Compromiso social en acción

Batlle, Roser

Aprendizaje-servicio. Compromiso social en acción.

Madrid, Santillana Educación, 2020.

 

Josep M. Puig – Para cambiar el mundo hacen falta herramientas. Se puede disentir de esta afirmación y decir que sin inspiración no tendremos un ideal hacia el cual dirigirse, ni quizás tampoco motivación para continuar en los momentos malos. Es verdad, pero creo que también es verdad la primera afirmación: sin medios apropiados no hay manera de perseguir con posibilidades los objetivos deseados. Al final quizás podemos convenir que tanta falta hace la inspiración como las herramientas. Pues bien, para emprender experiencias de aprendizaje servicio también se precisan herramientas e inspiración. El libro de Roser Batlle nos ofrece dosis suficientes de ambos componentes, y esa es su primera virtud.

La autora nos presenta un manual sobre aprendizaje servicio, una obra que explica de modo sintético y claro qué es y cómo funciona esta metodología pedagógica. Está escrito para dar a conocer el aprendizaje servicio y para facilitar su aplicación en diferentes situaciones educativas. Es una obra de alta divulgación: es comprensible, bien ordenada y pensada para responder a los problemas que suelen tener los educadores y educadoras que se inician, pero también resolverá las dudas de aquellos que ya tienen experiencia. Pero es una obra que no simplifica ni banaliza, en la exposición de cada uno de los temas que aborda no se escatiman conocimientos, ni tampoco se escatima sentido común. Consigue aquello que logran los grandes manuales: informar de modo claro y hacerlo sin concesiones, aportando el conocimiento disponible y un elevado nivel de reflexión teórica y práctica. Un acierto indiscutible que los lectores le agradecerán.

100 pràcticas d’ApS

100 Buenas Prácticas de Aprendizaje-Servicio. Inventario de experiencias educativas con finalidad social. És un recull projectes d’aprenentatge servei classificats segons franges d’edat dels protagonistes i vinculats als ODS.

La Red Española de Aprendizaje-Servicio (REDAPS) junt amb la “Unidad de Emprendimiento Social, Ética y Valores en la Ingeniería (UESEVI), de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Minas y Energía de la Universidad Politécnica de Madrid (ETSIME-UPM)”han publicat aquest recull de 100 projectes d’aprenentatge servei i els han classificat segons quatre franges d’edat dels protagonistes: 3-12 anys, 12-16 anys, 16-18 anys i majors de 18 anys.

En total, aquestes experiències d’àmbits ben diversos (natura i medi ambient, salut, discapacitat, participació ciutadana, persones grans…) estan desenvolupades per 300 centres educatius i 430 entitats socials (associacions cíviques, culturals, juvenils, fundacions, ONG, ajuntaments i institucions públiques).

A més, han destacat els ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible) amb els quals es vincula cada projecte, a fi de palesar com l’aprenentatge servei esdevé una brúixola per orientar l’educació cap al Desenvolupament Sostenible, una eina per convertir la sensibilització en compromís.

La immensa majoria d’aquests projectes requereixen la col·laboració entre el sector educatiu i el sector social, de manera que també són exemples molt interessants de treball en xarxa i d’enfortiment del capital social en un territori.

Aquest inventari, publicat per l’Editorial Santillana el 2019, es pot descarregar gratuitament de la web de la REDAPS.

L’autoria correspón a Roser Batlle, de la Red Española de Aprendizaje-Servicio i el Centre Promotor Aprenentatge Servei de Catalunya; Esther Escoda, de la Red Española de Aprendizaje-Servicio i el Grup ApS Comunitat Valenciana; María Jesús Cuñado, Tècnica d’Educació de l’Ajuntament de Castelldefels; Dolors Prats, Profesora de Secundaria en la Escola Voramar de Barcelona; Domingo A. Martín Sánchez, Director de la Unidad de Emprendimiento Social, Ética y Valores en la Ingeniería de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Minas y Energía. Universidad Politécnica de Madrid i Ana García Laso, Coordinadora de la Unidad de Emprendimiento Social, Ética y Valores en la Ingeniería de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Minas y Energía. Universidad Politécnica de Madrid.

Per baixar el llibre.

---

 

Ciència ciutadana i aprenentatge servei

Diana Escobar i Josep M. Puig – El document que us presentem és el resultat d’una iniciativa conjunta del Centre Promotor d’Aprenentatge Servei i de l’Oficina de Ciència Ciutadana de Barcelona que pretén acostar la ciència ciutadana i l’aprenentatge servei per assenyalar les semblances i explorar possibilitats de col·laboració.

Barcelona compta amb un alt capital de coneixement gràcies a una gran activitat científica i tecnològica. Els darrers anys, a més, diversos grups de recerca han incorporat la ciència ciutadana en els seus projectes tot obrint, així, la recerca a la participació. En aquest context neix, el 2012, l’Oficina de Ciència Ciutadana de Barcelona, impulsada per l’Institut de Cultura de Barcelona. Amb una vintena de projectes de recerca, des de l’Oficina es dona suport a la ciència ciutadana que es fa a Barcelona i l’àrea metropolitana a través d’accions i programes transversals, s’assessora i s’impulsa projectes joves i de nova creació, i es treballa per a les bones pràctiques a l’entorn de la recerca participada.

Entre els programes transversals que es lideren des de l’Oficina, ciència ciutadana a les escoles busca la participació de la comunitat educativa en projectes de recerca científica reals. A través de l’experimentació col·lectiva es facilita la formació de professorat i alumnat en el mètode científic, es motiva a compartir inquietuds i a generar resultats en comú, es promou l’ús de dades obertes i tecnologia, i es convida a compartir resultats amb la resta de la societat.

El Centre Promotor d’Aprenentatge Servei és una associació de persones físiques constituïda per impulsar l’aprenentatge servei. La seva finalitat és promoure l’estudi, la difusió, la formació, el desenvolupament d’experiències i la seva implantació al territori. Juntament amb altres actors, vol contribuir que l’aprenentatge servei esdevingui una pràctica integrada a qualsevol nivell i àmbit educatiu, i ho vol fer amb la finalitat de formar persones cooperatives i ciutadans demòcrates.

El Centre Promotor impulsa l’aprenentatge servei respectant els principis de no apropiació, màxima difusió, reconeixement d’iniciatives semblants i respecte a l’autonomia de cada entitat en l’aplicació de l’aprenentatge servei a la seva realitat.

L’aprenentatge servei és una proposta educativa que combina l’ús i l’adquisició de coneixements amb la realització d’un servei útil a la comunitat. Els participants es formen tot treballant sobre problemes reals amb la intenció de fer aportacions positives a la societat. Es vol fer de l’educació una eina de crítica i de transformació social. La idea de servei que inspira l’aprenentatge servei també és compartida per altres propostes formatives. Des de tradicions diferents, es treballa per obrir l’educació a la societat, promoure el compromís dels joves i enllaçar el saber i el saber fer per intervenir en l’entorn més proper buscant el bé de la comunitat.

Aquesta idea de l’educació és compartida per la ciència ciutadana i per l’aprenentatge servei i, per aquest motiu, hem volgut reconèixer els elements que tenim en comú, optimitzar el treball que cadascú desenvolupa i, pel damunt de tot, crear sinergies que permetin promoure la participació dels nois i noies en la producció de coneixement i en el seu ús per millorar la vida.

Per tal d’assolir aquests objectius, vam organitzar conjuntament una jornada d’estudi el contingut i les conclusions de la qual ara es publiquen. Una col·laboració excel·lent que desitgem condueixi a noves iniciatives que ens ajudin en la tasca comú de formar els joves com a ciutadans.

Per baixar-se el document Ciència Ciutadana i Aprenentatge Servei.

---

 

 

Mou la noviolència

Marta Burguet -Tres, dos, un… ventallot va! Així, sense més. Sota la mirada perplexe dels vilatans. Una plantofada gratuïta quan passava vora seu per la vorera en direcció contrària. Clara i contundent pràctica de violència, sense més. Ni tan sols es coneixien -deia l’agredit.

Intensa cridòria des de fa una bona estona. El veïnat ja fa temps que està alerta. Sovintegen massa aquests crits del 3r 1a. Després, sovint minven i es fa silenci. Algun veí pateix tot pensant si “acabarà” en violència de gènere. Fa temps que les relacions entre la parella no van gens fines.

Impertèrrit, el Zouhair sap que creuar el Mediterrani no li serà fàcil. Tot i així, persevera. Ha sostingut violències contínues, tant per raó de la seva religió minoritària i perseguida al país, com per l’ètnia a la que pertany. Sap què és la violació dels drets humans a la seva pròpia pell: presó, maltractament, agressió, negació del seu dret de ciutadania…

S’exposen els tres casos a classe. Els joves de 15 i 16 anys entenen que es tracta de vulneració dels drets humans. Alhora, molts també saben adonar-se que hi ha violència, no sempre directa, però sí de la que en diem estructural. L’escola fa un temps que ha optat per treballar la noviolència, per educar en formes de lluita per tal de preservar els drets i deures de tot ciutadà, però fer-ho sense emprar la violència. Ben diferent d’una actitud passiva, d’aquella que per por o indiferència no s’implica i amaga el cap sota l’ala.

Les unitats multimèdia “Mou la noviolència” que han elaborat un equip del Grup de Noviolència Cristiana de Cristianisme i Justícia, volen oferir material de formació en noviolència. 12 videos amb les seves corresponents unitats didàctiques, recullen els següents temes: capgirar l’opressió, autocrítica, violència justiciera com a mite, com arruïnar una lluita pacífica, criteris d’una acció noviolenta, experiències de noviolència al llarg de la història, a l’educació, a la societat i a l’espiritualitat, i superació de la por.

La finalitat de la proposta és treballar pedagògicament la noviolència davant les situacions de conflicte a través de dinàmiques de grup que es poden aplicar en centres educatius però també en entorns no formals. El material vol oferir eines de reflexió i propostes didàctiques amb la versatilitat de poder ser adaptades a edats o identitats culturals diferents.

A hores d’ara trobareu ja les tres primeres unitats

https://moulanoviolencia.net

https://muevelanoviolencia.net

https://movenonviolence.net

Una proposta pràctica que sentim ben necessària per crear ciutadania activa i compromesa en la lluita pels drets i deures, des de l’acció noviolenta.

---

 

Convivencia: ¿qué valores y cómo enseñarlos?

Josep Mª Puig Rovira y Pedro Mª Uruñuela Nájera – En este escrito partimos del supuesto que la educación para la convivencia y la educación en valores son casi sinónimas. De modo que podremos intentar dar respuesta a las dos preguntas fundamentales que vamos a proponer a continuación con la ayuda de la tradición propia de la educación para la convivencia y de la tradición de la educación en valores. Dos puntos de vista que convergen en un mismo tipo de retos y en un modo de enfrentarse a ellos muy parecido. Pero vayamos a las preguntas que deseamos plantearnos: la primera, qué valores debemos activar cuando queremos educar para la convivencia y, la segunda, cómo deben actuar los equipos docentes para trabajar con su alumnado tales valores en el día a día de los centros. Para responderlas, además de lo que nos aportan ambas tradiciones, contamos con otra ayuda inestimable, nos referimos a lo que nos ofrece el núcleo de este número de la revista Convives: un conjunto variado de experiencias de trabajo para la convivencia que han funcionado bien. Lo que de ellas puede aprenderse es mucho y, en parte, intentaremos que se vea reflejado en las siguientes páginas.

Para leer el artículo: Convivencia: ¿qué valores y cómo enseñarlos?

---

 

En convivencia, nos funciona

Pedro Uruñuela y Angels Grado – Una vez más, y por cuarto año consecutivo, dedicamos el número de CONVIVES correspondiente al mes de septiembre a las buenas prácticas de convivencia, bajo el título NOS FUNCIONA. Son muchas las experiencias que hemos recibido y nos ha supuesto un verdadero esfuerzo seleccionar aquellas que considerábamos de mayor interés para nuestros lectores y lectoras.

Sin duda, el tema de la convivencia sigue suscitando la preocupación y, sobre todo, el interés por dar respuesta a diversas situaciones que tienen lugar en los centros educativos y dar, además, una respuesta positiva, lejos de los planteamientos punitivos y sancionadores que muchas veces predominan en los reglamentos y ordenación legal de las actividades de los centros.

Poco a poco se van acumulando experiencias contrastadas, que aportan certeza sobre cómo actuar para el desarrollo de la convivencia positiva. Esperamos, y deseamos, que el presente número dedicado a las buenas prácticas en el trabajo de la convivencia sea de utilidad a todos los compañeros y compañeras que buscan ideas y alternativas para su acción educativa.

Per consultar o descarregar el monogràfic

---

 

Com llegir un cela?

Josep M. Puig Rovira – Crec que finalment he après a llegir un cela. Anem a pams. Un cela és un llibre escrit per Jaume Cela amb aquest estil tant personal fet d’experiència, genialitat, humanitat, tendresa, humor i encara altres virtuts que li són ben pròpies. Això és el que diu l’Antoni Poch en un pròleg, que de cap manera us podeu perdre; és una delícia. I posat a recomanar perles que envolten el gruix del llibre, tampoc podeu passar per alt l’epíleg d’en Juli Palou, una mirada a com ha viscut el seu amic Jaume la feina de mestre. Doncs bé, ja sabem què és un cela i també sabem que el llibre comença i acaba amb dues peces remarcables, a més d’uns apunts per a una autobiografia i una impressionant llista de publicacions de l’autor. Ara parlem de les vuitanta-quatre pàgines centrals.

Deia que penso que he après a llegir els llibres pedagògics d’en Jaume Cela perquè no era un bon lector de la seva obra, ho haig de reconèixer. N’he llegit bastants, de llibres, no tots, però molts. Sovint quedava admirat per l’excel·lent escriptura i per la seva saviesa i sentit comú, però acabava com sobrepassat, potser desconcertat, sense tenir clar què m’estava dient. Més d’una vegada m’havia preguntat què em passava, sense acabar de trobar una resposta.

Frente al discurso del odio, convivencia

Antonio Lobato Cantos – Los cambios que vienen produciéndose, tanto a nivel político como social, han llevado a la ciudadanía a un nivel de crispación que vemos reflejado en los medios, en la prensa y sobre todo, en las redes sociales que llevamos en el bolsillo.

Descalificaciones, insultos y una nula capacidad de diálogo y de consenso por parte de la clase política, nos ha llevado a la radicalización más extrema y a la aparición de nuevas fuerzas políticas cuyas señas de identidad más representativas están en la difusión del miedo al OTRO, al diferente, el miedo a los que no son como nosotros y nosotras. La consecuencia directa es la vuelta de un racismo, de una xenofobia, que creíamos superada en muchos de nuestros contextos vitales. Era un fantasma que recorría Europa desde hace tiempo, pero que ya está aquí. Es el discurso del odio

La asociación Convives, que trabaja por y para la mejora de la convivencia no podía mirar para otro lado, de ahí nuestra firme decisión de afrontar éste monográfico. Hemos puesto muchas ganas en él, ya que nos parece imprescindible poner nuestro grano de arena para desmontar ese discurso, también presente en la Escuela.

Y lo hacemos como lo hemos hecho siempre, pidiendo a nuestros compañeros y compañeras sus reflexiones sobre el tema y, cómo no, buscando en nuestras escuelas e institutos todas aquellas experiencias que nos vuelvan a cargar las pilas de positividad, que nos permitan volver a creer que la Escuela es capaz de plantar cara, y de realizar una apuesta firme por esos valores de inclusividad y de multiculturalidad por los que hemos trabajado siempre.

El lleure com a projecte

Franch, J. (2018): El lleure com a projecte. Vic, Eumo Editorial, 2018. (Col·lecció Textos Pedagògics, 51)

Tot resseguint el relat de l’experiència al camp de treball, Joaquim Franch reflexiona sobre el concepte de lleure, la institucionalització d’aquesta pràctica i els «dinamismes de l’educació en el lleure»: com funciona, quins agents hi actuen, com es relacionen, amb quins motius. Hi apareixen les constants del seu pensament pedagògic, com són la capacitat per llegir la realitat, un discurs en diàleg amb altres pensadors o el talent per convertir els grups en equips productius. I, per damunt de tot, hi destaca la seva anàlisi crítica i alhora utòpica, el que va fer d’ell una referència en la pedagogia de la segona meitat del segle XX. L’obra es completa amb un estudi introductori de Jaume Trilla i el text inèdit «Ecos més llunyans», que Joaquim Franch no va poder incloure en la primera edició de 1985.

Un clàssic de l’educació social a Textos Pedagògics. Joaquim Franch entra a formar part de la col·lecció Textos Pedagògics, una manera de reconèixer-lo i considerar-lo com un clàssic de la pedagogia catalana contemporània, no només perquè ja no hi és a causa d’una desaparició prematura a l’edat de quaranta-tres anys, sinó per la importància i profunditat d’una obra realitzada i escrita amb una enorme saviesa i solidesa, justament en un període tan curt, però molt intens, de temps.

Una obra d’acció i reflexió educatives que manté tota la vigència. El lleure com a projecte és una obra de reflexió i acció que, malgrat el temps transcorregut, conserva una gran actualitat. És un text pedagògic carregat d’interès per ser llegit per un públic molt ampli, com ho van ser els camins educatius explorats i recorreguts per Joaquim Franch: de l’escola a l’esplai i al lleure; de la universitat als serveis de joventut i als ajuntaments.

Aventures d’aprenentatge

Mar Esteve Ràfols – En aquest llibre no trobareu un plantejament prescriptiu de què és i com s’ha de dur a la pràctica el treball per projectes; de fet, ni tan sols se’n fa una definició acotada. S’hi tracta el treball per projectes més com una perspectiva que com una tècnica o mètode tancats i s’intenta aprofundir-hi reflexionant-ne la pràctica i la teoria, però sempre des del lloc d’una experiència educativa real i concreta. Per això, si algú vol documentar-se sobre el treball per projectes, no en tindrà prou amb aquest llibre, però les pàgines que segueixen podran servir per animar-lo a començar, per aprofundir en l’itinerari si ja hi és o per enriquir-lo i posar-lo en diàleg per construir saber pedagògic personal i comunitari.

L’experiència a la qual remet és la de l’escola Epiqueia, una escola petita i rural de l’Alt Penedès que ja fa uns anys que treballa en una pràctica pedagògica renovadora i reflexiva. El que aquí s’explica, però, no és ni la globalitat ni el més essencial d’aquest projecte d’escola; n’és, només, un aspecte rellevant. Malgrat que la situació des de la qual es parla és singular, l’experiència es pot compartir. Per això espero que es doni aquella paradoxa que fa que les coses més singulars, locals i reals siguin les més extrapolables. Perquè ja sabem d’antuvi que no es poden ni s’han de fer iguals, però poden inspirar, fer pensar i, molt important també, encoratjar i fer companyia —perquè la lectura crea complicitats. Crec que moltes de les coses que s’expliquen en aquest llibre i que s’han viscut i pensat en un petit poble rural poden ser inspiradores, per exemple, per a una escola de barri d’una ciutat. Crec que és així, i espero que sigui així. Jo he tingut aquesta vivència: sentir-me interpel·lada i inspirada pedagògicament per experiències i testimoniatges diferents o llunyans —en el temps, en l’espai, en el context… De fet, els llibres de temes metodològic didàctics generals i genèrics que no remeten a cap experiència o experiències concretes tenen el perill de ser aplicables. I, aleshores, els mestres i les mestres som copiadors i executors d’unes premisses, directrius o orientacions. I en educació no es tracta d’això.