Frente al discurso del odio, convivencia

Captura de pantalla 2019-03-26 a les 17.49.57Antonio Lobato Cantos – Los cambios que vienen produciéndose, tanto a nivel político como social, han llevado a la ciudadanía a un nivel de crispación que vemos reflejado en los medios, en la prensa y sobre todo, en las redes sociales que llevamos en el bolsillo.

Descalificaciones, insultos y una nula capacidad de diálogo y de consenso por parte de la clase política, nos ha llevado a la radicalización más extrema y a la aparición de nuevas fuerzas políticas cuyas señas de identidad más representativas están en la difusión del miedo al OTRO, al diferente, el miedo a los que no son como nosotros y nosotras. La consecuencia directa es la vuelta de un racismo, de una xenofobia, que creíamos superada en muchos de nuestros contextos vitales. Era un fantasma que recorría Europa desde hace tiempo, pero que ya está aquí. Es el discurso del odio

La asociación Convives, que trabaja por y para la mejora de la convivencia no podía mirar para otro lado, de ahí nuestra firme decisión de afrontar éste monográfico. Hemos puesto muchas ganas en él, ya que nos parece imprescindible poner nuestro grano de arena para desmontar ese discurso, también presente en la Escuela.

Y lo hacemos como lo hemos hecho siempre, pidiendo a nuestros compañeros y compañeras sus reflexiones sobre el tema y, cómo no, buscando en nuestras escuelas e institutos todas aquellas experiencias que nos vuelvan a cargar las pilas de positividad, que nos permitan volver a creer que la Escuela es capaz de plantar cara, y de realizar una apuesta firme por esos valores de inclusividad y de multiculturalidad por los que hemos trabajado siempre. (més…)

Anuncis

Agafant les regnes de l’aprenentatge

1320455541_740215_0000000000_noticia_normal

Michel de Montaigne

Marc Fuertes – L’estudiant ha de tenir un paper actiu. Ha de ser conscient del seu poder per conèixer el món i com a subjecte que pot i que ha d’aprendre autònomament. Aprenentatge autoregulat, autodirigit i heutagogia són conceptes que posen l’accent en l’activitat del propi estudiant de cara el seu aprenentatge i habiliten que pugui accedir al coneixement que se li obre de forma aclaparadora.

Al S. XVI, Montaigne deia que preferia “un cap ben format” que “un cap ben ple”. No fiar-ho tot a la transmissió i a la memorització de dades. Si fa cinc segles ja era rellevant, en el context intens d’informació i de coneixement que ens ha tocat viure, és fins i tot un perill no fomentar entre estudiants allò necessari per a tenir un cap ben format. Les competències informacionals i digitals i de pensament crític són indispensables perquè permeten vehicular la necessitat de fer-se preguntes, d’obtenir respostes a preguntes, per complexes que siguin, accedir al coneixement i saber què fer amb ell. Sense aquest primer accés al coneixement, només hi ha foscor.

Torno a reprendre la idea de la necessitat de transformar certes pràctiques educatives que es basen en la transmissió per la transmissió, perquè aquestes només provoquen desmotivació i comportaments de rebuig al coneixement i a les ganes d’aprendre entre estudiants. Quina alternativa o complement hi pot haver a aquest enfocament de fiar-ho tot a la transmissió i a la memorització? Doncs la de l’activitat de l’estudiant, individualment i en col·laboració. No vol dir que no es treballi i s’estudïin conceptes i es treballin procediments, sinó que no es fa de forma únicament transmissiva; és una relació més aplicada i connectada que implica l’ús d’esquemes previs. No és una relació exclusiva ni vertical, sinó més oberta i horitzontal. Aquí el docent segueix tenint un paper fonamental on, a banda de dissenyar l’activitat, fa de guia dels estudiants perquè vagin pel camí adequat, aprofitin els recursos, i s’organitzin de la millor manera possible. A més, cal verificar la comprensió dels continguts, optimitzar els procediments, donar bons exemples, permetre pràctiques i resoldre preguntes i dubtes. Per tot això, cal posar totes les bastides necessàries perquè vagin més enllà. L’estudiant ha de tenir un paper actiu, conscient del seu poder per conèixer el món i com a subjecte que pot i que ha d’aprendre autònomament. Així enforteix el seu sentiment d’agència, terme provinent de la psicologia per definir el sentiment de control i de voluntat de les persones. (més…)

SEGREGACIÓ ESCOLAR I EXCLUSIÓ SOCIAL

escuela_30742_11Salvador Carrasco – En el marc de la Sindicatura de Greuges de Catalunya s’han anat configurant les bases del Pacte contra la Segregació Escolar de Catalunya, al llarg dels dos darrers anys. Fa pocs dies es va fer la seva presentació pública. El Pacte proclama l’objectiu principal que persegueix: “que els diferents centres escolars d’una mateixa zona tinguin una composició social similar entre ells i equivalent la del territori on s’ubiquen”. El fet és que hi ha centres amb una elevada concentració d’alumnat socialment desfavorit i altres, tot i estar en la mateixa zona, amb una composició significativament més afavorida.

La situació es ben coneguda, des de fa molts anys, afecta a l’oferta d’una educació de qualitat per a tothom i a desigualtats profundes en l’accés a l’escolarització. La proposta de Pacte ve a reconèixer que tenim un sistema educatiu poc equitatiu i poc just; que és inajornable una millora de la planificació escolar i un increment del finançament, avui molt per sota del 6% del PIB. Es una situació que contrasta enormement amb les previsions i disposicions de la LEC (Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’Educació) que propugna un model educatiu, equitatiu i inclusiu, afavoridor de la cohesió social. (més…)

El lleure com a projecte

Captura de pantalla 2019-03-24 a les 17.51.57

Franch, J. (2018): El lleure com a projecte. Vic, Eumo Editorial, 2018. (Col·lecció Textos Pedagògics, 51)

Tot resseguint el relat de l’experiència al camp de treball, Joaquim Franch reflexiona sobre el concepte de lleure, la institucionalització d’aquesta pràctica i els «dinamismes de l’educació en el lleure»: com funciona, quins agents hi actuen, com es relacionen, amb quins motius. Hi apareixen les constants del seu pensament pedagògic, com són la capacitat per llegir la realitat, un discurs en diàleg amb altres pensadors o el talent per convertir els grups en equips productius. I, per damunt de tot, hi destaca la seva anàlisi crítica i alhora utòpica, el que va fer d’ell una referència en la pedagogia de la segona meitat del segle XX. L’obra es completa amb un estudi introductori de Jaume Trilla i el text inèdit «Ecos més llunyans», que Joaquim Franch no va poder incloure en la primera edició de 1985.

Un clàssic de l’educació social a Textos PedagògicsJoaquim Franch entra a formar part de la col·lecció Textos Pedagògics, una manera de reconèixer-lo i considerar-lo com un clàssic de la pedagogia catalana contemporània, no només perquè ja no hi és a causa d’una desaparició prematura a l’edat de quaranta-tres anys, sinó per la importància i profunditat d’una obra realitzada i escrita amb una enorme saviesa i solidesa, justament en un període tan curt, però molt intens, de temps.

Una obra d’acció i reflexió educatives que manté tota la vigència. El lleure com a projecte és una obra de reflexió i acció que, malgrat el temps transcorregut, conserva una gran actualitat. És un text pedagògic carregat d’interès per ser llegit per un públic molt ampli, com ho van ser els camins educatius explorats i recorreguts per Joaquim Franch: de l’escola a l’esplai i al lleure; de la universitat als serveis de joventut i als ajuntaments. (més…)

Aprendre de Greta Thunberg

  “… prendre els adults de la mà i dir-los: us necessitem per tenir simplement l’oportunitat de sobreviure al futur “.

 

fridays-x-future-bcn-318x450

Josep M. Puig Rovira – El  moviment Fridays for Future convida a recordar un llibre de l’antropòloga Margaret Mead publicat en els anys setanta –Cultura i compromís–, allà l’autora afirmava que hi ha moments en què la societat ha d’aprendre dels joves, moments en què ells creen i transmeten als adults la novetat.

El llibre en realitat parla tres tipus de cultura. Les cultures postfiguratives, pròpies de societats tradicionals de canvi lent, són aquelles en què els adults saben quins coneixements transmetre als joves i quins valors inculcar-los. El passat i l’experiència dels adults s’imposa sobre les generacions joves i reprodueix les formes de vida de sempre. Ja no estem en aquest model.

Les cultures configuratives, pròpies de les societats modernes, centren la seva atenció en el present. La finalitat no és repetir el passat, sinó adaptar-se a l’actualitat, sempre canviant i en moviment. És una preparació per assimilar les novetats, una formació que vol joves flexibles i plàstics. Un pas endavant que avui resulta insuficient per enfrontar el final d’etapa en què ens trobem. No n’hi ha prou amb viure el present, ni veure com arriba el demà, cal imaginar proactivament un futur diferent. (més…)

Aventures d’aprenentatge

Aventures_d_aprenentatgeMar Esteve Ràfols – En aquest llibre no trobareu un plantejament prescriptiu de què és i com s’ha de dur a la pràctica el treball per projectes; de fet, ni tan sols se’n fa una definició acotada. S’hi tracta el treball per projectes més com una perspectiva que com una tècnica o mètode tancats i s’intenta aprofundir-hi reflexionant-ne la pràctica i la teoria, però sempre des del lloc d’una experiència educativa real i concreta. Per això, si algú vol documentar-se sobre el treball per projectes, no en tindrà prou amb aquest llibre, però les pàgines que segueixen podran servir per animar-lo a començar, per aprofundir en l’itinerari si ja hi és o per enriquir-lo i posar-lo en diàleg per construir saber pedagògic personal i comunitari.

L’experiència a la qual remet és la de l’escola Epiqueia, una escola petita i rural de l’Alt Penedès que ja fa uns anys que treballa en una pràctica pedagògica renovadora i reflexiva. El que aquí s’explica, però, no és ni la globalitat ni el més essencial d’aquest projecte d’escola; n’és, només, un aspecte rellevant. Malgrat que la situació des de la qual es parla és singular, l’experiència es pot compartir. Per això espero que es doni aquella paradoxa que fa que les coses més singulars, locals i reals siguin les més extrapolables. Perquè ja sabem d’antuvi que no es poden ni s’han de fer iguals, però poden inspirar, fer pensar i, molt important també, encoratjar i fer companyia —perquè la lectura crea complicitats. Crec que moltes de les coses que s’expliquen en aquest llibre i que s’han viscut i pensat en un petit poble rural poden ser inspiradores, per exemple, per a una escola de barri d’una ciutat. Crec que és així, i espero que sigui així. Jo he tingut aquesta vivència: sentir-me interpel·lada i inspirada pedagògicament per experiències i testimoniatges diferents o llunyans —en el temps, en l’espai, en el context… De fet, els llibres de temes metodològic didàctics generals i genèrics que no remeten a cap experiència o experiències concretes tenen el perill de ser aplicables. I, aleshores, els mestres i les mestres som copiadors i executors d’unes premisses, directrius o orientacions. I en educació no es tracta d’això. (més…)

Assemblees de classe

DSC_5508_2_-3

Josep M. Puig Rovira – Darrerament sembla que ha repuntat l’interès per les assemblees de classe; menys del que convindria, però alguna cosa es mou. Les assemblees de classe són una pràctica educativa que preveu destinar regularment un temps en la programació de la feina habitual de l’aula per reunir el grup sencer i parlar de temes rellevants, analitzar-los i prendre decisions, que després s’hauran d’aplicar. Es pot parlar de tot allò que el professorat i el grup classe entenen que cal debatre, des de problemes de convivència, fins a qüestions relatives a la feina, les activitats festives o qualsevol altre aspecte significatiu. Tant els temes que poden sotmetre’s a consideració de l’assemblea, com el nivell d’influència de l’alumnat en les decisions, pot variar d’un centre a l’altre, però les assemblees són sempre un instrument de participació de l’alumnat i un moment privilegiat de diàleg i de gestió conjunta dels aspectes de la vida del grup que estan en mans dels nois i noies.

De les assemblees de classe se’n va parlar molt a finals dels seixanta i durant bona part dels setanta. El maig del 68 no va ser el seu origen, però sí un bon altaveu i una motivació important per als docents. Abans, el moviment de l’Escola Nova havia adoptat l’assemblea com una eina de participació dels infants en la vida de l’aula, i més endavant les pedagogies antiautoritàries la van convertir en un instrument cabdal de llibertat i de gestió col·lectiva del grup, en van fer la peça essencial de la seva proposta educativa. Per uns motius o per uns altres, va ser un bon moment per les assemblees i algunes escoles les van incorporar. Després, com ha passat tantes vegades, una mica de tot: alguns centres les han mantingut, en altres han desaparegut o han perdut el sentit. Recentment hi ha escoles que les han tornat a adoptar, potser marcades pel moviment de les places i el 15 M. (més…)

Una professora que m’ha marcat

Captura de pantalla 2019-03-02 a les 18.41.06Sergi Moreno* – Encara recordo un dia de pati a primer de primària, jo ja havia esmorzat i estava jugant amb el meu grup d’amics i amigues. En aquella època era força agressiu, qualsevol insult, burleta o pessic m’encenia. De fet, qualsevol injustícia vers a mi m’encenia. Crec que estàvem jugant al fet i amagar. M’havia tocat varis cops ser el que parava sense que ningú m’hagués tocat realment. Jo començava a estar cabrejat, ja portàvem una bona estona i el cansament es feia present en les nostres cares suades. La Laia, una amiga del grupet, em va dir que m’havia tocat quan m’estava perseguint. Jo estava convençut que no ho havia fet i que l’havia esquivat. Tothom va sortir corrents pensant que jo era el caçador. Era la gota que va fer vessar el got. Vaig anar corrent darrera la Laia, la vaig perseguir per tot el pati, ella anava molt ràpid i jo cada cop estava més encès. En una frenada de la Laia a l’hora de girar anava tan a prop d’ella que la meva aturada no va ser prou efectiva. Per no xocar vaig avançar les mans i la meva companya va sortir empentada cap a uns barrots de la porta. Es va donar un cop al cap i es va fer un trau. (més…)

Cultura de paz y convivencia

Captura de pantalla 2019-02-26 a les 21.13.22El Consejo de Juventud de Euskadi (EGK) lleva más de 30 años trabajando en diversas áreas con el objetivo de hacer de puente entre las administraciones y la juventud vasca. Se han llevado a cabo proyectos de diversa índole que han tratado temas muy variados, y desde el área de Paz y Convivencia se pensó en recabar lo hecho para trabajar en la consecución de una paz positiva.

Este documental muestra el trabajo realizado por el área de Paz y Convivencia de EGK, en colaboración con la Secretaría General para la Paz y la Convivencia del Gobierno Vasco en la construcción activa de la paz positiva. Es el reflejo de dos años de trabajo (2014-2016) en los cuales más de 250 personas jóvenes participaron en las distintas iniciativas desarrolladas por EGK con el fin de fomentar una cultura de paz y convivencia. En el film se recogen las reflexiones, ideas y experiencias de algunas de las personas jóvenes que han formado parte de este proceso. Además, refleja cómo ha trabajado EGK estos temas a lo largo de 30 años. El respeto a la vida y a la diferencia han sido valores imprescindibles para poder construir desde la empatía soluciones compartidas.

Para visionar el documental: https://www.youtube.com/watch?time_continue=9&v=lfi1ljXp7i8


 

 

Neteja, bellesa i altres petites coses

IMG_0251 - Versió2Roser Batlle – Només d’entrar a l’Escola Pública Giner de los Ríos, de Mairena de l’Aljarafe (Sevilla), ja veus que la bellesa forma part de la seva pedagogia. Es nota cura i sentit estètic en tots els detalls: en els colors, en els quadrets amb els projectes dels nens i nenes, en les orles de pedretes … Entres a l’escola i somrius!

La mateixa sensació em va provocar l’Institut de Secundària Avelina Cerra de Ribadesella (Gijón). Ni una sola concessió a la deixadesa, als papers a terra, a la brutícia llardosa en els racons!. Es respirava netedat i harmonia. En molts espais podies aturar-te i dir: què bonic! I això en un centre educatiu d’adolescents, que sembla que siguin la garantia de desordre number one.

Però massa sovint això no és així, ni a les escoles ni a les entitats socials. Quants cops hem vist equipaments educatius que son deseducatius ja per començar? Escombreries escampades per tot arreu que sembla que ningú les vegi; lavabos dissuasoris que s’ensumen a 100 metres; grafittis darrera les portes; murals coixos, que cauen perquè estaven mal penjats, o tenen taques i faltes d’ortografia, o estan mal retallats i aguantats per les puntes a la paret amb trossos grollers de cinta adhesiva marró…

I un munt de justificacions, algunes més raonables i altres només excuses de mal pagador. De més raonables a menys, segons el meu criteri: (més…)