Marc Fuertes – El passat dia 17 de gener de 2018 vaig assistir a la presentació dels llibres de la col·lecció outerEDU de l’Editorial UOC, celebrada a l’Auditori de la FNAC (el Triangle) de Barcelona. La col·lecció té per objectiu “promoure una opinió fonamentada sobre educació i societat digital”. El seu nom, outerEDU, deixa clar que vol aportar visions perifèriques i fins i tot externes a l’educació per tal d’enriquir-la i promoure els canvis necessaris. D’aquí que l’acte de la presentació dugués aquest suggerent títol: “L’educació del futur a debat: distopia o utopia?”. I no va defraudar. Va oferir un debat que navegava entre escenaris de tecnooptimisme i de tecnopessimisme educatius.
La presentació va ser moderada per la periodista Núria Riquelme i dirigida per Xavier Mas, el coordinador de la col·leció. L’acte comptava amb la presència de Raúl Santiago, co-autor dels llibres “Learning Analytics” i “Flipped Classroom” i Guillem Garcia Brustenga, autor de “La Reina Roja”. Aquest últim és un llibre d’entrevistes a experts en societat, economia i educació digital sobre el paper de l’educació a la societat líquida. Es tracta d’un llibre amè i directe que evidencia els reptes més crítics als que s’enfronta l’educació (digital). Precisament, a la presentació hi van assistir 3 dels entrevistats: Jordi Riera, Miguel de la Ossa i Baptista Borrell. Finalment, tancaven aquesta fila 0 de luxe l’Ismael Peña-Lopez, la Linda Castañeda i en Jordi Adell, experts en educació i tecnologia, sempre amb el sentit crític esmolat. (més…)
“Les belles princeses del present poden transitar per l’àmbit públic, viure aventures i momentàniament ser heroïnes; els valents prínceps també experimenten en l’àmbit privat el món de la cura i mostren maneres més sensibles. És el joc de les aparences de la igualtat formal, en què les nenes juguen a disfressar-se de blau i els nens, de rosa. Són moviments aparentment lliures d’anada i tornada d’un gènere normatiu a l’altre en funció del context, el moment i el grup de relació, però els models de gènere persisteixen, es van teixint des de la infancia i es fan més visibles en l’adolescència. (…) Preocupa no ajustar-se a la norma que estableix el patró de «normalitat», el que és o no és «normal»; preocupa a qui estima i no es vol que una criatura visqui l’experiència que narren algunes històries, com per exemple el conte de l’aneguet lleig, diferent i rebutjat en les primeres passes per la vida. La diferència incomoda, no sabem veure el potencial de la seva singularitat i bellesa, per això encara és massa habitual i generalitzat que en entorns diversos —a l’escola, en l’àmbit familiar, en els contextos esportius, en els entorns d’oci, en els mitjans de comunicació…— es proposin processos de socialització homogeneïtzadors. «Que sigui com vulgui ser!» «Que faci el que li agradi!» «Allò que importa és que sigui feliç!» Totes són expressions habituals que volen dir en veu alta que sí, que hem avançat en la igualtat. Però el que es diu costa de traduir en les pràctiques quotidianes, en les quals sembla que tothom té la casella assignada i ha d’aprendre a saber encaixar-hi.”
Rubio, L. y Escofet, A. (coord.): Aprendizaje servicio (ApS): claves para su desarrollo en la universidad. Barcelona, Octaedro/ICE-UB, 2017.
Durante los últimos años, la educación universitaria vive en un proceso de reforma continuo. Cada día que pasa se presenta una nueva metodología pedagógica, una original manera de evaluar, una insólita tecnología que aplicar en el aula, una inédita función del profesorado o una flamante competencia que adquirir. Todo eso está muy bien, especialmente para aquellos que se lamentaban por tener una educación universitaria caduca. Sin embargo, tanta mudanza y restauración, ¿no habrá causado una cierta desorientación en torno a los fines y el ethos de dicha educación? La educación universitaria no ha funcionado como debiera si esta consiste en una especie de carrera de obstáculos, que son las asignaturas, para llegar al título, que es la meta. La realidad demuestra, por lo menos a nuestro entender, que año tras año un buen número de estudiantes no se percatan de que son miembros de una comunidad llamada universidad.
L’element nuclear del llibre que ha escrit l’Antoni Tort i en Jordi Collet – Escola, famílies i comunitat. Octaedro, 2017– pot resumir-se dient que, “tota educació requereix el plural per ser conjugada. Ja no podem continuar parlant d’educació, sinó d’educacions. I és que, atès el nou i canviant context social, educatiu i familiar, totes les educacions són necessàries per donar respostes adequades als reptes de la socialització. En altres paraules, avui ja és imprescindible entendre, plantejar i construir qualsevol resposta educativa, sigui en l’àmbit que sigui, des de la perspectiva de les educacions: familiar, escolar i comúnitària, i la seva total interdependència. Aquí resideix la clau del llibre: no es pot intentar educar pertinentment al segle XXI sense tenir en compte aquestes tres dimensions i les seves estretes interrelacions”.
¿Por qué nos marcó aquella maestra de la que es imposible olvidarse?, ¿qué hizo aquel maestro que consiguió que amáramos lo que él tanto estimaba? Cuestiones como estas nos hablan del maravilloso arte de educar, y nos advierten de un hecho que no debería pasar desapercibido: ser maestro y maestra es algo más que saber y saber hacer, es saber ser, o mejor dicho, saber ser de una forma y no de cualquier manera. La formación universitaria de maestros y maestras no debería desatender el carácter de aquellas personas que quieren dedicarse a la educación. La cuestión no es baladí, el carácter de un maestro puede conseguir maravillosos resultados o provocar desastrosas consecuencias en su alumnado. Este libro, fruto de una investigación, presenta ideas sobre la formación del carácter de aquellas personas que quieren cambiar el mundo a través de la educación.
GREM – ¿Cómo es un buen profesor? ¿Qué hace una maestra que, año tras año, maravilla a gran parte de sus alumnos? ¿Y qué se espera del alumnado hoy en día? ¿Qué es eso que tanto se escucha de que alumnos y alumnas son los protagonistas del hecho educativo? ¿Es que un alumno hoy ya no es igual al de hace unos cuantos años? ¿Qué hay que enseñar hoy en las escuelas e institutos? ¿Cómo es que gran parte de lo que siempre se había enseñado ya no parece ser importante y útil? Y por cierto, ¿cómo enseñar lo que hoy en día debe ser aprendido?, ¿aún hay alguien que se dedica a explicar la lección y nada más?, ¿y qué tiene de malo si eso sucede? Este tipo de cuestiones no resultan extrañas, surgen en el momento menos pensado, aparecen en escuelas, por supuesto, pero también en hogares, debates televisivos y radiofónicos, artículos periodísticos, blogs y cenas de amigos. Quien más quien menos sospecha que la educación, en teoría, debe ser tal cosa o la de más allá, y ante tanta opinión, idea, propuesta o dictamen, es preciso acudir a la Teoría de la Educación y detenerse en ella, no para buscar una respuesta prestada, sino para obtener instrumentos con qué pensarla. La educación no es cualquier cosa, nuestro futuro va en ella, y quizá sea el momento de intentar ordenar, en teoría, la situación en la que nos encontramos.