Marta Burguet -Tres, dos, un… ventallot va! Així, sense més. Sota la mirada perplexe dels vilatans. Una plantofada gratuïta quan passava vora seu per la vorera en direcció contrària. Clara i contundent pràctica de violència, sense més. Ni tan sols es coneixien -deia l’agredit.
Intensa cridòria des de fa una bona estona. El veïnat ja fa temps que està alerta. Sovintegen massa aquests crits del 3r 1a. Després, sovint minven i es fa silenci. Algun veí pateix tot pensant si “acabarà” en violència de gènere. Fa temps que les relacions entre la parella no van gens fines.
Impertèrrit, el Zouhair sap que creuar el Mediterrani no li serà fàcil. Tot i així, persevera. Ha sostingut violències contínues, tant per raó de la seva religió minoritària i perseguida al país, com per l’ètnia a la que pertany. Sap què és la violació dels drets humans a la seva pròpia pell: presó, maltractament, agressió, negació del seu dret de ciutadania…
S’exposen els tres casos a classe. Els joves de 15 i 16 anys entenen que es tracta de vulneració dels drets humans. Alhora, molts també saben adonar-se que hi ha violència, no sempre directa, però sí de la que en diem estructural. L’escola fa un temps que ha optat per treballar la noviolència, per educar en formes de lluita per tal de preservar els drets i deures de tot ciutadà, però fer-ho sense emprar la violència. Ben diferent d’una actitud passiva, d’aquella que per por o indiferència no s’implica i amaga el cap sota l’ala.
Les unitats multimèdia “Mou la noviolència” que han elaborat un equip del Grup de Noviolència Cristiana de Cristianisme i Justícia, volen oferir material de formació en noviolència. 12 videos amb les seves corresponents unitats didàctiques, recullen els següents temes: capgirar l’opressió, autocrítica, violència justiciera com a mite, com arruïnar una lluita pacífica, criteris d’una acció noviolenta, experiències de noviolència al llarg de la història, a l’educació, a la societat i a l’espiritualitat, i superació de la por.
La finalitat de la proposta és treballar pedagògicament la noviolència davant les situacions de conflicte a través de dinàmiques de grup que es poden aplicar en centres educatius però també en entorns no formals. El material vol oferir eines de reflexió i propostes didàctiques amb la versatilitat de poder ser adaptades a edats o identitats culturals diferents.
A hores d’ara trobareu ja les tres primeres unitats
https://muevelanoviolencia.net
Una proposta pràctica que sentim ben necessària per crear ciutadania activa i compromesa en la lluita pels drets i deures, des de l’acció noviolenta.
Josep Mª Puig Rovira y Pedro Mª Uruñuela Nájera – En este escrito partimos del supuesto que la educación para la convivencia y la educación en valores son casi sinónimas. De modo que podremos intentar dar respuesta a las dos preguntas fundamentales que vamos a proponer a continuación con la ayuda de la tradición propia de la educación para la convivencia y de la tradición de la educación en valores. Dos puntos de vista que convergen en un mismo tipo de retos y en un modo de enfrentarse a ellos muy parecido. Pero vayamos a las preguntas que deseamos plantearnos: la primera, qué valores debemos activar cuando queremos educar para la convivencia y, la segunda, cómo deben actuar los equipos docentes para trabajar con su alumnado tales valores en el día a día de los centros. Para responderlas, además de lo que nos aportan ambas tradiciones, contamos con otra ayuda inestimable, nos referimos a lo que nos ofrece el núcleo de este número de la revista Convives: un conjunto variado de experiencias de trabajo para la convivencia que han funcionado bien. Lo que de ellas puede aprenderse es mucho y, en parte, intentaremos que se vea reflejado en las siguientes páginas.
Josep M. Puig Rovira – Crec que finalment he après a llegir un cela. Anem a pams. Un cela és un llibre escrit per Jaume Cela amb aquest estil tant personal fet d’experiència, genialitat, humanitat, tendresa, humor i encara altres virtuts que li són ben pròpies. Això és el que diu l’Antoni Poch en un pròleg, que de cap manera us podeu perdre; és una delícia. I posat a recomanar perles que envolten el gruix del llibre, tampoc podeu passar per alt l’epíleg d’en Juli Palou, una mirada a com ha viscut el seu amic Jaume la feina de mestre. Doncs bé, ja sabem què és un cela i també sabem que el llibre comença i acaba amb dues peces remarcables, a més d’uns apunts per a una autobiografia i una impressionant llista de publicacions de l’autor. Ara parlem de les vuitanta-quatre pàgines centrals.
Antonio Lobato Cantos – Los cambios que vienen produciéndose, tanto a nivel político como social, han llevado a la ciudadanía a un nivel de crispación que vemos reflejado en los medios, en la prensa y sobre todo, en las redes sociales que llevamos en el bolsillo.
Mar Esteve Ràfols – En aquest llibre no trobareu un plantejament prescriptiu de què és i com s’ha de dur a la pràctica el treball per projectes; de fet, ni tan sols se’n fa una definició acotada. S’hi tracta el treball per projectes més com una perspectiva que com una tècnica o mètode tancats i s’intenta aprofundir-hi reflexionant-ne la pràctica i la teoria, però sempre des del lloc d’una experiència educativa real i concreta. Per això, si algú vol documentar-se sobre el treball per projectes, no en tindrà prou amb aquest llibre, però les pàgines que segueixen podran servir per animar-lo a començar, per aprofundir en l’itinerari si ja hi és o per enriquir-lo i posar-lo en diàleg per construir saber pedagògic personal i comunitari.
El libro consta de cinco capítulos más un epílogo y anexos. En el primer capítulo se hacen algunas precisiones, necesariamente previas, para evitar malentendidos: en qué se habla de lo reaccionario, los diversos tipos de posiciones reaccionarias que se están dando en educación, qué estrategias discursivas utilizan y contra quienes las dirigen. El segundo capítulo se refiere a uno de los temas estrella de estas pedagogías reaccionarias: la nostalgia de aquellos tiempos en los que, según dicen, la autoridad de los educadores y la disciplina reinaban en los centros educativos. En el tercero se tratan cuestiones más específicamente didácticas sobre los contenidos de la enseñanza y su transmisión y evaluación. El cuarto reflexiona sobre otra de las obsesiones reaccionarias: la de excluir, dividir, segregar… sea por sexos, por capacidades o por lo que sea. En el siguiente y último capítulo largo se habla de adoctrinamientos varios: unos reales y otros figurados. El epílogo está para reconocer que, aunque el libro es una crítica a la pedagogía reaccionaria, en las pedagogías progresistas tampoco es oro todo lo que reluce. Incluimos también unos anexos con un par de artículos ya publicados que abundan en cuestiones tratadas en los capítulos anteriores, pero que ubicarlos allí romperían el ritmo de la lectura.