La tendresa s’entrena

Fotografia tendresaMaria López-Dóriga – La Irene agafa la crema de mans i abans de posar-la-hi a l’Antonia, que espera asseguda a la cadira de rodes, se la frega entre les mans i mirant la Mar, l’educadora, li explica: «la friego antes porque si no está muy fría». És el segon dia i ja semblen professionals. Estem parlant d’un grup de nois i noies que estudien PFI d’imatge i perruqueria, i que van a la Residència Kristel per ajudar i per aprendre, una residència que es troba al barri de la Pau, un polígon d’habitatges que ha donat cabuda a onades d’immigrants.

Els divendres els nois i noies aniran del Clot a la Pau per posar guapos i guapes els avis que no es poden pagar un servei de perruqueria extern. El grup  va fer una primera visita en què la Lourdes, la directora de la residència, els va rebre, els va presentar els avis i els va demanar ajut per aconseguir que fessin goig. Els nois i noies van entrar a la residència tímids i sorpresos, els cridà l’atenció l’olor particular d’un edifici habitat per avis i àvies. A poc a poc, es van anar trobant cara a cara amb les persones que viuen a la residència i no els va fer falta massa temps per adonar-se que no són tant diferents, que tenen coses en comú. Curiosament, el cant i el ball els uneix. Dues residents, la Rosa i la Pilar, es posen a cantar Clavelitos i els joves les acompanyen amb alguna palma discreta. El primer dia acaba i surten amb una barreja de sentiments: orgullosos perquè els han demanat ajut, impressionats de la situació de vulnerabilitat i dependència dels avis, i sorpresos també per la seva energia. (més…)

Anuncis

L’educació democràtica

Reflexions al voltant del Manifest per una Educació Democràtica en Valors

ciudadania-320x310

José Palos – Estant totalment d’acord amb el manifest, que ja vaig signar, la seva lectura m’ha portat a exposar algunes reflexions.

A més de les constatacions socials presentades que justifiquen la necessitat del manifest considero que es podria afegir una més, si no més com a apreciació. Aquesta és que la democràcia s’ha reduït a l’acte de votar a uns representants polítics i això ha desactivat l’interès per la participació democràtica en la vida quotidiana. S’ha instaurat una democràcia institucional delegada que construeix ciutadans passius i amb la consciencia tranquil.la per haver acomplert la seva obligació de votant. I diria que com a conseqüència s’ha anat generant una manca de credibilitat en el valor i utilitat de la seva participació directa en les decisions relacionades amb l’organització de la vida comunitària. Salvem les excepcions personals o col·lectives i els moviments emergents focalitzats en temps i espai limitat. Però en general es confon en gran mesura el poder de decisió ciutadana amb la capacitat de decidir o gestionar les alternatives econòmiques que el sistema ens ofereix a cadascú, és a dir de consumir en totes les seves modalitats. O també la participació s’ha convertit en tenir informació tècnica per gestionar problemes o situacions personals. La participació democràtica en polítiques publiques queda delegada essencialment als polítics. Diríem que és un èxit ideològic del sistema econòmic neoliberal, l’interès i benestar individual per sobre del comunitari. En aquest sentit és cert que la lluita per la democràcia no s’acaba mai. Cal construir confiança en el poder dels ciutadans des de la vida comunitària quotidiana. (més…)

Els nous pobres

 

 

9788449333385

Entre la invisibilitat , l’oblit i l’odi.

Salvador Carrasco Calvo – Hi ha velles i noves formes de pobresa, “submóns” que configuren la vida quotidiana de molts ciutadans. És una pluralitat enorme de situacions que cal analitzar i abordar una a una. Els anomenats “problemes socials” son molt diversos, particulars i específics, afecten a diferents segments o sectors de la població, de manera diversa. Molts obeeixen a circumstàncies que qüestionen la dignitat personal de molts ciutadans, deixats a mans d’un destí de pàries. La diversitat d’ aquestes situacions produeix una sensació de dispersió. A la llarga, acaben desestabilitzant el sistema que les ha produït, per la via de les reivindicacions, organitzades o espontànies, o por la violència amb diversos graus de devastació, i pot abocar a la creació de guetos o a la repressió. De fet, als “exclosos” només els hi queda, en darrera instància, la via de la “protecció propera”: la solidaritat de la família o del cercle social mes pròxim o de la xarxa de solidaritat veïnal. El sistema públic de protecció social contra la desigualtat i la pobresa no funciona: fallen les polítiques públiques. En definitiva, l’aporofobia comença a ser un nou problema al que ca prestar la deguda atenció.

Comencem per recordar la pobresa de la gent gran, sovint invisible i vergonyant, d’antigues classes mitjanes/baixes, víctimes d’una implacable mobilitat descendent. Al llarg de varies dècades, en el treball de camp dels nostres estudis, en alguns barris antics d’algunes ciutats catalanes, hem vist persones grans malaltes, amb pensions baixíssimes, vivint sols en pisos alts de finques sense ascensor , sobrevivint gràcies al suport de la xarxa veïnal, invisibles per a les administracions i pels serveis socials, als que mai han acudit per vergonya, per ignorància o per impossibilitat física. A l’Informe Gent Gran: Pobresa i vulnerabilitat (ECAS 2016) s’ofereixen dates com que un 40% dels perceptors de jubilació tenien un import inferior al salari mínim interprofessional; un 2 % vivien sols; un 6% patien situacions de pobresa energètica; i les prestacions de dependència només arribaven a un 58% de les persones amb dret a rebre-les, quan en 2012 arribaven a un 81%. (més…)

Premis Aprenentatge Servei 2019

Captura de pantalla 2019-04-12 a les 21.58.51

La Xarxa Espanyola Aprenentatge-Servei, l’editorial Edebé i la fundació Educo impulsen la nova convocatòria dels Premis Aprenentatge-Servei 2019 que arriba a la seva cinquena edició.

Fins el 15 de setembre de 2019, a través del web dels Premis Aprenentatge-Servei: www.aprendizajeservicio.com, els centres d’Educació Infantil i Primària, ESO-Batxillerat i Formació Professional, així com les entitats socials que estan desenvolupant pràctiques d’aprenentatge-servei (ApS) podran presentar els seus projectes i optar als diferents premis.

L’Aprenentatge Servei és una metodologia que permet a nens i joves aprendre mentre realitzen un servei a la comunitat, enfortir coneixements i habilitats i afermar valors socials.

Els Premis ApS tenen com a objectiu incentivar projectes de foment d’hàbits saludables, de protecció del medi ambient, d’inclusió de persones amb discapacitat intel·lectual o de promoció de l’equitat de gènere, entre altres.

La convocatòria estatal del 2019 va sumar la participació de més de 45.000 alumnes en 302 projectes ApS desenvolupats per 523 centres educatius i entitats socials.

Les bases de la convocatòria i el formulari d’inscripció es troben en: https://aprendizajeservicio.com Els projectes es poden presentar en castellà, català, euskera i gallec.

Aquesta iniciativa compta amb el suport de l’Obra Social la Caixa, DKV Seguros, CENEAM, (Ministeri per a la Transició Ecològica), GSD Educación, Fundació Princesa de Girona, OEI (Organització d’Estats Iberoamericans), Arci Nature, Fundación Anabella, Plena Inclusión, Torresco, Abacus i l’Ajuntament de Pamplona.

Entitats convocants del Premi:

Xarxa Espanyola d’Aprenentatge-Servei està formada per 17 grups territorials el propòsit dels quals és impulsar el desenvolupament de l’aprenentatge servei. Estan constituïts per persones procedents de centres educatius, centres de formació del professorat, entitats socials, universitats i altres iniciatives locals.

Edebé, grup editorial especialitzat en continguts educatius amb una dilatada experiència, va ser pionera en la creació de materials digitals. En els últims anys s’ha consolidat com un dels grans grups editorials dedicats a l’educació a Espanya. Edebé està present en tots els països iberoamericans i especialment en els de llengua hispana de Mèxic, Colòmbia, Perú, Equador, Argentina, Xile, i al Brasil, en llengua portuguesa.

Educo és una ONG global de cooperació per al desenvolupament, centrada en l’educació i protecció de la infància, que actua en 15 països mitjançant projectes en què participen més de 550.000 nens i nenes.

Més informació:  Marta Muntada. Comunicació i premsa Grup marjal

Tel .: 645 25 63 50/93 206 44 43 mmuntada@edebe.net www.edebe.es


 

Frente al discurso del odio, convivencia

Captura de pantalla 2019-03-26 a les 17.49.57Antonio Lobato Cantos – Los cambios que vienen produciéndose, tanto a nivel político como social, han llevado a la ciudadanía a un nivel de crispación que vemos reflejado en los medios, en la prensa y sobre todo, en las redes sociales que llevamos en el bolsillo.

Descalificaciones, insultos y una nula capacidad de diálogo y de consenso por parte de la clase política, nos ha llevado a la radicalización más extrema y a la aparición de nuevas fuerzas políticas cuyas señas de identidad más representativas están en la difusión del miedo al OTRO, al diferente, el miedo a los que no son como nosotros y nosotras. La consecuencia directa es la vuelta de un racismo, de una xenofobia, que creíamos superada en muchos de nuestros contextos vitales. Era un fantasma que recorría Europa desde hace tiempo, pero que ya está aquí. Es el discurso del odio

La asociación Convives, que trabaja por y para la mejora de la convivencia no podía mirar para otro lado, de ahí nuestra firme decisión de afrontar éste monográfico. Hemos puesto muchas ganas en él, ya que nos parece imprescindible poner nuestro grano de arena para desmontar ese discurso, también presente en la Escuela.

Y lo hacemos como lo hemos hecho siempre, pidiendo a nuestros compañeros y compañeras sus reflexiones sobre el tema y, cómo no, buscando en nuestras escuelas e institutos todas aquellas experiencias que nos vuelvan a cargar las pilas de positividad, que nos permitan volver a creer que la Escuela es capaz de plantar cara, y de realizar una apuesta firme por esos valores de inclusividad y de multiculturalidad por los que hemos trabajado siempre. (més…)

Agafant les regnes de l’aprenentatge

1320455541_740215_0000000000_noticia_normal

Michel de Montaigne

Marc Fuertes – L’estudiant ha de tenir un paper actiu. Ha de ser conscient del seu poder per conèixer el món i com a subjecte que pot i que ha d’aprendre autònomament. Aprenentatge autoregulat, autodirigit i heutagogia són conceptes que posen l’accent en l’activitat del propi estudiant de cara el seu aprenentatge i habiliten que pugui accedir al coneixement que se li obre de forma aclaparadora.

Al S. XVI, Montaigne deia que preferia “un cap ben format” que “un cap ben ple”. No fiar-ho tot a la transmissió i a la memorització de dades. Si fa cinc segles ja era rellevant, en el context intens d’informació i de coneixement que ens ha tocat viure, és fins i tot un perill no fomentar entre estudiants allò necessari per a tenir un cap ben format. Les competències informacionals i digitals i de pensament crític són indispensables perquè permeten vehicular la necessitat de fer-se preguntes, d’obtenir respostes a preguntes, per complexes que siguin, accedir al coneixement i saber què fer amb ell. Sense aquest primer accés al coneixement, només hi ha foscor.

Torno a reprendre la idea de la necessitat de transformar certes pràctiques educatives que es basen en la transmissió per la transmissió, perquè aquestes només provoquen desmotivació i comportaments de rebuig al coneixement i a les ganes d’aprendre entre estudiants. Quina alternativa o complement hi pot haver a aquest enfocament de fiar-ho tot a la transmissió i a la memorització? Doncs la de l’activitat de l’estudiant, individualment i en col·laboració. No vol dir que no es treballi i s’estudïin conceptes i es treballin procediments, sinó que no es fa de forma únicament transmissiva; és una relació més aplicada i connectada que implica l’ús d’esquemes previs. No és una relació exclusiva ni vertical, sinó més oberta i horitzontal. Aquí el docent segueix tenint un paper fonamental on, a banda de dissenyar l’activitat, fa de guia dels estudiants perquè vagin pel camí adequat, aprofitin els recursos, i s’organitzin de la millor manera possible. A més, cal verificar la comprensió dels continguts, optimitzar els procediments, donar bons exemples, permetre pràctiques i resoldre preguntes i dubtes. Per tot això, cal posar totes les bastides necessàries perquè vagin més enllà. L’estudiant ha de tenir un paper actiu, conscient del seu poder per conèixer el món i com a subjecte que pot i que ha d’aprendre autònomament. Així enforteix el seu sentiment d’agència, terme provinent de la psicologia per definir el sentiment de control i de voluntat de les persones. (més…)

SEGREGACIÓ ESCOLAR I EXCLUSIÓ SOCIAL

escuela_30742_11Salvador Carrasco – En el marc de la Sindicatura de Greuges de Catalunya s’han anat configurant les bases del Pacte contra la Segregació Escolar de Catalunya, al llarg dels dos darrers anys. Fa pocs dies es va fer la seva presentació pública. El Pacte proclama l’objectiu principal que persegueix: “que els diferents centres escolars d’una mateixa zona tinguin una composició social similar entre ells i equivalent la del territori on s’ubiquen”. El fet és que hi ha centres amb una elevada concentració d’alumnat socialment desfavorit i altres, tot i estar en la mateixa zona, amb una composició significativament més afavorida.

La situació es ben coneguda, des de fa molts anys, afecta a l’oferta d’una educació de qualitat per a tothom i a desigualtats profundes en l’accés a l’escolarització. La proposta de Pacte ve a reconèixer que tenim un sistema educatiu poc equitatiu i poc just; que és inajornable una millora de la planificació escolar i un increment del finançament, avui molt per sota del 6% del PIB. Es una situació que contrasta enormement amb les previsions i disposicions de la LEC (Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’Educació) que propugna un model educatiu, equitatiu i inclusiu, afavoridor de la cohesió social. (més…)

El lleure com a projecte

Captura de pantalla 2019-03-24 a les 17.51.57

Franch, J. (2018): El lleure com a projecte. Vic, Eumo Editorial, 2018. (Col·lecció Textos Pedagògics, 51)

Tot resseguint el relat de l’experiència al camp de treball, Joaquim Franch reflexiona sobre el concepte de lleure, la institucionalització d’aquesta pràctica i els «dinamismes de l’educació en el lleure»: com funciona, quins agents hi actuen, com es relacionen, amb quins motius. Hi apareixen les constants del seu pensament pedagògic, com són la capacitat per llegir la realitat, un discurs en diàleg amb altres pensadors o el talent per convertir els grups en equips productius. I, per damunt de tot, hi destaca la seva anàlisi crítica i alhora utòpica, el que va fer d’ell una referència en la pedagogia de la segona meitat del segle XX. L’obra es completa amb un estudi introductori de Jaume Trilla i el text inèdit «Ecos més llunyans», que Joaquim Franch no va poder incloure en la primera edició de 1985.

Un clàssic de l’educació social a Textos PedagògicsJoaquim Franch entra a formar part de la col·lecció Textos Pedagògics, una manera de reconèixer-lo i considerar-lo com un clàssic de la pedagogia catalana contemporània, no només perquè ja no hi és a causa d’una desaparició prematura a l’edat de quaranta-tres anys, sinó per la importància i profunditat d’una obra realitzada i escrita amb una enorme saviesa i solidesa, justament en un període tan curt, però molt intens, de temps.

Una obra d’acció i reflexió educatives que manté tota la vigència. El lleure com a projecte és una obra de reflexió i acció que, malgrat el temps transcorregut, conserva una gran actualitat. És un text pedagògic carregat d’interès per ser llegit per un públic molt ampli, com ho van ser els camins educatius explorats i recorreguts per Joaquim Franch: de l’escola a l’esplai i al lleure; de la universitat als serveis de joventut i als ajuntaments. (més…)

Aprendre de Greta Thunberg

  “… prendre els adults de la mà i dir-los: us necessitem per tenir simplement l’oportunitat de sobreviure al futur “.

 

fridays-x-future-bcn-318x450

Josep M. Puig Rovira – El  moviment Fridays for Future convida a recordar un llibre de l’antropòloga Margaret Mead publicat en els anys setanta –Cultura i compromís–, allà l’autora afirmava que hi ha moments en què la societat ha d’aprendre dels joves, moments en què ells creen i transmeten als adults la novetat.

El llibre en realitat parla tres tipus de cultura. Les cultures postfiguratives, pròpies de societats tradicionals de canvi lent, són aquelles en què els adults saben quins coneixements transmetre als joves i quins valors inculcar-los. El passat i l’experiència dels adults s’imposa sobre les generacions joves i reprodueix les formes de vida de sempre. Ja no estem en aquest model.

Les cultures configuratives, pròpies de les societats modernes, centren la seva atenció en el present. La finalitat no és repetir el passat, sinó adaptar-se a l’actualitat, sempre canviant i en moviment. És una preparació per assimilar les novetats, una formació que vol joves flexibles i plàstics. Un pas endavant que avui resulta insuficient per enfrontar el final d’etapa en què ens trobem. No n’hi ha prou amb viure el present, ni veure com arriba el demà, cal imaginar proactivament un futur diferent. (més…)

Aventures d’aprenentatge

Aventures_d_aprenentatgeMar Esteve Ràfols – En aquest llibre no trobareu un plantejament prescriptiu de què és i com s’ha de dur a la pràctica el treball per projectes; de fet, ni tan sols se’n fa una definició acotada. S’hi tracta el treball per projectes més com una perspectiva que com una tècnica o mètode tancats i s’intenta aprofundir-hi reflexionant-ne la pràctica i la teoria, però sempre des del lloc d’una experiència educativa real i concreta. Per això, si algú vol documentar-se sobre el treball per projectes, no en tindrà prou amb aquest llibre, però les pàgines que segueixen podran servir per animar-lo a començar, per aprofundir en l’itinerari si ja hi és o per enriquir-lo i posar-lo en diàleg per construir saber pedagògic personal i comunitari.

L’experiència a la qual remet és la de l’escola Epiqueia, una escola petita i rural de l’Alt Penedès que ja fa uns anys que treballa en una pràctica pedagògica renovadora i reflexiva. El que aquí s’explica, però, no és ni la globalitat ni el més essencial d’aquest projecte d’escola; n’és, només, un aspecte rellevant. Malgrat que la situació des de la qual es parla és singular, l’experiència es pot compartir. Per això espero que es doni aquella paradoxa que fa que les coses més singulars, locals i reals siguin les més extrapolables. Perquè ja sabem d’antuvi que no es poden ni s’han de fer iguals, però poden inspirar, fer pensar i, molt important també, encoratjar i fer companyia —perquè la lectura crea complicitats. Crec que moltes de les coses que s’expliquen en aquest llibre i que s’han viscut i pensat en un petit poble rural poden ser inspiradores, per exemple, per a una escola de barri d’una ciutat. Crec que és així, i espero que sigui així. Jo he tingut aquesta vivència: sentir-me interpel·lada i inspirada pedagògicament per experiències i testimoniatges diferents o llunyans —en el temps, en l’espai, en el context… De fet, els llibres de temes metodològic didàctics generals i genèrics que no remeten a cap experiència o experiències concretes tenen el perill de ser aplicables. I, aleshores, els mestres i les mestres som copiadors i executors d’unes premisses, directrius o orientacions. I en educació no es tracta d’això. (més…)