RIDAS. Revista Iberoamericana de ApS

No 17 (2024)

El número de RIDAS que se presenta tiene como eje algunas de las investigaciones presentadas en la VI Jornada de Investigadores sobre Aprendizaje-Servicio (JIAS), organizada por el Centro Latinoamericano de Aprendizaje y Servicio Solidario (CLAYSS). Aquí os ofrecemos la totalidad de artículos publicados.

Esta edición de la Revista Iberoamericana de Aprendizaje-Servicio tiene como eje algunas de las investigaciones presentadas en  la  VI  Jornada  de  Investigadores sobre  Aprendizaje-Servicio  (JIAS),  organizada  por  el  Centro  Latinoamericano  de Aprendizaje y Servicio Solidario (CLAYSS).

El evento, que viene desarrollándose desde 2004 en  la  Ciudad  Autónoma  de  Buenos  Aires,  tiene  como  propósito  dar difusión a la producción de conocimiento  referido a la temática  en  diferentes niveles educativos (desde educación inicial hasta educación superior) y en diversas organizaciones de la sociedad civil de todo el mundo.

La  última  edición,  desarrollada el 23 de agosto de 2023 en el marco  de  la  XX Semana Internacional del Aprendizaje y Servicio Solidario, contó con la presencia de 180 referentes de la temática de 28 países.

Se dieron cita allí investigadores, estudiantes, docentes y autoridades de universidades, escuelas y organizaciones de  la  sociedad  civil  de  los  cinco  continentes.  Desde  su  primera  edición  hasta  la actualidad  puede  observarse  un  significativo  crecimiento  en  el  interés  por  la investigación sobre el aprendizaje-servicio solidario, que se ve reflejado tanto en el incremento de asistentes al evento como en la presentación de ponencias. Al igual  que  esta  publicación, las Jornadas son una de las principales  acciones realizadas por la Red Iberoamericana de Aprendizaje-Servicio. La realización de las JIAS da cuenta del desafío asumido desde CLAYSS, junto a los aliados que apoyan y colaboran en su organización, de continuar impulsando la  divulgación  del  conocimiento  construido  en  torno  al  aprendizaje-servicio solidario   y   el   interés por   seguir   alentando el desarrollo   de   experiencias innovadoras.

Los  trabajos  presentados en las JIAS  refieren  a  investigaciones  sobre  el aprendizaje-servicio  solidario en  diversos  niveles  educativos y ámbitos de la comunidad, y ponen de manifiesto el interés en indagar acerca de la elaboración de instrumentos para el análisis de buenas prácticas, los procesos de evaluación y de  institucionalización en diferentes  contextos y países.  Refieren a estudios  de casos, sistematización de programas y prácticas de aprendizaje-servicio solidario vinculados con  diversas  áreas  educativas y carreras  universitarias.  Algunos  de ellos se relacionan con el monitoreo y la evaluación de programas institucionales, el  diseño,  seguimiento y los alcances de las políticas  institucionales  para  el establecimiento y la promoción de esta pedagogía. Asimismo, centran su atención en la construcción de discusiones y aportes teóricos respecto de la definición del aprendizaje-servicio y aprendizaje-servicio  solidario,  sobre la solidaridad,  la fraternidad y la espiritualidad. Los trabajos que se compilan en esta publicación abordan varias dimensiones del Aprendizaje y Servicio Solidario.

De la editorial

Enrique Ochoa enriqueochoa@clayss.org.ar CLAYSS, Argentina

Alejandra Mónica Catibiela alejandracatibiela@clayss.org.ar CLAYSS, Argentina

Editorial

Editorial

Enrique Ochoa, Alejandra Catibiela

 PDF (Español)

Articles

L’aprenentatge servei a les universitats catòliques de l’Europa Central. Els casos de Polònia i Alemanya

Christiane Hoth de Olano, Małgorzata Łysiak

PDF (English)

Avaluació per nivells de l’impacte de l’estratègia curricular d’aprenentatge servei a la Universitat Nacional Oberta i a Distància de Colòmbia

Nidia Milena Moreno López, Andrea Isabel Barrera Siabato, Bryan Albus Beltrán, Lida Maritza Suarez Suarez

 PDF (Español)

Xarxes d’aprenentatge servei. Concepcions, habilitats i condicions d’un moviment glocal transformador

Luz M. Avruj, Andrés Peregalli, Candelaria Ferrara

 PDF (Español)

Avenços i desafiaments de la institucionalització de l’aprenentatge servei a la Universitat Catòlica de la Santíssima Concepció de Xile

Patricio Cea Echeverría , Marcia Muñoz 

 PDF (Español)

Matriu d’avaluació diagnòstica per a assignatures d’aprenentatge servei 

Daniel Eduardo García Suárez, Diana Carolina Ávila Suárez

 PDF (Español)

Experiències i testimonis

Contribucions des de l’aprenentatge servei i la Nutrició Comunitària

Evelyn Farías Vargas

 PDF (Español)

Un enfocament comunitari vivencial de l’aprenentatge servei de l’Epidemiologia Nutricional en la formació de nutricionistes

Edgar Wilson Rojas , Alisson Hidalgo, Camila Salazar, Daniela Sigüenza

 PDF (Español)

Exemplar complet

RIDAS 17

RIDAS

 PDF (Español)

https://revistes.ub.edu/index.php/RIDAS/article/view/46710/41701

---

No és fàcil ser ciutadà en el XXI

José Palos

L’article explora la dificultat d’exercir la ciutadania a l’era tecnològica. Qüestiona com els canvis socials, econòmics i tecnològics estan modelant la nostra experiència com a ciutadans. Potser és hora d’anar cap a un model més centrat en les persones i valors democràtics.

Freepick

Amb freqüència moltes institucions o entitats al·leguen que les seves accions tenen com a fi facilitar la vida dels ciutadans. Esperen que els ciutadans siguin conscients de la importància d’aquesta missió i que, per tant, exerceixin la ciutadania fent ús dels seus drets, complint amb els seus deures o reivindicant els seus drets seguint els canals establerts. Ser ciutadà i exercir la ciutadania mai ha estat fàcil i s’ha viscut amb un cert recel, però les noves obligacions, mètodes i canvis tecnològics accelerats i impostos en les últimes dècades ho fa cada vegada més complex, extens i difícil. No negarem que la tecnologia pot facilitar moltes gestions als ciutadans i ciutadanes, però no amb tanta facilitat com es vol fer creure. Es diu que és qüestió de temps que la ciutadania ho assumeixi i s’adapti als nous mètodes, sobre els que per un cert poc ha pogut decidir.

De manera genèrica i en el marc de la CEE es considera que un ciutadà o ciutadana és una persona membre actiu d’una comunitat política, en les seves diferents escales territorials, que ha de complir una sèrie de lleis i les obligacions que es deriven i és titular de drets polítics, com és el de la participació i el dret al vot. El concepte de ciutadà i ciutadania és dinàmic i no sols es refereix a la relació o pertinença a un estat-nació o institució supranacional, sinó principalment a la comunitat, lloc o unitat territorial de convivència on s’interactua socialment i es desenvolupen les persones en els seus drets i obligacions. És dinàmic en gran manera per la complexitat i velocitat dels canvis que es produeixen en els contextos de vida quotidiana on s’exerceix la ciutadania.

Canvis que, encara que antics, van incidint de manera significativa en els territoris de residència i encara que no ho sembli en la vida quotidiana. Com a exemple podem apuntar els efectes del canvi climàtic, la crisi energètica, la fragilitat i impacte en el medi ambient, els canvis en les interrelacions entre el local i el més global, les tensions i conflictes bèl·lics, el consumisme i l’impacte en els recursos, la presència en la vida comunitària dels fluxos migratoris, la convivència en la diversitat cultural, la tecnologia aplicada a la vida quotidiana sense competències per gran part de la població, els canvis en l’educació que l’ha de solucionar tot. Dinàmiques que emboliquen i arrosseguen a la ciutadania i ens canvia la manera en què ens relacionem i en gran manera la forma i satisfacció amb què exercim de ciutadans.

Perquè un ciutadà se senti membre d’una comunitat i exerceixi lliurement la seva ciutadania s’ha de sentir valorat i tractat justament en l’exercici dels drets i obligacions civils i polítics, en els socials i econòmics i en l’àmbit identitari personal i cultural. Com deia Adela Cortina en la identitat i en la justícia. Però la gestió dels canvis socials, econòmics i tecnològics i el seu impacte en l’exercici de la ciutadana no el faciliten. La relació i les gestions bàsiques amb les administracions s’imposen per via telemàtica (impostos, sancions, reclamacions, etc…) encara que gran part de la població no tingui els coneixements ni recursos necessaris. Es potencia el consum electrònic. L’obtenció de diners metàl·lics s’obstaculitza. Dur a terme una reclamació de qualsevol mena pot ser una aventura telemàtica o de trucades sense resposta. El consum de proximitat ha de competir amb els preus de les grans superfícies i a costa de l’explotació dels productors. Els conflictes bèl·lics, la crisi energètica, i la degradació mediambiental se’ns presenta com una cosa no desitjable però també conseqüència de les relacions de poder o com a danys col·laterals i inevitables del creixement econòmic. La riquesa de la diversitat cultural ens la presenten com un perill per als drets i la identitat de la població autòctona, per cert, cada vegada més difícil de delimitar. I cada vegada més tenim majors quantitats indigeribles d’informació esbiaixada. Ens relacionem a través de les xarxes socials i es redueix el contacte i la comunicació directa. La ciutadania, en el seu exercici, ha de bregar amb tot això en la vida quotidiana.

Ens diuen que és el món que ve i que cal adaptar-se perquè és per al bé de la ciutadania, però segur que els canvis es podrien fer d’una altra forma, a un altre ritme, amb altres sensibilitats i alguns potser no feien falta. Només amb posar el focus del procés en el benestar de les persones i no en els beneficis econòmics com és el cas seria suficient.

Des de l’educació, a la qual sempre se li encarrega solucionar i reduir les bretxes que produeix el sistema, es continua promovent una sèrie de principis o valors per a una ciutadania crítica en aquests processos. No exposarem tot el ventall de principis, només alguna anotació des d’una concepció d’un desenvolupament socialment més just i humà  Que van contra corrent, que sense ser nous continuen per darrere de la dinàmica econòmica i per això continuen sent necessaris.

Quan es pensa en la ciutadania s’hauria de pensar en la dimensió global de la persona, amb drets i deures des d’una concepció democràtica, igualitària, diversa i intercultural, respectuosa amb el medi ambient i socialment justa, no sols des del creixement econòmic. El coneixement i els avanços tecnològics haurien de prioritzar la seva dimensió ètica en la seva aplicació i en els actes que es derivin, considerant que el bé general i públic és una responsabilitat compartida i està per sobre del particular. Tot en un marc de valors que fomentin la justícia i equitat, la solidaritat, la cooperació, la participació, el respecte i el diàleg com a base en les relacions i la convivència, en un planeta amb els recursos limitats.

És necessari construir una ciutadania amb principis i valors que prioritzin i ajudin a posar en el centre de la vida la millora de la vida de les persones al mateix temps que una societat més justa i respectuosa. Propostes, orientacions i desitjos del segle passat, amb un vernís utòpic, però que s’haurien d’aplicar en tots els canvis socials, econòmics, tecnològics, polítics i culturals que es van produint en aquest segle XXI. Per a un canvi irrenunciable del model de societat i mentrestant per a facilitar l’exercici de la ciutadania.

---

L’ajuda suïssa en temps de guerra (1936-1945). Més enllà de la Maternitat d’Elna.

Maria Ojuel Solsona

La figura d’Elisabeth Eidenbenz, directora de la Maternitat d’Elna, és la punta de l’iceberg d’un ampli grup de suïsses i suïssos que, durant la guerra d’Espanya i la Segona Guerra Mundial, van protagonitzar accions solidàries dirigides a la població més vulnerable que patia les conseqüències dels conflictes bèl·lics.

La figura d’Elisabeth Eidenbenz, directora de la Maternitat d’Elna (1939-1944), és força coneguda al nostre país. Però aquesta dona coratjosa és la punta de l’iceberg d’un ampli grup de suïsses i suïssos que, durant la guerra d’Espanya i la Segona Guerra Mundial, des de la condició de neutralitat del seu país, van protagonitzar accions solidàries, especialment dirigides a la població més vulnerable que patia, com avui pateix malauradament en altres contrades, les conseqüències dels conflictes bèl·lics: el terror dels bombardejos, els desplaçaments forçosos, la desnutrició, la fam i les malalties.

La història de la Maternitat d’Elna té tots els ingredients per esdevenir un referent de la solidaritat suïssa. Hi ha ajudat el fet que la seva directora fos merescudament recuperada i homenatjada i que l’edifici, en peu, constitueixi un símbol material del salvament de vora sis-cents infants i llurs mares. Però, alhora, hi ha el perill que es cregui que és una acció isolada, fruit d’una iniciativa personal, i es descontextualitzi de la tasca de plataformes civils solidàries, com ho fou l’Ajuda Suïssa, xarxa d’ONG que, per mitjà de persones voluntàries -com Eidenbenz-, va desplegar l’ajut humanitari, primer a Espanya, en el context de la guerra i, posteriorment, a França, sota el règim de Vichy i l’ocupació nazi.

L’exposició itinerant “Compromís i solidaritat. L’ajuda suïssa suïssa en temps de guerra (1936-1945)”, produïda pel Consolat General de Suïssa a Barcelona, que me n’ha confiat el comissariat, pretén justament posar en valor les trajectòries vitals de 23 suïsses i suïssos que van viure en primera línia els temps convulsos de la guerra i es van comprometre en l’ajuda humanitària des de diferents col·lectius i amb motivacions diverses. La majoria d’aquestes persones van tenir una vinculació directa amb la ciutat de Barcelona durant la guerra i moltes d’elles van continuar compromeses durant la Segona Guerra Mundial i, fins i tot, més enllà. Bona part d’elles va pertànyer al Servei Civil Internacional (SCI), entitat pacifista creada el 1920 pel suís Pierre Ceresole. Aquesta entitat va liderar el Comitè Neutral d’Ajuda als Infants d’Espanya -més conegut com a Ajuda Suïssa-, que va agrupar diferents associacions amb l’objectiu d’ajudar la població civil espanyola sobre el terreny. Va ser el secretari del SCI, Rodolfo Olgiati (1905-1986) qui, després de ser interrogat en una convenció sobre “què es podia fer per a la població civil espanyola”, va proposar al govern suís de constituir aquesta xarxa per agrupar de manera més efectiva les diverses iniciatives solidàries, tot mantenint la neutralitat. En la pràctica, només els va ser permès operar en la zona republicana: Madrid, València, Múrcia i també Barcelona van ser alguns dels llocs des d’on els voluntaris del SCI van desplegar la seva acció per mitjà dels coneguts camions amb la bandera suïssa, que permetien traslladar població a zones segures i transportar-hi queviures. En el cas de Barcelona, la seu de l’Ajuda Suïssa estava situada a la casa dels quàquers, amb qui van col·laborar de manera estreta. Abans que ells, altres associacions d’esquerra van protagonitzar diverses iniciatives d’ajut i solidaritat, com és el cas de l’Associació d’Amics de l’Espanya Republicana, la Federació Suïssa d’Obrers Samaritans o les Dones Socialistes Suïsses. Sota una estricta interpretació de la neutralitat per part de les autoritats suïsses, no sempre els va ser fàcil actuar. Coetàniament, el comitè internacional de la Creu Roja -amb Marcel Junod (1904-1961) entre les seves principals figures- sí que va operar en la zona nacional, propiciant l’intercanvi de presoners i la cerca de persones.

La recerca sobre l’acció d’aquests activistes no ha estat fàcil, sobretot en el cas de les dones. Hi ha casos de parelles que es van forjar en el decurs de les accions de solidaritat, en què ha estat difícil aconseguir dades sobre les dones, sovint esmentades de manera secundària. Això contrasta amb el fet que, per norma general, van ser elles qui es van ocupar de la cura directa de la població civil, especialment dels infants. En altres casos, com els d’Elisabeth Eidenbenz (1913-2011), Ruth von Wild (1912-1983), Elsbeth Kasser (1910-1992) o Regina Kägi-Fuchsmann (1889-1972), la seva trajectòria personal i professional estava ja prou documentada.

Actualment, els arxius del SCI a La Chaux-de-Fonds, els arxius de la Creu Roja a Ginebra, els arxius de la Universitat de Zúric i els Arxius Socials Suïssos, també a Zúric, són alguns dels que compten amb més documentació sobre el tema. Cal afegir que, en el seu moment, les revistes il·lustrades suïsses van ser una via per difondre imatges de la confrontació bèl·lica que van contribuir a crear un estat d’opinió. En aquest sentit, en l’exposició s’inclou la figura del fotògraf Paul Senn (1901-1953), la vinculació del qual amb Espanya es remunta a abans de la guerra. Si bé no va ser un cooperant, va ser testimoni amb la seva càmera de moltes de les accions d’ajuda humanitària, durant la guerra i en l’exili. També hi ha el cas de Robert Risler (1912-2005), vinculat a l’Ajuda Suïssa com a membre de l’Organització suïssa d’Ajuda als Treballadors. Com a cineasta amateur, va ser autor de diversos curtmetratges, alguns dels quals gravats a Barcelona, per difondre la tasca de l’entitat i recaptar-hi fons. La seva germana, Magrit Risler (1919-2003), va col·laborar amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya en la recepció dels voluntaris estrangers.

Com s’ha dit, bona part dels protagonistes de l’exposició va tenir vincles amb la ciutat de Barcelona. Per exemple, Ruth von Wild va néixer a Barcelona -on estava instal·lada la seva família, procedent del cantó de Berna- i va exercir com a mestra a l’escola suïssa, igual que Irma Schneider. Hans Hutter (1913-2006), mecànic de professió, va ingressar en les Brigades Internacionals per reparar vehicles però va acabar combatent. Va ser ferit i va passar la seva convalescència a Barcelona, cuidat per una família amb qui va mantenir llaços d’amistat de per vida. Ell va formar part dels més de vuit-cents suïssos que es calcula que van lluitar del costat dels republicans durant la guerra d’Espanya i que van ser represaliats en tornar al seu país. Finalment, cal recordar Adolf Gonzenbach (1893-1970), cònsol de Suïssa a Barcelona durant els anys de la guerra, que va tenir cura de la comunitat suïssa de la ciutat i va vetllar per la sort de compatriotes empresonats per les autoritats franquistes. En definitiva, l’exposició mostra una activa generació d’entreguerres, que va continuar, en molts casos, la seva acció en la reconstrucció de l’Europa de postguerra.

Textos de l’exposició COMPROMÍS I SOLIDARITAT. L’ajuda suïssa en temps de guerra (1936-1945)

---

Com impulsar l’ApS a l’àmbit local?

Jornada de formació i reflexió Impulsar l’ApS a l’àmbit local. Dificultats, reptes i oportunitats que tindrà lloc el dijous 30 de maig 10h-13h a la seu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Inscripció: https://forms.office.com/e/BviG9qvJC6

Screenshot

L’aprenentatge servei és un canvi educatiu i organitzatiu que exigeix la col·laboració de múltiples actors. Des de la seva irrupció l’any 2003 i, de manera especial, després del Decret del Departament d’Ensenyament per implantar el Servei Comunitari i el nou currículum, la proposta de l’aprenentatge servei s’ha conegut i adoptat per un nombre creixent de centres, entitats i administracions.

Avui és necessari mobilitzar i articular l’ApS per tal que arreli a cada municipi, sigui sostenible i esdevingui una forma estable de treball per nodrir l’ecosistema educatiu local. Aquesta és la finalitat d’aquesta jornada: contribuir a l’impuls de l’arrelament de l’aprenentatge servei a Catalunya.

Ens adrecem a les diferents administracions del món local (equips tècnics d’educació, participació i joventut; equips assessors LIC, coordinacions de plans educatius d’entorn i serveis educatius) amb un doble objectiu. En primer lloc, compartir estratègies i crear sinergies per impulsar l’aprenentatge servei a cada territori. En segon lloc, presentar eines pràctiques per la seva avaluació i la millora en el món local. Volem que sigui un espai de treball per compartir la vostra experiència i aprenentatges.

Us invitem a la jornada que porta per títol Impulsar l’ApS a l’àmbit local. Dificultats, reptes i oportunitats i tindrà lloc el dijous 30 de maig 10h-13h a la seu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Av. Drassanes 3, Barcelona. 

L’objectiu de la jornada és crear sinergies per impulsar l’aprenentatge servei a cada territori, així com presentar eines pràctiques existents per millorar l’ApS al món local. 

Pots inscriure’t mitjançant el formulari que trobaràs al següent enllaç.  

https://forms.office.com/e/BviG9qvJC6

Et recordem que la data límit per a les inscripcions és el 20 de maig. Atès que l’aforament és limitat,  et recomanem que t’inscriguis amb antelació per garantir la teva participació. 

Programa

IMPULSAR L’APS A L’ÀMBIT LOCAL

10h Benvinguda a càrrec d’Anna Escofet, presidenta del Centre Promotor d’Aprenentatge Servei

• Visionat d’experiències locals d’ApS
• Guia “Com incorporar l’aprenentatge servei al territori?” a càrrec de Brenda Bär, membre del Centre Promotor d’Aprenentatge Servei
• “Rúbrica d’avaluació de l’arrelament local de l’aprenentatge servei” a càrrec de Xus Martín, membre del Centre Promotor d’Aprenentatge Servei

11h Cafè i espai de treball
· L’ApS en els municipis petits
· El servei comunitari en el projecte educatiu de territori · L’ApS des d’equipaments i serveis municipals
· Vinculació d’entitats i centres del territori
· Protagonisme d’infants i joves en l’impuls de l’ApS

12.30h Posada en comú i conclusions

13h Tancament i comiat

---

Relats digitals, un mirar cap endins

Xus Martín

Els Relats Personals Digitals són un recurs que convida als joves a un exercici d’introspecció, que crea les condicions òptimes per donar cabuda a la subjectivitat i que permet que sigui cada noi i cada noia qui manifesti el significat i l’impacte que determinats fets han tingut en la seva trajectòria.

¿Cómo afrontas que haya persones con éxito en clase y que tú passis desapercebut? Aquesta és una de les preguntes que es fa en Franche, un jove gitano de divuit anys en el seu relat digital personal. Un relat que va trigar mesos a elaborar i editar. El vídeo només dura quatre minuts. Per què, doncs, tant de temps en crear-lo?

Els relats digitals personals (RDP, a partir d’ara) són històries curtes, que tenen una durada d’entre tres i quatre minuts, que es narren en primera persona mitjançant tècniques audiovisuals i amb un important grau d’implicació per part de la persona que el fa, i que es construeixen amb el suport de personal especialitzat. Aquesta és la seva presentació formal. Però el RDP pot ser molt més. En el cas del Franche i dels seus companys i companyes que varen formar part d’un GAM (Grup d’Ajuda Mútua) al llarg de dos cursos escolars, els RDP van esdevenir una oportunitat per mirar-se en dins, per conèixer-se millor, per intentar entendre’s i per poder tirar endavant alleugerint motxilles en què el passat pesa molt. Un repte que van afrontar amb honestedat i una oportunitat que van aprofitar amb escreix.

Si bé l’autoconeixement és una de les capacitats més destacades quan es parla de  processos de maduració personal atès que permet al subjecte regular la seva conducta  i agafar el timó de la seva vida, la realitat ens mostra que els recursos dels quals disposem per afavorir el seu desenvolupament són més aviat escassos com també ho són les pràctiques que posen als adolescents i joves en situació de (re)pensar-se.

Els diaris personals i l’escriptura autobiogràfica en general, tan útils per dur a terme la reflexió sistemàtica sobre un mateix, responen a opcions individuals. Escriuen sobre sí mateixos aquells joves que bé els agrada escriure o bé descobreixen en l’escriptura la millor aliada per buidar el pap, per expressar sentiments, per deixar constància d’allò que els neguiteja o senzillament per dedicar-se una estona.

Aprenentatge Servei en el temps del migdia de les escoles

Susagna Escardíbul Tejeira

Dues hores i mitja donen per a molt a l’escola. Representen aproximadament un terç del temps escolar total. Aquest és el temps del menjador escolar que, tot i no ser considerat temps lectiu,  és prou rellevant en la vida dels infants i forma part de la seva experiència educativa global.

Quan el temps del migdia incorpora una dimensió pedagògica i es connecta amb els valors i objectius del projecte de centre, es converteix en una extensió natural dels aprenentatges curriculars. Durant aquest temps breu però intens, els infants poden enfortir les seves competències socials, establir hàbits saludables i sostenibles, construir noves amistats, ser protagonistes del seu temps d’esbarjo i aprendre activament en un ambient educatiu menys formal. Així, el menjador escolar deixa de ser merament un lloc de servei de menjar per convertir-se en el Temps Educatiu del Migdia, un espai ric en possibilitats educatives i de desenvolupament sociopersonal.

En aquest context educatiu la imbricació de l’aprenentatge servei també troba el seu espai. Sorgeixen necessitats socials reals a les quals, els nois i les noies poden respondre-hi dins d’un marc de reciprocitat.

Les nenes del parc

Martí Boneta

Ara fa noranta anys, unes 300 nenes de Barcelona sortien a passejar per la ciutat de Berga. La gent les anomenaven les “nenes del parc”, ja que ocupaven l’espai de l’antic Parc de l’Alemany. Que hi feien aquelles nenes a Berga? Podeu llegir el llibre editat per Edafós i anar el dia 18 d’abril a les 18’30 a la presentació es farà als locals de Rosa Sensat.

Ara fa noranta anys, unes 300 nenes de Barcelona sortien a passejar per la ciutat de Berga i els seu voltants. La gent de Berga, que aquells moments tenia uns sis mil habitants, les anomenaven les “nenes del parc”, ja que ocupaven l’espai de l’antic Parc de l’Alemany. Que hi feien aquelles nenes a Berga? Aquest llibre és el fruit de la recerca que durant aquests anys hem realitzat per conèixer de prop aquesta experiència educativa que va durar menys de cinc anys i que després va quedar oblidada per una caserna militar.

            El llibre, persegueix un triple objectiu. En primer lloc, documentar i recuperar la memòria històrica d’una iniciativa de renovació pedagògica a Catalunya: La Colònia Permanent de Berga[1]. Per l’altra banda, inspirar i motivar a que es facin noves recerques de tema en experiències que també van tenir lloc a diferents indrets de Catalunya en aquells anys. I de pas que a les Facultats de Magisteri i de Pedagogia es donin a conèixer aquestes experiències. I, finalment, analitzar els mètodes pedagògics innovadors d’aquell període per crear un diàleg entre el model pedagògic que es plantejaven ara fa 100 anys i el que volem per l’escola d’avui.

TEJIENDO VÍNCULOS, UNA EXPERIENCIA DE ApS

Bet Soldevila

Fue en un paseo de los niños de 2 a 3 años de la guardería que descubrimos, detrás de un enorme cristal, la presencia de unas personas con mirada curiosa y sonrisa amable que nos saludaban: eran los usuarios y usuarias de la residencia de ancianos del pueblo. Así nació Tejiendo vínculos, una experiencia de aprendizaje servicio en la guardería de Vilanova de Bellpuig.

Es difícil encontrar espacios públicos en los que la primera infancia (los de cero a tres años) pueda ejercer el derecho a ser sin que su esencia quiera ser alterada. A menudo son olvidados en el diseño de espacios y actividades culturales y de ocio, ya que no se tienen en cuenta sus necesidades específicas. Cuando se atienden estas necesidades, suele hacerse de forma segregada, ofreciéndoles propuestas exclusivas para ellos y ellas y sus familias, que los acompañan o supervisan, lo que les sitúa en espacios donde sus interacciones con otros miembros de la sociedad quedan limitadas. Son un colectivo invisibilizado, con su derecho a ser sujeto a lo que podrán llegar a ser en una proyección hacia el futuro; son los ciudadanos del mañana. Mientras este futuro no llega, es necesario esforzarse en hacerse mayor y dejar de hacer esas cosas “tan molestas” que les caracterizan, como moverse, reír, gritar, jugar y explorar.

Con la voluntad firme de revertir esta percepción sobre nuestro alumnado, desde el centro de educación infantil se puso en marcha el proyecto “Passejades” (paseos). Este proyecto tiene como objetivo fomentar este buen hábito de vida, a la vez que, de forma progresiva, descubrimos nuestro entorno cercano y, sobre todo, lo ocupamos y habitamos, dejándonos ver como ciudadanos de hoy, que pisamos fuerte, tal y como somos, con nuestro propio sonido, nuestro movimiento, nuestros ojos en las manos y nuestras preguntas, pues este espacio también nos pertenece.

La cultura de la pau

Salvador Carrasco Calvo

Les guerres son, sense pal·liatius ni excepcions, una vergonya. No oblidem aquella consigna del moviment d’Escoles per la Pau: ni un infant més víctima de les bombes. Els que a peu d’aula hem treballat per la Pau, sabem que, en darrera instància, aquesta és una qüestió de cultura i passa indefugiblement per l’educació.

Freepick

Les guerres son, sense pal·liatius ni excepcions, una vergonya i el repte més sagnant dels nostres dies. No oblidem d’aquella consigna que proclamàvem, farà ja sis dècades, des del moviment d’Escoles per la Pau: “ni un infant més víctima de les bombes”. Els que a peu d’aula hem treballat per la Pau, sabem que, en darrera instància, aquesta és una qüestió de cultura i passa indefugiblement per l’educació. La pau serà un somni irrealitzable, donada la condició humana, però constitueix un objectiu reclamat per la raó. La pau s’instaura i construeix, com la conquesta humana que és, també a través de la Paideia.

Encara que la història de Grècia no serveix com a model per als problemes d’avui, conté alguns indicadors importants sobre possibles solucions culturals (1). Els clàssics grecs ja aconsellaven escoltar la veu de la justícia i oblidar per complert la violència i la guerra.

Fem amb M. Foucault algunes anotacions inicials. La cura i govern d’un mateix (l’epimeleia heauton clàssica), el respecte (aidós) envers un mateix i els altres, i el saber mantenir un diàleg franc i honest son part important de l’hermenèutica del subjecte, que cal considerar, també avui, com a essencials en la construcció de la convivència entre les persones i la pau entre els pobles.

El trajecte cap un mateix té, sempre, alguna cosa d’odissea. Hi ha una tekhne de sí mateix que Alcibíades havia de practicar abans de res: T’has d’ocupar de tú mateix, li deia Sócrates, has d’enfortir l’esperit, practicar el recolliment i l’autoconeixement, si vols ser capaç de governar els altres. No era altra cosa que l’art de viure (tekhne to biou): una cultura de la cura de sí mateix i dels altres, que no persegueix desmesuradament els propis interessos i que respecta els drets dels altres. En això és distingeixen els humans dels animals salvatges. Aquella tekhne passava pel silenciactiu i significatiu, per l’escoltaatenta i l’observacióamatent. Plató fa dir a Sòcrates (en l’Alcibíades) com havia de comportar-se aquell jove amb aspiracions polítiques…: la seva paraula (logos) havia de tenir “episteme” (saviesa, coneixement), “emoi” (benevolència, amistat) i “parrhesia” (franquesa, valentia, apertura del cor). Eren les qualitatsque s’havia d’esperar d’aquells que pretenien la millora de la vida en laciutatgrega.

Avaluació de projectes d’ApS sobre temes mediambientals a l’ESO

Arinna Del Olmo i Miquel Àngel Essomba

L’article avalua la metodologia de l’aprenentatge servei en projectes mediambientals, identificant factors clau com la motivació de l’equip docent o la participació activa de l’alumnat. També se suggereixen millores com ara la implementació de diaris de camp o la creació d’una xarxa de suport docent.

Freepik

En aquest article volem explicar l’estudi que es va realitzar en el marc d’un TFG a la UAB al voltant de la metodologia Aprenentatge i Servei (ApS) utilitzada en la matèria Servei a la Comunitat (SC) de l’ESO. L’objectiu de l’estudi va ser identificar els factors d’èxit dels projectes d’ApS sobre temàtiques de medi ambient. Metodològicament, primer es va fer una revisió documental i posteriorment es va aplicar una metodologia qualitativa de recollida de dades i anàlisi, consistent en la realització de sis entrevistes (individuals i/o grupals) en tres instituts públics de Catalunya, amb una participació total de vuit alumnes i tres docents.

De l’anàlisi de les dades obtingudes amb les entrevistes observem que les opinions dels tres centres són molt coincidents, tant pel que fa a les veus del professorat com les de l’alumnat. En primer lloc, tots destaquen la motivació de l’equip docent com de vital importància, tant en l’acompanyament de l’alumnat com en l’elaboració i seguiment del projecte, perquè sovint no es troba. Coincidint amb el que exposen els autors Puig et al. (2006), la professionalitat i la consciència social faciliten la connexió entre la pràctica diària als centres i la filosofia dels projectes d’ApS. Per tant, estem davant d’una motivació intrínseca envers la metodologia i cap al projecte. Sobre la motivació de l’alumnat, les respostes obtingudes mostren clarament que aquesta apareix quan l’alumne pot prendre decisions sobre l’elecció del projecte a desenvolupar. A més, veure l’aplicació en el món real emmarcada en una pràctica de valors, aporta emocions i sentiments imprescindibles per a l’adquisició de la motivació.

En segon lloc, les persones entrevistades han valorat positivament que el procés de l’ApS comenci amb una primera part de sensibilització, prèvia a la posada en pràctica de valors, que permeti tocar la fibra i engrescar a mirar més enllà d’un mateix. Així doncs, remarquen el fet d’incloure xerrades, documentals, debats… per potenciar l’acció personal pensada i sentida, promovent la responsabilitat, el compromís, l’afecte i la comprensió de valors que en el servei l’apliquen (Puig, coord.2009). Les entitats ambientalistes són el pilar de l’èxit, ja que aporten coneixements específics sobre el medi ambient i idees per a la intervenció, cobrint les mancances que es generen, normalment en aspectes allunyats del currículum. Tal com exposa Puig, et al. (2009) perquè el vincle funcioni, cal que cada agent tinguin clara la seva aportació, creant un treball horitzontal, interdependent i un clima de compromís. Les veus entrevistades destaquen que aquest vincle ha de ser estret, permetent crear sinergies i projectar noves idees.

El tercer tema emergent és la debilitat dels processos d’avaluació en tota la seva amplitud. Hem detectat una manca d’avaluació per part de l’alumnat, podent revertir la situació mitjançant la incorporació d’un diari de camp al llarg del projecte amb uns criteris previs, i preguntes com ara “Com m’he sentit?”, “Què m’ha aportat el dia d’avui?”, “Què podria millorar?”.

Les anàlisis efectuades a partir de les veus escoltades han proporcionat moltes reflexions de millora que podrien considerar-se. En destacarem les més rellevants des del nostre punt de vista: (1) Construir una xarxa de suport docent envers aquest àmbit per combatre la manca de motivació docent, mitjançant la creació d’un espai físic o telemàtic entre els instituts de l’entorn, on es comparteixin barreres, inquietuds i idees; (2) Fer un petit tast amb l’alumnat a l’últim trimestre del curs previ al servei comunitari, inclòs al Crèdit de Síntesi, facilitant la familiarització amb la proposta; (3) Incloure una tasca als ecodelegats dels instituts, consistent en recollir al llarg dels cursos, les inquietuds i interessos socioambientals per introduir i desenvolupar-los al servei comunitari; (4) Incloure les noves tecnologies mitjançant cursets; (5) Oferir formacions envers la fomentació de la participació activa.

Un cop realitzada aquesta recerca, han sorgit noves inquietuds i temes a estudiar, possibilitant noves línies d’investigació. Com a ampliació d’aquesta investigació, es podria desenvolupar un estudi de casos múltiples, aprofundint en les dades obtingudes, i aconseguint unes conclusions més acurades.  Per entrelligar l’anàlisi a l’educació per a la sostenibilitat, cal analitzar de quina manera l’APS ambiental facilita l’assoliment dels reptes de l’Agenda 2030. Uns reptes de reflexió i d’investigació que ens plantegem per un futur proper.

PUIG, J. M. et al. (2006). Aprenentatge servei. Educar per a la ciutadanía. Octaedro.

Puig, J.M. (Coord.). (2009). Aprendizaje Servicio. Educación y compromiso cívico. Graó.

---