Aventures d’aprenentatge

Mar Esteve Ràfols – En aquest llibre no trobareu un plantejament prescriptiu de què és i com s’ha de dur a la pràctica el treball per projectes; de fet, ni tan sols se’n fa una definició acotada. S’hi tracta el treball per projectes més com una perspectiva que com una tècnica o mètode tancats i s’intenta aprofundir-hi reflexionant-ne la pràctica i la teoria, però sempre des del lloc d’una experiència educativa real i concreta. Per això, si algú vol documentar-se sobre el treball per projectes, no en tindrà prou amb aquest llibre, però les pàgines que segueixen podran servir per animar-lo a començar, per aprofundir en l’itinerari si ja hi és o per enriquir-lo i posar-lo en diàleg per construir saber pedagògic personal i comunitari.

L’experiència a la qual remet és la de l’escola Epiqueia, una escola petita i rural de l’Alt Penedès que ja fa uns anys que treballa en una pràctica pedagògica renovadora i reflexiva. El que aquí s’explica, però, no és ni la globalitat ni el més essencial d’aquest projecte d’escola; n’és, només, un aspecte rellevant. Malgrat que la situació des de la qual es parla és singular, l’experiència es pot compartir. Per això espero que es doni aquella paradoxa que fa que les coses més singulars, locals i reals siguin les més extrapolables. Perquè ja sabem d’antuvi que no es poden ni s’han de fer iguals, però poden inspirar, fer pensar i, molt important també, encoratjar i fer companyia —perquè la lectura crea complicitats. Crec que moltes de les coses que s’expliquen en aquest llibre i que s’han viscut i pensat en un petit poble rural poden ser inspiradores, per exemple, per a una escola de barri d’una ciutat. Crec que és així, i espero que sigui així. Jo he tingut aquesta vivència: sentir-me interpel·lada i inspirada pedagògicament per experiències i testimoniatges diferents o llunyans —en el temps, en l’espai, en el context… De fet, els llibres de temes metodològic didàctics generals i genèrics que no remeten a cap experiència o experiències concretes tenen el perill de ser aplicables. I, aleshores, els mestres i les mestres som copiadors i executors d’unes premisses, directrius o orientacions. I en educació no es tracta d’això.

Anuncis

Políticas educativas y convivencia

Eloísa Teijeira y Pedro Ma Uruñuela – El posicionamiento político, ideológico y ético que supone asumir la convivencia en positivo como marco desde el que pensar y actuar en la escuela en relación con la construcción de la convivencia es, una vez más, lo que nos une en la presentación de reflexiones y propuestas de prácticas que puedan servir de inspiración, pero también de muestra para la reflexión crítica como personas educadoras.

La elección del tema del presente monográfico resulta del análisis de los temas abordados en los 23 números anteriores. En otros momentos y lugares se han analizado iniciativas surgidas de la propia comunidad educativa, del profesorado o alumnado, de las propias familias. Se han mostrado sus fortalezas y debilidades, sus esfuerzos y logros, también sus carencias y dificultades. Sin embargo, faltaba un análisis riguroso del papel jugado por las propias Administraciones Educativas, de su capacidad para orientar en una u otra dirección.

La difusió de l’ApS a Catalunya

RIDAS, Revista Iberoamericana de Aprendizaje Servicio, acaba de publicar un monogràfic, coordinat per la Dra. Xus Martín, que analitza el procés de difusió de l’aprenentatge servei a Catalunya. L’arrelament d’aquesta metodologia és un bon exemple de col·laboració entre els centres educatius, les entitats socials i les administracions. Podeu llegir l’editorial de la coordinadora i accedir a tots els articles:   http://revistes.ub.edu/index.php/RIDAS/index

Editorial per Xus Martín

El aprendizaje-servicio se ha ido haciendo un lugar, de manera decidida y progresiva, en los centros educativos, en las entidades sociales, en el ámbito municipal y en las políticas públicas de Cataluña. Hace catorce años este concepto, que actualmente forma parte de nuestro vocabulario habitual, era poco usado pese a existir experiencias que apuntaban directamente a lo que hoy en día conocemos como aprendizaje-servicio. Han sido catorce años intensos en los que muchísimas personas y colectivos desde espacios diversos, pero también desde posicionamientos ideológicos no siempre coincidentes, han contribuido a difundir, generalizar e institucionalizar el aprendizaje-servicio en nuestro país.

Desde el Grupo de Investigación en Educación Moral –GREM– hemos tenido la suerte de formar parte activa de este proceso y hemos observado con satisfacción como el aprendizaje-servicio se multiplicaba y se adaptaba a la singularidad de cada centro y de cada municipio. Gratamente sorprendidos por todo lo que hemos avanzado colectivamente, hemos querido hacer un alto en el camino con el objetivo de mirar atrás, analizar qué ha ocurrido y proyectarnos hacia el futuro. Para ello hemos contado con la colaboración de personas vinculadas a la administración pública, centros de tiempo libre, escuelas, universidades, ámbitos educativos específicos, entidades sociales y centros creados expresamente para difundir el aprendizaje servicio. Entendemos que el resultado ofrece un buen ejemplo de transferencia y de difusión del aprendizaje-servicio, pero también de pensamiento pedagógico. Tal y como se apunta en el último capítulo que cierra el monográfico, hemos tratado de explicar la manera de convertir una novedad educativa en una innovación educativa, en una propuesta en la que se implican numerosos actores educativos, sociales y políticos para mejorar la educación de un territorio.

Con el trabajo conjunto que aquí presentamos pretendemos ayudar a tomar conciencia de lo que ha ocurrido en estos catorce años, y detectar los puntos fuertes y los posibles errores inherentes a cualquier proceso. Asimismo, nos gustaría que sirviera como elemento de reflexión y de mejora. Esperamos que, a partir de su lectura, otras personas y colectivos nos ayuden a pensar nuevas maneras de seguir avanzando.

Taula de continguts

Editorial Xus Martín

Introducción ¿Cómo difundir el aprendizaje servicio?

El servicio comunitario, un proyecto de innovación pedagógica Gené Gordó

La educación se mueve en el territorio. Estrategias locales de aprendizaje-servicio Sara Maroto

Políticas educativas del Consorcio de Educación de Barcelona en relación al aprendizaje-servicio como innovación social Francesc Vila

El Centro Promotor de Aprendizaje Servicio Laura Campo, Josep Puig

L’Hospitalet de Llobregat, modelo de generalización del aprendizaje-servicio Roser Batlle

Cada curso un aprendizaje-servicio Brenda Bär, Josep M Puig

El aprendizaje-servicio como práctica inclusiva Maria López-Dóriga, Xus Martín

La incorporación del aprendizaje-servicio en la universidad: la experiencia de la Universidad de Barcelona Mireia Esparza, Victoria Morín, Laura Rubio

La consolidación del aprendizaje-servicio en Fundesplai y en la educación en el tiempo libre Carles Xifra, Susagna Escardíbul

Implementación y extensión del aprendizaje-servicio en las entidades de justicia global y cooperación internacional en la ciudad de Barcelona Maria Monzó, Judit Rifà, Laura Rubio

Consolidación del proyecto del Banco de Sangre y Tejidos como entidad educativa a través de la necesidad de la donación de sangre Mariona Graell

Difusión y arraigo del aprendizaje-servicio Josep Puig

---

 

 

 

 

La moda reaccionaria en educación

El libro consta de cinco capítulos más un epílogo y anexos. En el primer capítulo se hacen algunas precisiones, necesariamente previas, para evitar malentendidos: en qué se habla de lo reaccionario, los diversos tipos de posiciones reaccionarias que se están dando en educación, qué estrategias discursivas utilizan y contra quienes las dirigen. El segundo capítulo se refiere a uno de los temas estrella de estas pedagogías reaccionarias: la nostalgia de aquellos tiempos en los que, según dicen, la autoridad de los educadores y la disciplina reinaban en los centros educativos. En el tercero se tratan cuestiones más específicamente didácticas sobre los contenidos de la enseñanza y su transmisión y evaluación. El cuarto reflexiona sobre otra de las obsesiones reaccionarias: la de excluir, dividir, segregar… sea por sexos, por capacidades o por lo que sea. En el siguiente y último capítulo largo se habla de adoctrinamientos varios: unos reales y otros figurados. El epílogo está para reconocer que, aunque el libro es una crítica a la pedagogía reaccionaria, en las pedagogías progresistas tampoco es oro todo lo que reluce. Incluimos también unos anexos con un par de artículos ya publicados que abundan en cuestiones tratadas en los capítulos anteriores, pero que ubicarlos allí romperían el ritmo de la lectura.

La moda reaccionaria en educación forma una especie de saga con otros dos libros publicados, hace ya unos cuantos años, en la misma editorial (Laertes): Ensayos sobre la escuela (1985) y La aborrecida escuela (2002). El primero consistía en una aproximación crítica, bastante foucaultiana, a la institución escolar en general. En él también se hacía un especial hincapié en una temática que después ha dado bastante de sí: el análisis funcional y semiótico de los espacios materiales de la enseñanza. La aborrecida escuela no trataba ya de las escuelas en general, sino sólo sobre unas cuantas; unas cuantas, pero demasiadas y demasiado persistentes: las que funcionaban y siguen funcionando bajo el formato de lo que se conoce como pedagogía tradicional. Y el presente libro va, como ya está dicho, de aquellas pedagogías que incluso superan —por la derecha y mirando hacia atrás— a las tradicionales.

Texto provine de la obra La moda reaccionaria en educación de Jaume Trilla.

---

 

L’Educació és política

Carbonell, J.: L’Educació és política. Barcelona, Octaedro, 2018

 

Els esdeveniments que estem vivint posen en relleu les estretes relacions que hi ha entre política i educació. Sempre ha estat així, però hi ha moments històrics en què aquests vincles es fan més evidents i tot es viu més intensament. La política entra a l’escola i a qualsevol espai educatiu de mil maneres, perquè tots els esdeveniments n’estan impregnats, com ho estan totes les accions individuals i col·lectives. La política es fa al Parlament, a la plaça, al carrer i en qualsevol escenari comunitari on es proposen idees, es confronten opinions, es defensen drets i es prenen decisions per millorar les nostres vides individuals i col·lectives.

Ens estem referint, sobretot, a la Política, amb majúscula, la que requereix pensament crític, ètica i transparència, i la que aposta per la ciutadania democràtica i pel bé comú. O, el que és el mateix: per la llibertat sense restriccions, per la solidaritat i per la justícia social. L’educació democràtica no adoctrina, atès que no imposa una determinada manera de pensar –el què pensar–, sinó que obre camins envers el pensament i la reflexió –el com pensar–, i aquesta resulta una distinció que és fonamental.

Hi ha qui diu que comentar a les aules fets controvertits de l’actualitat en claustres dividits o poc entrenats en la cultura democràtica és complicat. Ho és, certament. Ara bé, això no vol dir que no sigui necessari –quasi diria que imprescindible–, si més no si es vol comprendre una realitat cada cop més complexa: el que passa al nostre voltant i el que succeeix arreu del món. Pot dimitir l’educació d’aquest compromís intel·lectual, ètic i social? Això sí, hi ha moltes formes de fer-ho, segons l’edat, la maduresa de les criatures i els joves, el context sociocultural i moltes altres variables. En qualsevol cas, l’educació política només es construeix a partir de la conversa i del diàleg, escoltant, mostrant fets, provocant dubtes i preguntes i acceptant la més àmplia pluralitat de veus i posicionaments. Perquè l’educació crítica, lluny de tancar portes, contínuament n’obre de noves.

El llibre, en la primera part, parla de tot això. En la segona l’atenció recau en quatre àmbits. Els dos primers són el medi ambient i la guerra, qüestions recurrents i universals, encara que els exemples facin una especial referència a l’Estat espanyol. Els dos últims aborden el referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya i els atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost, tots dos fets esdevinguts el 2017, caracteritzats per una singularitat indubtable dins l’àmbit català, encara que moltes de les coses que s’hi expliquen es poden transferir a altres contextos.

Text seleccionat del capítol de Presentació escrit pel mateix autor del llibre.

---

 

En convivencia, nos funciona

Ángels Grado y Pedro Mª Uruñuela – “Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, puede cambiar el mundo”. Esta frase de Eduardo Galeano, recogida también en una de las experiencias que hoy presentamos, resume perfectamente la situación que se vive en los centros en relación con la convivencia: puede haber problemas, puede haber olvidos…, pero sigue habiendo mucha gente ‘pequeña’ haciendo muchas cosas que, de esta forma contribuyen a cambiar el mundo.

Por tercera vez, nuestra revista del mes de septiembre se dedica a recoger estas buenas prácticas de convivencia bajo el titulo de “NOS FUNCIONA”. Se trata de un conjunto de prácticas muy diferentes entre sí, representativas de distintas realidades.

En este número entrevistamos a Mª Rosa Marchena, profesora de la Facultad de Educación de la Universidad de Las Palmas de Gran Canaria.

También se publica, al final de la revista, el “Manifiesto por una educación democrática en valores”. Teniendo en cuenta los problemas y situaciones que estamos viviendo, así como el abandono habido en esta materia por parte de los responsables educativos anteriores, hemos considerado importante contribuir a su máxima difusión a través de nuestra revista.

Esperamos, y deseamos, que este nuevo número de nuestra revista CONVIVES sirva de acicate y estímulo, en este comienzo de curso, para potenciar y buscar la mejora de las relaciones en los centros y la construcción de una buena convivencia positiva entre todos los miembros que conforman la comunidad educativa. ¡¡Merece la pena!!

Para consultar la revista: http://convivesenlaescuela.blogspot.com

---

 

El futur de l’educació digital: entre utopies i distopies

Marc Fuertes – El passat dia 17 de gener de 2018 vaig assistir a la presentació dels llibres de la col·lecció outerEDU de l’Editorial UOC, celebrada a l’Auditori de la FNAC (el Triangle) de Barcelona. La col·lecció té per objectiu “promoure una opinió fonamentada sobre educació i societat digital”. El seu nom, outerEDU, deixa clar que vol aportar visions perifèriques i fins i tot externes a l’educació per tal d’enriquir-la i promoure els canvis necessaris. D’aquí que l’acte de la presentació dugués aquest suggerent títol: “L’educació del futur a debat: distopia o utopia?”. I no va defraudar.  Va oferir un debat que navegava entre escenaris de tecnooptimisme i de tecnopessimisme educatius.

 La presentació va ser moderada per la periodista Núria Riquelme i dirigida per Xavier Mas, el coordinador de la col·leció. L’acte comptava amb la presència de Raúl Santiago, co-autor dels llibres “Learning Analytics” i “Flipped Classroom” i Guillem Garcia Brustenga, autor de “La Reina Roja”.  Aquest últim és un llibre d’entrevistes a experts en societat, economia i educació digital sobre el paper de l’educació a la societat líquida. Es tracta d’un llibre amè i directe que evidencia els reptes més crítics als que s’enfronta l’educació (digital). Precisament, a la presentació hi van assistir 3 dels entrevistats: Jordi Riera, Miguel de la Ossa i Baptista Borrell. Finalment, tancaven aquesta fila 0 de luxe l’Ismael Peña-Lopez, la Linda Castañeda i en Jordi Adell, experts en educació i tecnologia, sempre amb el sentit crític esmolat.

Educar-se és de valents

Xus Martín (Coord.)
Mar Espígol, Begoña Leyva, Maria López-Dóriga, Sílvia Martínez i Dolça Valero
Educar-se és de valents. Aprenentatge servei amb adolescents en risc d’exclusió social.
Barcelona, Rosa Sensat, 2018.
Premi Marta Mata de Pedagogia 2017

“Educar-se és de valents parla de nois i noies adolescents que tots coneixem. Els veiem pels carrers de les nostres ciutats amb un posat desenfadat, acompanyats de col·legues amb els que comparteixen estètica, indumentària, un argot propi, alguns trets de les seves fesomies i moltes hores de voltar sense saber ben bé on anar; aspectes que s’usen indiferentment per identificar-los i estigmatitzar-los. Malgrat la seva presència és ben visible, poques vegades els trobem en espais socials en els que sí que participen altres joves de la seva edat. No formen part dels consells de joves, ni són monitors d’esplai, ni van als agrupaments, ni estan apuntats a un gimnàs, ni a una escola de música, ni freqüenten les biblioteques municipals, ni formen part de cap associació en defensa dels drets dels animals, ni els trobem a les manifestacions, ni…. No, no participen de la majoria d’institucions socials perquè no es senten part de la societat. Tot i ser molt joves, ells i les seves famílies han viscut múltiples expulsions i han aprés ràpid que no tenen accés a bens i serveis a l’abast d’altres sectors de la població.

Però allò que tenen en comú els adolescents protagonistes d’aquest treball no queda reduït a trajectòries vitals complicades ni a la manca de relació amb les institucions socials. Són nois i noies que també comparteixen experiències singulars que els han fet créixer i de les qual es senten orgullosos. Una d’elles és finalitzar l’escolaritat després d’haver patit el fracàs escolar i l’absentisme, dificultats davant les quals no s’han rendit. Amb bones dosis de coratge i de confiança han tirat endavant i actualment finalitzen l’etapa obligatòria en centres educatius no ordinaris.

Una altra experiència que els uneix té a veure amb la seva capacitat de donar i d’implicar-se en la millora del bé comú. Amb perseverança s’han format, han adquirit coneixements i han desenvolupat destreses que els han permès donar resposta a algunes de les mancances detectades en el seu entorn. Tots i totes han dut a terme activitats d’aprenentatge servei en les quals, i gràcies al seu esforç i generositat, altres persones han pogut gaudir d’una millora. Acostumats a ser receptors d’ajudes socials, el canvi de rol –ser ells qui donen, qui aporten qui obsequien– els ha des-ubicat i posat davant de nous reptes. Mentre els adolescents ajudaven a col·lectius de la seva comunitat, al seu voltant però també en el seu interior, han passat moltes coses. Coses que volem explicar en els diferents capítols d’aquest llibre.” (Pàgines 13-14 de la Presentació de Xus Martín)

---

 

Prácticas restaurativas y convivencia

Vicenç Rul·lan y Ricard Vila – Este monográfico se presenta con la intención de abrir espacios de diálogo y de interés que faciliten la difusión de las prácticas restaurativas. Los diferentes artículos y experiencias muestran cómo las prácticas restaurativas pueden ayudar a mejorar la convivencia a partir de: la creación vínculos entre los miembros de una comunidad, la participación de toda la comunidad en el proceso de construcción de un entorno más positivo y la gestión de los conflictos a partir del diálogo y la restauración de las relaciones.

El International Institute for Restorative Practices hace una distinción entre los términos prácticas restaurativas y justicia restaurativa. Las prácticas restaurativas tienen sus raíces en la justicia restaurativa, que es una forma de ver a la justicia penal que enfatiza la reparación del daño ocasionado a la gente y el restablecimiento de las relaciones en lugar de solamente castigar a los infractores (Zehr, 1990). La justicia restaurativa es reactiva, proporciona una prevención terciaria, que se introduce después de que el problema ha ocurrido, con la intención de evitar la recurrencia.

Las prácticas restaurativas, manteniendo el espíritu de la implicación de todas las personas y de la restauración, como claves del proceso, pone el acento en el desarrollo de la comunidad, fortaleciendo sus vínculos y, cuando hay conflicto y tensión, buscando reparando el daño asumiendo responsabilidades y con ello fortaleciendo las relaciones.

Como dice Belinda Hopkins “Las relaciones son importantes para desarrollar la ciudadanía activa y el espíritu de comunidad. Los jóvenes van a la escuela sobre todo para estar con sus amigos y aprender a ser seres sociales. Es necesario que dispongan de muchas oportunidades para aprender a estar en grupo y a interactuar de manera positiva con los demás,… las relaciones son importantes cuando las cosas van mal. Aprender a aceptar la propia responsabilidad, tener que rendir cuentas por las decisiones tomadas y aprender a resolver las cosas con aquellos con los que se comparte un problema, proporcionan a los jóvenes habilidades de un valor incalculable para su vida.”

En nuestro entorno somos muy dados a utilizar refranes para explicar situaciones y especialmente sus consecuencias, a mí me viene a la cabeza “de aquellos polvos, estos lodos”: muchas situaciones negativas son consecuencia de descuidos, errores o desórdenes previos, incluso de hechos aparentemente poco importantes. Las prácticas restaurativas tienen la finalidad de trabajar el conocimiento del otro, fortaleciendo las relaciones interpersonales, y reforzando las bases para que la convivencia mejore día a día.

Aprenentatge servei i tecnologies digitals

Imaginem un grup d’estudiants d’informàtica que dissenyen una pàgina web per una entitat sense ànim de lucre o bé suposem un membre d’una associació que envia a un grup d’estudiants per vídeo streaming informació sobre les dinàmiques de l’entitat i les necessitats que tenen . Aquests són exemples de situacions reals que combinen l’ApS i les tecnologies digitals composant una pedagogia integrativa que compromet els aprenents mitjançant la tecnologia en la indagació cívica, el servei, la reflexió i l’acció.

Els mateixos exemples serveixen també per il·lustrar l’objectiu de la guia Aprenentatge servei i tecnologies digitals, que ha escrit Anna Escofet i publica el Centre Promotor de l’ApS, és a dir, plantejar com les tecnologies digitals poden facilitar el desenvolupament de projectes d’ApS i la millora de les evidències d’aprenentatge i de servei.

Per tal d’aconseguir aquest objectiu es presenten diferents tecnologies a l’abast dels educadors en projectes d’aprenentatge servei, agrupades segons el propòsit pel qual poden ser usades: comunicació, cerca d’informació, creació de continguts, col·laboració i reflexió. I es subratlla el fet que allò més important quan ens plantegem introduir les tecnologies digitals en un projecte d’aprenentatge servei és que la tecnologia sempre s’ha de posar al servei del projecte educatiu, donant resposta als objectius i a les necessitats dels usuaris -tant els estudiants com els destinataris del servei

La guia exemplifica alguns projectes d’aprenentatge servei que introdueixen les tecnologies digitals en algun moment del procés, normalment en el servei.

Finalment, es planteja que un dels reptes més importants és pensar com la tecnologia pot promoure la conciència i el sentiment de comunitat. En aquest sentit, unir els projectes d’aprenentatge servei i les tecnologies digitals facilita també que els joves i els nens experimentin de forma real allò que és la solidaritat, la responsabilitat i el servei als altres, així com la satisfacció pels objectius aconseguits. Aconseguir, en definitiva, el desenvolupament d’una ciutadania responsable i conscient.

Per descarregar la guia:

http://www.aprenentatgeservei.org/intra/aps/documents/aps_tecnologies_digitals_web.pdf

---