Carbonell, J.: L’Educació és política. Barcelona, Octaedro, 2018
Els esdeveniments que estem vivint posen en relleu les estretes relacions que hi ha entre política i educació. Sempre ha estat així, però hi ha moments històrics en què aquests vincles es fan més evidents i tot es viu més intensament. La política entra a l’escola i a qualsevol espai educatiu de mil maneres, perquè tots els esdeveniments n’estan impregnats, com ho estan totes les accions individuals i col·lectives. La política es fa al Parlament, a la plaça, al carrer i en qualsevol escenari comunitari on es proposen idees, es confronten opinions, es defensen drets i es prenen decisions per millorar les nostres vides individuals i col·lectives.
Ens estem referint, sobretot, a la Política, amb majúscula, la que requereix pensament crític, ètica i transparència, i la que aposta per la ciutadania democràtica i pel bé comú. O, el que és el mateix: per la llibertat sense restriccions, per la solidaritat i per la justícia social. L’educació democràtica no adoctrina, atès que no imposa una determinada manera de pensar –el què pensar–, sinó que obre camins envers el pensament i la reflexió –el com pensar–, i aquesta resulta una distinció que és fonamental.
Hi ha qui diu que comentar a les aules fets controvertits de l’actualitat en claustres dividits o poc entrenats en la cultura democràtica és complicat. Ho és, certament. Ara bé, això no vol dir que no sigui necessari –quasi diria que imprescindible–, si més no si es vol comprendre una realitat cada cop més complexa: el que passa al nostre voltant i el que succeeix arreu del món. Pot dimitir l’educació d’aquest compromís intel·lectual, ètic i social? Això sí, hi ha moltes formes de fer-ho, segons l’edat, la maduresa de les criatures i els joves, el context sociocultural i moltes altres variables. En qualsevol cas, l’educació política només es construeix a partir de la conversa i del diàleg, escoltant, mostrant fets, provocant dubtes i preguntes i acceptant la més àmplia pluralitat de veus i posicionaments. Perquè l’educació crítica, lluny de tancar portes, contínuament n’obre de noves.
El llibre, en la primera part, parla de tot això. En la segona l’atenció recau en quatre àmbits. Els dos primers són el medi ambient i la guerra, qüestions recurrents i universals, encara que els exemples facin una especial referència a l’Estat espanyol. Els dos últims aborden el referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya i els atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost, tots dos fets esdevinguts el 2017, caracteritzats per una singularitat indubtable dins l’àmbit català, encara que moltes de les coses que s’hi expliquen es poden transferir a altres contextos.
Text seleccionat del capítol de Presentació escrit pel mateix autor del llibre.
Marc Fuertes – El passat dia 17 de gener de 2018 vaig assistir a la presentació dels llibres de la 
“Les belles princeses del present poden transitar per l’àmbit públic, viure aventures i momentàniament ser heroïnes; els valents prínceps també experimenten en l’àmbit privat el món de la cura i mostren maneres més sensibles. És el joc de les aparences de la igualtat formal, en què les nenes juguen a disfressar-se de blau i els nens, de rosa. Són moviments aparentment lliures d’anada i tornada d’un gènere normatiu a l’altre en funció del context, el moment i el grup de relació, però els models de gènere persisteixen, es van teixint des de la infancia i es fan més visibles en l’adolescència. (…) Preocupa no ajustar-se a la norma que estableix el patró de «normalitat», el que és o no és «normal»; preocupa a qui estima i no es vol que una criatura visqui l’experiència que narren algunes històries, com per exemple el conte de l’aneguet lleig, diferent i rebutjat en les primeres passes per la vida. La diferència incomoda, no sabem veure el potencial de la seva singularitat i bellesa, per això encara és massa habitual i generalitzat que en entorns diversos —a l’escola, en l’àmbit familiar, en els contextos esportius, en els entorns d’oci, en els mitjans de comunicació…— es proposin processos de socialització homogeneïtzadors. «Que sigui com vulgui ser!» «Que faci el que li agradi!» «Allò que importa és que sigui feliç!» Totes són expressions habituals que volen dir en veu alta que sí, que hem avançat en la igualtat. Però el que es diu costa de traduir en les pràctiques quotidianes, en les quals sembla que tothom té la casella assignada i ha d’aprendre a saber encaixar-hi.”
Rubio, L. y Escofet, A. (coord.): Aprendizaje servicio (ApS): claves para su desarrollo en la universidad. Barcelona, Octaedro/ICE-UB, 2017.
Durante los últimos años, la educación universitaria vive en un proceso de reforma continuo. Cada día que pasa se presenta una nueva metodología pedagógica, una original manera de evaluar, una insólita tecnología que aplicar en el aula, una inédita función del profesorado o una flamante competencia que adquirir. Todo eso está muy bien, especialmente para aquellos que se lamentaban por tener una educación universitaria caduca. Sin embargo, tanta mudanza y restauración, ¿no habrá causado una cierta desorientación en torno a los fines y el ethos de dicha educación? La educación universitaria no ha funcionado como debiera si esta consiste en una especie de carrera de obstáculos, que son las asignaturas, para llegar al título, que es la meta. La realidad demuestra, por lo menos a nuestro entender, que año tras año un buen número de estudiantes no se percatan de que son miembros de una comunidad llamada universidad.
L’element nuclear del llibre que ha escrit l’Antoni Tort i en Jordi Collet – Escola, famílies i comunitat. Octaedro, 2017– pot resumir-se dient que, “tota educació requereix el plural per ser conjugada. Ja no podem continuar parlant d’educació, sinó d’educacions. I és que, atès el nou i canviant context social, educatiu i familiar, totes les educacions són necessàries per donar respostes adequades als reptes de la socialització. En altres paraules, avui ja és imprescindible entendre, plantejar i construir qualsevol resposta educativa, sigui en l’àmbit que sigui, des de la perspectiva de les educacions: familiar, escolar i comúnitària, i la seva total interdependència. Aquí resideix la clau del llibre: no es pot intentar educar pertinentment al segle XXI sense tenir en compte aquestes tres dimensions i les seves estretes interrelacions”.