Josep M. Puig Rovira – Francesc Tosquelles va ser el creador de la psicoteràpia institucional –i inspirador de la pedagogia institucional–a partir de la seva experiència a Saint-Alban (França), on va treballar després de marxar exiliat en acabar la Guerra Civil. Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia, 2021) és un magnífic llibre de Joana Masó que situa la trajectòria i les aportacions de Tosquelles en el seu context històric, social i cultural. I ara el CCCB ofereix una exposició –Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat– que val la pena visitar.
Francesc Tosquelles neix a Reus l’any 1912. Es forma com a metge i s’especialitza en psiquiatria, rep una significativa influència d’Emili Mira, de la lectura de la tesi de Jaques Lacan i de l’obra sobre teràpia ocupacional d’Hermann Simon. S’implica políticament en el POUM, Partit Obrer d’Unificació Marxista, allunyat del comunisme oficial. Durant un breu període, que acabà l’any 1936, treballa a l’Institut Pere Mata. A l’inici de la Guerra, el mobilitzen i l’envien primer al front d’Aragó i després és anomenat cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’Exèrcit d’Extremadura i director de la clínica d’Almodóvar del Campo, on comença a desenvolupar propostes terapèutiques que més endavant aprofitarà. Amb el triomf de les tropes franquistes, passa a França pels Pirineus, està uns mesos al camp de Setfons i a partir del 1940 s’incorpora a l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban. Un centre situat en una regió pobra, en plena ocupació nazi i durant un període en que van morir prop de 40.000 pacients als hospitals psiquiàtrics de França, l’anomenat extermini dolç. A Saint-Alban no es va patir fam, com ara explicarem i, a més a més, es va iniciar una revolució del treball terapèutic en els hospitals psiquiàtrics. També va ser refugi de jueus i resistents, com per exemple Paul Eluard; lloc d’interès per a artistes, com Tristan Tzara i Jean Dubuffet, aquest darrer va fer una estada rellevant per la conceptualització de l’art brut; o també espai de formació, com en el cas de Jean Oury, psiquiatra que dirigirà posteriorment La Borde i que tanta influència va tenir en el món de l’educació. Saint-Alban esdevé el laboratori on es desenvolupa un conjunt d’experiències que després es coneixeran com a psicoteràpia institucional. A finals dels seixanta, Tosquelles s’incorpora parcialment a l’Institut Pere Mata i participa en la seva renovació. Mort a França l’any 1994.
En el llibre i en l’exposició del CCCB trobareu una completa i viva descripció d’aquesta trajectòria, avancem aquí tant sols dues paraules sobre la psicoteràpia institucional. De manera prioritària tracta de reconèixer la dignitat de les persones malaltes, transformar els entorns de vida deshumanitzats, donar responsabilitats quotidianes i capacitat de decisió als interns, combatre les actituds que recordin el feixisme i la guerra i, pel damunt de tot, evitar que aquests propòsits quedin en simples formulacions. Per aconseguir-ho, cal primer curar les institucions per tractar els malalts com a essers humans i per mirar de curar-los. Canviar els psiquiàtrics significa en primer lloc obrir-los a l’entorn per vincular els malalts a tasques normalitzades tan properes com sigui possible als seus contexts habituals de vida. Fer de camperols ajudant els veïns de la zona va ser una de les claus per no patir fam, a més d’una activitat terapèutica. Vincular-se amb els veïns, però també refer les relacions entre els interns i el personal de l’hospital –professionals de la medicina i no professionals–, així com també amb els visitants ocasionals. I per facilitar-ho es posa a la seva disposició la gestió d’un conjunt d’institucions que permetran crear formes de vida desitjables. S’instauren els clubs on els malalts prenen en les seves mans de manera cooperativa i autogestionada tants aspectes del funcionament de la vida del centre com sigui possible. L’organització del treball i les tasques artesanals, la presa de decisions econòmiques de la cooperativa, la preparació d’obres de teatre i la programació de sessions de cinema, el muntatge i realització de les festes, l’edició de revistes d’us intern del centre o destinades a lectors de fora, les excursions i les activitats esportives, entre d’altres pràctiques que poden omplir una vida amb significat. S’abandona el sistema d’aïllament, empobriment vital i control dels malalts per instaurar una experiència col·lectiva de creació i d’us de noves institucions –noves pràctiques– que els posarà en condicions d’una normalitat guaridora.
(més…)