Entrevistes

“Volem que els alumnes siguin conscients que el feixisme no està eradicat.”

Profes Sandra i GemmaPaula Escobar / Josep M. Puig – La Sandra Avellaneda i la Gemma Marín són professores d’història i de llengua i literatura catalana, respectivament, a l’institut públic Bruguers de Gavà (Baix Llobregat). Juntes impulsen el Projecte Buchenwald, un projecte proposat per l’Amical Mauthausen, una associació orientada a defensar els drets morals i materials dels deportats del franquisme als camps de concentració nazis i a recuperar la memòria històrica sobre la Guerra Civil Espanyola i el feixisme a Europa. El projecte es realitza a segon de Batxillerat, encara que ja apareixen pinzellades que involucren els alumnes de primer, i es vehicula a través de diferents d’activitats que culminen amb un viatge al camp de concentració de Buchenwald (Alemanya).

Quins són els objectius del Projecte Buchenwald?

Gemma – L’objectiu és que els alumnes siguin conscients de la situació política i social que es viu en el present, fent memòria del passat perquè no s’oblidi. Per entendre el present necessitem anar a buscar en el passat. També volem ajudar els alumnes a tenir criteri, a desenvolupar l’esperit crític, a posar-ho tot en qüestió i a treure la seva pròpia opinió sobre els fets.

Sandra –És un projecte de sensibilització, volem que els alumnes siguin conscients que el feixisme no està ni molt menys eradicat. Busquem plantejar-nos en primera persona què té d’actual el passat i com podem actuar en el present per tal que no es torni a repetir.

Com va néixer el projecte?

Gemma – En part va néixer per casualitat. L’Amical Mauthausen organitza reunions de treball entre els diferents centres que participen en el projecte. Un professor que tornava del viatge a Buchenwald me’n va parlar. L’experiència em va entusiasmar i vaig decidir assistir a les reunions. Em vaig adonar que era un projecte molt exportable al nostre institut. Li vaig proposar a la Sandra, i ella també es va engrescar.

Sandra – És un projecte que te l’has de creure. Hi ha aspectes de la societat que no podem canviar, però el que estigui en les nostres mans, en especial des de l’educació, ho hem d’aprofitar, i això ens semblava una oportunitat brillant.

Amb quines matèries relacioneu el projecte?

Gemma – En la matèria d’ història i de català. Ens vam plantejar quines activitats que ja s’estaven fent al centre es podien adscriure en el projecte. De fet, ja en realitzàvem algunes que es podien incorporar.

La gràcia d’aquest projecte és que permet participar-hi des de qualsevol disciplina. Això no té un color, i no té el nom d’una matèria. Tots formem part de la societat, i com a parts actives d’aquesta, hauríem de ser crítics i participar-hi. Ja que estem aquí, aprofitem per mobilitzar-nos, per ajudar-nos, per compartir.

Quines activitats realitzeu?

Sandra – Al llarg del curs escolar fem el cinefòrum, on projectem pel·lícules lligades a la memòria històrica. És un espai de debat i reflexió. També treballem un diari de la guerra civil i fem la ruta de l’exili, on recorrem el trajecte de milers de refugiats. És un aprenentatge “in situ” i vivencial. D’altra banda, també representem una obra de teatre amb els alumnes de primer de batxillerat. És un treball molt transversal i en equip. A més, com a activitat extraescolar, proposem assistir a obres de teatre relacionades, directa o indirectament, amb la temàtica que estem tractant.

Gemma – També fem la lectura d’un llibre durant l’estiu previ al segon de batxillerat, de la qual els alumnes fan un article d’opinió. També treballem la biografia i la centrem en personatges de l’exili o que hagin viscut la guerra civil i/o la postguerra. Intentem fer un aprenentatge significatiu; no només pels alumnes, sinó també pels professors, que se’ns presentin preguntes que ens facin pensar i plantejar-nos les nostres actuacions.

Sandra – Exactament, aquest tipus de projectes i d’actuacions són els que realment ens motiven i ens fan seguir dintre d’aquesta professió.

Com difonen els alumnes el projecte?

Gemma – Quan l’alumnat participa en el projecte es compromet a què després del viatge hi hagi una devolució. Cada any els alumnes fan grups i expliquen l’experiència a diferents centres de Gavà, als alumnes de segon de Batxillerat que no van poder gaudir del viatge, i als de primer de batxillerat per tal d’animar-los a prendre part del projecte i del viatge el curs següent.

Sandra – També faran la trobada de joves “Alumnes contra el feixisme”, on s’intercanvien experiències; sobretot es potencia que siguin artístiques. El 27 d’abril aquesta trobada es farà a Gavà.

Quines repercussions té el projecte en l’alumnat?

Sandra –No és només un projecte de formació acadèmica, sinó de formació integral, és una experiència vital que provoca replantejaments i genera uns aprenentatges que l’alumnat aprofitarà en les accions que emprendrà en la seva vida personal futura. Esperem que siguin ciutadans actius, participatius i responsables de les seves decisions. Per arribar aquí, s’ha de fer un camí i pensem que aquest projecte ajuda a assolir aquest nivell de participació ciutadana.

Què apreneu del projecte i dels alumnes?

Gemma – Cada vegada t’emociones pels sentiments que afloren en els alumnes. Emocions que cada any són diferents. En veure com els alumnes filtren la informació que reben, tornem a vibrar com el primer any que vàrem fer l’experiència. Et fa sentir viu. Sobre els temes que treballem, només de posar-los sobre la taula i veure que hi ha diferents punts de vista i que ens qüestionem els motius que mouen les persones a actuar com ho van fer, ens fem crítics, i aprenem que no només la nostra realitat i opinió és la que és vàlida. Ens esforcem a posar-nos en el lloc de l’altre, a entendre.

Sandra – És un projecte en què s’aprèn del comportament humà. Entens com determinades circumstàncies et poden portar a actuar d’una manera o d’una altra, i això et fa pensar. Després, els alumnes, ens aporten moltíssim, en l’àmbit personal s’estableixen relacions entre persones que comparteixen uns dies molt intensos i uns moments inoblidables.


 

Anuncis

“No podem treballar la cooperació internacional des de la caritat perquè ni és educador, ni transforma”

La Direcció de Justícia Global i Cooperació Internacional finança projectes d’educació per al desenvolupament mitjançant l’ApS

IMG_6765.JPG

Treballen amb ONG de desenvolupament, solidaritat, drets humans i pau. És la Direcció de Justícia Global i Cooperació Internacional de l’Ajuntament de Barcelona, des d’on es dóna suport econòmic a projectes al Sud, sobre el terreny, i al mateix temps treballen en pro de del desenvolupament d’iniciatives locals perquè cada cop té més pes el treball que es fa d’incidència i educació pel desenvolupament. I és que tots els indicadors apunten a la necessitat de fer especial incidència a casa nostra i, especialment, en la vessant més educadora. És en aquest punt en el qual es comencen a desenvolupar propostes que troben en l’aprenentatge servei, una bona metodologia. El 2014, dels 25 projectes finançats, 7 eren d’ApS, mentre que el 2015 aquesta xifra ha augmentat fins als 53 projectes d’educació per al desenvolupament, i entre aquests, 10 d’APS. Parlem amb Judit Rifà i Maria Monzó, responsables dels projectes d’ApS a què dóna suport aquesta branca de l’Ajuntament de Barcelona.

L’educació és l’objectiu final. Quines són les accions que desenvolupeu en aquest sentit?

Judit: Aquí donem suport al que fan les entitats. Tenim una convocatòria de subvencions per a les entitats que desenvolupen projectes d’educació per al desenvolupament i justícia global. La convocatòria de 2015 està dotada amb un pressupost de 2 i 4 milions d’euros. Les entitats ens presenten les seves propostes per educació sobre el desenvolupament i nosaltres subvencionem els projectes i en fem el seguiment i acompanyament. Aquestes subvencions són una important fórmula per a les entitats, que així entren al finançament públic, però alhora, la nostra idea és que aquest instrument contribueixi a generar un mecanisme de canvi i de transformació social. Des de fa un temps treballem amb l’enfocament de ‘la teoria del canvi’, que permet tirar endavant molts projectes educatius i que obliga a les entitats a pensar i reflexionar sobre les pràctiques que es fan al nostre país i a les nostres ciutats des d’un prisma diferent, incidint en quin és el canvi real que aconsegueixen les accions al nostre país, i com poden evolucionar. I enmig de tot plegat, en un moment determinat, descobrim què és l’aprenentatge servei i valorem quina seria la col·laboració que es podria establir entre les ONG i entitats i centres educatius.

L’ApS és conegut per la seva versatilitat, però educació i ONG no deixen de ser agents molt diferents. Com interactuen aquests dos mons?

Judit: Les ONG fa molts anys que intenten sensibilitzar la població en relació a temes com la pobresa, la solidaritat internacionals o els drets humans, entre altres. Fa anys que treballen amb les escoles, però amb una entrada i sortida molt ràpides ja sigui amb xerrades o amb la creació de materials educatius, entre d’altres. Però no existia una confluència per treballar juntament amb l’escola i es feia difícil integrar curricularment els materials i les temàtiques proposades. Des de fa un temps que des del Departament d’Ensenyament es va iniciar un programa de formació per a les entitats per apropar-se a les institucions educatives i mirar de trobar la manera d’elaborar-ne un contingut apropiat i, sobretot, una forma de treball conjunta. Mica en mica, es va entendre que era millor treballar en tres instituts tot un curs de forma integrada, que no pas fer 150 xerrades puntuals.

Però això és un procés llarg i en el qual calia dotar les entitats de les eines per a introduir-se als centres educatius.

Judit: És clar, perquè entre la teoria i la pràctica hi havia un abisme. Aquest és el tercer curs que es treballa l’aprenentatge servei. Així, les escoles i les ONG treballen conjuntament a partir de les necessitats de les dues parts. Primer vam fer una formació estàndard per a entitats i va tenir molt bona resposta. Tanta que l’any passat, a la convocatòria anual de subvencions, a l’àmbit d’educació pel desenvolupament vam treure una línia específica per a projectes d’aprenentatge servei. Es van presentar diverses entitats, uns deu projectes, i vam continuar amb la formació, al mateix temps que es duien a terme els projectes, per tant, tot es vivia de molt a prop.

Es va convertir, doncs, en un espai d’intercanvi i de reflexió.

Maria: Tot va partir de la base que les entitats no ho podien fer tot elles soles i, per tant, necessitaven les escoles i, sobretot, els professors perquè són qui coneixen el grup, el funcionament de l’escola i el currículum. Però alhora, aquests professors i els centres educatius reconeixen l’entitat com a agent educatiu que pot aportar aquest coneixement més teòric de la desigualtat.

Judit: El projecte el construeixen junts i això permet que “l’aterratge” de l’entitat a l’escola sigui planer i que es deixin portar, guiar-se i adequar-se al context en el qual han de desenvolupar el projecte.

Com traslladar accions que es fan lluny de les escoles al dia a dia dels alumnes?

Maria: Un dels principals reptes als que s’enfrontaven les entitats era traslladar els projectes que fan a 9.000 quilòmetres a les escoles. Però es van trobar que moltes problemàtiques que existeixen lluny d’aquí també existeixen a casa nostra. Salvant les distàncies, els estudiants explicaven que un donava roba a Càritas, un altre ajudava al veí amb menjar i aleshores l’entitat va haver de fer un esforç per trobar la necessitat social del barri on era l’escola.

I, a més a més, tenen la voluntat de deixar enrere aquell concepte pel qual les ONG fan caritat.

Judit: Volíem allunyar-nos de tot això. El paradigma ha canviat i ja no estem en un moment en què es practiqui l’assistencialisme o la caritat donant als pobres el que als rics ens sobra. Primer perquè això no és educador i segon perquè no transforma. Però és que a més a més, aquesta idea perpetua les diferències entre nord i sud, entre rics i pobres, blancs i negres, bons i dolents. Per tant, va fer falta un debat intens promogut en gran part per la Fede.Cat – Organitzacions per a la justícia global-, entre altres actors, ja que calia tenir en comptes quins tipus d’accions es dissenyaven i des de quins enfocaments.

Fins a quin punt és possible crear una xarxa que treballi en pro del naixement de projectes vinculats a centres educatius?

Maria: El seminari és una eina de cohesió i probablement s’està creant una xarxa informalment, però no està reconeguda. Les entitats observen els treballs i projectes que es desenvolupen als centres educatius i això ajuda a la creació d’aquesta espècie de xarxa.

Una fórmula interessant per incidir encara més en les problemàtiques de casa nostra?

Judith: Entre tots, han anat trobant un sentit entre allò global i allò local: la pobresa a Àfrica i a Barcelona no és igual, però tot és pobresa. I a partir d’aquesta premissa sorgeixen molts projectes. A més a més, des de la Federació Catalana d’ONG, la FEDEFede.cat d’ONG i el Departament d’Ensenyament, es va impulsar un projecte europeu durant el qual s’ha treballat l’educació pel desenvolupament en centres formals en diverses regions. Moltes de les propostes presentades són d’aprenentatge servei, un fet que dóna reconeixement a les tasques que s’estan realitzant i que, igual que altres projectes, ajuden a què la col·laboració entre entitats i escoles deixi de ser excepcional i comenci a formar part del dia a dia dels centres.

Quina és la importància real que les entitats es converteixin en agents educatius?

Judit: Per la idea de ciutat educadora, perquè com a societat entenguem que l’escola no és l’única que educa. I sobretot perquè les entitats entren a les escoles en base a l’educació en valors, a la solidaritat, la justícia global, el treball per reduir les desigualtats, la igualtat, qüestions bàsiques en la configuració de les persones i que tenen una incidència importantíssima. Però és que no només això ajuda a què les temàtiques entrin mitjançant el currículum, sinó que contribueixen al canvi de model educatiu en el sentit que l’alumnat deixen de ser només receptors i es converteixen en una part activa d’un projecte en el que han de pensar, dissenyar solucions i qüestionar-se moltes coses.

 

“Els governs han de treballar perquè l’ensenyament de valors sigui una matriu permanent al currículum acadèmic”

Entrevistem Waldemar Neves, professor de Bioètica al Brasil

IMG_6697

Waldemar Neves, professor de Bioètica a Brasil

Mireia Biel – Waldemar Neves és a Barcelona per fer una complementació de la seva tesi doctoral sobre les tècniques o metodologies d’ensenyament per al desenvolupament moral en alumnes de Medicina. I és que, a més a més, Neves és professor a una universitat del Brasil, on imparteix Bioètica a futurs doctors. “El context del Brasil és difícil, amb alts nivells de corrupció i una manca important de polítiques socials que fan créixer les desigualtats socials”. Com s’eduquen els valors? Com afronten aquest repte? “Als experts del Brasil els falta trepitjar la realitat, anar a classe perquè tenim molts teòrics i poques experiències pràctiques”.

Treballes amb joves, futurs metges brasilers. Com s’ensenyen els valors propis de la Medicina?

Encara avui no sabem quina és la millor manera d’ensenyar valors. Jo faig classe a alumnes de Medicina. Tenim nois i noies que arriben a la universitat amb 16 anys i en surten amb 23 i amb la responsabilitat de tenir vides a les seves mans. Ensenyar bioètica és una tasca molt difícil perquè posa en segon pla la part tècnica i treballa sobre l’ètica professional. L’ensenyament de la bioètica i dels valors en general s’ha de fer amb paciència i molta calma.

Amb quin coneixement sobre la importància dels valors arriben els alumnes a la universitat?

La gran majoria dels alumnes universitaris arriben amb uns ideals socials que van perdent a mesura que es formen. Alguns autors i, ho comparteixo, afirmen que hi ha espais de desenvolupament moral. Però també es parla de regressió moral, perquè en comptes de desenvolupar-los, es pateix una important regressió. Això es deu a l’entorn social i als vincles que es creen amb altres col·lectius i persones. La falta d’ètica dins la pròpia societat, la falta de respecte cap als altre, les situacions de discriminació, tracte als serveis públics o les mateixes relacions en la vida quotidiana fan que aquests joves no vegin els valors com una necessitat i, en conseqüència, els consideren un element innecessari. D’aquí que alguns trepitgin la universitat sent uns idealistes i en surtin cínics.

No és fàcil doncs, educar en valors, sobretot si hi ha temes sensibles que treballen de la vora aquests valors i que són aspectes centrals de les polítiques públiques de molts països.

Tots tenim una motxilla plena de valors i vivències que portem, un bagatge i no ens en podem desfer. En el meu cas, el de la bioètica, hi ha dues grans qüestions que centren tots els debats: l’inici i el final de la vida. L’avortament porta a preguntar-nos quan comença la vida i l’eutanàsia quan arriba la mort i la manera com ho fa. Això és bioètica dura i s’ha de saber molt bé com entrar aquests temes als alumnes, que provenen d’entorns molt diferents i formen part de famílies amb sensibilitats i ideologies diverses.

Posem-nos en situació i imaginem que som en una classe. Com plantegem una aproximació moral a l’avortament?

El primer que hem de fer és que els alumnes s’aturin un moment i escoltin els arguments dels que no pensen com ells. Si jo estic a favor de l’avortament, m’he de posar a la pell de l’altre per saber què el porta a estar-hi en contra. Per posar en pràctica això, utilitzem tècniques d’aprenentatge d’educació moral com ara debats, en els quals els estudiants han de ser capaços de defensar els arguments de la postura contrària. La discussió dels arguments a favor i en contra els fa descobrir l’empatia i els fa més tolerants.

Aquest podria ser un debat llarg que plantejaria molts dilemes. Com s’arriba a una conclusió moralment vàlida?

Alguns teòrics afirmen que “el millor ingredient en la vida d’un ésser humà és fer el bé i el que és bo”. Seguint aquesta premissa, des d’un punt de vista ètic sempre s’estaran fent bé les coses. Si ensenyem valors, educació moral i ètica, hem d’ensenyar a les persones a tenir valors i criteri per a prendre decisions de forma ètica, sigui quina sigui la seva opinió. La presa de decisions està sovint marcada pel que els altres pensaran de les meves accions. La idea d’educació moral és fer el que el teu judici moral, la teva consciència, et digui. La humanitat canviaria per complet.

Quines són les principals diferències que has observat entre Espanya i Brasil?

A les universitats, un professor té a classe més de cent alumnes. Com podem ensenyar valors a 100 persones, que pensaran totes elles diferents, amb els seus prejudicis? Com generar un debat? Al meu país no treballem els valors com ho feu aquí ni tenim les estructures de recerca i estudi sobre aquestes qüestions. Espanya és un país desenvolupat i forma part d’Europa. A Brasil encara hi ha molta feina a fer culturalment parlant. L’educació moral està molt vinculada a aquest aspecte cultural i social que a Brasil tot just comencem a treballar i, per tant, es poden extreure moltes coses positives del sistema educatiu a Espanya, en aquest sentit.

Per contra, aquí cada vegada és més estesa la idea que som una societat individualista i egoista.

Si no es respecta a l’altra, si les seves opinions, la seva cultura, la seva qüestió social, si hi ha imposicions, si no t’adones que cal ajudar als altres. L’ésser humà és cada vegada més individualista? Sí. Jo crec que l’estudi de valors és fórmula per treure les persones de la seva zona de confort. A Europa, la crisi dels refugiats és un gran exemple per pensar quins valors es tenen com a societat. S’està parlant molt de solidaritat, però som realment capaços d’imaginar com ens sentiríem si fóssim nosaltres els que haguéssim de marxar de casa per una guerra? Com seríem si Espanya visqués permanentment amenaçada pel terrorisme? Com viuríem demanar asil a un país i que ens rebutgessin?

És evident que el treball dels valors és discret i lent. Quins punts cal reforçar de cara al futur?

Tot acaba sent una qüestió política. Els governs han de treballar perquè l’ensenyament de valors sigui una matriu permanent al currículum acadèmic, des de l’escola fins a la universitat o la formació professional. I a més a més, fan falta plans de treball, materials que ajudin a posar en pràctica l’educació en valors a les aules.

Laura Campo: “L’ApS és la prova que l’educació transforma perquè pot ajudar a què els aprenentatges siguin reals, i significatius i transformadors per la comunitat

Entrevistem la coordinadora del Centre Promotor d’aprenentatge servei

Laura Campo, coordinadora del Centre Promotor d'Aprenentatge Servei

Laura Campo, coordinadora del Centre Promotor d’Aprenentatge Servei

L’aprenentatge servei, conegut com a tal, no fa tants anys que va començar a fer-se un lloc en l’àmbit educatiu. Però hi ha molts projectes que sota un altre nom realitzen la mateixa funció, la de despertar als alumnes la inquietud d’ajudar les persones del seu entorn per a fer-lo millor. El Centre Promotor d’Aprenentatge Servei fa dotze anys que lidera l’expansió i consolidació d’uns projectes que volen implicar les escoles i tots els agents transformadors de la societat. Parlem amb Laura Campo, coordinadora del Centre Promotor d’Aprenentatge Servei.

 El Centre Promotor d’ApS és relativament jove. D’on neix el convenciment que feia falta un espai que promogués l’aprenentatge servei?

El Centre Promotor d’Aprenentatge Servei és un projecte compartit per institucions que lidera la Fundació Jaume Bofill que el que vol és impulsar la proposta educativa de l’aprenentatge servei en tots els àmbits i a tots els centres de Catalunya. El centre neix arran de conèixer l’aprenentatge servei a nivell internacional i veient que també té sentit que s’impulsi a Catalunya. A més a més, de seguida es veu que la metodologia de l’aprenentatge servei té molt a veure amb la tradició pedagògica catalana.

El centre promotor és, doncs, l’ànima de l’ApS a Catalunya.

Som la gent que ho hem pres com a missió entenent que val la pena obrir-ho a tothom. I treballem amb dos principis molt clars: el de no apropiació i el de reconeixement perquè a Catalunya hi ha molt bones pràctiques que ja funcionen. El Centre Promotor ja fa 12 anys que va néixer i tot plegat ha canviat molt. Sempre hem treballat per un objectiu comú, però ara hem aconseguit que les entitats que formen part del grup hagin incorporat l’aprenentatge servei a les seves missions i això és el gran resultat del treball en xarxa que s’ha fet.

Quan mireu enrere, com veieu el trajecte fet?

Primer, cal destacar que hem avançat molt. Hi ha hagut dos moments molt clars. El primer va ser un moment d’expansió, durant el qual es va fer molta formació, es van replicar molts projectes i es va treballar molt dur perquè la gent s’ho fes seu i que ho incorporés a la seva manera de treballar. Ara estem en un moment en què estem posant l’èmfasi en la bona qualitat dels projectes. Cada vegada més ens preocupem perquè siguin iniciatives en què els joves hi participin, que siguin avaluats, que hi hagi propostes de perfecció o que les entitats que hi participen s’ho facin seu.

On situem la vostra funció: acompanyament, assessorament o consell?

Quan nosaltres decidim que volem consolidar l’ApS ho fem a través de diverses vies. Fem algunes accions de manera conjunta i treballem per la difusió amb una pàgina web on donem veu a les bones pràctiques, fem una convocatòria d’ajuts econòmics a nous projectes, jornades presencials bianuals, publicacions de materials, a banda, és clar, de l’assessorament i l’acompanyament. A més a més, cadascuna de les entitats aporta amb la seva expertesa i per tant, el GREM avança en la recerca, l’ICE en la formació, les federacions de lleure en els seus àmbits, etc..

Parles de bones pràctiques. Quan es converteix un projecte d’ApS, en un exemple a seguir?

Saber quines bones pràctiques és difícil, sobretot tenint en compte que no ens apropiem dels projectes que es duen a terme. Hi ha bones pràctiques en els àmbits del medi ambient, de l’ajuda entre iguals, de salut, de cooperació, de l’intercanvi generacional… Si bé és veritat que en els darrers anys hi ha hagut una evolució clara de les entitats. Ens havia costat arribar a les entitats socials, però des de fa un temps han assumit un nou rol molt actiu dins el paradigma de les ciutats educadores.

Són un mirall d’aquest canvi de mentalitat que ha portat a la conclusió que no només l’escola educa.

Una vegada més, això és real. El concepte de les ciutats educadores és força antic, però cada vegada més arriba a la realitat. I és no pot ser d’una altra manera. L’escola sola no pot perquè la societat és molt complexa, es dibuixen molts reptes i si no ens posem tots a treballar a una xarxa de veritat, no té sentit. L’escola se n’ha adonat, però també les entitats.

 

Per tant, el desenvolupament de projectes d’aprenentatge servei és cada vegada més rellevant i necessari?

Els projectes d’aprenentatge servei són innovadors i aporten una oportunitat a les escoles de treballar per competències, mitjançant nous reptes i amb la possibilitat de treballar els valors d’una forma molt viscuda. L’ApS és la prova que l’educació transforma perquè ajuda a què els aprenentatges siguin reals i significatius i contribueix a la cristal·lització de la idea que tothom pot fer alguna cosa per als altres.

Quins són els propers passos que ha de seguir el Centre Promotor?

Cada vegada més, ens imaginem el Centre Promotor com una xarxa extensa de tots aquells que se sentin a prop de l’aprenentatge servei, ja sigui proporcionant materials sobre avaluació com hem fet els darrers mesos, o buscant nous espais. L’extensió dels projectes s’ha aconseguit, però hi segueix havent gent que no sap què és. I aquí tenim feina, encara. Però també tenim la missió d’obrir noves línies innovadores i amb futur, un exemple en són els ajuts econòmics que ara són oberts per als projectes vinculats a les finances ètiques i a les noves tecnologies.

Gené Gordó: “El servei comunitari veu l’alumne com un agent de canvi”

Prop de 200 centres s’afegiran cada any al servei comunitari, una proposta que “pretén permeabilitzar els centres i convertir les entitats en agents educatius”

El servei comunitari serà una assignatura obligatòria d’aquí a quatre cursos. Finalitzat el primer any d’implementació del projecte, parlem amb Gené Gordó, subdirectora general de Suport i Atenció a la Comunitat Educativa, perquè valori el primer any d’implementació i els reptes que es plantegen als centres educatius els propers anys.

Ja fa un any que el Departament d’Ensenyament va presentar el Pla d’Impuls del Servei Comunitari per a l’alumnat de secundària. Com es concreta aquesta proposta?

Gené Gordó, subdirectora general de Suport i Atenció a la Comunitat Educativa

Gené Gordó, subdirectora general de Suport i Atenció a la Comunitat Educativa

El servei comunitari té com a objectiu el desenvolupament de la competència social i ciutadana. Es tracta d’una acció educativa amb caràcter transformador que realitza l’alumnat a partir de les necessitats reals del territori i que consisteix en posar els seus coneixements i habilitats al servei de la comunitat a través de projectes amb entitats, centres educatius o altres organismes. Alhora, amb aquesta acció adquireix els valors propis de la competència social i ciutadana. Entenem que aquesta competència només s’adquireix amb la pràctica, tal com remarca la LEC, que afirma que cal “educar des dels afers a la comunitat”. I per què? A ningú se li escapa que l’objectiu final de l’educació és la formació d’éssers complets en una dimensió tant intel·lectual com humana perquè la societat necessita persones altament qualificades, però també altament compromeses.

El servei comunitari busca, per tant, més implicació i motivació per part de l’alumnat. Això es traduirà en un augment de la participació ciutadana?

Sí, perquè el servei comunitari veu l’alumne com un agent de canvi capaç de transformar l’entorn en que viu. En aquest sentit, el servei comunitari té un caràcter transformador amb objectius com fer augmentar l’arrelament al territori, fer augmentar la participació o millorar la cohesió social. Volem persones compromeses, implicades, ciutadans actius. Malauradament sovint confonem ciutadana i capacitat de vot. No ens adonem que si reduïm la ciutadania al fet de votar correm el risc de convertir-nos en súbdits. Els joves han de ser sobirans dels seus processos de participació i conscients del que vol dir exercir la ciutadania de ple dret, cal implicació i compromís.

Pot ser una eina per lluitar contra el fracàs escolar, com va afirmar la consellera Rigau?

Sí, probablement. Trobem nois i noies molt desmotivats que, a través d’experiències de servei comunitari, se senten protagonistes d’un canvi positiu en el seu entorn i això els fa augmentar l’autoestima i la motivació per la matèria, fa augmentar l’interès escolar. Els centres, en la fase de pilotatge, ens van fer saber que les notes de les matèries on s’ubicava el servei comunitari augmentaven. Li troben un sentit a tot plegat. I per aquells que intel·lectualment ja són excel·lents, els serveix per treballar les habilitats i competències i orientar aquesta excel·lència al compromís cívic.

Aquest any ha estat el primer que alguns centres ja han desenvolupat projectes de servei comunitari. Quins inputs us arriben?

Les valoracions que ens han arribat superen les expectatives, és a dir, molt bones. Els equips directius s’han implicat moltíssim en aquells instituts on el servei comunitari ja s’ha implementat. Hem vist i hem detectat que els projectes desenvolupats estan alineats amb els projectes educatius dels centres i, per tant, són sòlids. Havíem rebut queixes i crítiques que el servei comunitari es pogués convertir en assistencialisme i estàvem alerta especialment, però s’ha demostrat que no. Les accions del servei comunitari han sorgit d’una anàlisi de les necessitats de l’entorn i l’alumnat ha reflexionat tant en les causes com les possibles solucions Ara ens falta conèixer els resultats de l’avaluació que va ser duta a terme. La millor prova de què ha anat bé és que tenim més centres dels previstos per la formació l’any vinent.

La fase d’implementació està prevista per fer-la durant 5 anys, un dels quals ha estat el curs que ara s’acaba. Quins seran els temps del procés?

El tempo està força planificat. Són cinc anys i en queden quatre ara. Aleshores, l’increment dels centres són similars, d’uns 200 centres cada anys fins arribar a la totalitat dels centres de secundària, uns 1.100. Per fer aquest desplegament calia formar un cos de professionals dels serveis educatius que pogués fer l’assessorament i la formació a entitats i els centres educatius, una fase que ja pràcticament ha finalitzat.

Després ve la formació dels centres i la implementació. Entenem que cal reconèixer l’esforç que fan els centres i en aquest sentit, els que estan desenvolupant el projecte aquests primers anys se’ls reconeixerà com a un Pla d’Innovació que suposarà una acreditació de mèrits. També els coordinadors de centre tenen un reconeixement.

També heu establert relacions amb entitats i federacions, entre altres. 

L’altra pota bàsica del projecte és el partenariat: ja durant aquest curs vam establir relacions amb els altres departaments de la Generalitat perquè qualsevol acció que s’està treballant amb els centres educatius sigui susceptible de ser convertida en servei comunitari. En aquest sentit hem elaborat models transferibles que posem a disposició dels centres amb actuacions i unitats didàctiques per al desenvolupament del projecte amb la finalitat de facilitar l’acció als centres. També hem treballat amb federacions, ONG i entitats del tercer sector, ja hem signat 55 convenis amb les entitats participants. Les entitats també participen de la formació de centres. Aquesta col·laboració centres, entitats, administracions locals és beneficiosa perquè estem creant una cultura de treball en xarxa amb l’entorn. Estem permeabilitzant els centres educatius fins al punt que les entitats poden entrar a formar part de la dinàmica educativa i curricular d’un centre.

Hi ha prou entitats per tirar-ho endavant?

Tothom ha escollit els projectes en funció de les necessitats del territori. Però per fer servei comunitari no sempre cal una entitat, hi ha molts centres de secundària que realitzen accions de servei comunitari a llars d’infants, aescoles de primària o a l’administració local. Ens hem de desangoixar, les solucions són moltes.

I les entitats estan prou preparades per atendre el volum de tants alumnes?

Si tots els centres ho fessin de cop, naufragaríem. Però hem de pensar que no hi van tots els alumnes a la vegada, sinó que el servei es fa de forma esglaonada. Les hores de servei a la comunitat no són tantes – 10 de les 20 que engloben el projecte. Si es reparteixen els alumnes al llarg del curs, són molts els alumnes a qui poden aixoplugar aquestes entitats.

Un altre dels eixos importants que sempre havia defensat l’anomenat aprenentatge servei és que els projectes es pensin de forma transversal i no s’ubiquin en una sola matèria. 

Només el 15% dels projectes que s’han fet durant l’etapa de pilotatge s’han fet a través d’una única assignatura. Els altres, tots són transversals. La dinàmica dels projectes ja porta a treballar-los des de més d’un àmbit. Ara bé, les realitats són molt diferents i no obligarem a què es faci des de diverses assignatures.

Fins ara, a Catalunya sempre s’havia parlat d’aprenentatge servei. Com s’incorpora dins el servei comunitari?

Hi ha diferències claus entre el que fins ara hem conegut com a aprenentatge servei i el que ara impulsem, que és el servei comunitari. L’ApS és una metodologia que pots utilitzar en qualsevol tipus de projecte, sigui o no formal. El servei comunitari, en canvi, és curricular i això implica que ha de respondre al currículum i a la normativa vigent. L’aprenentatge servei és la metodologia del servei comunitari, però aquest últim té uns objectius propis i molt acotats. I per últim, si bé “l’aprenentatge servei” es considera equidistant dels dos termes, el servei comunitari vol situar-se més a prop del servei, entenem que a ser ciutadà s’aprèn des de la pràctica .

El professorat és imprescindible per tirar endavant aquests projectes. Imagino que no tots han rebut igual el fet que, obligatòriament, hagin d’iniciar un projecte d’aquestes característiques.

La rebuda ha estat bastant positiva. No hi ha hagut una pluja de queixes, cosa que a vegades és habitual. El professorat considera la bondat del projecte i no hi veuen el risc que això es converteixi en assistencialisme, com s’apuntava des del món universitari, o es banalitzi el projecte al fer-se obligatori. És clar que hi ha centres ja molt tensionats que implantar això els suposa un esforç més. Ha ajudat molt el fet que es pugui fer en cinc anys, perquè ningú ha de córrer, i que hi hagi tota una sèrie de materials ja preparats per qui necessiti fer-los servir.

Alguns sectors es pregunten per què cal convertir aquestes iniciatives en obligatòries. 

Aquest era un altre retret que hem rebut. Ens deien: mentre l’estenem com una taca d’oli de forma voluntària, tot és positiu. Però quan tu obligues, això pot fer l’efecte contrari. Davant d’aquesta idea em pregunto: si nosaltres estem dient que calen ciutadans qualificats i compromesos i que per això hem de potenciar les competències socials i ciutadana. Això, no és bo per tot l’alumnat? Si és així, l’única manera d’aconseguir-ho és que formi part del currículum obligatori. Aquesta acció no pot quedar a mercè d’un professor que s’engresqui a tirar-ho endavant.

Països com Estats Units, Mèxic o Holanda tenen el servei comunitari molt assumit i les experiències catalanes són també positives. Per què no s’ha impulsat abans?

La taca d’oli no era prou extensa encara. El Centre Promotor va començar a treballar el 2005 juntament amb el Departament d’Ensenyament en el marc dels Plans educatius d’entorn. Països com Holanda han seguit el mateix recorregut, és a dir, deu anys d’experimentació i després una implementació. Potser ells tenien, en el moment de fer-ho obligatori, un percentatge més alt de centres que ja treballava en aquesta direcció, però nosaltres tenim l’oportunitat d’incloure aquesta mirada en el nou Decret de currículum de secundària.

ALEX RUIZ: “L’ESCOLA TÉ EL DEURE DE FORMAR CIUTADANS CRÍTICS, MÉS ENLLÀ DE FER-LOS CONEIXEDORS DELS DRETS HUMANS”

El professor Ruiz, de la Universitat de Bogotà, reflexiona sobre l’ensenyament dels drets humans a Colòmbia i sobre la gestió del conflicte de les FARC a les aules

Alex Ruiz en un moment de l'entrevista.

Alex Ruiz en un moment de l’entrevista.

Mireia Biel – Alex Ruiz és professor de la Universitat de Pedagogia de Bogotà, Colòmbia. Ha treballat en la defensa dels drets humans en l’entorn escolar, així com en l’educació en valors, temàtica molt present en l’ensenyament d’un dels països més desiguals d’Amèrica Llatina. Ruiz recorre en poc més de cinc minuts, seixanta anys de la història del seu país. Una història marcada per la guerra amb les FARC i que ara està en un punt de no retorn. “La societat colombiana està amb molta expectativa davant de la possibilitat d’una resolució pacífica d’un conflicte que va començar als anys 40 com una revolució camperola de les zones rurals”, assegura.

La pau que s’està negociant a l’Havana podria suposar un punt d’inflexió en la cultura i en les formes de relació de Colòmbia. Ruiz explica esperançat que “ara, la societat vol canviar, allunyar d’aquesta guerra. El colombià s’espera que “si s’acorda la pau amb les FARC, tot el que avui s’inverteix en guerra, s’inverteixi en educació, salut”. De fet, “no hi hauria explicació per entendre que s’invertís en una altra cosa”.

Posem-nos en situació. Com podríem radiografiar l’educació a Colòmbia?

La societat viu amb una situació de desigualtat que ha naturalitzat i, malauradament, l’escola actua, com moltes altres institucions, com reproductor d’aquesta desigualtat. L’escola no resoldrà els problemes de la societat, però sí que pot ajudar. Tenim molt clar que l’educació ciutadana i els valors han de jugar un paper decisiu, tal com va indicar la nostra constitució de 1991, que ens va fer pensar que el ciutadà era important i que podíem organitzar la societat d’una forma diferent, més participativa. Per descomptat, molt d’això s’ha quedat en la lletra. Cal començar a pensar en l’escola com un actor actiu que formi ciutadans més inclusius i que no discriminin.

Tot s’ha quedat sol en lletra?

Crec que s’han aconseguit coses. Abans del 91 els nens podien ser expulsats per no seguir algunes normes de l’escola. Un noi no podia portar els cabells llargs, per exemple. A partir del 1991, hi ha una normativa per la qual l’estat aprova el dret dels nens a l’exercici lliure de la seva personalitat. Va ser una dècada molt dura per a moltes escoles, però es van aconseguir alguns canvis culturals. No obstant això, els drets van entrar a l’escola a través de l’instrument jurídic-llega i no via pedagògica. Ara estem en la fase de buscar com construir projectes de societat incloents des de l’escola. La política pública porta als col·legis la cultura de la vida en comú, de les competències ciutadanes, però no porta amb si la valoració dels drets humans.

A què es deu aquesta resistència?

En la nostra cultura, el tema dels drets humans sempre ha estat molt reactiu. Les organitzacions no governamentals i la societat civil han estat les capdavanteres dels drets humans i en aquesta societat convulsionada nostra, molts defensors de drets humans han desaparegut. La gent considera que parlar-ne és encara una mica arriscat i que els drets humans són una reivindicació que està acusant l’estat. Alguns governants autoritaris han fet assenyalaments molt forts i han acusat defensors dels drets humans d’estar finançats per la guerrilla.

Tot gira al voltant de la guerra amb les FARC, la societat viu pendent d’això. Com s’explica això en els centres educatius?

No s’explica, senzillament. Fixa’t a Espanya, vau tenir una dura dictadura amb Franco que també s’explica poc a l’escola. S’assumeix que és una part de la història, però en la Transició va haver silenciament i ara hi ha veus que comencen a explicar coses que ni se sabien. A Colòmbia, els senyals que reben els nens per part de la família, de l’escola, dels mitjans de comunicació és que el món és així i no es pot fer res. Des de l’educació hem de fer que prenguin consciència del que passa, de per què passa i que es pot fer per canviar-lo. Dit així és molt fàcil, però caldria anar més enllà. L’escola reprodueix els cànons culturals d’aquella societat, els llaços amb la història i la cultura a través de les assignatures. Però la reproducció política és també molt fort perquè transmet que ens ha tocat viure en una societat i hem d’assumir.

Posem que s’aconsegueix aquesta pau. Canviarà la postura davant els drets humans?

Hi ha diverses tasques simultànies a fer. No només és important ensenyar drets humans, sinó drets ciutadans en general. No volem únicament persones que sàpiguen defensar els seus drets i els dels altres; volem que participin en la construcció d’una societat diferent, més justa i menys violenta. Això passa per desenvolupar actituds més cíviques. En primer lloc, necessitem informar de l’existència d’aquests drets i hem d’aconseguir que circulin per l’escola, per així poder desnaturalitzar, per exemple, la violència intrafamiliar. En segon lloc, cal implantar pràctiques docents que treballin els drets de l’altre perquè els nens comprenguin que els seus companys són subjectes de dret. Crec que el repte està a implantar la reciprocitat dels drets com una tasca pedagògica i aquí necessitem la intervenció del mestre.

Els mestres són part d’aquesta societat que ha retret la defensa dels drets humans. Estan preparats per assumir aquesta tasca?

L’ensenyament dels drets humans a l’escola passa per la formació del mestre més enllà de la religiositat i l’orientació política. Passa per brindar eines conceptuals, pedagògiques i històriques perquè ell o ella pugui desfer-se de molts prejudicis i puguin començar a treballar des d’altres perspectives. Tenen molts dubtes sobre això, pel que quan fem projectes d’investigació, no podem arribar a l’aula com a experts, sinó que hem de implicar i comptar amb ells, confiar també en el que fan quotidianament.

A través de projectes dins de l’aula que tenen els drets humans com a epicentre.

Els mestres creuen que els nens no hi entenen d’això. I sí que en saben, molt més del que creiem. Un projecte educatiu que convidi a la reflexió sobre els drets humans és una gran experiència per als nois. Fa poc n’hem viscut una d’aquestes en una classe de música. Cada any, en Manuel – el professor – i els nens componien una cançó que escrivien els mateixos alumnes i vam decidir que aprofitant aquesta activitat, podíem fer que els nens escrivissin sobre els drets humans i componguessin una cançó sobre això. Va ser un veritable èxit. El treball de reflexió, d’escriptura i de relació amb la música ha estat impressionant.

Enric Roldán: “L’aprenentatge servei no només ensenya als alumnes què vol dir ser bona persona, sinó que els ajuda a ser-ho”

Mireia Biel

Entrevistem el coordinador del llibre Aprenentatge Servei a l’Hospitalet de Llobregat. Ens fa créixer’, que ens endinsa en l’èxit dels 75 projectes que es realitzen en aquesta ciutat

L’Hospitalet de Llobregat és una de les ciutats de Catalunya on es desenvolupen més projectes d’aprenentatge servei. Prop de 75 experiències dutes a termes gràcies a la implicació d’un centenar d’escoles i entitats que actuen en àmbits socials diversos amb l’únic objectiu d’enfortir la vocació de servei comunitari. Enric Roldán, coordinador del llibre, assegura que crear una xarxa d’aquestes característiques no és complex i afirma que les experiències d’APS són més enriquidores del que semblen.

Enric Roldán, coordinador del llibre 'Aprenentatge servei a l'Hospitalet. Ens fa créixer'

Enric Roldán, coordinador del llibre ‘Aprenentatge servei a l’Hospitalet. Ens fa créixer’

Acabes de presentar el llibre Aprenentatge Servei a l’Hospitalet de Llobregat. Ens fa créixer’, que vol ser un recull d’experiències alhora que una guia per a projectes futurs.

El llibre, primer de tot, vol explicar com L’Hospitalet de Llobregat ha passat de tenir 7 o 8 projectes d’aprenentatge servei a tenir-ne prop de 75. Hi ha explicades onze experiències que es realitzen a l’Hospitalet, així com també hi ha recollida l’opinió d’onze persones que treballen a la ciutat en diversos àmbits com els serveis socials o els instituts. Vam considerar que també era rellevant que hi intervinguessin una desena d’opinadors de fora de la ciutat perquè poguessin analitzar què està fent l’Hospitalet i com es percep des de fora. I per últim, tenim un capítol introductori a càrrec de Roser Batlle i un de tancament que engloba el punt de vista més teòric de la mà de Josep Maria Puig.

D’on va sorgir la idea de tirar endavant el llibre?

La regidoria d’Educació va marcar l’aprenentatge servei com una prioritat educativa per a la ciutat. Va encarregar al Centre d’Estudis de l’Hospitalet de Llobregat fer un llibre sobre l’aprenentatge servei que es fa a la ciutat. Jo estava jubilat des de feia un parell de mesos i em van proposar de coordinar-lo. Primer vaig pensar que calia fer un llibre sobre aprenentatge servei, després vaig creure que el que havia de fer era coordinar-lo i implicar molta més gent. Aleshores vaig embolicar a gairebé cinquanta persones per a fer el llibre.

Què va passar perquè a l’Hospitalet les experiències es multipliquessin tan ràpidament, de 7 a 75 en pocs anys?

Hi ha hagut una coincidència en el temps de persones, grups i institucions que ha provocat tota aquesta història. El punt d’inflexió és el 2007, quan a la zona nord de la ciutat s’estaven duent a terme els Plans Educatius d’Entorn. Aleshores es va escollir l’Hospitalet com a ciutat pilot per portar a terme la metodologia de l’aprenentatge servei. Per què? Perquè en un dels barris on s’estava experimentant hi havia el programa Joves pel barri que estava sent molt reeixit. Arran d’aquesta experiència pilot es va crear un grup permanent per potenciar, difondre i pensar què es podia fer amb l’aprenentatge servei. Vam tenir la sort que hi havia molta predisposició per part dels centres i l’Ajuntament creia en el projecte i el considerava una prioritat.

Enric Roldán_2

Roldán, en un moment de l’entrevista a El Casalet d l’Hospitalet de Llobregat

El resultat són 75 projectes en marxa que ajuden a teixir complicitats entre escoles o instituts i entitats. 

El Pla Educatiu d’Entorn va ser un bon generador de treball en xarxa. L’aprenentatge servei només ha fet que enfortir aquesta xarxa ja existent. Diem que hi ha 75 projectes, però hi ha més de 40 centres educatius i més de 40 entitats. En aquest moment, estem parlant de relacions de centres educatius amb esplais, serveis socials, entitats culturals, residències d’avis, biblioteques… Hi ha un entramat molt sòlid que deixa veure la complicitat i confiança que hi ha entre els actors. Crear un projecte d’aquestes característiques no té un grau de complexitat molt alt, calen ganes de fer-ho i identificar les necessitats de l’entorn per a construir experiències al seu voltant.

Molta diversitat de propostes. És un al·licient més per als joves?

Joves pel barri és una experiència entre l’Institut Eduard Fontserè i l’Esplai La Florida a través de la qual els joves estudiants de batxillerat participen en un curs d’iniciació al voluntariat i realitzen pràctiques d’ajudants de monitor a l’esplai. Aquests joves potser no sabrien que existeix un espai com aquest al barri ni les activitats que s’hi realitzen. I no només això, sinó que existeix la possibilitat que un d’aquests joves pugui incorporar-se com a voluntari o monitor a l’esplai. Conèixer és estimar reuneix alumnes de l’IES Bisbe Berenguer i l’Escola d’Educació Especial Escorça per compartir activitats d’educació física. Estic segur que coneixerien què és una discapacitat i què implica, però no de la manera que ho fan ara. L’aprenentatge servei els permet conèixer la realitat del seu entorn, la vida de la ciutat. És una metodologia que no només fa que els alumnes sàpiguen que és ser bona persona, sinó que els ajuda a ser-ho. Aquesta és la finalitat última de l’educació.