Autor: apsvalors

LA COMPLEXITAT DELS ALGORITMES 

Salvador Carrasco Calvo – Entenem l’algoritme com a “conjunt de regles per a resoldre un problema en un nombre finit de passos”. Així, parlem d’una construcció programada per facilitar l’elecció i interpretació de les dades d’aprenentatge, de manera que es pugui predir la conducta dels usuaris dels dispositius tecnològics digitals. Els algoritmes són sistemes automatitzats complexes amb capacitat de modelitzar el món social; tenen opacitat i els biaixos dels seus dissenyadors o dels seus finançadors.

La realitat, tanmateix, en la seva complexitat, és, sortosament, irreductible als algoritmes, que poden ser utilitzats de molt distintes formes, per exemple en la creació de protocols que ajudin a reduir o prevenir agressions per violència de gènere, com se n’ha adonat recentment algun jutjat de Catalunya.

1. La vessant política i econòmica

A l’obra Vigilar i castigar (1975), Michel Foucault parlava de les mesures de confinament, del sistema de registre constant i centralitzat que s’aplicava quan es declarava la pesta en una ciutat.  Era “la ciutat en estat de pesta (…); un disseny de coercions subtils per a una societat futura”. Som, conclou, “molt menys grecs del que creiem. No estem ni sobre les grades ni sobre l’escena, sinó en una màquina panòptica, dominats pels seus efectes de poder, que continuem nosaltres mateixos, ja que som un dels seus engranatges (…) Les Llums, que inventaren las llibertats, inventaren també les disciplines” i el control.

Efectivament, els algoritmes permeten avui fer el mateix que feien aquells registres del XVIII: els algoritmes , en paraules de Shoshana Zuboff, son l’instrument per excel·lència del “poder instrumentari en el capitalisme de la vigilància”[1] i “plantegen seriosos interrogants també per l’ educació dels infants i adolescents” en una societat monitoritzada i modelada des de les xarxes socials, a través de dispositius connectats i actius en la xarxa, pels quals es paga un elevat cost emocional.

Aquest llibre ens permet constatar l’enorme actualitat de vell conductisme i la incidència de pensadors com Skinner, dissenyador d’una “nova física social”, enfrontada als principis il·lustrats de llibertat, autonomia personal i dignitat individual, de la qual es deduiria que l’individu autònom no seria més que “una incidència estadística passatgera”, en expressió de Pentdal. Un repte de primera magnitud pel raonament moral i epistemològic:l’acció no estaria en el nostre cap, sinó, principalment, en les xarxes socials i en el teixit social que ens envolta. Aquest és un debat amb connotacions clàssiques, abordat ja a finals dels anys setanta[2].

En aquest marc, les grans corporacions de les tecnologies digitals han gaudit d’oportunitats i possibilitats ben aprofitades d’actuació: sense control, sense límits, contra tota visió crítica i ètica, i supeditant-lo tot al màrqueting. Un nou liberalisme digital esdevindria “portaveu polític d’un fort determinisme comercial”[3].

2. La qüestió social de la Societat Digital 

La desigualtat econòmica i la polarització social estan creixent molt, tant a nivell mundial com estatal, i no fan sinó anunciar una espiral descendent d’exclusió social, que la pandèmia de la covid no ha fet més que agreujar. Es calcula que la bretxa digital deixa fora un 35% de la població, de persones i llars vulnerables.

La tecnologia, per altra banda, ha incrementat la productivitat, ha millorat el treball i el benestar, a la vegada que ha plantejat reptes imprevistos per als quals no estàvem preparats, que demanen un replantejament a fons de la noció mateixa de treball.

Avui la cultura està vindicant la seva autonomia, obrint pas a noves possibilitats d’acció i transformació de la vida col·lectiva, en un llarg període d’entropia social i d’aparent desordre. En els nostres dies “la cultura tendeix a abstreure’s de la història i la geografia, quedant sotmesa a un hipertext audiovisual digital: crear imatges, crear codis culturals és tenir poder. És l’autonomia de la cultura respecte de les bases materials de l’existència. La informació és “fil bàsic o ingredient clau de la nostra actual organització social”, en paraules de Manuel Castells[4].

Jeremy Rifkin  parla en la seva darrera obra de la revolució que uneix el planeta “com un gran cervell digital” en una “nova era de la resiliència”: ens endinsem en l’era de la infraestructura de la tercera revolució industrial: de la internet de la comunicació i l’energia, de la mobilitat i de les coses[5].

3. Els algoritmes són, també, una qüestió ètica

Francesc Torralba acaba de publicar un interessant assaig sobre l’ètica algorítmica[6], al qual voldria remetre al lector, tot destacant algunes de les seves idees. Com diu l’autor, “és necessari sacsejar el lector amb una pila d’interrogants”, la resposta dels quals no es troba en els savis del passat, encara que ens hi inspirem. La nova tecnoètica global que necessitem va més enllà de les tradicions humanistes il·lustrades i ha de comptar amb tradicions humanistes orientals, americanes i africanes: el primer repte és, doncs, el de la possibilitat mateixa d’una ètica global per una tecnologia humanista i inclusiva, al servei de totes les persones.

Una cosa és l’ètica de la Intel·ligència Artificial, més macro i amb perspectiva descendent, i una altra l’ètica algorítmica, més focalitzada en el detall i més micro. Mentre la primera s’interessa per l’esser humà i les seves relacions amb les màquines, la segona ho fa pel funcionament intern de les màquines. L’ètica algorítmica “explora i mira de resoldre el conjunt de qüestions que afloren arran de la programació d’un algoritme”. Els algoritmes no són neutres, estan farcits de judicis de valor, “han envaït l’espai públic i el privat” i plantegen serioses qüestions ètiques en la seva governança.

Al llarg del seu llibre Torralba planteja la utilitat i conveniència de crear Comitès d’Ètica interdisciplinars, independents i plurals en les organitzacions. Comitès que vetllin pel respecte als principis i valors que proclamen i les inspiren (principis com ara fer el bé, no causar mal, autonomia de les persones, la no discriminació, la transparència i valors com  el respecte, la justícia, la protecció de dades…)

Per altra banda, a Catalunya s’ha pres alguna iniciativa que considerem ben significativa.El mes de juny del 2020 es feia pública la notícia que la Conselleria de Polítiques Digitals i Administració Pública i la Universitat de Girona havien creat l’Observatori d’Ètica en Intel·ligència Artificial de Catalunya, per tal de promoure una intel·ligència artificial ètica, mereixedora de confiança, d’estudiar les conseqüències ètiques i legals, i analitzar els riscos i oportunitats de la seva implantació  en la vida quotidiana.

4. Drets Digitals i compromisos col·lectius

I, per acabar, una explícita referència al Fòrum dels Drets Digitals, celebrat a la seu de Fundesplai (El Prat del  Llobregat) el maig del  2022, en el qual es van defensar un seguit de drets digitals i es van formular alguns compromisos per tal d’avançar en la construcció de societats en les quals la digitalització estigui centrada en la millora de la vida de les persones.

Es tracta de drets i compromisos com l’accessibilitat universal; la connectivitat en el medi rural, per superar la bretxa d’accés i la despoblació; l’ús crític i responsable de la tecnologia; l’educació digital per la inclusió social de grups en situació de vulnerabilitat; el desenvolupament d’itineraris formatius en competències digitals, al llarg de la vida, per millorar l’ocupabilitat; el protagonisme de les dones en la superació de la bretxa de gènere; l’educació per al bon ús de les tecnologies digitals, en les etapes de la infància i la joventut i en les persones grans, de manera que també elles siguin partícips i beneficiàries; la protecció del  medi ambient, aprofitant el potencial innovador de les tecnologies; els avenços de la intel·ligència artificial i el tractament de dades cap al bé comú, amb principis ètics i sense biaixos; una nova governança d’internet i la participació en democràcia[7].

Vivim immersos en una era de transformació digital. Com recordava en Genís Roca en el mateix fòrum, “ara internet no és un espai de continguts, és un espai d’activitat i de mobilització que ens permet actuar i reclamar els nostres drets i garanties. Estar connectades i connectats a la xarxa ens dona el poder i la tecnologia, que és la nostra eina per lluitar i assolir els nostres drets digitals”.

[1]  Shoshana Zuboff. El capitalisme de la vigilància, Paidós, 2020

[2] Salvador Giner, Societat Masa: crítica del pensament conservador, Edicions 62, 1979

[3] Èric Sandin, La siliconización del mundo. La irresistible expansión del liberalismo digital, Caja Negra Editora, Buenos Aires, 2018

[4] Manuel Castells, L’Era de la Informació. La societat xarxa. Vol.1. Barcelona, UOC, 2003

[5] Jeremy Rifkin, La era de la resiliència, Paidós, 2022

[6] Francesc Torralba, L’ètica algorítmica, Edicions 62, 2022

[7]  Fundació Esplai: “Les organitzacions socials en defensa dels Drets Digitals. Manifest”, Documents per al Debat, núm. 10


IX Jornades d’Aprenentatge Servei

Un espai de trobada, intercanvi i reflexió al voltant de l’aprenentatge servei. Amb tallers, ponència i moltes experiències per a fer créixer l’APS! 

Dia: Divendres 19 de maig de 2023

Lloc: Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (Plaça Universitat)

Horari: Tarda

Organitza: Centre Promotor d’ApS i Institut de Desenvolupament Professional UB (ICE)

Reserva’t el dia.

Aviat programa i inscripcions


Aprenentatge Servei i inclusió social* 

L ́objectiu d ́aquesta nova guia és abordar els processos d’inclusió́ a través de l’ApS, tot delimitant el concepte d’inclusió, la pertinença de l’ApS amb aquesta finalitat, i els seus efectes en l’alumnat i en les comunitats i serveis en què es desenvolupa. 

La incorporació del concepte inclusió ha emergit amb força en els últims anys dins dels països amb major desenvolupament econòmic per fer front als alts índexs d’exclusió, marginació i discriminació social i educativa presents de manera sistèmica, ja que ni l’estat del benestar, ni l’educació han aconseguit contribuir a superar les desigualtats, ni a reduir la bretxa econòmica-social per esdevenir un motor de major equitat social. 

De fet, el concepte inclusió es construeix a partir de la situació d’exclusió en què viuen certs col·lectius socials. Gomà i Subirats expliquen que, en altres moments històrics com ara durant les etapes centrals de la societat industrial, el col·lectiu sotmès a relacions de desigualtat i subordinació havia adquirit subjectivitat pròpia i, per tant, capacitat d’autoorganització social i política. S’havia convertit en agent portador d’un model alternatiu, amb potencial de superació de les relacions de desigualtat vigents, però avui dia, els col·lectius marginats no conformen cap subjecte homogeni i articulat de canvi històric, visible, i amb capacitat de superació de l’exclusió. D’aquí que sigui molt més complicat generar processos de mobilització i definir una praxi superadora de l’exclusió.

(més…)

Fer comunitat també a l’escola

Marta Plujà* – Des que es va introduir l’assignatura del Servei comunitari, Càritas Diocesana de Barcelona va fer un esforç per oferir una cartera d’activitats que hi donés resposta. Actualment tenim signat el conveni d’acreditació amb la Generalitat de Catalunya que ens permet treballar amb qualsevol centre públic i també hem signat convenis concrets amb aquells centres concertats i privats que decideixen fer l’ApS amb Càritas.

Treballem amb la voluntat que l’alumnat prengui contacte amb la realitat social del seu entorn. Per això, les diverses campanyes que proposem es poden realitzar com a activitat solidària a qualsevol etapa o a través de l’assignatura de servei comunitari. En qualsevol cas, suposen un aprenentatge de vida vers la transformació del món en el qual vivim.

S’adreça a persones o col·lectius amb alguna carència que dificulta la seva plena integració i el seu benestar social (capacitats diverses, malalties, pobresa, sensellarisme, processos migratoris, risc d’exclusió social…).

(més…)

Dret a la tribu

Xus Martín – En l’àmbit educatiu la tribu és considerada un element que enriqueix la criança i el procés de creixement  dels infants. Quan hom evoca el proverbi africà “per educar un infant es necessita la tribu sencera” ho fa per destacar el valor d’aquelles contribucions que arriben de persones i col·lectius que a priori no tenen assignat el rol d’educar (com sí tenen mestres i progenitors) però que són essencials per garantir un bon desenvolupament dels més joves en la comunitat. Contribucions que agafen formes diverses, com ara experiències, tasques de cura, relacions properes, acompanyament, o transmissió informal de coneixements, entre altres.

La tribu, quelcom que en societats antigues es creava de manera natural i espontània, resulta quelcom excepcional a partir de la revolució industrial, moment en el qual els vincles socials es debiliten i les xarxes d’ajuda mútua i de cooperació que anteriorment formaven part de la vida quotidiana de les persones, comencen a ser una excepció. També la cultura neoliberal que ha colonitzat les societats modernes ha anat posant pals a les rodes en les relacions personals, prioritzant l’interès individual per sobre del col·lectiu, afavorint la competició desfermada per sobre de la col·laboració, minvant mica en mica les pràctiques de cura entre els membres d’una comunitat, obstaculitzant l’intercanvi gratuït i reduint la participació en allò que és comú.

Malgrat aquestes dificultats, psicòlegs i terapeutes d’arreu posen l’èmfasi una i una altra vegada en la importància que la comunitat, la tribu, té en el benestar de les persones i manifesten que l’existència d’una constel·lació de vincles és un factor de protecció, especialment de la infància, insistint en el fet que viure en societat no garanteix necessàriament tenir cobertes les necessitats a les que sí que dona resposta “la tribu”. Afirmen que, si bé la soledat pot ser un desencadenant de situacions de depressió, d’angoixa o d’ansietat, el sentiment de pertànyer a un col·lectiu és un antídot d’algunes malalties mentals.

(més…)

El club dels cors verds

Elisenda Rueda Ribàs – Els conflictes formen part de la vida i, per suposat, del dia a dia a les escoles. Els i les mestres ho saben bé i dediquen bona part de la seva intervenció a ajudar als infants a identificar-los, entendre’ls, tractar-los i gestionar-los. De conflictes hi ha de ben diversos. Sovint es tracta de situacions en les quals dos o més infants estan en desacord perquè cadascú té els seus interessos, i es desperten emocions intenses no sempre fàcils de controlar.

Avui però vull parlar d’un conflicte més personal i íntim viscut per l’Eric, el meu fill.

A principis del 2020 de manera sobtada l’Eric, que aleshores tenia 6 anys,  va perdre el seu pare, un fet que el va trasbalsar profundament i va capgirar la seva conducta. Ens trobàvem en plena pandèmia i confinats a casa, fet que va dificultar recuperar la vida quotidiana i poder elaborar el dol amb l’ajut de persones que formaven part de les nostres vides com eren els companys, amics i personal de l’escola.

L’Eric feia 1 r de primària i la segona part del curs les classes van ser on-line. Vam viure plegats la manca del pare però també una reducció intensa en les relacions socials. El començament de 2n de primària, que es va anuncia presencial, em feia tremolar. Em neguitejava com entomaria l’Eric la tornada a la vida quotidiana després d’un impàs tan llarg.

A la setmana d’haver començat el curs em va telefonar la seva tutora, la Gemma, per dir-me que l’Èric, havia mossegat  un nen de la classe i que l’acusava de la mort del seu pare. La Gemma i jo ens vam posar d’acord per acompanyar-lo en el procés de dol que tenia pendent  i, alhora, ajudar-lo a entendre que hi havia coses que no les podia fer perquè feien mal als altres. 

Setmanes més tard, en arribar a buscar el nen a l’escola,  la Gemma em diu que l’Èric havia tingut un conflicte, amb una monitora. De nou totes dues afrontem el tema amb l’Eric insistint en la importància de respectar a totes les persones.

(més…)

Ser etíop fora d’Etiòpia

Josep M. Puig RoviraFusta d’eucaliptus cremada (Editorial Navona, 2022) és el testimoni d’Ennatu Domingo, que, a propòsit de la seva peripècia vital, es planteja qüestions com ara la importància dels orígens i la confusió que provoca el desarrelament, el valor del record i de la memòria, la vida de la seva mare i de totes les dones camperoles d’Etiòpia, les mil formes del racisme i la dificultat d’obtenir reconeixement, el deure i el gust per recuperar la llengua i la cultura originaria, la xacra de la guerra i la pobresa, i el paper de la política per assolir un desenvolupament que hauria d’assegurar educació, aigua potable, serveis sanitaris i electricitat, conquestes per a tothom, però que alliberarien a les dones de les tasques diàries per assegurar la supervivència i les permetria estudiar. Aquests temes i encara d’altres enriqueixen la qüestió central del llibre: la identitat i, pel damunt de tot, la construcció d’una identitat doble basada en la recuperació de les seves arrels etíops. 

Aquestes qüestions es plantegen a propòsit de la vida de l’autora, una nena que amb set anys deixa l’Etiòpia rural i és adoptada per una parella de catalans, fa l’escolarització al barri de Gràcia de Barcelona, estudia ciències polítiques i desprès un màster sobre Conflicte Internacional i Seguretat en les seus de Canterbury i Brussel·les de la Universitat de Kent. Quant estava treballant a Kenya per al Departament d’Afers Exteriors del Parlament Europeu, la pandèmia va fer que hagués de tornar inesperadament a casa dels pares. Actualment fa recerca a l’European Center for Development Policiy a Maastricht. Una vida nòmada, part de la qual ha deixat escrita i reflexionada en una obra magnífica, que ajudarà als lectors a entendre el nostre món amb una mirada més oberta. 

Es tracta d’un llibre amb diferents capes de lectura, escrites de manera no lineal, però que es segueix a la perfecció i que, pas a pas, mostra, tan alguns aspectes del trajecte vital de l’autora, com el treball de reflexió i construcció personal que s’ha imposat. En certa forma descriu un triple procés de formació: primer a l’Etiòpia natal, desprès a Barcelona i, finalment, allunyada dels dos àmbits de socialització primària, buscant un punt de vista per fer-se una volguda identitat complexa. Tres intensos processos educatius en una sola biografia. 

(més…)

Aprenentatge satisfactori i benestar emocional

Josep Palos i Josep Puig – Adonar-nos que hem après alguna cosa produeix satisfacció, fins i tot quan l’aprenentatge és el resultat de mètodes transmissius, repetitius o memorístics. El grau de satisfacció augmenta quan la metodologia i el procés d’aprenentatge són més actius. La satisfacció és major si s’aprèn amb activitats interactives, creatives o fent projectes de recerca. Però encara resulta més satisfactori quan a l’aprenentatge se li veu una aplicació, quan té un sentit cívic i, a més a més, quan l’aprenent sent que es reconeix el resultat i l’esforç dut a terme. I, probablement, el màxim de satisfacció s’assoleix quan tot aprenent es crea una cosa nova, quelcom que encara no existia i que resulta útil a la comunitat.

Aprendre de manera satisfactòria en els centres educatius ajuda a crear benestar emocional en l’alumnat. Comentant els desafiaments del nou currículum, la ministra d’Educació ens deia: “L’alumnat que se sent bé aprèn millor; i a l’inrevés, si l’alumnat aprèn de manera satisfactòria, se sent bé i millora el seu benestar emocional”.

Entenem el benestar emocional com un estat d’ànim en què l’alumnat és conscient dels seus pensaments, idees, sentiments, emocions i desitjos, i se sent capaç de fer front a les situacions i tensions de la vida quotidiana. Aconseguir un estat de benestar emocional no és fàcil en un món tensat, competitiu, consumista i creador d’expectatives fàcils, especialment si ens centrem en l’etapa de l’adolescència. En aquestes edats, el benestar emocional està condicionat per molts factors externs a la vida dels centres educatius, però també és cert que tots aquests factors externs poden interactuar amb una vida educativa rica que actua com un gresol on fondre els malestars. Una activitat educativa amb aprenentatges satisfactoris en els centres segur que ajuda a millorar la satisfacció i l’equilibri emocional de l’alumnat amb efectes més enllà del temps escolar.

Encara que és difícil realitzar un llistat de què ens ajuda a sentir-nos emocionalment bé, sabem d’algunes situacions sobre les quals hi ha consens, especialment en l’àmbit educatiu. Ens ajuda a sentir-nos bé tenir una xarxa social d’amics i família per a relacionar-nos, en la qual ens sentim acceptats i valorats. També quan podem actuar o aprendre en un context conegut i en un ambient de grup en el qual podem fer aportacions i se’ns reconeixen. Ens ajuda emocionalment poder exposar les nostres idees i propostes, també que es tinguin en compte en la realització de l’activitat col·lectiva i, finalment, que puguem veure els resultats de la nostra participació i esforç. L’aprenentatge ens aporta un plus de benestar emocional quan aprenem incidint en la millora del nostre context proper, quan fem una aportació que contribueix al benestar col·lectiu i, naturalment, quan aquesta activitat s’accepta i reconeix.

(més…)

La melodia mínima

Roser Batlle – No fa gaire ens vam trobar una dotzena de persones a la masia d’uns amics que fa molts anys van decidir abandonar la ciutat i anar a viure al camp.

En un ambient distés vam començar a enllaçar records de la infància. En Miquel, que és qui pot semblar -amb justícia- el més “alternatiu” i “hippy” de tots, ens va sorprendre afirmant que un dels professors que recorda amb més estima de la seva etapa adolescent era aquell que podríem anomenar -també amb justícia- com a tradicional i força sever.

Era un autèntic cabronàs, ens reganyava, ens posava un munt de deures i ens feia patir, però vam aprendre moltíssim amb ell, era un crack!– explicava el Miquel, totalment convençut i amb un to molt afectuós.

Penso sovint en aquest comentari quan llegeixo algunes piulades que parlen del professorat amb molta inflexibilitat, quasi diria que de dogmatisme.

Jo també tinc bons records de professors i professores que avui serien classificats, en el millor dels casos, com a conservadors i passats de moda, com el Professor Lazhar. I també tinc bons records d’altres que trencaven motlles, a l’estil del John Keating, l’excèntric professor del Club del poetes morts.

En qualsevol cas, a dia d’avui em resulta molt més atractiu un equip d’educadors policrom, heterogeni, on hi pugui haver un ample marge de divergència. Crec que això afavoreix l’aprendre a aprofitar la riquesa de la diversitat, no solament en les matèries i especialitats dels professionals, sinó també en els mètodes, els estils, les maneres de fer, fins i tot en les sensibilitats.

De fet, a l’època en que vaig ser monitora d’esplai, campaments i colònies, els equips estaven formats per persones molt diferents que tanmateix -o potser gràcies a aquesta diversitat- érem capaços de dur a terme conjuntament iniciatives relativament agosarades i complexes.

(més…)

Experiències docents d’ApS a la UAB

En aquest nou número de l’EINES es presenten un conjunt d’experiències d’aprenentatge servei (ApS) que s’han portat a terme a la UAB en els darrers anys. Totes elles son propostes docents innovadores, socialment compromeses, on l’alumnat té l’oportunitat de desenvolupar els coneixements en un context determinat i de ma- nera crítica. Concretament en aquesta proposta educativa l’alumnat participa en un projecte orientat a resoldre una necessitat real en una comunitat per tal de millorar la qualitat de vida i ambiental d’aquella comunitat.

El primer capítol defineix què és l’aprenentatge servei, quins són els beneficis per a implementar aquesta proposta educativa a la universitat i explica el procés de la seva implementació i institucionalització d’aquesta a la UAB. El segon capítol se centra en el paper del Grup d’Innovació ApS de la UAB i en el paper que ha jugat en la reflexió, la promoció, l’acompanyament en la implementació de noves experiènci- es d’ApS i l’avaluació.

La resta de capítols exposen experiències d’ApS impulsades des de diverses fa- cultats, com son les de Biociències, Educació i Veterinària, detallant amb molta clare- dat les fases de les propostes, les accions dutes a terme i la valoració que fa l’alumnat de la seva experiència en el projecte.

(més…)