Una revista en crecimiento

RIDAS. Revista Iberoamericana de Aprendizaje Servicio. Número 3

 

Captura de pantalla 2017-05-30 a les 15.36.36María Nieves Tapia* – Este nuevo número de RIDAS, Revista Iberoamericana de Aprendizaje Servicio marca una etapa de crecimiento significativo para una publicación que cumple tres años, pero que es fruto del largo camino de más de una década de trabajo compartido por la Red Iberoamericana de aprendizaje-servicio y más recientemente por la Red Universitaria de Aprendizaje Servicio española.

En 2005, la naciente Red Iberoamericana de aprendizaje-servicio se propuso desde su documento fundacional ser “un espacio de aprendizaje, de articulación, ejecución, sensibilización e investigación, de oportunidades para el desarrollo y apoyo para el aprendizaje-servicio”1. En un tiempo relativamente corto para lo que implica visibilizar una innovación educativa, el aprendizaje servicio –o aprendizaje-servicio solidario, como lo denominamos en muchas partes de América Latina- ha generado redes y políticas nacionales y regionales, y congregado a más de un centenar de miembros – organizaciones sociales, Universidades, organismos gubernamentales e internacionales- de América Latina, España y los Estados Unidos. (més…)

Anuncis

BARCELONA EDUCA PER A LA JUSTÍCIA GLOBAL

logoJornadesJG2

Laura Gutiérrez, Maria Monzó, Mariona Ramírez, Judit Rifà* – La cooperació internacional i l’educació per al desenvolupament, impulsades tant per les ONG com pels governs locals, regionals i estatals, han viscut un recorregut històric llarg i ha evolucionat a través dels anys i dècades transitant d’un model assistencialista a altres models de desenvolupament. Aquests canvis s’han viscut a nivell mundial i també al nostre país i a la ciutat de Barcelona.

Caminant cap a la Justícia Global

Actualment es viu un moment de canvi de paradigma, en el qual es transita de la cooperació i l’educació per al desenvolupament a la cooperació i educació per a la Justícia Global. El canvi principal d’aquest nou paradigma busca incidir sobre les causes estructurals de les injustícies. S’entén que el món és un, la pobresa és una, per tant, es trenca la dicotomia nord-sud i es fa visible que existeix una interdependència en totes les nostres accions a nivell global, el que fas aquí té un efecte a qualsevol lloc del món. Hi ha fenòmens amb origen a casa nostra que generen interferències negatives sobre comunitats vulnerables. La voluntat d’aquest nou paradigma és la de contribuir a prendre consciència de les nombroses interdependències entre el món local i el món global amb èmfasi en els mecanismes que generen desigualtats. En aquest escenari de globalització i descentralització política, el paper dels governs locals i la seva proximitat amb el territori esdevé un element central. (més…)

Premio Aprendizaje Servicio 2017

logo

La Red Española de Aprendizaje-Servicio, la Fundació Educo i Editorial Edebé tornen a impulsar la convocatòria de caràcter estatal Premio Aprendizaje-Servicio 2017, adreçada a entitats socials, centres d’educació Infantil-Primària, ESO- Batxillerat i Formació Professional, que estiguin desenvolupant pràctiques de aprenentatge servei.

Són pràctiques que uneixen èxit educatiu i compromís social. En elles, nens, nenes i joves s’impliquen en accions solidàries destinades a millorar el seu entorn al mateix temps que enforteixen coneixements, habilitats, actituds i valors: aprenen tot fent un servei a la comunitat.

  • Plantant arbres, aprenen sobre els boscos i el paisatge, la desforestació, el canvi climàtic…
  • Muntant una campanya de donació de sang, aprenen sobre els grups sanguinis, els components de la sang i la seva funció en l’organisme, les transfusions…
  • Creant un itinerari turístic amb codis QR, aprenen sobre el patrimoni artístic i urbanístic de la seva població, sobre història, sobre tecnologia mòbil…

I en totes aquestes experiències, a més, els nois i noies aprenen esforç, organització, treball en equip, presa de decisions, solidaritat, empatia, habilitats comunicatives…

Hi ha moltes raons que expliquen el boom de l’aprenentatge servei, però probablement la més significativa és que funciona i es difon boca a orella. El professorat relata millors resultats acadèmics i millor clima de convivència a les aules quan s’aplica aquesta metodologia.

Des de la web aprendizajeservicio.com s’accedeix a tota la informació. Els projectes es poden presentar en català, euskera, gallec i castellà. Hi ha temps fins al 30 de setembre 2017.

Si coneixeu educadors implicats en desenvolupar el talent dels nois i noies al servei del bé comú… animeu-los a presentar el seu projecte!


 

El balancí com a dispositiu moral

Mirades a l’Escola Bressol

balanciFátima Avilés i Josep M. Puig* – Un balancí o palanca és un aparell lúdic fet amb una barra llarga que té a cada extrem un espai per seure-hi; el seu punt mig està unit a un suport fixat al terra, i això permet a la barra pujar i baixar. Els usuaris s’han d’asseure als extrems i, alternativament, empènyer cap amunt amb les cames. L’anar i venir resulta divertit, i les capacitats motrius i morals que posa en joc el converteixen en un instrument didàctic de relleu a les escoles bressol. Entre els dos i tres anys s’aprèn a usar-lo, i durant la resta de la vida pot ser un passatemps agradable.

Us expliquem una escena de balancí, una de les tantes que hem vist, i que segur que us en recordarà alguna de semblant. De fet, no és una escena única, sinó una llarga escena feta de moments observats en dies successius. Vegem-la. Fa ben poc que les mestres han introduït el balancí entre les possibilitats que s’ofereixen per a les estones de joc lliure al pati. Els estris lúdics van arribant de manera gradual en funció de la maduració dels nens i nenes, i es van espaiant les novetats per aconseguir que les usin totes i en treguin el profit formatiu que aporten. És l’estona de joc lliure. Un nen està tot sol al costat del balancí: se’l mira, el toca, va d’una punta a l’altra de la barra i finalment agafa el seient amb una mà i comença lentament a fer-lo pujar i baixar. Després arriba la mestra i, donant un copet amb el peu a una de les puntes, fa pujar el balancí. El nen observa el lent moviment de la barra i, quan arriba a terra, amb la mà la torna a aixecar. La mestra i el nen repeteixen l’acció diverses vegades. La mestra diu alguna cosa al nen a cau d’orella i acaben rient.

Pocs dies després, veiem com una nena s’acosta al balancí i s’hi enfila. S’està uns instants quieta i, quan veu un company que s’acosta, estira el braç en direcció a l’altra punta del balancí. Amb una pala que té a la mà dona copets a la barra tot mirant el company i cridant-lo perquè s’adoni que li està demanant que pugi a l’altre extrem. El nen la mira i no li fa cap cas. Sense preocupació aparent, la nena baixa i marxa. Tan aviat com el balancí queda lliure, dos nens s’hi apropen i el fan seu. Sembla com si haguessin estat esperant el seu torn. Potser això és el que feien; saben prou bé que ningú pot prendre a un company les coses que està fent servir. El primer nen s’ha assegut sense cap dificultat a la punta que està arran de terra, el segon s’ha d’agafar del mànec i fa un petit salt per posar el cul al seu lloc. Durant una llarga estona fan anar amunt i avall el balancí. Riuen, gesticulen, simulen alguna cosa difícil de reconèixer i, al cap d’una estona, pleguen.

Al voltant del balancí també hem vist disputes, dificultats per coordinar els moviments, impossibilitat de trobar un company de joc, nens que deixen penjat a dalt el seu company, i molts moments de felicitat i plaer.

En qualsevol d’aquests casos, les escenes de balancí són d’una falsa senzillesa: al voltant dels dos anys, exigeixen importants adquisicions motrius i morals. Aquí ens centrarem en les darreres. Un balancí és un dispositiu l’ús del qual obliga els jugadors a col·laborar. Servir-se’n correctament suposa que els implicats hi estiguin d’acord i enllacin les seves accions per gaudir del joc amb plena satisfacció. Els balancins inviten a col·laborar i, a poc a poc, ajuden a fer que aquesta disposició es converteixi en un hàbit mental que es pugui aplicar a d’altres situacions.

Col·laborar requereix, en primer lloc, voler fer-ho; és a dir, implicar-se amb un altra persona en la realització d’una tasca conjunta que s’accepta emprendre i que s’espera que sigui agradable. Suposa també que cada participant contribueix a l’acció conjunta i confia que l’altre implicat farà el mateix per tal d’assolir l’objectiu que comparteixen. En alguns casos s’haurà d’estar preparat per suportar la frustració de no trobar company per compartir el joc o que el company l’abandoni precipitadament.

Si dues persones accepten jugar, són a la meitat del camí; encara els falta saber coordinar les seves accions. Han d’aprendre a prestar atenció al que fa el company, a esperar el moment de prendre la iniciativa, a enllaçar el ritme d’una acció amb l’altra i a decidir en quin moment parar. Han d’aconseguir tenir-ho tot al cap: l’acció del company i la pròpia, el que els dos estan fent conjuntament i, en aquest cas, l’anticipació de la diversió que busquen. I, per damunt de tot, aprenen que moltes coses no es poden fer si no és col·laborant.

Els balancins no són l’únic dispositiu de col·laboració, ni probablement el més important, però són un bon començament.

 

* Agraïm l’ajuda rebuda de l’equip d’educadores de l’Escola Bressol Petit Príncep de Barcelona.

“Volem que els alumnes siguin conscients que el feixisme no està eradicat.”

Profes Sandra i GemmaPaula Escobar / Josep M. Puig – La Sandra Avellaneda i la Gemma Marín són professores d’història i de llengua i literatura catalana, respectivament, a l’institut públic Bruguers de Gavà (Baix Llobregat). Juntes impulsen el Projecte Buchenwald, un projecte proposat per l’Amical Mauthausen, una associació orientada a defensar els drets morals i materials dels deportats del franquisme als camps de concentració nazis i a recuperar la memòria històrica sobre la Guerra Civil Espanyola i el feixisme a Europa. El projecte es realitza a segon de Batxillerat, encara que ja apareixen pinzellades que involucren els alumnes de primer, i es vehicula a través de diferents d’activitats que culminen amb un viatge al camp de concentració de Buchenwald (Alemanya).

Quins són els objectius del Projecte Buchenwald?

Gemma – L’objectiu és que els alumnes siguin conscients de la situació política i social que es viu en el present, fent memòria del passat perquè no s’oblidi. Per entendre el present necessitem anar a buscar en el passat. També volem ajudar els alumnes a tenir criteri, a desenvolupar l’esperit crític, a posar-ho tot en qüestió i a treure la seva pròpia opinió sobre els fets.

Sandra –És un projecte de sensibilització, volem que els alumnes siguin conscients que el feixisme no està ni molt menys eradicat. Busquem plantejar-nos en primera persona què té d’actual el passat i com podem actuar en el present per tal que no es torni a repetir.

Com va néixer el projecte?

Gemma – En part va néixer per casualitat. L’Amical Mauthausen organitza reunions de treball entre els diferents centres que participen en el projecte. Un professor que tornava del viatge a Buchenwald me’n va parlar. L’experiència em va entusiasmar i vaig decidir assistir a les reunions. Em vaig adonar que era un projecte molt exportable al nostre institut. Li vaig proposar a la Sandra, i ella també es va engrescar.

Sandra – És un projecte que te l’has de creure. Hi ha aspectes de la societat que no podem canviar, però el que estigui en les nostres mans, en especial des de l’educació, ho hem d’aprofitar, i això ens semblava una oportunitat brillant.

Amb quines matèries relacioneu el projecte?

Gemma – En la matèria d’ història i de català. Ens vam plantejar quines activitats que ja s’estaven fent al centre es podien adscriure en el projecte. De fet, ja en realitzàvem algunes que es podien incorporar.

La gràcia d’aquest projecte és que permet participar-hi des de qualsevol disciplina. Això no té un color, i no té el nom d’una matèria. Tots formem part de la societat, i com a parts actives d’aquesta, hauríem de ser crítics i participar-hi. Ja que estem aquí, aprofitem per mobilitzar-nos, per ajudar-nos, per compartir.

Quines activitats realitzeu?

Sandra – Al llarg del curs escolar fem el cinefòrum, on projectem pel·lícules lligades a la memòria històrica. És un espai de debat i reflexió. També treballem un diari de la guerra civil i fem la ruta de l’exili, on recorrem el trajecte de milers de refugiats. És un aprenentatge “in situ” i vivencial. D’altra banda, també representem una obra de teatre amb els alumnes de primer de batxillerat. És un treball molt transversal i en equip. A més, com a activitat extraescolar, proposem assistir a obres de teatre relacionades, directa o indirectament, amb la temàtica que estem tractant.

Gemma – També fem la lectura d’un llibre durant l’estiu previ al segon de batxillerat, de la qual els alumnes fan un article d’opinió. També treballem la biografia i la centrem en personatges de l’exili o que hagin viscut la guerra civil i/o la postguerra. Intentem fer un aprenentatge significatiu; no només pels alumnes, sinó també pels professors, que se’ns presentin preguntes que ens facin pensar i plantejar-nos les nostres actuacions.

Sandra – Exactament, aquest tipus de projectes i d’actuacions són els que realment ens motiven i ens fan seguir dintre d’aquesta professió.

Com difonen els alumnes el projecte?

Gemma – Quan l’alumnat participa en el projecte es compromet a què després del viatge hi hagi una devolució. Cada any els alumnes fan grups i expliquen l’experiència a diferents centres de Gavà, als alumnes de segon de Batxillerat que no van poder gaudir del viatge, i als de primer de batxillerat per tal d’animar-los a prendre part del projecte i del viatge el curs següent.

Sandra – També faran la trobada de joves “Alumnes contra el feixisme”, on s’intercanvien experiències; sobretot es potencia que siguin artístiques. El 27 d’abril aquesta trobada es farà a Gavà.

Quines repercussions té el projecte en l’alumnat?

Sandra –No és només un projecte de formació acadèmica, sinó de formació integral, és una experiència vital que provoca replantejaments i genera uns aprenentatges que l’alumnat aprofitarà en les accions que emprendrà en la seva vida personal futura. Esperem que siguin ciutadans actius, participatius i responsables de les seves decisions. Per arribar aquí, s’ha de fer un camí i pensem que aquest projecte ajuda a assolir aquest nivell de participació ciutadana.

Què apreneu del projecte i dels alumnes?

Gemma – Cada vegada t’emociones pels sentiments que afloren en els alumnes. Emocions que cada any són diferents. En veure com els alumnes filtren la informació que reben, tornem a vibrar com el primer any que vàrem fer l’experiència. Et fa sentir viu. Sobre els temes que treballem, només de posar-los sobre la taula i veure que hi ha diferents punts de vista i que ens qüestionem els motius que mouen les persones a actuar com ho van fer, ens fem crítics, i aprenem que no només la nostra realitat i opinió és la que és vàlida. Ens esforcem a posar-nos en el lloc de l’altre, a entendre.

Sandra – És un projecte en què s’aprèn del comportament humà. Entens com determinades circumstàncies et poden portar a actuar d’una manera o d’una altra, i això et fa pensar. Després, els alumnes, ens aporten moltíssim, en l’àmbit personal s’estableixen relacions entre persones que comparteixen uns dies molt intensos i uns moments inoblidables.


 

Projecte Buchenwald

Processed with VSCO with c1 presetPaula Escobar Muro* – El Projecte Buchenwald és un projecte d’institut que busca recuperar i defensar la memòria històrica per tal de construir un pensament obert, crític i democràtic. Aquest projecte s’impulsa durant els dos anys de batxillerat a l’Institut Bruguers de Gavà i compta amb la col·laboració de l’Amical de Mauthausen, una associació orientada a defensar els drets morals i materials dels deportats del franquisme a camps de concentració nazis i preservar la seva memòria.

El projecte es vertebra a través de la matèria d’Història de 2n de batxillerat, que recorre la història d’Espanya des de la Restauració fins a la Transició, encara que ja n’apareixen pinzellades a 1r per començar-hi a involucrar els alumnes. L’integren gran quantitat d’activitats, que varien en funció de l’any. Tot i així, el més important és el tractament que se’n fa, ja que es deixa espai constant a la reflexió, la iniciativa personal i el debat col·lectiu.

El projecte comença cada dia a l’aula, en les classes de currículum obligatori, enfocades des d’una mirada crítica que pretén mostrar la història com la base de la realitat actual. La matèria s’imparteix des de l’actualitat cap al passat, per tal d’anar trobant les causes de cada fet, debatent i lligant passat i present.

Entre les activitats hi ha anar a obres de teatre, i els alumnes de 1r de batxillerat organitzen la seva pròpia obra, que representen davant l’alumnat d’altres centres de Gavà. També s’estableix un cinefòrum i diverses conferències, com la d’en Jordi Cantavella, autor de El Brigadista, llibre llegit prèviament, o la d’en Manuel Escobar, del meu pare, que ens va explicar la seva experiència com a infant en un internat d’Auxilio Social a finals del franquisme. Les activitats, per tant, poden variar en funció de la iniciativa personal. A més a més, es fan activitats d’indagació en la vida a Gavà durant el franquisme i es participa activament en actes antifeixistes de la ciutat, com la commemoració per les víctimes de l’Holocaust.

Les principals activitats del projecte són tres: la redacció d’un diari de la Guerra Civil, la realització de la Ruta de l’Exili i l’estada al camp de concentració de Buchenwald.

El diari de la Guerra Civil consisteix en la redacció d’un diari personal d’un personatge imaginari que visqués durant aquest període. L’activitat dona llibertat de creació tant en el què com en el com. Posteriorment, es fa un acte de lectura de fragments de diaris durant el dia de Sant Jordi davant els alumnes de 1r de batxillerat.

La Ruta de l’Exili, per altra banda, és una visita guiada per l’Assumpta Montellà, autora de La Maternitat d’Elna, seguint el recorregut de la platja d’Argelers, la Maternitat d’Elna i la tomba d’Antonio Machado, a Cotlliure. A la tornada es fa un exercici de creació personal, sigui escrivint o pintant, sobre les sensacions i reflexions personals durant la ruta, i s’elabora un mural a partir dels escrits, poemes, fotografies i pintures.

El projecte culmina amb l’estada durant una setmana a l’alberg del camp de concentració de Buchenwald. Es visita Weimar i els camps de concentració de Buchenwald i Dora, i es fan diversos tallers creatius i activitats d’expressió emocional, per tal de compartir els sentiments que van aflorant durant l’estada. A més a més, s’intercanvien impressions amb alumnes alemanys sobre el paper del feixisme en els nostres respectius països.

Per acabar, els alumnes fan conferències a alumnes de 1r de batxillerat del seu centre i d’altres centres de Gavà per promoure el Projecte Buchenwald i la memòria històrica.

Jo vaig viure el projecte amb plena intensitat i implicació i penso que ha suposat un gran salt qualitatiu en qui soc. En alguns moments em vaig sentir fràgil, consternada per la barbàrie i la misèria de la realitat que estava descobrint. D’altres, empoderada, amb ganes de lluitar contra les injustícies i els abusos de poder patents a la societat actual. Però, sobretot, l’adquisició última que vaig fer és veure el valor de la vida. Em vaig sentir profundament agraïda pel que tinc, per les persones que estimo i per les grans oportunitats que se’m donen. I més enllà d’això, he estat capaç d’entendre que tots compartim sentiments, anhels i desitjos, i que tothom ha de tenir el mateix dret a la vida i a les oportunitats.

En perspectiva, m’adono dels aspectes que fan tan potent el projecte.

Per començar, la memòria històrica és essencial i necessària en l’educació de les persones. Necessitem conèixer per entendre la realitat d’avui i actuar amb criteri. És la ignorància la que porta a permetre i ser manipulables davant les injustícies. I a Espanya, hi ha un alt grau de desconeixença del nostre passat. Nosaltres vam conèixer, i gràcies a aquest coneixement, sense ser del tot conscients de què estava passant, vam sentir i vam ser moguts pel que anàvem descobrint.

Per un altre costat, aquest sentiment no plenament conscient es va explicitar gràcies a les activitats de creació, com els tallers al camp de concentració de Buchenwald, que ens obligaven a mirar-nos a nosaltres mateixos i a identificar i situar què sentíem i pensàvem.

Les concepcions de cadascú es contrastaven amb debats, que ens permetien alhora conèixer a un nivell més humà els companys i enriquir-nos de les seves opinions i punts de vista, i això ens obligava a anar més enllà dels nostres propis pensaments i a compartir. Ens vam sentir part d’un col·lectiu on tothom descobreix, als companys i a un mateix, i que s’ajuda a construir-se mútuament.

A més a més, hi havia gran espai per a la iniciativa personal, de manera que es donava la possibilitat d’implicar-se més enllà de les activitats bàsiques en el grau que es volgués, i en aquest marge vam fer grans descobriments. A mi, per exemple, que el meu pare parlés d’una època tan dura de la seva vida amb plena sinceritat davant de la classe, em va permetre veure’l i emocionar-me des d’una nova perspectiva, donant-me un espai que potser no hauria trobat fora del projecte.

I sobretot, la clau de l’èxit d’aquest projecte són les dues professores que el tiren endavant, la Sandra Avellaneda i la Gemma Marín. Perquè són persones compromeses i valentes, que no s’han resignat a impartir el currículum i ja està, sinó que han buscat anar més enllà, implicar-se i implicar-nos, i que, a batxillerat, un nivell molt limitat a la transmissió de coneixements, han volgut fer el que realment és important: educar.

L’empremta d’aquest projecte la portem tots i ens acompanya en les activitats que fem i en les decisions que prenem. Ens hem mobilitzat col·lectivament dins de l’institut contra decisions que no ens havien tingut en compte, hem donat suport a campanyes com la de «Casa nostra, casa vostra» per a l’acollida de refugiats i hem participat en reivindicacions estudiantils contra la LOMCE i el 3+2. Penso que el projecte està tan profundament lligat a la realitat i l’ésser humà, a l’educació moral, que els aprenentatges que origina tenen conseqüències necessàriament sobre la realitat, sobre les decisions i els compromisos que cadascú adquirirà, les causes que voldrà defensar i les accions que emprendrà.

* Paula Escobar Muro és alumna de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona.


 

Educació en plural

Tort, A. i Collet, J.: Escola, famílies i comunitat. Barcelona, Octaedro, 2017.

UnknownL’element nuclear del llibre que ha escrit l’Antoni Tort i en Jordi Collet – Escola, famílies i comunitat. Octaedro, 2017– pot resumir-se dient que, “tota educació requereix el plural per ser conjugada. Ja no podem continuar parlant d’educació, sinó d’educacions. I és que, atès el nou i canviant context social, educatiu i familiar, totes les educacions són necessàries per donar respostes adequades als reptes de la socialització. En altres paraules, avui ja és imprescindible entendre, plantejar i construir qualsevol resposta educativa, sigui en l’àmbit que sigui, des de la perspectiva de les educacions: familiar, escolar i comúnitària, i la seva total interdependència. Aquí resideix la clau del llibre: no es pot intentar educar pertinentment al segle XXI sense tenir en compte aquestes tres dimensions i les seves estretes interrelacions”.

“Per això, la perspectiva del llibre, que mira i analitza de manera interdependent els nens i nenes, els progenitors, les institucions docents, les entitats socials, les xarxes socioeducatives, i la comunitat, pretén ser una eina útil per visibilitzar de manera concreta aquestes regles i barreres invisibles que condicionen què i com eduquem. La perspectiva del llibre pot ser resumida, molt breument, en una frase: per educar avui és imprescindible un treball en xarxa corresponsable entre famílies, docents i comunitat. Ningú no pot educar en solitari o, pitjor encara, en contra dels altres agents. Les barreres, obstacles i dificultats en aquesta xarxa són impediments a una bona socialització. Educar avui és tan complex que tothom és necessari en aquesta xarxa educativa i tothom requereix dels altres agents”.


 

Xarxes informals d’amistat i de cura

Supernenes còpia

Roser Batlle – Rojas Marcos sempre diu que hi ha dues coses que nota quan arriba a Espanya procedent dels Estats Units, només a l’aterrar a l’aeroport: l’olor de cafè-cafè i lo molt que parlen les dones.

A risc de fomentar el tòpic sobre els llatins, crec que pot tenir raó: el cafè que beuen als Estats Units és bastant dolent i cal reconèixer que aquí tothom parla pels colzes, però les dones més encara.

M’interessa aquest tema, perquè crec que les converses entre dones freqüentment són l’embolcall de quelcom una mica més profund, ja que solen estar impregnades de grans dosis d’amor fraternal i de cura mútua.

Aquestes relacions a vegades es consoliden de manera informal, com a entorns de pertinença: una se sent emocionalment vinculada i acompanyada pel grup d’iguals.

Tinc un bon exemple d’això. Des que visc a Barcelona, ​​ja fa catorze anys, vaig al gimnàs que està sota de casa meva cada dia a les set del matí. A aquesta hora em vaig trobar amb un grup de dones molt especial, que amb el temps hem arribat a formar una xarxa informal d’amistat, amb molt d’afecte.

És una colla amb una curiosa barreja de diversitat i afinitat … i molta consciència de ser un grup cohesionat, a dia d’avui irrenunciable en la vida afectiva de cadascuna de nosaltres.

La conversa afectuosa i divertida que manteníem al vestidor de sobte va transitar cap a un altre lloc. Tot va començar quan Mercè, que llavors tenia seixanta-set anys, ens va proposar a les tres que compartíem aquell racó del vestuari: «El diumenge em faré vint quilòmetres per Barcelona, ​​qui s’apunta?».

Susanna, Empar i jo vam respondre: «Ens va bé; anem ». Vam quedar a les set del matí, vam recórrer aquella distància sense parar de parlar i riure i, en acabar, vam pensar que havíem de repetir; així que al cap de tres setmanes vam fer una excursió per Collserola. En lloc de quatre, aquesta vegada vam ser vuit.

Després de Collserola va ser Garraf i vam pensar en convidar algun home: ens vam aplegar dotze persones. I després va venir Montserrat, Matagalls, Palamós, Puigsacalm … Avui som una dotzena de dones, algunes de les quals porten a les seves parelles, i fem una mitjana de sis a dotze sortides a l’any.

No només ens trobem cada matí al gimnàs i fem excursions uns quants diumenges. Hem anat afegint coses que ens venien de gust: anar a animar a les que corren maratons i altres carreres; organitzar un sopar per Nadal; esmorzar juntes els últims divendres de cada mes; muntar un cap de setmana en alguna ciutat europea cada any… No obstant això, els homes només estan convidats a les excursions.

Ens recolzem quan alguna cau malalta i ingressa a l’hospital, quan els fills ens donen problemes, quan es pateix una pèrdua en la família…

O sigui que, al final, s’ha generat una mena d’activitat social informal que va anar brollant a partir d’una primera iniciativa d’una de nosaltres. Compartim una amistat molt afectuosa sense ser passional. És un espai de fraternitat i de cura, amb el valor afegit de ser explícit i reconegut per totes: no només ens estimem, sinó que diem que ens estimem i lo felices que estem de tenir-nos.

La conversa intranscendent i acollidora que compartíem inicialment al vestidor s’ha transformat en acció. Però, tancant i alimentat el cercle, al mateix temps aquesta acció compartida és la que permet expressar els sentiments, amb la qual cosa la conversa es torna més profunda i conscientment sanadora.

No sé per què s’ha arribat generar aquesta xarxa. Podria ser que per atzar. Però sí que sé per què es manté: totes acceptem la manera de ser de cadascuna, ningú critica ningú, els problemes compartits es tornen més petits i les alegries compartides es tornen més intenses i duradores.

I de tot plegat es pren consciència i se’n parla de tant en tant. Prenent cafè de veritat.


 

INCLUSIÓN Y CONVIVENCIA

REVISTA CONVIVES Nº 17

Captura de pantalla 2017-04-23 a les 19.36.21

Àngels Grado y Pedro Ma Uruñuela – ¿Qué relación existe entre inclusión y convivencia? ¿Es posible que un centro educativo trabaje la convivencia positiva y no tenga en cuenta la inclusividad como principio básico de todas sus actuaciones? Se trata de una situación contradictoria en sí misma, un dilema imposible ya que, si falta una de las dos dimensiones, no podría hablarse ni de escuela inclusiva ni de convivencia positiva.

Inclusión y convivencia pueden considerarse las dos caras de una misma moneda. Siempre hemos considerado que el centro escolar tiene una doble dimensión, la de ser un centro de aprendizaje y, a la vez, ser un centro de convivencia. Los chicos y chicas vienen al centro educativo a aprender, en el amplio sentido de la palabra: adquirir conocimientos, capacidades, habilidades, valores, etc. Y ese aprendizaje lo llevan a cabo conviviendo con otras personas, con sus maestros y maestras, con los compañeros y compañeras, de manera que una buena convivencia es la llave para el éxito del aprendizaje y, a la vez, un contenido fundamental del mismo.

Por eso consideramos importante dedicar el presente número de la revista a profundizar en lo que es la inclusión educativa y su relación con la convivencia. La inclusión educativa ha tenido una larga evolución en su formulación y planteamiento, suponiendo un salto importante desde planteamientos de selección a planteamientos de equidad, de garantía de la educación para todos los niños y niñas, pasando por planteamientos de cómo atender al alumnado que presentaba necesidades educativas específicas. A la vez, sigue siendo una de las aspiraciones y necesidades más importantes en estos momentos, ya que, desde varios frentes, vuelve a cuestionarse la conveniencia de una educación inclusiva para todo el alumnado.

Sin embargo, son muchos los estudios que señalan cómo los problemas de convivencia en general, las situaciones de disrupción e indisciplina, también llamadas violencias de baja intensidad, correlacionan con situaciones de exclusión escolar, con la falta de éxito académico y, en definitiva, con la exclusión de una serie de alumnos y alumnas para quienes los planteamientos que les hace el sistema educativo les resultan muy ajenos a sus intereses, necesidades, cultura o valores individuales y de grupo.

De ahí la importancia de reflexionar, una vez más, sobre qué es la inclusión, qué relación mantiene con la convivencia, cómo puede y debe plantearse y, sobre todo, cómo puede llevarse a la práctica diaria de las aulas.

Descarregar el document: http://convivesenlaescuela.blogspot.com.es/2017/03/revista-convives-n-17-inclusion-y.html


 

El carácter de los maestros importa

Esteban, F. (Ed). (2016). La formación del carácter de los maestros. Barcelona: Edicions UB.

978844754011¿Por qué nos marcó aquella maestra de la que es imposible olvidarse?, ¿qué hizo aquel maestro que consiguió que amáramos lo que él tanto estimaba? Cuestiones como estas nos hablan del maravilloso arte de educar, y nos advierten de un hecho que no debería pasar desapercibido: ser maestro y maestra es algo más que saber y saber hacer, es saber ser, o mejor dicho, saber ser de una forma y no de cualquier manera. La formación universitaria de maestros y maestras no debería desatender el carácter de aquellas personas que quieren dedicarse a la educación. La cuestión no es baladí, el carácter de un maestro puede conseguir maravillosos resultados o provocar desastrosas consecuencias en su alumnado. Este libro, fruto de una investigación, presenta ideas sobre la formación del carácter de aquellas personas que quieren cambiar el mundo a través de la educación.