El futur de l’educació digital: entre utopies i distopies

Foto_Linkedin_MG_2108Marc Fuertes – El passat dia 17 de gener de 2018 vaig assistir a la presentació dels llibres de la col·lecció outerEDU de l’Editorial UOC, celebrada a l’Auditori de la FNAC (el Triangle) de Barcelona. La col·lecció té per objectiu “promoure una opinió fonamentada sobre educació i societat digital”. El seu nom, outerEDU, deixa clar que vol aportar visions perifèriques i fins i tot externes a l’educació per tal d’enriquir-la i promoure els canvis necessaris. D’aquí que l’acte de la presentació dugués aquest suggerent títol: “L’educació del futur a debat: distopia o utopia?”. I no va defraudar.  Va oferir un debat que navegava entre escenaris de tecnooptimisme i de tecnopessimisme educatius.

 La presentació va ser moderada per la periodista Núria Riquelme i dirigida per Xavier Mas, el coordinador de la col·leció. L’acte comptava amb la presència de Raúl Santiago, co-autor dels llibres “Learning Analytics” i “Flipped Classroom” i Guillem Garcia Brustenga, autor de “La Reina Roja”.  Aquest últim és un llibre d’entrevistes a experts en societat, economia i educació digital sobre el paper de l’educació a la societat líquida. Es tracta d’un llibre amè i directe que evidencia els reptes més crítics als que s’enfronta l’educació (digital). Precisament, a la presentació hi van assistir 3 dels entrevistats: Jordi Riera, Miguel de la Ossa i Baptista Borrell. Finalment, tancaven aquesta fila 0 de luxe l’Ismael Peña-Lopez, la Linda Castañeda i en Jordi Adell, experts en educació i tecnologia, sempre amb el sentit crític esmolat. (més…)

Anuncis

Mitjons i valors a l’escola bressol

imageFátima Avilés i Josep M. Puig – Els nens i nenes d’entre dos i tres anys tenen un problema amb els mitjons i també amb les sabates: a molts els costa posar-se tant una cosa com l’altra. Però dels problemes sempre es pot treure alguna cosa positiva, i en el nostre cas resulta que els mitjons i les sabates —vaja, posar-se’ls— són una magnífica oportunitat de manifestar valors i d’anar-los convertint en hàbits ben arrelats. Us expliquem una escena que segur que ja heu vist, però que ens sembla reveladora.

En Joan s’està despertant de la migdiada, es mou a poc a poc, es frega els ulls, badalla i s’asseu sobre el matalàs. Com un autòmat, estira el braç, agafa les sabates, se les acosta i es mira els peus. Un mitjó el té gairebé fora del peu i l’altre arrugat i desplaçat del seu lloc. Avui té sort: estira l’esquerre cap amunt i a la primera li queda prou ben posat. Per aproximacions va encaixant el taló del dret amb el peu i també ho aconsegueix. Ara les sabates. N’agafa una i mira de posar-se-la amb poc èxit, ho prova repetidament, però acaba per alçar el cap i buscar la mirada de la mestra per demanar-li ajuda amb un somriure. La mestra el mira amb complicitat, se li acosta i canvia les sabates de posició, cada una al costat del peu que li correspon. Ho fa explicant-li que cada sabata és d’un peu i no va bé a l’altre. La mestra s’atura aquí per deixar que resolgui aquest problema de manipulació amb la màxima autonomia. Amb noves energies, en Joan torna a intentar posar-se les sabates, però no se’n surt, no aconsegueix encaixar el peu a dins de la sabata. La situació s’allarga uns segons abans que entri en escena l’Anna, una companya, que el veu de lluny. Se’l queda mirant uns instants i, de sobte, interromp la meditació i se li apropa. Sense dir res s’asseu al davant, agafa una sabata i la col·loca en el peu corresponent, i fa el mateix amb l’altra. En Joan amb dos dits empeny la sabata mentre l’Anna li dona copets a la planta per facilitar la feina. Entre els dos aconsegueixen posar les sabates correctament, aquest model no porta cordons. L’Anna mira en Joan, somriu, l’anima dient-li «molt bé, molt bé» i li fa una abraçada. Abans no marxi, la mestra felicita efusivament l’Anna, que accepta amb satisfacció el reforç positiu. (més…)

Educar-se és de valents

Escanejar

Xus Martín (Coord.)
Mar Espígol, Begoña Leyva, Maria López-Dóriga, Sílvia Martínez i Dolça Valero
Educar-se és de valents. Aprenentatge servei amb adolescents en risc d’exclusió social.
Barcelona, Rosa Sensat, 2018.
Premi Marta Mata de Pedagogia 2017

“Educar-se és de valents parla de nois i noies adolescents que tots coneixem. Els veiem pels carrers de les nostres ciutats amb un posat desenfadat, acompanyats de col·legues amb els que comparteixen estètica, indumentària, un argot propi, alguns trets de les seves fesomies i moltes hores de voltar sense saber ben bé on anar; aspectes que s’usen indiferentment per identificar-los i estigmatitzar-los. Malgrat la seva presència és ben visible, poques vegades els trobem en espais socials en els que sí que participen altres joves de la seva edat. No formen part dels consells de joves, ni són monitors d’esplai, ni van als agrupaments, ni estan apuntats a un gimnàs, ni a una escola de música, ni freqüenten les biblioteques municipals, ni formen part de cap associació en defensa dels drets dels animals, ni els trobem a les manifestacions, ni…. No, no participen de la majoria d’institucions socials perquè no es senten part de la societat. Tot i ser molt joves, ells i les seves famílies han viscut múltiples expulsions i han aprés ràpid que no tenen accés a bens i serveis a l’abast d’altres sectors de la població.

Però allò que tenen en comú els adolescents protagonistes d’aquest treball no queda reduït a trajectòries vitals complicades ni a la manca de relació amb les institucions socials. Són nois i noies que també comparteixen experiències singulars que els han fet créixer i de les qual es senten orgullosos. Una d’elles és finalitzar l’escolaritat després d’haver patit el fracàs escolar i l’absentisme, dificultats davant les quals no s’han rendit. Amb bones dosis de coratge i de confiança han tirat endavant i actualment finalitzen l’etapa obligatòria en centres educatius no ordinaris.

Una altra experiència que els uneix té a veure amb la seva capacitat de donar i d’implicar-se en la millora del bé comú. Amb perseverança s’han format, han adquirit coneixements i han desenvolupat destreses que els han permès donar resposta a algunes de les mancances detectades en el seu entorn. Tots i totes han dut a terme activitats d’aprenentatge servei en les quals, i gràcies al seu esforç i generositat, altres persones han pogut gaudir d’una millora. Acostumats a ser receptors d’ajudes socials, el canvi de rol –ser ells qui donen, qui aporten qui obsequien– els ha des-ubicat i posat davant de nous reptes. Mentre els adolescents ajudaven a col·lectius de la seva comunitat, al seu voltant però també en el seu interior, han passat moltes coses. Coses que volem explicar en els diferents capítols d’aquest llibre.” (Pàgines 13-14 de la Presentació de Xus Martín)


 

Prácticas restaurativas y convivencia

Captura de pantalla 2018-03-20 a les 12.44.35Vicenç Rul·lan y Ricard Vila – Este monográfico se presenta con la intención de abrir espacios de diálogo y de interés que faciliten la difusión de las prácticas restaurativas. Los diferentes artículos y experiencias muestran cómo las prácticas restaurativas pueden ayudar a mejorar la convivencia a partir de: la creación vínculos entre los miembros de una comunidad, la participación de toda la comunidad en el proceso de construcción de un entorno más positivo y la gestión de los conflictos a partir del diálogo y la restauración de las relaciones.

El International Institute for Restorative Practices hace una distinción entre los términos prácticas restaurativas y justicia restaurativa. Las prácticas restaurativas tienen sus raíces en la justicia restaurativa, que es una forma de ver a la justicia penal que enfatiza la reparación del daño ocasionado a la gente y el restablecimiento de las relaciones en lugar de solamente castigar a los infractores (Zehr, 1990). La justicia restaurativa es reactiva, proporciona una prevención terciaria, que se introduce después de que el problema ha ocurrido, con la intención de evitar la recurrencia.

Las prácticas restaurativas, manteniendo el espíritu de la implicación de todas las personas y de la restauración, como claves del proceso, pone el acento en el desarrollo de la comunidad, fortaleciendo sus vínculos y, cuando hay conflicto y tensión, buscando reparando el daño asumiendo responsabilidades y con ello fortaleciendo las relaciones.

Como dice Belinda Hopkins “Las relaciones son importantes para desarrollar la ciudadanía activa y el espíritu de comunidad. Los jóvenes van a la escuela sobre todo para estar con sus amigos y aprender a ser seres sociales. Es necesario que dispongan de muchas oportunidades para aprender a estar en grupo y a interactuar de manera positiva con los demás,… las relaciones son importantes cuando las cosas van mal. Aprender a aceptar la propia responsabilidad, tener que rendir cuentas por las decisiones tomadas y aprender a resolver las cosas con aquellos con los que se comparte un problema, proporcionan a los jóvenes habilidades de un valor incalculable para su vida.”

En nuestro entorno somos muy dados a utilizar refranes para explicar situaciones y especialmente sus consecuencias, a mí me viene a la cabeza “de aquellos polvos, estos lodos”: muchas situaciones negativas son consecuencia de descuidos, errores o desórdenes previos, incluso de hechos aparentemente poco importantes. Las prácticas restaurativas tienen la finalidad de trabajar el conocimiento del otro, fortaleciendo las relaciones interpersonales, y reforzando las bases para que la convivencia mejore día a día. (més…)

Autobiografía

Unknown-1

Matías Cerda* – Hijo de padres que migraron desde el sur de Chile hacia Santiago. Soy el menor de 3 hermanos: niño rebelde, sin miedo, acusado de loco y de problemas psicológicos por vecinos, otros niños y algunos familiares; asimismo por una escuela, en la que recomiendan cambiarme a una “escuela especial” acompañado del consumo de una que otra droga para “niños especiales”. A pesar del funesto panorama, fui acogido por un profesor que creyó en mi, que tan sólo vió dislexia e hiperactividad. Su dedicación y cariño me moldearon, y la institución en su conjunto provocó un giro de 180° en mi modo de ser.

No fue malo, me permitió ordenar las ideas dispersas y alinearme a la sociedad. Sin embargo, reprimir la locura se tradujo en una adolescencia tímida y con muchos miedos: siempre cauto, refugiado en historias fantásticas del otro lado del Pacífico; devoré libros que me llenaban esas fantasías y al mismo tiempo crecía mi imaginación y mi interés por el mundo. Tuve una adolescencia típica, pero de la minoría, del Freaky, el rarito que no hablaba mucho y siempre anda con algún cómic o libro, que jugaba videojuegos y escuchaba Hard Rock; con un despertar sexual en solitario, mirando a otros con timidez y mucha distancia; una baja autoestima y un mundo inventado para poder regocijarme en los laberintos de mi cabeza. Tuve pocos amigos, pero aún los mantengo desde esas épocas, los mismos con los que compartía juegos de fantasía como el rol medieval y la música. (més…)

Reivindica el teu propi domini

Roger_Fry_-_Virginia_Woolf-233x300

Retrat de Virginia Woolf de Roger Eliot Fry

Marc Fuertes – Tenir un domini propi pot ser un punt de partida fonamental per poder tenir veu pròpia, sense intermediaris. Un espai que ens permeti pensar, mostrar, dialogar. Sense aquest espai, com podem relacionar-nos? Com podem ser i existir, realment?

Amb el seu propi domini, els estudiants poden experimentar amb eines, fer portafolis, diaris personals, etc., que només ells controlin. Un domini propi possibilita pràctiques d’alfabetització digital reals i palpables. El professorat hauria de valorar-ho.

 La University of Mary Washington va crear la iniciativa A Domain of one’s own (DoOO), que consisteix a donar a cada estudiant un domini d’Internet propi (i diversos subdominis) i un espai en un servidor, durant tots els estudis. Aquest espai, com que és propi, el pot seguir mantenint un cop acabats els estudis per un preu de mercat molt competitiu.

El nom DoOO ve de l’assaig A Room of One’s Own (1929) de Virginia Woolf, on explicita requisits perquè les dones puguin escriure literatura: privacitat, temps i independència econòmica; o sigui, una habitació i diners: «A woman must have money and a room of her own if she is to write fiction». Aquests són els prerequisits per poder tenir una veu, tota una proesa per a les dones de la primera meitat de segle xx. (més…)

Lleure, educació i ciutadania

jugant-amb-baldufes-2

Salvador Carrasco – En el context d’una societat que no necessita del treball com abans i que ha alterat profundament el seu significat i el seu paper en la societat, cal repensar el temps del lleure i la categoria mateixa d’oci.

Mai han faltat utopies de societats sense treball o amb reducció de les hores del treball. Des de Hesiode (“Els treballs i els dies”) fins a Virgili (“Égloga IV”) i Moro (“Utopia”). En la tradició filosòfica greco-llatina el treball no era cosa pels ciutadans sinó de metecos i esclaus. El treball era “no-oci”(“nec-otium”) lo desitjable i digne era l’oci. Cícero parlaria de que “el que està en primer lloc, el més desitjat per tots els homes feliços, honestos i saludables de ment, es l’oci amb dignitat” ( Pro Sestio, XLV, 98). Els grecs , per la seva banda, entenien l’oci (“scholé”) com a “estudi”, com a aprenentatge de l’individu i element clau per la llibertat del ciutadà i pel desenvolupament de la seva personalitat en la vida pública. La centralitat del concepte d’oci era tal que el llenguatge expressava negativament el amor al treball com a “no oci”. L’ espai propi de l’oci s’ha dissenyat en cada civilització d’una manera determinada. (més…)

ApS a la serra de Tramuntana

JMP-2017-10-21-045Carme Frau – La serra de Tramuntana, és una serralada de una bellesa espectacular, l’il·lustre Joan Alcover la va anomenar “esquerpa cadena de puigs gegantins”, té una gran riquesa ecològica que ha proporcionat importants recursos naturals i facilitat el benestar de moltes generacions, a través de la història molts de pobles hi han deixat la seva petjada.

Actualment hi trobem un paisatge cultural, amb uns valors patrimonials i d’identitat excepcionals, que cal cuidar i conservar.

La Conselleria d’Educació de les Illes Balears i el Consell de Mallorca, mitjançant el Servei de Formació del professorat i el Consorci de la serra de Tramuntana, conscients d’aquesta necessitat, convoquen aquest programa des de fa tres anys per als centres educatius de Mallorca amb l’objectiu de que duguin a terme amb l’alumnat, projectes reals d’ aprenentatge i servei per preservar i estimar aquest espai considerat Patrimoni Mundial de la UNESCO.

El programa d’APS pretén crear complicitats, establir vincles, impulsar iniciatives creatives, per conèixer millor i cuidar aquest territori privilegiat, ple de possibilitats. Treballant a partir de la reflexió, del consens sobre les vertaderes necessitats d’aquest entorn per desenvolupar accions concretes i la resolució dels problemes més actuals i rellevants socialment. (més…)

Fi de la civilització del treball

el-fordismo-produccion-cadena-cultura-masas-L-4XNyTfSalvador Carrasco* – L’any 1995, Robert Castel publicava el seu llibre Les métamorphoses de la question sociale. A la darrera part del llibre comentava com la centralitat del treball havia estat brutalment qüestionada, precisament quan havien estat substituïdes la pertinença familiar i la inscripció en una comunitat concreta com a elements forjadors d’identitats col·lectives. Tenia raó: el treball és més que el treball assalariat, com el no-treball és, també, més que l’atur. Nous fenòmens ocupaven la reflexió de Castel: els «treballadors sense treball», els treballadors «pobres» (el «neopauperisme»), l’aparició d’una «perifèria precària», «la desestabilització dels estables». Situacions dures que obligaven part de la població a «viure al dia»… Avui tot s’ha agreujat molt més. El procés seguit fins al moment actual només ha fet que confirmar que el treball ha deixat de ser, per a una bona part de la població, aquell element d’identificació que era en èpoques passades: ha deixat de ser «el gran integrador». Des de 1984 alguns especialistes advertien del fenomen: i si el treball no fos una categoria sociològica clau?, es preguntava Claus Offe (La sociedad del trabajo. Alianza, 1992). Avui parlem ja de la configuració de noves subjectivitats en plena crisi del treball.

El mateix any 1995, Jeremy Rifkin publicava un cèlebre assaig sobre El fin del trabajo. Les tecnologies havien arribat per transformar el món productiu. S’estava instaurant una societat nova, «no basada en el treball», que «obligava a repensar el fonament mateix del contracte social»: era el moment del «tercer sector», del «voluntariat», del «servei comunitari». S’anunciaven ocupacions alliberades de la pressió de l’economia de mercat. De la mà del tercer sector vindrien nous llocs de treball en el sector dels serveis a les persones. (més…)

Aprenentatge servei i tecnologies digitals

Captura de pantalla 2018-02-09 a les 22.10.18Imaginem un grup d’estudiants d’informàtica que dissenyen una pàgina web per una entitat sense ànim de lucre o bé suposem un membre d’una associació que envia a un grup d’estudiants per vídeo streaming informació sobre les dinàmiques de l’entitat i les necessitats que tenen . Aquests són exemples de situacions reals que combinen l’ApS i les tecnologies digitals composant una pedagogia integrativa que compromet els aprenents mitjançant la tecnologia en la indagació cívica, el servei, la reflexió i l’acció.

Els mateixos exemples serveixen també per il·lustrar l’objectiu de la guia Aprenentatge servei i tecnologies digitals, que ha escrit Anna Escofet i publica el Centre Promotor de l’ApS, és a dir, plantejar com les tecnologies digitals poden facilitar el desenvolupament de projectes d’ApS i la millora de les evidències d’aprenentatge i de servei.

Per tal d’aconseguir aquest objectiu es presenten diferents tecnologies a l’abast dels educadors en projectes d’aprenentatge servei, agrupades segons el propòsit pel qual poden ser usades: comunicació, cerca d’informació, creació de continguts, col·laboració i reflexió. I es subratlla el fet que allò més important quan ens plantegem introduir les tecnologies digitals en un projecte d’aprenentatge servei és que la tecnologia sempre s’ha de posar al servei del projecte educatiu, donant resposta als objectius i a les necessitats dels usuaris -tant els estudiants com els destinataris del servei

La guia exemplifica alguns projectes d’aprenentatge servei que introdueixen les tecnologies digitals en algun moment del procés, normalment en el servei.

Finalment, es planteja que un dels reptes més importants és pensar com la tecnologia pot promoure la conciència i el sentiment de comunitat. En aquest sentit, unir els projectes d’aprenentatge servei i les tecnologies digitals facilita també que els joves i els nens experimentin de forma real allò que és la solidaritat, la responsabilitat i el servei als altres, així com la satisfacció pels objectius aconseguits. Aconseguir, en definitiva, el desenvolupament d’una ciutadania responsable i conscient.

Per descarregar la guia:

http://www.aprenentatgeservei.org/intra/aps/documents/aps_tecnologies_digitals_web.pdf