Llibres

El futur de l’educació digital: entre utopies i distopies

Foto_Linkedin_MG_2108Marc Fuertes – El passat dia 17 de gener de 2018 vaig assistir a la presentació dels llibres de la col·lecció outerEDU de l’Editorial UOC, celebrada a l’Auditori de la FNAC (el Triangle) de Barcelona. La col·lecció té per objectiu “promoure una opinió fonamentada sobre educació i societat digital”. El seu nom, outerEDU, deixa clar que vol aportar visions perifèriques i fins i tot externes a l’educació per tal d’enriquir-la i promoure els canvis necessaris. D’aquí que l’acte de la presentació dugués aquest suggerent títol: “L’educació del futur a debat: distopia o utopia?”. I no va defraudar.  Va oferir un debat que navegava entre escenaris de tecnooptimisme i de tecnopessimisme educatius.

 La presentació va ser moderada per la periodista Núria Riquelme i dirigida per Xavier Mas, el coordinador de la col·leció. L’acte comptava amb la presència de Raúl Santiago, co-autor dels llibres “Learning Analytics” i “Flipped Classroom” i Guillem Garcia Brustenga, autor de “La Reina Roja”.  Aquest últim és un llibre d’entrevistes a experts en societat, economia i educació digital sobre el paper de l’educació a la societat líquida. Es tracta d’un llibre amè i directe que evidencia els reptes més crítics als que s’enfronta l’educació (digital). Precisament, a la presentació hi van assistir 3 dels entrevistats: Jordi Riera, Miguel de la Ossa i Baptista Borrell. Finalment, tancaven aquesta fila 0 de luxe l’Ismael Peña-Lopez, la Linda Castañeda i en Jordi Adell, experts en educació i tecnologia, sempre amb el sentit crític esmolat. (més…)

Anuncis

Educar-se és de valents

Escanejar

Xus Martín (Coord.)
Mar Espígol, Begoña Leyva, Maria López-Dóriga, Sílvia Martínez i Dolça Valero
Educar-se és de valents. Aprenentatge servei amb adolescents en risc d’exclusió social.
Barcelona, Rosa Sensat, 2018.
Premi Marta Mata de Pedagogia 2017

“Educar-se és de valents parla de nois i noies adolescents que tots coneixem. Els veiem pels carrers de les nostres ciutats amb un posat desenfadat, acompanyats de col·legues amb els que comparteixen estètica, indumentària, un argot propi, alguns trets de les seves fesomies i moltes hores de voltar sense saber ben bé on anar; aspectes que s’usen indiferentment per identificar-los i estigmatitzar-los. Malgrat la seva presència és ben visible, poques vegades els trobem en espais socials en els que sí que participen altres joves de la seva edat. No formen part dels consells de joves, ni són monitors d’esplai, ni van als agrupaments, ni estan apuntats a un gimnàs, ni a una escola de música, ni freqüenten les biblioteques municipals, ni formen part de cap associació en defensa dels drets dels animals, ni els trobem a les manifestacions, ni…. No, no participen de la majoria d’institucions socials perquè no es senten part de la societat. Tot i ser molt joves, ells i les seves famílies han viscut múltiples expulsions i han aprés ràpid que no tenen accés a bens i serveis a l’abast d’altres sectors de la població.

Però allò que tenen en comú els adolescents protagonistes d’aquest treball no queda reduït a trajectòries vitals complicades ni a la manca de relació amb les institucions socials. Són nois i noies que també comparteixen experiències singulars que els han fet créixer i de les qual es senten orgullosos. Una d’elles és finalitzar l’escolaritat després d’haver patit el fracàs escolar i l’absentisme, dificultats davant les quals no s’han rendit. Amb bones dosis de coratge i de confiança han tirat endavant i actualment finalitzen l’etapa obligatòria en centres educatius no ordinaris.

Una altra experiència que els uneix té a veure amb la seva capacitat de donar i d’implicar-se en la millora del bé comú. Amb perseverança s’han format, han adquirit coneixements i han desenvolupat destreses que els han permès donar resposta a algunes de les mancances detectades en el seu entorn. Tots i totes han dut a terme activitats d’aprenentatge servei en les quals, i gràcies al seu esforç i generositat, altres persones han pogut gaudir d’una millora. Acostumats a ser receptors d’ajudes socials, el canvi de rol –ser ells qui donen, qui aporten qui obsequien– els ha des-ubicat i posat davant de nous reptes. Mentre els adolescents ajudaven a col·lectius de la seva comunitat, al seu voltant però també en el seu interior, han passat moltes coses. Coses que volem explicar en els diferents capítols d’aquest llibre.” (Pàgines 13-14 de la Presentació de Xus Martín)


 

Prácticas restaurativas y convivencia

Captura de pantalla 2018-03-20 a les 12.44.35Vicenç Rul·lan y Ricard Vila – Este monográfico se presenta con la intención de abrir espacios de diálogo y de interés que faciliten la difusión de las prácticas restaurativas. Los diferentes artículos y experiencias muestran cómo las prácticas restaurativas pueden ayudar a mejorar la convivencia a partir de: la creación vínculos entre los miembros de una comunidad, la participación de toda la comunidad en el proceso de construcción de un entorno más positivo y la gestión de los conflictos a partir del diálogo y la restauración de las relaciones.

El International Institute for Restorative Practices hace una distinción entre los términos prácticas restaurativas y justicia restaurativa. Las prácticas restaurativas tienen sus raíces en la justicia restaurativa, que es una forma de ver a la justicia penal que enfatiza la reparación del daño ocasionado a la gente y el restablecimiento de las relaciones en lugar de solamente castigar a los infractores (Zehr, 1990). La justicia restaurativa es reactiva, proporciona una prevención terciaria, que se introduce después de que el problema ha ocurrido, con la intención de evitar la recurrencia.

Las prácticas restaurativas, manteniendo el espíritu de la implicación de todas las personas y de la restauración, como claves del proceso, pone el acento en el desarrollo de la comunidad, fortaleciendo sus vínculos y, cuando hay conflicto y tensión, buscando reparando el daño asumiendo responsabilidades y con ello fortaleciendo las relaciones.

Como dice Belinda Hopkins “Las relaciones son importantes para desarrollar la ciudadanía activa y el espíritu de comunidad. Los jóvenes van a la escuela sobre todo para estar con sus amigos y aprender a ser seres sociales. Es necesario que dispongan de muchas oportunidades para aprender a estar en grupo y a interactuar de manera positiva con los demás,… las relaciones son importantes cuando las cosas van mal. Aprender a aceptar la propia responsabilidad, tener que rendir cuentas por las decisiones tomadas y aprender a resolver las cosas con aquellos con los que se comparte un problema, proporcionan a los jóvenes habilidades de un valor incalculable para su vida.”

En nuestro entorno somos muy dados a utilizar refranes para explicar situaciones y especialmente sus consecuencias, a mí me viene a la cabeza “de aquellos polvos, estos lodos”: muchas situaciones negativas son consecuencia de descuidos, errores o desórdenes previos, incluso de hechos aparentemente poco importantes. Las prácticas restaurativas tienen la finalidad de trabajar el conocimiento del otro, fortaleciendo las relaciones interpersonales, y reforzando las bases para que la convivencia mejore día a día. (més…)

Aprenentatge servei i tecnologies digitals

Captura de pantalla 2018-02-09 a les 22.10.18Imaginem un grup d’estudiants d’informàtica que dissenyen una pàgina web per una entitat sense ànim de lucre o bé suposem un membre d’una associació que envia a un grup d’estudiants per vídeo streaming informació sobre les dinàmiques de l’entitat i les necessitats que tenen . Aquests són exemples de situacions reals que combinen l’ApS i les tecnologies digitals composant una pedagogia integrativa que compromet els aprenents mitjançant la tecnologia en la indagació cívica, el servei, la reflexió i l’acció.

Els mateixos exemples serveixen també per il·lustrar l’objectiu de la guia Aprenentatge servei i tecnologies digitals, que ha escrit Anna Escofet i publica el Centre Promotor de l’ApS, és a dir, plantejar com les tecnologies digitals poden facilitar el desenvolupament de projectes d’ApS i la millora de les evidències d’aprenentatge i de servei.

Per tal d’aconseguir aquest objectiu es presenten diferents tecnologies a l’abast dels educadors en projectes d’aprenentatge servei, agrupades segons el propòsit pel qual poden ser usades: comunicació, cerca d’informació, creació de continguts, col·laboració i reflexió. I es subratlla el fet que allò més important quan ens plantegem introduir les tecnologies digitals en un projecte d’aprenentatge servei és que la tecnologia sempre s’ha de posar al servei del projecte educatiu, donant resposta als objectius i a les necessitats dels usuaris -tant els estudiants com els destinataris del servei

La guia exemplifica alguns projectes d’aprenentatge servei que introdueixen les tecnologies digitals en algun moment del procés, normalment en el servei.

Finalment, es planteja que un dels reptes més importants és pensar com la tecnologia pot promoure la conciència i el sentiment de comunitat. En aquest sentit, unir els projectes d’aprenentatge servei i les tecnologies digitals facilita també que els joves i els nens experimentin de forma real allò que és la solidaritat, la responsabilitat i el servei als altres, així com la satisfacció pels objectius aconseguits. Aconseguir, en definitiva, el desenvolupament d’una ciutadania responsable i conscient.

Per descarregar la guia:

http://www.aprenentatgeservei.org/intra/aps/documents/aps_tecnologies_digitals_web.pdf


 

La teranyina del gènere

Isabel Carrillo (Ed.), Marta Burguet, Rosa Guitart, Carlos Lomas i Milagros Sáinz: Desfer la teranyina del gènere. Vic, Eumo, 2017.

 

Desfer_teranyina_genere“Les belles princeses del present poden transitar per l’àmbit públic, viure aventures i momentàniament ser heroïnes; els valents prínceps també experimenten en l’àmbit privat el món de la cura i mostren maneres més sensibles. És el joc de les aparences de la igualtat formal, en què les nenes juguen a disfressar-se de blau i els nens, de rosa. Són moviments aparentment lliures d’anada i tornada d’un gènere normatiu a l’altre en funció del context, el moment i el grup de relació, però els models de gènere persisteixen, es van teixint des de la infancia i es fan més visibles en l’adolescència. (…) Preocupa no ajustar-se a la norma que estableix el patró de «normalitat», el que és o no és «normal»; preocupa a qui estima i no es vol que una criatura visqui l’experiència que narren algunes històries, com per exemple el conte de l’aneguet lleig, diferent i rebutjat en les primeres passes per la vida. La diferència incomoda, no sabem veure el potencial de la seva singularitat i bellesa, per això encara és massa habitual i generalitzat que en entorns diversos a l’escola, en l’àmbit familiar, en els contextos esportius, en els entorns d’oci, en els mitjans de comunicació…es proposin processos de socialització homogeneïtzadors. «Que sigui com vulgui ser!» «Que faci el que li agradi!» «Allò que importa és que sigui feliç!» Totes són expressions habituals que volen dir en veu alta que sí, que hem avançat en la igualtat. Però el que es diu costa de traduir en les pràctiques quotidianes, en les quals sembla que tothom té la casella assignada i ha d’aprendre a saber encaixar-hi.”


 

ApS en la Universidad

Captura de pantalla 2017-10-18 a les 17.56.45Rubio, L. y Escofet, A. (coord.): Aprendizaje servicio (ApS): claves para su desarrollo en la universidad. Barcelona, Octaedro/ICE-UB, 2017.

Aprendizaje servicio (ApS): claves para su desarrollo en la universidad es una obra colectiva que pretende recoger un conjunto de aportaciones que, durante los últimos años, se han ido gestando en relación al aprendizaje servicio como práctica de responsabilidad social universitaria. De esta manera, el libro combina reflexiones de carácter teórico que parten de la literatura nacional e internacional con propuestas para la implementación y consolidación del aprendizaje servicio como una estrategia de aprendizaje y docencia universitaria de calidad.

La estructura de la obra permite diferenciar en tres bloques que avanzan desde una primera aproximación hasta la actual proyección del aprendizaje servicio. (més…)

La universidad es una comunidad

Esteban, F. y Román, B. (2016). Quo Vadis, universidad? Barcelona: Edicions UOC.

Captura de pantalla 2017-09-27 a les 16.36.31Durante los últimos años, la educación universitaria vive en un proceso de reforma continuo. Cada día que pasa se presenta una nueva metodología pedagógica, una original manera de evaluar, una insólita tecnología que aplicar en el aula, una inédita función del profesorado o una flamante competencia que adquirir. Todo eso está muy bien, especialmente para aquellos que se lamentaban por tener una educación universitaria caduca. Sin embargo, tanta mudanza y restauración, ¿no habrá causado una cierta desorientación en torno a los fines y el ethos de dicha educación? La educación universitaria no ha funcionado como debiera si esta consiste en una especie de carrera de obstáculos, que son las asignaturas, para llegar al título, que es la meta. La realidad demuestra, por lo menos a nuestro entender, que año tras año un buen número de estudiantes no se percatan de que son miembros de una comunidad llamada universidad.


 

Educació en plural

Tort, A. i Collet, J.: Escola, famílies i comunitat. Barcelona, Octaedro, 2017.

UnknownL’element nuclear del llibre que ha escrit l’Antoni Tort i en Jordi Collet – Escola, famílies i comunitat. Octaedro, 2017– pot resumir-se dient que, “tota educació requereix el plural per ser conjugada. Ja no podem continuar parlant d’educació, sinó d’educacions. I és que, atès el nou i canviant context social, educatiu i familiar, totes les educacions són necessàries per donar respostes adequades als reptes de la socialització. En altres paraules, avui ja és imprescindible entendre, plantejar i construir qualsevol resposta educativa, sigui en l’àmbit que sigui, des de la perspectiva de les educacions: familiar, escolar i comúnitària, i la seva total interdependència. Aquí resideix la clau del llibre: no es pot intentar educar pertinentment al segle XXI sense tenir en compte aquestes tres dimensions i les seves estretes interrelacions”.

“Per això, la perspectiva del llibre, que mira i analitza de manera interdependent els nens i nenes, els progenitors, les institucions docents, les entitats socials, les xarxes socioeducatives, i la comunitat, pretén ser una eina útil per visibilitzar de manera concreta aquestes regles i barreres invisibles que condicionen què i com eduquem. La perspectiva del llibre pot ser resumida, molt breument, en una frase: per educar avui és imprescindible un treball en xarxa corresponsable entre famílies, docents i comunitat. Ningú no pot educar en solitari o, pitjor encara, en contra dels altres agents. Les barreres, obstacles i dificultats en aquesta xarxa són impediments a una bona socialització. Educar avui és tan complex que tothom és necessari en aquesta xarxa educativa i tothom requereix dels altres agents”.


 

El carácter de los maestros importa

Esteban, F. (Ed). (2016). La formación del carácter de los maestros. Barcelona: Edicions UB.

978844754011¿Por qué nos marcó aquella maestra de la que es imposible olvidarse?, ¿qué hizo aquel maestro que consiguió que amáramos lo que él tanto estimaba? Cuestiones como estas nos hablan del maravilloso arte de educar, y nos advierten de un hecho que no debería pasar desapercibido: ser maestro y maestra es algo más que saber y saber hacer, es saber ser, o mejor dicho, saber ser de una forma y no de cualquier manera. La formación universitaria de maestros y maestras no debería desatender el carácter de aquellas personas que quieren dedicarse a la educación. La cuestión no es baladí, el carácter de un maestro puede conseguir maravillosos resultados o provocar desastrosas consecuencias en su alumnado. Este libro, fruto de una investigación, presenta ideas sobre la formación del carácter de aquellas personas que quieren cambiar el mundo a través de la educación.


 

La educación, en teoría

Martínez, M. Esteban, F, Jover, G. y Payà, M. (2016). La educación, en teoría. Madrid: Síntesis.

9788490774380GREM – ¿Cómo es un buen profesor? ¿Qué hace una maestra que, año tras año, maravilla a gran parte de sus alumnos? ¿Y qué se espera del alumnado hoy en día? ¿Qué es eso que tanto se escucha de que alumnos y alumnas son los protagonistas del hecho educativo? ¿Es que un alumno hoy ya no es igual al de hace unos cuantos años? ¿Qué hay que enseñar hoy en las escuelas e institutos? ¿Cómo es que gran parte de lo que siempre se había enseñado ya no parece ser importante y útil? Y por cierto, ¿cómo enseñar lo que hoy en día debe ser aprendido?, ¿aún hay alguien que se dedica a explicar la lección y nada más?, ¿y qué tiene de malo si eso sucede? Este tipo de cuestiones no resultan extrañas, surgen en el momento menos pensado, aparecen en escuelas, por supuesto, pero también en hogares, debates televisivos y radiofónicos, artículos periodísticos, blogs y cenas de amigos. Quien más quien menos sospecha que la educación, en teoría, debe ser tal cosa o la de más allá, y ante tanta opinión, idea, propuesta o dictamen, es preciso acudir a la Teoría de la Educación y detenerse en ella, no para buscar una respuesta prestada, sino para obtener instrumentos con qué pensarla. La educación no es cualquier cosa, nuestro futuro va en ella, y quizá sea el momento de intentar ordenar, en teoría, la situación en la que nos encontramos.