Autor: apsvalors

ApS a la serra de Tramuntana

JMP-2017-10-21-045Carme Frau – La serra de Tramuntana, és una serralada de una bellesa espectacular, l’il·lustre Joan Alcover la va anomenar “esquerpa cadena de puigs gegantins”, té una gran riquesa ecològica que ha proporcionat importants recursos naturals i facilitat el benestar de moltes generacions, a través de la història molts de pobles hi han deixat la seva petjada.

Actualment hi trobem un paisatge cultural, amb uns valors patrimonials i d’identitat excepcionals, que cal cuidar i conservar.

La Conselleria d’Educació de les Illes Balears i el Consell de Mallorca, mitjançant el Servei de Formació del professorat i el Consorci de la serra de Tramuntana, conscients d’aquesta necessitat, convoquen aquest programa des de fa tres anys per als centres educatius de Mallorca amb l’objectiu de que duguin a terme amb l’alumnat, projectes reals d’ aprenentatge i servei per preservar i estimar aquest espai considerat Patrimoni Mundial de la UNESCO.

El programa d’APS pretén crear complicitats, establir vincles, impulsar iniciatives creatives, per conèixer millor i cuidar aquest territori privilegiat, ple de possibilitats. Treballant a partir de la reflexió, del consens sobre les vertaderes necessitats d’aquest entorn per desenvolupar accions concretes i la resolució dels problemes més actuals i rellevants socialment. (més…)

Anuncis

Fi de la civilització del treball

el-fordismo-produccion-cadena-cultura-masas-L-4XNyTfSalvador Carrasco* – L’any 1995, Robert Castel publicava el seu llibre Les métamorphoses de la question sociale. A la darrera part del llibre comentava com la centralitat del treball havia estat brutalment qüestionada, precisament quan havien estat substituïdes la pertinença familiar i la inscripció en una comunitat concreta com a elements forjadors d’identitats col·lectives. Tenia raó: el treball és més que el treball assalariat, com el no-treball és, també, més que l’atur. Nous fenòmens ocupaven la reflexió de Castel: els «treballadors sense treball», els treballadors «pobres» (el «neopauperisme»), l’aparició d’una «perifèria precària», «la desestabilització dels estables». Situacions dures que obligaven part de la població a «viure al dia»… Avui tot s’ha agreujat molt més. El procés seguit fins al moment actual només ha fet que confirmar que el treball ha deixat de ser, per a una bona part de la població, aquell element d’identificació que era en èpoques passades: ha deixat de ser «el gran integrador». Des de 1984 alguns especialistes advertien del fenomen: i si el treball no fos una categoria sociològica clau?, es preguntava Claus Offe (La sociedad del trabajo. Alianza, 1992). Avui parlem ja de la configuració de noves subjectivitats en plena crisi del treball.

El mateix any 1995, Jeremy Rifkin publicava un cèlebre assaig sobre El fin del trabajo. Les tecnologies havien arribat per transformar el món productiu. S’estava instaurant una societat nova, «no basada en el treball», que «obligava a repensar el fonament mateix del contracte social»: era el moment del «tercer sector», del «voluntariat», del «servei comunitari». S’anunciaven ocupacions alliberades de la pressió de l’economia de mercat. De la mà del tercer sector vindrien nous llocs de treball en el sector dels serveis a les persones. (més…)

Aprenentatge servei i tecnologies digitals

Captura de pantalla 2018-02-09 a les 22.10.18Imaginem un grup d’estudiants d’informàtica que dissenyen una pàgina web per una entitat sense ànim de lucre o bé suposem un membre d’una associació que envia a un grup d’estudiants per vídeo streaming informació sobre les dinàmiques de l’entitat i les necessitats que tenen . Aquests són exemples de situacions reals que combinen l’ApS i les tecnologies digitals composant una pedagogia integrativa que compromet els aprenents mitjançant la tecnologia en la indagació cívica, el servei, la reflexió i l’acció.

Els mateixos exemples serveixen també per il·lustrar l’objectiu de la guia Aprenentatge servei i tecnologies digitals, que ha escrit Anna Escofet i publica el Centre Promotor de l’ApS, és a dir, plantejar com les tecnologies digitals poden facilitar el desenvolupament de projectes d’ApS i la millora de les evidències d’aprenentatge i de servei.

Per tal d’aconseguir aquest objectiu es presenten diferents tecnologies a l’abast dels educadors en projectes d’aprenentatge servei, agrupades segons el propòsit pel qual poden ser usades: comunicació, cerca d’informació, creació de continguts, col·laboració i reflexió. I es subratlla el fet que allò més important quan ens plantegem introduir les tecnologies digitals en un projecte d’aprenentatge servei és que la tecnologia sempre s’ha de posar al servei del projecte educatiu, donant resposta als objectius i a les necessitats dels usuaris -tant els estudiants com els destinataris del servei

La guia exemplifica alguns projectes d’aprenentatge servei que introdueixen les tecnologies digitals en algun moment del procés, normalment en el servei.

Finalment, es planteja que un dels reptes més importants és pensar com la tecnologia pot promoure la conciència i el sentiment de comunitat. En aquest sentit, unir els projectes d’aprenentatge servei i les tecnologies digitals facilita també que els joves i els nens experimentin de forma real allò que és la solidaritat, la responsabilitat i el servei als altres, així com la satisfacció pels objectius aconseguits. Aconseguir, en definitiva, el desenvolupament d’una ciutadania responsable i conscient.

Per descarregar la guia:

http://www.aprenentatgeservei.org/intra/aps/documents/aps_tecnologies_digitals_web.pdf


 

No us creiem

 

abd91bb99a1462ec1c3859d5d453068afc915369GREM – El que segueix no és ni una recensió, ni una nota de lectura, ni tampoc una crítica, és simplement un seguit de trossets copiats tal qual d’un llibre que us recomanem. La lectura d’aquesta obra de cap manera pot ser substituïda pels temes que hem destacat. Tot el contrari, voldríem que aquestes notes motivessin la lectura completa d’un text breu i lluminós.

 Credibilitat voluntària

“Necessitem trobar el nostre combat particular contra el sistema de credulitats del temps present. La nostra impotència actual té un nom: analfabetisme il·lustrat. Ho sabem tot però no podem fer res. Amb tots els coneixements de la humanitat a l’abast, només podem frenar o accelerar la nostra caiguda a l’abisme.” (p. 9)

“Som a les portes d’una rendició. La rendició del gènere humà quant a la tasca d’aprendre i d’autoeducar-se per viure més dignament. Davant d’aquesta rendició, proposo pensar una nova il·lustració radical. Reprendre’n el combat contra la credulitat i afirmar la llibertat i la dignitat de l’experiència humana que és capaç d’aprendre per si mateixa.” (p. 11)

Per una crítica radical

“La Il·lustració no és el combat de la ciència contra la religió o de la raó contra la fe. Aquesta és una simplificació reduccionista que distorsiona el que veritablement entra en joc. El que la Il·lustració radical exigeix és poder exercir la llibertat de sotmetre qualsevol saber i qualsevol creença a examen, vinguin d’on vinguin i els formuli qui els formuli, sense pressupòsits ni arguments d’autoritat. (…) En definitiva, la crítica és autonomia del pensament, però no autosuficiència de la raó.” (p. 36-37)

“Assumir la condició natural i corporal de l’ésser humà implica acceptar la parcialitat i la precarietat de les nostres veritats, però també la perfectibilitat del que som i fem de nosaltres mateixos. Saber ja no és accedir a les veritats eternes de Déu sinó millorar la nostra pròpia comprensió i la relació amb el món que ens envolta. Els il·lustrats no creien cegament en el progrés.” (p. 39) (més…)

14 kilómetros

Mirador-del-estrecho-Algeciras-2

El Mirador del Estrecho

Araceli Massieu – Salen las listas, lo primero que pienso es ¿me habrán elegido?, ojalá. Existían dos proyectos, una residencia de ancianos en Alcuescar o un proyecto misionero en Tánger. Para este último elegían solo a diez alumnos, puesto que existían plazas limitadas.

Durante años nos preparábamos para el PES (Proyecto de educación social), realizábamos diferentes talleres como ir a comedores sociales, residencias de ancianos, casas de acogida por las tardes, centros de día… Y para este último proyecto elegían a los que más interés hubieran mostrado. Finalmente, se cumplió lo que llevaba años esperando, me habían elegido. Me iba a Tánger.

Llegó el día, 10 de abril del 2016. Estábamos mis nueve compañeros y yo en la costa de Tarifa, era un día soleado. Frente a nosotros otro continente, imaginábamos que diferente al nuestro, con diferentes culturas, valores… Llegamos ese mismo día a las seis de la tarde. Era una locura, coches por un lado y por otro, las señales de tráfico no existían. Poco después nos instalamos en el Hogar Lerchundi y dimos una vuelta por Tánger. Comenzaba la experiencia. (més…)

Ciutadania crítica i activa: la memòria de l’Holocaust

En el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust

1115676001_740215_0000000000_noticia_normal

Monumento del Holocausto

Salvador Carrasco Calvo – La memòria de l’Holocaust és més que el record d’uns fets indescriptibles i gravíssims. També és «una terrible inèrcia i l’error futur que tractem de conjurar», com han dit, amb motiu, R. Fernández Vítores i altres, en el seu llibre Per entendre l’Holocaust (2017). En altres paraules, no sembla haver-hi receptes segures per protegir-nos contra el menyspreu, l’odi o el rebuig dels diferents. Aquesta segueix sent, encara avui, una greu «malaltia de l’esperit».

En la formulació i ampliació teòrica dels drets s’ha avançat molt. Es va passar de l’afirmació dels drets individuals de la ciutadania a la reivindicació dels drets socials, pròpia de l’estat social de dret, i a l’afirmació dels drets culturals de les minories, dels pobles i les nacions, tinguin o no un estat propi, en els nostres dies. Avui és tan important com urgent defensar els drets culturals i fer-ho amb tanta intensitat com vindiquem els drets individuals i els socials. El respecte i el reconeixement dels drets de les minories culturals i nacionals per part de les majories és condició indispensable per a la convivència. També ho és a la inversa. Els que aboquen els pobles a la manca d’entesa tenen una gravíssima responsabilitat. I la té més gran qui té més poder. (més…)

L’educació com a doble do

MAAUS ENSAYO SOBRE EL DON_ FORMA Y FUNCION DEL INTERCAMBIO _Josep Puig, Xus Martín i Mónica Gijón – Dues paraules sobre la teoria del do abans de parlar de l’educació com a doble do. L’origen d’aquesta idea es troba en l’obra que Marcel Mauss va publicar l’any 1924 i que avui podem trobar en castellà amb el títol Ensayo sobre el don (Katz, 2009). D’entre els nombrosos autors que han considerat el do com a fet antropològic i social rellevant, destaquen els que l’any 1981 es van agrupar sota el nom de Mouvement anti-utilitariste en sciences sociales (MAUSS) i que, encapçalats per Alain Caillé, han recollit, actualitzat i usat les aportacions de Mauss per entendre millor la societat actual. Un grup que publica la Revue du MAUSS (www.revuedumauss.com.fr) i que ha bastit un paradigma alternatiu al pensament utilitarista i neoliberal dominant.

La teoria del do s’oposa a la comprensió individualista dels éssers humans, una mirada que els veu com a éssers interessats, calculadors i preocupats per maximitzar els guanys. S’oposa també a una societat en què la lògica econòmica ho impregna tot a través de processos de privatització, creació de mercats per a tot, generalització dels comportaments competitius i recerca del màxim guany possible. Finalment, s’oposa a un funcionament social que accepta l’explotació, justifica les desigualtats, multiplica el malestar social, desfà la vida comunitària i, de manera accelerada, posa en perill els equilibris ecològics. La teoria del do entén que els humans no es guien en exclusiva per l’interès, sinó que la seva conducta també està motivada per la voluntat de donar, d’implicar-se en un intercanvi de favors i ajudes que pot contribuir a crear una societat més favorable a la justícia, la convivència i la cooperació. (més…)

Cinturó blanc

Captura de pantalla 2018-01-14 a les 16.57.04Cristina Garcia* – Sí, el meu nom és Cristina, tinc 24 anys i cada dia, quan m’ho permet el treball diari i entregues de feines universitàries, sobre les set de la tarda, em trec les sabates, les deixo en un armari amb les dels altres companys i demano permís per trepitjar el tatami. Fem la salutació, formats en paral·lel, davant els mestres, col·locats per ordre decreixent segons el color del nostre cinturó. A mi em toca a prop d’on acaba el tatami, amb els altres companys blancs que han entrat al club després de mi.

Comença la classe de judo però abans vull fer un petit incís. L’ Ignacio i en Fèlix són els nostres mestres, crec que tenen uns 60 anys. L’ Ignacio, encara en actiu, no fa gaire va quedar cinquè al campionat del món de veterans. Jo fa menys d’un any que vaig emprendre el camí del judo. I en aquest poc temps tinc clara una cosa: l’enorme respecte i confiança que tinc pels meus mestres. No sé quin sentiment va néixer abans o si van de la mà. La qüestió és que m’han fet forta per afrontar aquest esport. (més…)

L’alfabetització digital per a la veritat i la llibertat

UnknownMarc Fuertes – L’alfabetització digital no s’ha de centrar només en el domini instrumental de les tecnologies digitals, sinó en saber què fer amb elles cara a participar plenament en la societat digital. Davant la gran quantitat d’informació falsa que circula per canals informatius, tradicionals i actuals, és molt important promoure la capacitat crítica com a forma d’alfabetització digital.

Un dels temes que trobo més rellevants en educació pel context informacional actual és el de l’alfabetització digital per al desenvolupament de la capacitat crítica i per identificar allò vertader i rebutjar allò fals. Si fóssim part d’una societat on els ciutadans s’empassen mentides com si fossin veritats, el panorama que se’ns presentaria seria ben galdós. I potser ja estem abocats a un escenari així.

Sempre hi ha hagut veritats i mentides en els mitjans tradicionals (premsa, ràdio, tv). A Internet hi ha infinitat de torrents i canals d’informació on consumim informació, reaccionem davant d’ella, la comentem, la compartim, i la fem viral. Sembla del tot imprescindible saber què és veritat i què és mentida.

Tenim exemples recents de mentides que s’han venut com a realitats. Van des de simples i innocents falses alarmes (hoaxes), spamming, clickbaiting, fins a notícies que fomenten hàbits de salut perjudicials, o les que promouen el canvi de percepcions polítiques i que poden decantar qui guanya unes eleccions i, per tant, quin rumb agafa un país, una política internacional, etcètera. (més…)

LIDERATGES PER AL SEGLE XXI

estorninos-negros 2

Salvador Carrasco Calvo – En la Societat actual sembla que s’ha d’«excel·lir» per a ser algú. Cal estar a dalt dels llistats del sublim «Olimp» dels primers llocs de les múltiples carreres per «la franja alta» de qualsevol llistat. Fins i tot els rànquings de corrupció arriben a ser notícia.

L’interès per l’excel·lència i el lideratge té profundes arrels històriques i culturals.

Durant «l’època obscura», l’excel·lència obsessionà la reialesa de Micenes i, a la Grècia arcaica, interessà als aqueus i als troians, com descriu la Ilíada. En temps d’Homer, l’areté era una prerrogativa, el privilegi dels «millors», els «superiors»: era la virtut de l’aristocràcia i la noblesa militar. L’expressió deriva de l’arrel Ari-… ‘dominar, dirigir, manar’… «destacar sempre, sobresortir per sobre dels altres i no tacar el llinatge i l’honor dels meus pares». L’heroi mai no tornava enrere per escapar d’un destí tràgic.

D’aquesta arrel, en derivarien verbs grecs relacionats amb el guiatge dels ramats pels pastors, la conducció dels exèrcits en la batalla i altres assimilats a la idea de domini sobre els altres. Tot aristós —tot membre de la casta guerrera encimbellada— buscaria la pròpia areté i l’afirmaria en el seu lideratge. (més…)