Llibres

Tosquelles i la pedagogia institucional

Josep M. Puig RoviraFrancesc Tosquelles va ser el creador de la psicoteràpia institucional –i inspirador de la pedagogia institucional–a partir de la seva experiència a Saint-Alban (França), on va treballar després de marxar exiliat en acabar la Guerra Civil. Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia, 2021) és un magnífic llibre de Joana Masó que situa la trajectòria i les aportacions de Tosquelles en el seu context històric, social i cultural. I ara el CCCB ofereix una exposició –Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat– que val la pena visitar.

Francesc Tosquelles neix a Reus l’any 1912. Es forma com a metge i s’especialitza en psiquiatria, rep una significativa influència d’Emili Mira, de la lectura de la tesi de Jaques Lacan i de l’obra sobre teràpia ocupacional d’Hermann Simon. S’implica políticament en el POUM, Partit Obrer d’Unificació Marxista, allunyat del comunisme oficial. Durant un breu període, que acabà l’any 1936, treballa a l’Institut Pere Mata. A l’inici de la Guerra, el mobilitzen i l’envien primer al front d’Aragó i després és anomenat cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’Exèrcit d’Extremadura i director de la clínica d’Almodóvar del Campo, on comença a desenvolupar propostes terapèutiques que més endavant aprofitarà. Amb el triomf de les tropes franquistes, passa a França pels Pirineus, està uns mesos al camp de Setfons i a partir del 1940 s’incorpora a l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban. Un centre situat en una regió pobra, en plena ocupació nazi i durant un període en que van morir prop de 40.000 pacients als hospitals psiquiàtrics de França,  l’anomenat extermini dolç. A Saint-Alban no es va patir fam, com ara explicarem i, a més a més, es va iniciar una revolució del treball terapèutic en els hospitals psiquiàtrics. També va ser refugi de jueus i resistents, com per exemple Paul Eluard; lloc d’interès per a artistes, com Tristan Tzara i Jean Dubuffet, aquest darrer va fer una estada rellevant per la conceptualització de l’art brut; o també espai de formació, com en el cas de Jean Oury, psiquiatra que dirigirà posteriorment La Borde i que tanta influència va tenir en el món de l’educació. Saint-Alban esdevé el laboratori on es desenvolupa un conjunt d’experiències que després es coneixeran com a psicoteràpia institucional. A finals dels seixanta, Tosquelles s’incorpora parcialment a l’Institut Pere Mata i participa en la seva renovació. Mort a França l’any 1994.

En el llibre i en l’exposició del CCCB trobareu una completa i viva descripció d’aquesta trajectòria, avancem aquí tant sols dues paraules sobre la psicoteràpia institucional. De manera prioritària tracta de reconèixer la dignitat de les persones malaltes, transformar els entorns de vida deshumanitzats, donar responsabilitats quotidianes i capacitat de decisió als interns, combatre les actituds que recordin el feixisme i la guerra i, pel damunt de tot, evitar que aquests propòsits quedin en simples formulacions. Per aconseguir-ho, cal primer curar les institucions per tractar els malalts com a essers humans i per mirar de curar-los. Canviar els psiquiàtrics significa en primer lloc obrir-los a l’entorn per vincular els malalts a tasques normalitzades tan properes com sigui possible als seus contexts habituals de vida. Fer de camperols ajudant els veïns de la zona va ser una de les claus per no patir fam, a més d’una activitat terapèutica. Vincular-se amb els veïns, però també refer les relacions entre els interns i el personal de l’hospital –professionals de la medicina i no professionals–, així com també amb els visitants ocasionals. I per facilitar-ho es posa a la seva disposició la gestió d’un conjunt d’institucions que permetran crear formes de vida desitjables. S’instauren els clubs on els malalts prenen en les seves mans de manera cooperativa i autogestionada tants aspectes del funcionament de la vida del centre com sigui possible. L’organització del treball i les tasques artesanals, la presa de decisions econòmiques de la cooperativa, la preparació d’obres de teatre i la programació de sessions de cinema, el muntatge i realització de les festes, l’edició de revistes d’us intern del centre o destinades a lectors de fora, les excursions i les activitats esportives, entre d’altres pràctiques que poden omplir una vida amb significat. S’abandona el sistema d’aïllament, empobriment vital i control dels malalts per instaurar una experiència col·lectiva de creació i d’us de noves institucions –noves pràctiques– que els posarà en condicions d’una normalitat guaridora.

(més…)

Sense sucre

Josep M. Puig – Començar el comentari d’un llibre valorant positivament el títol i el subtítol pot quedar una mica superficial, però crec que en aquest cas està del tot justificat. El subtítol diu exactament de què va el llibre: la vivència d’una dona occidental que es submergeix en la cultura del Marroc. D’això va el llibre. I el títol, Sense sucre, ens parla d’un detall, potser menor, en el que la noia occidental no pot acceptar ni transigir amb un hàbit de la cultura marroquina: prendre el te molt carregat de sucre. Ella no hi vol gens de sucre, i sorprèn i es fa mirar. Però potser sense sucre podria referir-se també a la mirada amb què ens presenta la vida al Marroc i la vida de la seva família, està casada amb un marroquí. Una mirada plena d’afecte i amor, de comprensió i reconeixement, de voluntat d’entrar i de gaudir, però no és una mirada ensucrada a la realitat de cada dia del Marroc. Títol a banda, és un llibre que us atraparà.

Un llibre que almenys admet un triple nivell de lectura. En primer lloc, com ja s’ha dit, es una aproximació a la cultura marroquina explicada a través del dia a dia d’una família, de la família marroquina de la protagonista. Una descripció, amb infinitat de detalls i anècdotes, de festes, àpats, anada al hamman, visites al mercat i al fotògraf, de fer el ramadà i de rituals lligats a la mort i de molts altres aspectes que us donaran una idea ben completa de la vida al Marroc. Amb un estil descriptiu i amb tocs suaus d’humor i de crítica.

Però aquest primer nivell és inseparable del segon. La descripció està feta per una dona occidental que, a causa del seu matrimoni, entra de bon grat a formar part de la família del seu home i durant les freqüents visites comparteix la vida quotidiana a Casablanca i al poblet d’on és originària la família. És la vivència d’una dona occidental compartint la vida diària entre dones marroquines. Principalment, entre dones perquè hi ha una forta separació dels homes i una dedicació en exclusiva a les feines de manteniment de la família, i tant a casa com al carrer queden molt invisibles i menystingudes. Alhora, però, la nostra protagonista deixa constància del pes que traginen les dones, del seu paper essencial com a suport de la vida –dels fills, del marit i dels grans–, així com sovint de la família ampliada i del veïnat. Dones poc considerades, a estones esborrades, però que alhora transmeten humanitat i molt sentit comú. Dones amb les què se sent bé, tot i la distància que separa les seves vides, i amb les que tasta una altra manera d’estar en el món. Un xoc i un aprenentatge.

I tot plegat ens porta al tercer nivell de lectura: el tema omnipresent de les identitats. Com habitar alhora dos mons? Com orientar-se entre dues formes de vida en tants aspectes contraposades? Com enllaçar la dona activa, emprenedora, que vol ser lliure i conduir la seva pròpia vida amb la dona que es dilueix i està lligada a la solidaritat profunda de la comunitat. Perdre l’escalf i guanyar llibertat o perdre llibertat i guanyar escalf. En paraules de l’autora, és la tensió entre la modernitat i un món que es resisteix a caviar: “Entre l’individualisme i la llibertat i la pertinença forta i segura al grup, a la tribu i a la comunitat. No és una tensió banal, té dimensions tràgiques per a moltes persones, sobretot per a les dones que es troben a la frontissa de les dues cultures, que, com a portadores de valors, viuen esqueixades entre els anhels de llibertat i la pressió de la continuïtat de la tradició. El neguit dolorós d’escollir entre la soledat d’una anomenada llibertat i la solidaritat a tot preu, la dels llaços de sang que comporta, indefectiblement, la renúncia a la pròpia individualitat.”

I després del diagnòstic, encara assaja un camí: “… sabent-me impregnada de la decadència occidental, d’aquest salt de la civilització cap al buit, busco vestigis de la tribu a casa meva, i agraeixo tot allò que m’han regalat en aquest racó de món de tradició musulmana i llengua àrab i amazic. Potser així, rescatant els gestos antics que encara perduren en el meu trosset de Mediterrània, podré donar assossec a la meva ànima i trobaré, per fi, el meu lloc.”

Estrada Gelabert, Mireia

Sense sucre. Una dona occidental al Marroc.

Ara Llibrers, 2022.


L’àlbum de la Ruth

L’àlbum de la Ruth. Ruth von Wild i l’ajuda suïssa als infants de la guerra

Autora: Maria Ojuel Solsona

Publicacions de la Generalitat de Catalunya, 2021

Maria Ojuel – Aquesta publicació recull els fruits d’una recerca que vaig iniciar anys enrere i que va eclosionar en una exposició, “L’àlbum de la Ruth”, inaugurada el novembre del 2020 a la seu del Memorial Democràtic de Catalunya i clausurada l’octubre del 2021. El propòsit de l’exposició, que té com a fil conductor l’àlbum de fotos de l’activista suïssa Ruth von Wild (1912-1983), ha estat explicar un episodi de l’acció humanitària durant la guerra d’Espanya, centrat en la infància evacuada i refugiada, un capítol de la guerra i de l’exili que encara no ha estat prou estudiat, tenint en compte el seu abast. Tot i tractar-se d’un cas concret, protagonitzat per la plataforma d’ONGs coneguda com a “Ajuda Suïssa”, aquest episodi proporciona dades transferibles a altres situacions semblants. També aporta informació i imatges -bona part de les quals són inèdites- sobre la població refugiada, els reptes als quals es van haver d’enfrontar els activistes humanitaris, com van col·laborar amb els organismes públics i entitats locals, i fins a quin punt el context de la guerra espanyola els va servir d’aprenentatge per a estratègies d’ajuda humanitària emprades durant la guerra europea que estava a punt d’esclatar, atès que molts dels activistes -com la Ruth von Wild- van continuar amb la seva tasca els anys següents en territori francès.

El cas de Ruth von Wild té un interès particular per a nosaltres, ja que va néixer i viure a Barcelona, en el si d’una família suïssa emigrada (el pare era enginyer en una companyia elèctrica amb capital suís), i coneixia perfectament la realitat del país. La Ruth va documentar per escrit i amb fotografies la seva acció, com a voluntària del Servei Civil Internacional (SCI), entitat pacifista que liderava l’Ajuda Suïssa. La documentació formava part de la tasca dels i de les activistes, que havien de retre compte de les accions i alhora els permetia difondre la realitat de les víctimes de la guerra a Europa i, en particular, a Suïssa, país neutral, i recaptar-hi fons. El seu punt de vista té punts en comú amb el dels fotoperiodistes, però també té divergències. La Ruth no té voluntat de captar instantànies dramàtiques o icòniques, sinó de deixar constància, des de dins, de la vida quotidiana i de les cures i ens proporciona una imatge d’esperança enmig de la cruesa de la guerra. El catàleg s’ha editat simulant la forma d’un àlbum de fotos.

(més…)

bell hooks: Enseñar a transgredir

Josep Puig Rovira – bell hooks, escrit així, en minúscules per mostrar distanciament de les exigències academicistes, és el pseudònim de Gloria Jean Watkins, una reconeguda activista, escriptora i professora nascuda en el sud dels Estats Units, en una ciutat on imperava la segregació i en una família treballadora. Els seus temes de recerca teòrica i d’activisme cívic són el racisme, el feminisme i les classes socials. Temes que són també l’eix de la seva feina com a professora, en especial en cursos sobre pensament feminista, literatura afroamericana y crítica cultural. Ha publicat més de trenta llibres, alguns dels quals han sigut traduïts. I en algun cas, com el que ens ocupa, es tracta de llibres de reflexió educativa. Com veieu, un panorama ampli que, malgrat tot el que hem dit, no acaba de fer justícia a la seva rica producció y compromís cívic.

bell hooks
Enseñar a transgredir.
Capitán Swing, 2021.
(Traducció i pròleg de Marta Malo)

            En aquest sentit, no entendríem a bell hooks, ni podríem donar notícia d’aquest llibre, si no ens referim a la segona línia de força de la seva feina: l’educació i més concretament l’educació crítica, apresa en part gràcies a la seva pròpia experiència personal i en part per la influència rebuda de Paulo Freire. De fet, el subtítol adopta el títol d’una de les obres cabdals de Freire: La educación como pràctica de libertad. Una educació que vol allunyar-se de l’academicisme en la manera de donar classe, en els continguts treballats i, pel damunt de tot, en la voluntat de crear consciència crítica en l’alumnat i refer la seva identitat. Una educació per alliberar i trencar amb molts prejudicis. Estem, per tant, davant d’una obra que alhora és un bon exemple de pedagogia crítica i de pedagogia del reconeixement.

            En l’obra trobareu moltes i variades reflexions al voltant dels seus temes habituals, però voldria destacar la manera com fa seu i aplica el pensament de Freire a les seves classes i també la manera com es comporta en tant que professora i investigadora. Pel que fa a la primera qüestió, converteix les paraules generadores de Freire –els temes rellevants pels camperols– en temes sensibles lligats en la vida dels estudiants en tant que persones travessades per la raça, el gènere i les classes socials. Per tant, transforma l’experiència vital de l’alumnat en contingut de les sessions d’aula. Una experiència sovint tractada a partir d’obres narratives que serveixen de mirall i d’analitzador de la vida dels nois i noies amb què comparteix aula. Experiència i literatura són el material sobre què treballa la paraula. El diàleg i la conversa permeten descobrir horitzons sovint amagats, que a  poc a poc il·luminen i transformen la pròpia consciència i identitat. Com hem dit, una educació crítica a través del reconeixement de com la raça, el gènere i la classe social conformen la manera de pensar i de fer. Però, pel damunt de tot, una educació crítica perquè busca transformar aquesta manera de pensar i de fer.

            Pel que fa a la manera com es comporta en tant que professora i investigadora, tema al qual dedica moltes pàgines, val la pena ressaltar el convenciment que no es pot fer una educació alliberadora sense implicar-se des de la pròpia experiència, posant-se  en joc i entrant a la classe amb tot el cos i amb tot el que això significa d’història viscuda i d’hàbits adquirits. Les classes no es poden fer únicament amb el cap i els coneixements acadèmics; les classes s’han de fer activant tota l’experiència dels seus participants. I, per una altra part, no oblidar que cal anar a classe disposada a escoltar i aprendre de l’alumnat i disposada a defensar els propis compromisos. Educar no és tasca d’algoritmes, sinó d’essers humans totals. Finalment, bell hooks està convençuda que no es pot fer una educació crítica sense recerca i sense reflexió teòrica, dues tasques que mai no va abandonar.

            Enseñar a transgredir és una obra que va aparèixer l’any 1994 en anglès i que ara publica Capitán Swing. Malgrat el temps, resulta molt enriquidora i va adquirint un aire d’obra clàssica.


Amor por los de abajo

Francisco Fernández Buey reflexionó de forma abierta y nada dogmática sobre el papel de la religión en la construcción de una alternativa emancipadora junto a otras tradiciones como el comunismo. Su mirada conserva plena vigencia. El libro que ha preparado Rafael Díaz-Salazar (Fernández Buey, F.: Sobre izquierda alternativa y cristianismo emancipador. Trotta, 2021) recoge buena parte de sus escritos sobre estos temas.

Josep M. Puig Rovira – La primera intención de este libro es ofrecer parte del pensamiento de Fernández Buey a quienes, por razón de edad o por otras circunstancias, no lo conocieron. El motivo que ha alentado la obra es presentar y volver a publicar sus escritos sobre los puntos de encuentro entre el cristianismo emancipador y la izquierda alternativa. Entre el cristianismo y el comunismo tal como él lo entendió.

Fernández Buey nació en Palencia el año 1943 y murió en Barcelona en el 2012. Alumno, compañero y amigo de Manuel Sacristán y de José María Valverde, fue catedrático en diferentes universidades, militó y abandonó el PSUC e IU, nunca dejó su activismo social y político, y tampoco su relevante papel intelectual. En resumen, un filósofo y un luchador, como figura en una placa que le recuerda en su casa natal.

En esta obra, que con acierto ha compuesto y presentado Rafael Díaz-Salazar, se reúnen buena parte de los escritos de Fernández Buey sobre la relación entre la izquierda alternativa y el cristianismo emancipador. Merece la pena leer el pensamiento de un autor comunista y ateo sobre la relevancia de la religión para los seres humanos y para la emancipación. La obra presenta escritos de muy diversa entidad y varios estudios sobre tres autores que encarnan bien un cristianismo atento a los pobres: Bartolomé de Las Casas, Simone Weil y José María Valverde.

Si nos atenemos a algunas de las ideas que encontramos en los diferentes escritos, creo que la frase con que hemos titulado esta nota de lectura recoge la última motivación de aquellos que buscan una alternativa emancipadora: el amor a los de abajo, una expresión en parte de Weil que resume la preocupación por los pobres, los explotados y los desdichados. Una idea que apunta al compromiso y al acercamiento vital a los últimos de la sociedad. Un primer punto en común.

Este ir en busca de los que sufren provoca que personas de diferentes tradiciones se encuentren y colaboren en las tareas y las luchas cotidianas. La experiencia de trabajar juntos resulta de una coincidencia en el diagnóstico de las urgencias que movilizan y comprometen, pero además la experiencia de colaborar crea lazos que luego permitirán un diálogo confiado entre personas con puntos de vista distantes. Así se lo manifestó a Jaume Botey al afirmar que “El diálogo es fundamental en el momento en que te estás encontrando cotidianamente con gente que tienen otras perspectivas y que a pesar de eso los sientes como hermanos.  No se trata de buscar argumentos para saber qué tenemos que criticar o cómo tenéis que defender la religión, sino de buscar formas para trabajar juntos.” (p. 333) Lejos de electoralismos y discusiones meramente ideológicas, Fernández Buey pensaba que hay mucho a compartir en el espacio de la conciencia ética, en la implicación en proyectos de acción y en la inspiración que ofrecen algunos puntos de las respectivas culturas profundas. 

            En este sentido, y criticando la opinión comunista dominante, Fernández Buey propuso una rectificación sobre la naturaleza de la religión al afirmar que no es posible quedarse anclado en las críticas de Freud y Marx. La religión ha podido adormecer a los oprimidos y coartar la libertad y la felicidad de muchos seres humanos, pero de ninguna manera es su última palabra. En la religión hay también emancipación –como ha descubierto en su propia experiencia de lucha y en el estudio de figuras como Las Casas, Weil y Valverde–, hay también un saber sapiencial sobre aspectos importantes de la vida que van más allá de la ciencia sin oponerse a ella y, finalmente, la religión puede aportar la conciencia de formar parte de la misma especie, el amor al prójimo lejano, y a las generaciones pasadas y a las futuras. Una tradición ante la cual se muestra respetuoso y dispuesto a colaborar y a aprender.

            Siguiendo el legado de Ernst Bloch, también parece encontrar puntos en común entre la izquierda alternativa y la religiosidad emancipadora en el cultivo de la esperanza; una esperanza sin optimismo fingido ni ilusión infundada, una esperanza derivada de la convicción que hay causas más importantes que los éxitos y los fracasos coyunturales. Hay causas con sentido y el implicarse en su defensa es más relevante que los altibajos que el día a día pueda deparar. En la esperanza sea comunista o religiosa, Fernández Buey siguiendo a Bloch detecta la abertura y la confianza en algo que está más allá de cada uno de nosotros, un fondo de religiosidad común y un nuevo tema para el acercamiento y la mutua comprensión.

            Ante la crisis de civilización en la que nos encontramos, parece del todo acertado el esfuerzo de Fernández Buey  por reconocer la fuerza de toda tradición emancipadora, en especial la religiosa, y el esfuerzo por contribuir mediante la acción conjunta, la reflexión y el diálogo a la construcción de una nueva cultura de transformación. Aunque en algunos aspectos el libro pueda parecer algo lejano, su fondo es de completa actualidad y probablemente imprescindible.

Fernández Buey, F.: Sobre izquierda alternativa y cristianismo emancipador. Madrid, Trotta, 2021. (Edición de Rafael Díaz-Salazar)

Pedagogía de la acción común

La obra Pedagogía de la acción común (Josep M. Puig Rovira, Graó, 2021) sostiene que el desarrollo personal y la formación ciudadana se consiguen actuando en la realidad para transformarla. La educación tiene que contribuir a cambiar las formas de vida injustas e insostenibles. La educación tiene que promover el compromiso y mirar el futuro con esperanza.

La pedagogía de la acción comúnquiere añadir una dimensión de contenido a la tradición de la educación democrática; quiere hacerlo porque la cultura del individualismo, la búsqueda insaciable de beneficio, la competitividad y el rendimiento, así como el triunfo del mercado para evaluar cualquier actividad humana, han malogrado la educación democrática.

La pedagogía de la acción comúnpone en valor múltiples experiencias e ideas que destacan la tendencia humana a la cooperación, el cuidado, el diálogo, el don y la defensa de los bienes comunes y del mundo común. Un universo de dinamismos que apuntan a una teoría educativa basada en la acción común. Una modalidad de acción que promueve la disposición a actuar juntos para enfrentarse en los problemas de la sociedad y para hacerlo en beneficio de la comunidad.

En la práctica, la acción común se concreta en la metodología del aprendizaje servicio. Una propuesta que inspira una amplia gamma de experiencias educativas en las que el aprendizaje curricular de los participantes se vincula a la realización de un servicio altruista en la comunidad pensado para producir una mejora real en su entorno. Estas experiencias adquieren todo su valor cuando la reflexión les añade una profunda dimensión personal, social y cívica.

Josep M. Puig Rovira

Pedagogía de la acción común

Barcelona, Graó, 2021


Acción común y educación

EscanejarJosep M. Puig Rovira – Aunque acabaré hablando de pedagogía, educación en valores y aprendizaje servicio, empezaré por otra parte. Los humanos somos seres interesados, competitivos y agresivos, pero a la vez también altruistas, cooperativos y pacíficos. Nuestra naturaleza tiene dos caras, como la noche y el día. Si se aprende a usarlas ambas en los momentos adecuados y en las medidas justas, el resultado puede ser óptimo. El problema es que hemos aprendido justamente lo contrario: hoy es normal aceptar la idea –pienso que equivocada– que los humanos nos movemos buscando únicamente el provecho personal y para conseguirlo competimos cuanto haga falta. Aplicar siempre y con intensidad este principio hace que la vida sea poco amigable, áspera, violenta y al final infeliz

.Hace algunos años resurgió una fuerte corriente de opinión en favor del interés individual y la competición. Lo que se ha llamado neoliberalismo. Una manera de entender la economía y la política, en realidad una manera de entender la vida social, basada en la convicción que nada debe limitar la libertad individual de emprender cualquier proyecto destinado a obtener ganancias económicas. Si todos los ciudadanos se preocupan por obtener el máximo beneficio, se producirá un estado de competición constante que hará progresar la sociedad. Como en el fondo todos somos egoístas, dicen, está garantizado que querremos competir para ganar más y esto será bueno para todos. El árbitro de esta competición será el mercado. El mercado impone una evaluación continua que juzga lo que cada uno produce y, si gusta el producto que ofreces y el precio es bueno, tendrás abundantes compradores que te enriquecerán, y si el producto no es satisfactorio, convendrá espabilarse.

Así explicada puede llegar a parecer una postura razonable, pero la realidad es muy distinta y presenta al menos dos problemas graves: el primero ya lo conocemos, no es cierto que sólo seamos interesados, egoístas y competitivos, por tanto, al menos la mitad de nuestra naturaleza queda amputada y se produce un empobrecimiento y una fuerte sensación de vivir una vida absurda; en segundo lugar, una sociedad en que el provecho económico es el valor supremo provoca problemas enormes. Si sólo importa la ganancia de los que ganan, por el camino quedarán infinidad de personas sin trabajo, con salarios ínfimos, con vidas precarias, realizando tareas embrutecedoras y jornadas interminables. Se ha creado una sociedad desigual y, cuando unos tienen mucho y otros poco, aparecen todo tipo de patologías. No voy a alargarme con más injusticias y desastres, pero dejadme recordar, ni que sea a vuelapluma, que el neoliberalismo ha agravado los problemas medioambientales y acelerado el cambio climático y, además, pone en peligro la democracia. Si todo lo decide el dinero, no hay que deliberar, y si no hay que deliberar, ya tenemos justificada la dictadura.

Sin embargo, no es cierto que no se pueda hacer nada. Tenemos hechos, ideas y experiencias que muestran que es posible hacer las cosas de otro modo. No todo es interés y competición, por todas partes encontramos también altruismo y cooperación. No conozco todas las experiencias en favor del bien común, ni tampoco las podría resumir, pero citaré un par que son bastante conocidas. La wikipedia está hecha a partir de la colaboración gratuita de muchas personas que aportan su tiempo y su conocimiento para enriquecerla y ofrecer un servicio a los lectores. Lo mismo ocurre con el código de programación Linux: se ha producido un bien común a partir del trabajo gratuito y cooperativo de muchos participantes. Y podríamos alargarnos explicando infinidad de acciones similares, unas grandes y otras pequeñas, pero todas valiosas.

En la naturaleza también encontramos cooperación: la documentación sobre empatía, colaboración, cuidado, instrucción y otras formas de relación positiva entre animales es amplia y conocida. Y, naturalmente, la cooperación está en la base de la civilización: en las cuevas de Atapuerca se encontró una pelvis –a la que llamaron Elvis– de un individuo adulto, que se la rompió de joven, y que sin ayuda de ningún modo hubiera podido sobrevivir. En la actualidad, el estado del bienestar protege –cada vez menos– a la población mediante los sistemas de salud, educación, jubilación, subsidios de desempleo y otras prestaciones, y lo consigue gracias a la contribución de los que pueden hacerlo por edad y recursos.

 Estos y otros ejemplos forman el universo de lo que podemos llamar acción común. Ante el predominio del individualismo, la competición y el éxito privado, la acción común es un dinamismo social que une a las personas ante una dificultad, las compromete, primero, a cuidarse y, a continuación, a hablar y cooperar para impulsar un proyecto pensado para solucionar el problema inicial y beneficiar a la comunidad. La acción común no es una idea nueva y desconocida, es un modo de conducirse habitual, pero que estamos empeñados en no ver y no valorar. Aquí simplemente quisiera contribuir a recordar su importancia y analizar cómo la podríamos aplicar a la educación.

En la actualidad se desarrolla cada vez con más fuerza un tipo de propuestas pedagógicas en las que los chicos y chicas aprenden conocimientos y se forman como personas y como ciudadanos enfrentándose a problemas reales de su entorno y trabajando para darles una solución. Veamos algunos ejemplos: un centro pide voluntarios entre su alumnado y los prepara para recibir y guiar compañeros y compañeras inmigrantes que se incorporan durante el curso; un banco de sangre monta un sistema de colaboración con las instituciones educativas para formar científicamente a los jóvenes sobre los temas que le son propios y al mismo tiempo les pide que impulsen una campaña de donación de sangre en su barrio; durante la pandemia algunos institutos han preparado y emitido programas de radio para informar y distraer a sus oyentes; los chicos y chicas de un centro de tiempo libre en colaboración con investigadores recopilan datos sobre microplàstics, los envían a los investigadores y realizan una campaña para concienciar a su comunidad sobre el problema del plástico y sobre la necesidad de limitar su uso. En todos estos casos, y en muchos otros, los chicos y chicas trabajan juntos para enfrentarse a un problema y, al hacerlo, adquieren conocimientos, se forman como ciudadanos y se dan cuenta que cooperando son capaces de modificar el rumbo de las cosas.

Esto es la acción común, un dinamismo social que en el mundo de la educación permite imaginar una pedagogía de la acción común, una pedagogía que tiene en el aprendizaje serviciouna metodología magnífica. Una manera de entender la educación abierta a la crítica, el compromiso y la cooperación; una manera de convertir la educación en un instrumento para construir otra manera de vivir.

  • Para leer más: Puig, J. (2021): Pedagogía de la acción común. Barcelona, Graó.

 


Mapa de valores del ApS

A pesar de que la bibliografía especializada reconoce el aprendizaje servicio como una metodología relevante de educación en valores, no se dispone todavía de una relación suficientemente completa de la pluralidad de valores que activa. El objetivo de este artículo es construir un mapa fiable de los valores que propone el aprendizaje servicio. Para alcanzar este objetivo se llevarán a cabo dos tareas: definir los niveles de aprendizaje que dan forma a una práctica educativa compleja y luego determinar los valores que se trabajan en cada uno de los niveles de aprendizaje de las prácticas de aprendizaje servicio. Para conseguirlo se ha cruzado una selección de buenas experiencias de aprendizaje servicio con la teoría de las prácticas morales y del aprendizaje servicio. Esta metodología ha permitido establecer tres niveles simultáneos de aprendizaje –la práctica, las acciones y las tareas–, así como un elenco de los valores que cristalizan en cada uno de ellos: un mapa completo de la variedad y riqueza de valores que se ponen en juego en el aprendizaje servicio. Un resultado que, en los procesos de formación del profesorado, les ayudará a tomar conciencia de la fuerza moral de esta metodología y a activarla durante su desempeño profesional.

Martín-García, X., Bär-Kwast, B., Gijón-Casares, M., Puig-Rovira, J.M., & Rubio-Serrano, L. (2021). El mapa de los valores del aprendizaje-servicio. Alteridad, 16(1), 12-22. 

Para consultar y descargar el artículo completohttps://doi.org/10.17163/alt.v16n1.2021.01


Implantar l’ApS en els municipis

L’article de B. Bär, L. Camp i L. Rubio, Líneas de acción y principios para la incorporación del aprendizaje-servicio en el ámbito local. Trabajo en red en el territorio, que publica la revista Teoría de la Educación, presenta una recerca qualitativa sobre diferents experiències d’implantació de l’aprenentatge-servei a diversos municipis.

Brenda Bär – Aquest article ens aporta reflexions d’acord amb l’experiència de diferents municipis que han fet apostes educatives àmplies -de poble o ciutat- que inclouen l’aprenentatge servei com eina que promou el treball en xarxa al territori. Com moltes sabeu, l’aprenentatge servei és una proposta que permet enriquir les experiències del món educatiu alhora que dona resposta a necessitats socials reals, generant una ciutadania més implicada en els problemes públics. La construcció d’apostes educatives en l’àmbit local a través de l’aprenentatge-servei, ens permet caminar d’experiències concretes, a vegades aïllades, i avançar cap a la construcció de xarxes educatives que treballen conjuntament i que tenen un horitzó de bé comú.

En aquest treball, a més de fer una anàlisi documental d’experiències anteriors, vam comptar amb la sort que tres territoris catalans (Barcelona, Sant Cugat i Puig-Reig) ens van obrir les portes i ens vam permetre acompanyar part del seu procés. De manera que vam poder dur a terme una recerca-acció, on podíem reflexionar juntes sobre la realitat i generar propostes per tornar a aplicar per veure la transformació que es generava.

Vam poder acompanyar a un municipi com Sant Cugat que feia anys apostava per l’impuls d’experiències d’ApS i ara volia consolidar una aposta sostenible dins del projecte educatiu de ciutat. També vam poder donar suport a un poble petit com Puig-Reig que va aconseguir generar un format a la seva mida on tots els centres educatius es bolquen anualment en un gran projecte conjunt d’ApS de poble. Així com també participar de l’aposta de l’àrea de Justícia Global a Barcelona, amb s’ha consolidat un programa perquè les entitats de l’àrea repensin les seves pràctiques en clau d’aprenentatge servei i una estratègia per arrelar les experiències amb la xarxa dels districtes on aterren.

Al text, des del GREM, el Centre Promotor d’ApS i els equips de territori; ressaltem les principals línies d’acció a desenvolupar per generar una aposta local d’aprenentatge-servei en l’àmbit territorial. Destacant en primer lloc la manera d’aproximar-nos al territori, com definim el punt de partida i el repte de manera conjunta, Per després fer un diagnòstic compartit, mapejant els recursos en clau d’ApS i identificant possibles agents a incorporar en l’aposta. De manera que es pugui passar a la promoció experiències, a partir de la formació, assessorament i suport, tan organitzatiu com fins i tot econòmic. Per finalment, comunicar l’aposta i celebrar conjuntament la participació. També destacant principis que guien aquest procés, com són l’obertura, el reconeixement, la coherència i la sostenibilitat, entre d’altres.

L’article es tanca apuntant algunes reflexions sobre la construcció col·lectiva de l’agència educativa al territori per posar un granet de sorra, amb l’aportació de l’aprenentatge servei, en generar pobles i ciutats cada vegada més educadors.

Per citar l’article: Bär  Kwast,  B.,  Campo  Cano,  L.  y  Rubio  Serrano,  L.  (2021 ): Líneas de acción y principios para la incorporación del aprendizaje-servicio en el ámbito local. Trabajo en red en el territorio. Teoría de la Educación. Revista Interuniversitaria, 33, (1), 243-263.

Per consultar i baixar-se l’article: https://doi.org/10.14201/teri.23660


Compromiso social en acción

Batlle, Roser

Aprendizaje-servicio. Compromiso social en acción.

Madrid, Santillana Educación, 2020.

 

Captura de pantalla 2020-06-18 a les 13.51.05Josep M. Puig – Para cambiar el mundo hacen falta herramientas. Se puede disentir de esta afirmación y decir que sin inspiración no tendremos un ideal hacia el cual dirigirse, ni quizás tampoco motivación para continuar en los momentos malos. Es verdad, pero creo que también es verdad la primera afirmación: sin medios apropiados no hay manera de perseguir con posibilidades los objetivos deseados. Al final quizás podemos convenir que tanta falta hace la inspiración como las herramientas. Pues bien, para emprender experiencias de aprendizaje servicio también se precisan herramientas e inspiración. El libro de Roser Batlle nos ofrece dosis suficientes de ambos componentes, y esa es su primera virtud.

La autora nos presenta un manual sobre aprendizaje servicio, una obra que explica de modo sintético y claro qué es y cómo funciona esta metodología pedagógica. Está escrito para dar a conocer el aprendizaje servicio y para facilitar su aplicación en diferentes situaciones educativas. Es una obra de alta divulgación: es comprensible, bien ordenada y pensada para responder a los problemas que suelen tener los educadores y educadoras que se inician, pero también resolverá las dudas de aquellos que ya tienen experiencia. Pero es una obra que no simplifica ni banaliza, en la exposición de cada uno de los temas que aborda no se escatiman conocimientos, ni tampoco se escatima sentido común. Consigue aquello que logran los grandes manuales: informar de modo claro y hacerlo sin concesiones, aportando el conocimiento disponible y un elevado nivel de reflexión teórica y práctica. Un acierto indiscutible que los lectores le agradecerán. (més…)