava que hi ha moments en què la societat ha d’aprendre dels joves, moments en què ells creen i transmeten als adults la novetat.

El llibre en realitat parla tres tipus de cultura. Les cultures postfiguratives, pròpies de societats tradicionals de canvi lent, són aquelles en què els adults saben quins coneixements transmetre als joves i quins valors inculcar-los. El passat i l’experiència dels adults s’imposa sobre les generacions joves i reprodueix les formes de vida de sempre. Ja no estem en aquest model.

Les cultures configuratives, pròpies de les societats modernes, centren la seva atenció en el present. La finalitat no és repetir el passat, sinó adaptar-se a l’actualitat, sempre canviant i en moviment. És una preparació per assimilar les novetats, una formació que vol joves flexibles i plàstics. Un pas endavant que avui resulta insuficient per enfrontar el final d’etapa en què ens trobem. No n’hi ha prou amb viure el present, ni veure com arriba el demà, cal imaginar proactivament un futur diferent. (més…)

Anuncis

Aventures d’aprenentatge

Aventures_d_aprenentatgeMar Esteve Ràfols – En aquest llibre no trobareu un plantejament prescriptiu de què és i com s’ha de dur a la pràctica el treball per projectes; de fet, ni tan sols se’n fa una definició acotada. S’hi tracta el treball per projectes més com una perspectiva que com una tècnica o mètode tancats i s’intenta aprofundir-hi reflexionant-ne la pràctica i la teoria, però sempre des del lloc d’una experiència educativa real i concreta. Per això, si algú vol documentar-se sobre el treball per projectes, no en tindrà prou amb aquest llibre, però les pàgines que segueixen podran servir per animar-lo a començar, per aprofundir en l’itinerari si ja hi és o per enriquir-lo i posar-lo en diàleg per construir saber pedagògic personal i comunitari.

L’experiència a la qual remet és la de l’escola Epiqueia, una escola petita i rural de l’Alt Penedès que ja fa uns anys que treballa en una pràctica pedagògica renovadora i reflexiva. El que aquí s’explica, però, no és ni la globalitat ni el més essencial d’aquest projecte d’escola; n’és, només, un aspecte rellevant. Malgrat que la situació des de la qual es parla és singular, l’experiència es pot compartir. Per això espero que es doni aquella paradoxa que fa que les coses més singulars, locals i reals siguin les més extrapolables. Perquè ja sabem d’antuvi que no es poden ni s’han de fer iguals, però poden inspirar, fer pensar i, molt important també, encoratjar i fer companyia —perquè la lectura crea complicitats. Crec que moltes de les coses que s’expliquen en aquest llibre i que s’han viscut i pensat en un petit poble rural poden ser inspiradores, per exemple, per a una escola de barri d’una ciutat. Crec que és així, i espero que sigui així. Jo he tingut aquesta vivència: sentir-me interpel·lada i inspirada pedagògicament per experiències i testimoniatges diferents o llunyans —en el temps, en l’espai, en el context… De fet, els llibres de temes metodològic didàctics generals i genèrics que no remeten a cap experiència o experiències concretes tenen el perill de ser aplicables. I, aleshores, els mestres i les mestres som copiadors i executors d’unes premisses, directrius o orientacions. I en educació no es tracta d’això. (més…)

Assemblees de classe

DSC_5508_2_-3

Josep M. Puig Rovira – Darrerament sembla que ha repuntat l’interès per les assemblees de classe; menys del que convindria, però alguna cosa es mou. Les assemblees de classe són una pràctica educativa que preveu destinar regularment un temps en la programació de la feina habitual de l’aula per reunir el grup sencer i parlar de temes rellevants, analitzar-los i prendre decisions, que després s’hauran d’aplicar. Es pot parlar de tot allò que el professorat i el grup classe entenen que cal debatre, des de problemes de convivència, fins a qüestions relatives a la feina, les activitats festives o qualsevol altre aspecte significatiu. Tant els temes que poden sotmetre’s a consideració de l’assemblea, com el nivell d’influència de l’alumnat en les decisions, pot variar d’un centre a l’altre, però les assemblees són sempre un instrument de participació de l’alumnat i un moment privilegiat de diàleg i de gestió conjunta dels aspectes de la vida del grup que estan en mans dels nois i noies.

De les assemblees de classe se’n va parlar molt a finals dels seixanta i durant bona part dels setanta. El maig del 68 no va ser el seu origen, però sí un bon altaveu i una motivació important per als docents. Abans, el moviment de l’Escola Nova havia adoptat l’assemblea com una eina de participació dels infants en la vida de l’aula, i més endavant les pedagogies antiautoritàries la van convertir en un instrument cabdal de llibertat i de gestió col·lectiva del grup, en van fer la peça essencial de la seva proposta educativa. Per uns motius o per uns altres, va ser un bon moment per les assemblees i algunes escoles les van incorporar. Després, com ha passat tantes vegades, una mica de tot: alguns centres les han mantingut, en altres han desaparegut o han perdut el sentit. Recentment hi ha escoles que les han tornat a adoptar, potser marcades pel moviment de les places i el 15 M. (més…)

Una professora que m’ha marcat

Captura de pantalla 2019-03-02 a les 18.41.06Sergi Moreno* – Encara recordo un dia de pati a primer de primària, jo ja havia esmorzat i estava jugant amb el meu grup d’amics i amigues. En aquella època era força agressiu, qualsevol insult, burleta o pessic m’encenia. De fet, qualsevol injustícia vers a mi m’encenia. Crec que estàvem jugant al fet i amagar. M’havia tocat varis cops ser el que parava sense que ningú m’hagués tocat realment. Jo començava a estar cabrejat, ja portàvem una bona estona i el cansament es feia present en les nostres cares suades. La Laia, una amiga del grupet, em va dir que m’havia tocat quan m’estava perseguint. Jo estava convençut que no ho havia fet i que l’havia esquivat. Tothom va sortir corrents pensant que jo era el caçador. Era la gota que va fer vessar el got. Vaig anar corrent darrera la Laia, la vaig perseguir per tot el pati, ella anava molt ràpid i jo cada cop estava més encès. En una frenada de la Laia a l’hora de girar anava tan a prop d’ella que la meva aturada no va ser prou efectiva. Per no xocar vaig avançar les mans i la meva companya va sortir empentada cap a uns barrots de la porta. Es va donar un cop al cap i es va fer un trau. (més…)

Cultura de paz y convivencia

Captura de pantalla 2019-02-26 a les 21.13.22El Consejo de Juventud de Euskadi (EGK) lleva más de 30 años trabajando en diversas áreas con el objetivo de hacer de puente entre las administraciones y la juventud vasca. Se han llevado a cabo proyectos de diversa índole que han tratado temas muy variados, y desde el área de Paz y Convivencia se pensó en recabar lo hecho para trabajar en la consecución de una paz positiva.

Este documental muestra el trabajo realizado por el área de Paz y Convivencia de EGK, en colaboración con la Secretaría General para la Paz y la Convivencia del Gobierno Vasco en la construcción activa de la paz positiva. Es el reflejo de dos años de trabajo (2014-2016) en los cuales más de 250 personas jóvenes participaron en las distintas iniciativas desarrolladas por EGK con el fin de fomentar una cultura de paz y convivencia. En el film se recogen las reflexiones, ideas y experiencias de algunas de las personas jóvenes que han formado parte de este proceso. Además, refleja cómo ha trabajado EGK estos temas a lo largo de 30 años. El respeto a la vida y a la diferencia han sido valores imprescindibles para poder construir desde la empatía soluciones compartidas.

Para visionar el documental: https://www.youtube.com/watch?time_continue=9&v=lfi1ljXp7i8


 

 

Neteja, bellesa i altres petites coses

IMG_0251 - Versió2Roser Batlle – Només d’entrar a l’Escola Pública Giner de los Ríos, de Mairena de l’Aljarafe (Sevilla), ja veus que la bellesa forma part de la seva pedagogia. Es nota cura i sentit estètic en tots els detalls: en els colors, en els quadrets amb els projectes dels nens i nenes, en les orles de pedretes … Entres a l’escola i somrius!

La mateixa sensació em va provocar l’Institut de Secundària Avelina Cerra de Ribadesella (Gijón). Ni una sola concessió a la deixadesa, als papers a terra, a la brutícia llardosa en els racons!. Es respirava netedat i harmonia. En molts espais podies aturar-te i dir: què bonic! I això en un centre educatiu d’adolescents, que sembla que siguin la garantia de desordre number one.

Però massa sovint això no és així, ni a les escoles ni a les entitats socials. Quants cops hem vist equipaments educatius que son deseducatius ja per començar? Escombreries escampades per tot arreu que sembla que ningú les vegi; lavabos dissuasoris que s’ensumen a 100 metres; grafittis darrera les portes; murals coixos, que cauen perquè estaven mal penjats, o tenen taques i faltes d’ortografia, o estan mal retallats i aguantats per les puntes a la paret amb trossos grollers de cinta adhesiva marró…

I un munt de justificacions, algunes més raonables i altres només excuses de mal pagador. De més raonables a menys, segons el meu criteri: (més…)

Los chatbots educativos como compañeros cognitivos

Los chatbots educativos pueden estar presentes en LMS o dispositivos personales funcionando como un compañero tutor. Implica una cognición distribuida entre estudiante y bot.
Descargan a docentes y estudiantes de tareas cognitivas básicas y pesadas para que puedan centrarse en actividades de pensamiento crítico, creatividad y de seguimiento del aprendizaje.

 

Marc Fuertes* – Durante los años 80 y 90, desde el campo de la tecnología educativa se estableció ladicotomía sobre la tecnología y el aprendizaje: aprender de la tecnología y aprender con la tecnología. ¿Dónde situamos los chatbots educativos en educación? Vamos a ver si podemos dar una respuesta.robot-225x300

La primera postura, aprender de la tecnología, es aquella visión donde la tecnología ejerce el rol de tutora. Es la tradición skinneriana de las máquinas de enseñar que funcionan como entornos cerrados donde se dan estímulos a los aprendices para que den respuestas concretas. Se adapta la secuencia didáctica en función del ritmo y de los logros del estudiante, buscando precisamente la personalización del aprendizaje. Éste último no se entiende como algo construido sino como el producto de una secuencia de preguntas y respuestas sobre un dominio limitado de conocimiento y de ejercitación de procesos evaluados durante la actividad. Es una orientación conductista, es decir, que influye el comportamiento del aprendiz, y cognitivista, que tiene en cuenta cómo funciona el procesamiento de información en la mente del aprendiz. Normalmente, cuando se habla de esta postura, la tecnología que lo encarna mejor son los programas de Enseñanza Asistida por Ordenador (CAI) y los Sistemas Tutoriales Inteligentes (ITS).

 La segunda postura, el aprender con la tecnología, hace hincapié en la utilización de herramientas digitales por parte del estudiante para facilitar la construcción de conocimiento. No se trata de la tecnología entendida como un entorno inteligente donde “se está” dentro, sino como una herramienta no inteligente que, al usarla, amplifica nuestras capacidades de actividad humana. Descarga procesos cognitivos básicos como la memoria, facilita procesos de recuperación de información, de cálculo y/o de visualización de la información. A su vez, reorganiza esta actividad humana, haciéndola más eficiente y sostenible. Por poner un ejemplo, un conjunto de herramientas digitales como la suite de Google apps permite que un grupo de estudiantes puedan estar editando un mismo documento sincrónicamente. O que cuando se hace una consulta en el buscador, se pueda marcarla y almacenarla para recuperarla más adelante, o editarla y transformarla en otros formatos. Se trata de una postura que, a diferencia de la primera, empodera al estudiante como responsable principal de su aprendizaje. Es marcadamente (socio)constructivista y construccionista (recordemos el LOGO de Papert ), y por qué no, conectivista (por ejemplo, cuando se utiliza un PLE). (més…)

L’art de crear zones de confort

IMG_20180704_135925

Xus Martín – Sortir de la zona de confort ha esdevingut una expressió que repetim contínuament per advertir del perill d’acomodar-se a una situació que, per coneguda, pot resultar limitadora i impedir a una persona créixer i desenvolupar-se. És obvi que estem d’acord amb el missatge que vol transmetre. Ara bé, avui ens prenem la llicència d’acostar-nos-hi amb una mirada crítica per defensar que abans de sortir de la zona de confort és interessant entrar-hi.

Si cerquem la paraula confort en el diccionari, trobem referències a «allò» que proporciona comoditat i benestar. Ja es tracti d’un objecte físic o d’una circumstància, el confort ens aporta sentiments de seguretat. No cal dedicar gaire temps a justificar que una part important dels infants i joves de la nostra comunitat no viuen en situacions de confort. I no només perquè el nivell socioeconòmic de les seves famílies no els ho permet (d’això en podem parlar un altre dia), sinó que tampoc no han trobat a l’escola un lloc confortable on sentir-se a gust i segurs. Per contra, la inestabilitat sembla definir el seu dia a dia, i s’agreuja amb sentiments de desassossec que irrompen amb força els primer anys de l’adolescència. És per això que defensem una intervenció orientada a fer dels centres educatius zones de confort en la vida dels adolescents, especialment d’aquells que tenen una realitat personal i familiar més complicada.

En parlar de zones de confort ens agrada pensar en entorns que permetin als adolescents reposar, agafar aire, recompondre experiències del passat, orientar la seva vida, recuperar la confiança en si mateixos i en el altres, projectar un futur esperançat i realista i, com a conseqüència de tot plegat, iniciar un camí de transformació personal. Una zona de confort hauria de ser una oportunitat per aturar-se i posar ordre al garbuix intern que té atabalats, i a vegades immobilitzats, els joves. Perquè això sigui possible creiem que la zona de confort ha de garantir la presència de tres elements que es reforcen entre si i ajuden a generar sentiments de benestar i seguretat. Aquests elements són: un sistema de pràctiques educatives, relacions de confiança amb els docents i l’ajuda entre iguals. (més…)

Políticas educativas y convivencia

Captura de pantalla 2019-02-05 a les 20.15.08Eloísa Teijeira y Pedro Ma Uruñuela – El posicionamiento político, ideológico y ético que supone asumir la convivencia en positivo como marco desde el que pensar y actuar en la escuela en relación con la construcción de la convivencia es, una vez más, lo que nos une en la presentación de reflexiones y propuestas de prácticas que puedan servir de inspiración, pero también de muestra para la reflexión crítica como personas educadoras.

La elección del tema del presente monográfico resulta del análisis de los temas abordados en los 23 números anteriores. En otros momentos y lugares se han analizado iniciativas surgidas de la propia comunidad educativa, del profesorado o alumnado, de las propias familias. Se han mostrado sus fortalezas y debilidades, sus esfuerzos y logros, también sus carencias y dificultades. Sin embargo, faltaba un análisis riguroso del papel jugado por las propias Administraciones Educativas, de su capacidad para orientar en una u otra dirección. (més…)

El criquet uneix

unknownSandra Alarcón (*) – “Quan la profe em va proposar participar en aquest projecte se’m va posar un somriure molt gran a la cara”. Amb aquestes paraules el Gurpreet (participant del projecte El Criquet Uneix) inicia la presentació1 sobre la seva experiència en aquest projecte d’aprenentatge servei. El que no s’imaginava fa tres anys aquest noi de l’Índia és que aquell somriure era només l’inici d’una bonica aventura. Una aventura compartida amb els seus companys i companyes de l’institut Rubió i Ors de l’Hospitalet de Llobregat i amb tres instituts més de la ciutat.

L’alumnat de l’Índia i del Pakistan ensenya a jugar a criquet (l’esport dels seus països) a alguns grups de l’institut durant les classes d’educació física. Abans de dur a terme el servei, l’alumnat del grup motor aprèn la normativa en català i rep sessions sobre resolució de conflictes. Indiscutiblement, la tasca que realitzen és admirable, ja que han d’explicar en una llengua que no és la seva un esport que la resta de noies i nois desconeix totalment. (més…)