Llibres

Ser etíop fora d’Etiòpia

Josep M. Puig Rovira – Fusta d’eucaliptus cremada (Editorial Navona, 2022) és el testimoni d’Ennatu Domingo, que, a propòsit de la seva peripècia vital, es planteja qüestions com ara la importància dels orígens i la confusió que provoca el desarrelament, el valor del record i de la memòria, la vida de la seva mare i de totes les dones camperoles d’Etiòpia, les mil formes del racisme i la dificultat d’obtenir reconeixement, el deure i el gust per recuperar la llengua i la cultura originaria, la xacra de la guerra i la pobresa, i el paper de la política per assolir un desenvolupament que hauria d’assegurar educació, aigua potable, serveis sanitaris i electricitat, conquestes per a tothom, però que alliberarien a les dones de les tasques diàries per assegurar la supervivència i les permetria estudiar. Aquests temes i encara d’altres enriqueixen la qüestió central del llibre: la identitat i, pel damunt de tot, la construcció d’una identitat doble basada en la recuperació de les seves arrels etíops.

Aquestes qüestions es plantegen a propòsit de la vida de l’autora, una nena que amb set anys deixa l’Etiòpia rural i és adoptada per una parella de catalans, fa l’escolarització al barri de Gràcia de Barcelona, estudia ciències polítiques i desprès un màster sobre Conflicte Internacional i Seguretat en les seus de Canterbury i Brussel·les de la Universitat de Kent. Quant estava treballant a Kenya per al Departament d’Afers Exteriors del Parlament Europeu, la pandèmia va fer que hagués de tornar inesperadament a casa dels pares. Actualment fa recerca a l’European Center for Development Policiy a Maastricht. Una vida nòmada, part de la qual ha deixat escrita i reflexionada en una obra magnífica, que ajudarà als lectors a entendre el nostre món amb una mirada més oberta.

Es tracta d’un llibre amb diferents capes de lectura, escrites de manera no lineal, però que es segueix a la perfecció i que, pas a pas, mostra, tan alguns aspectes del trajecte vital de l’autora, com el treball de reflexió i construcció personal que s’ha imposat. En certa forma descriu un triple procés de formació: primer a l’Etiòpia natal, desprès a Barcelona i, finalment, allunyada dels dos àmbits de socialització primària, buscant un punt de vista per fer-se una volguda identitat complexa. Tres intensos processos educatius en una sola biografia.

(més…)

Experiències docents d’ApS a la UAB

En aquest nou número de l’EINES es presenten un conjunt d’experiències d’aprenentatge servei (ApS) que s’han portat a terme a la UAB en els darrers anys. Totes elles son propostes docents innovadores, socialment compromeses, on l’alumnat té l’oportunitat de desenvolupar els coneixements en un context determinat i de ma- nera crítica. Concretament en aquesta proposta educativa l’alumnat participa en un projecte orientat a resoldre una necessitat real en una comunitat per tal de millorar la qualitat de vida i ambiental d’aquella comunitat.

El primer capítol defineix què és l’aprenentatge servei, quins són els beneficis per a implementar aquesta proposta educativa a la universitat i explica el procés de la seva implementació i institucionalització d’aquesta a la UAB. El segon capítol se centra en el paper del Grup d’Innovació ApS de la UAB i en el paper que ha jugat en la reflexió, la promoció, l’acompanyament en la implementació de noves experiènci- es d’ApS i l’avaluació.

La resta de capítols exposen experiències d’ApS impulsades des de diverses fa- cultats, com son les de Biociències, Educació i Veterinària, detallant amb molta clare- dat les fases de les propostes, les accions dutes a terme i la valoració que fa l’alumnat de la seva experiència en el projecte.

(més…)

Cuéntanos tu proyecto

Rafa Mendía – La editorial edebé en colaboración con REDAPS acaba de publicar la guía práctica Cuéntanos tu proyecto, elaborada por cuatro especialistas de la Red: Roser Batlle, Josemari Aymerich, Javier Torregrosa y Rafa Mendia.

Es una guía eminentemente práctica y recoge orientaciones y recomendaciones reunidas por el equipo redactor partiendo de la convicción de que muchos proyectos estupendos no se han llegado a conocer porque no han dejado ningún rastro escrito.

En sus primeras páginas se explica las razones que nos tienen que llevar a los equipos educativos a escribir los proyectos de ApS que se realizan en el centro. Una de estas razones es que cuando escribimos un proyecto ayudamos a consolidarlo dentro del centro o entidad y que el esfuerzo de sistematización es muy productivo, porque nos obliga a analizarlo de nuevo. Y otra razón muy poderosa sería querer compartir el proyecto y difundirlo para que otros centros educativos y entidades sociales puedan disfrutarlo.

No se trata de hacer un libro, o un super texto, sino que se trata de redactar un texto ligero y, al mismo tiempo, completo. Para ello se propone siempre partir de un guion, decidir la extensión y la distribución del texto, escoger un buen título y, por supuesto, poner una bonita portada.

(més…)

Suport Mutu

Josep M. Puig Rovira – Dean Spade és autor del llibre Suport mutu. Construir la solidaritat en temps de crisi (en català a Tigre de paper, 2022, i en castellà a Traficantes de sueños, 2022). Una obra escrita a partir de la seva experiència com activista social a favor de diferents causes i també com advocat i professor de Dret a la Universitat de Seattle. Ens presenta el suport mutu com una acció de cura dels altres alhora que es treballa per canviar el món. Unir cura i transformació és una de les seves tesis: no és possible l’activisme cívic efectiu sense construir relacions de convivència en l’àmbit pròxim i també podem dir que un bon mètode per fer relacions càlides és implicar-se col·lectivament en la recerca del bé comú.

El llibre parteix d’una constatació alarmant que potser pot resumir-se en dues idees. La primera és que el sistema en el que vivim està abocat al col·lapse. Una situació de crisi generalitzada que s’expressa en l’actual desgavell ecològic, en les desigualtats i les seves conseqüències, en la degradació de la democràcia i la incapacitat política per fer front a les dificultats, en les discriminacions de diferent mena i la violència quotidiana, per citar alguns dels exemples que va esmentant. I la segona idea es que aquestes dificultats ens agafen amb unes societats més atomitzades que mai i més abocades a la competició i la recerca de l’interès individual. Davant d’aquest diagnòstic, l’autor proposa el suport mutu com a camí per impulsar una transformació de les formes de vida imperants.

El suport mutu, un concepte ben proper a d’altres com cooperació o acció comú, s’activa per satisfer necessitats de supervivència i ho fa tot mobilitzant persones, expandint la solidaritat i construint moviment per tal de resoldre problemes a través de l’acció col·lectiva, sense esperar salvadors de cap mena. El suport mutu ajuda a sobreviure davant desastres i situacions injustes, alhora que mobilitza i polititza més i més persones, tot bastint nous sistemes i maneres d’estar junts. La idea de suport mutu l’aplica a infinitat d’àmbits d’activisme cívic i polític, un cas entre nosaltres ben conegut és la PAH (Plataforma d’Afectats per les Hipoteques). També destina moltes pàgines a diferenciar-ho d’altres accions lligades a la filantropia, la caritat o la privatització dels serveis, que no fan més que diluir l’eficàcia de l’acció comú.

La segona part de l’obra és com una mena de manual del suport mutu, unes pàgines destinades a explicar con conduir-lo amb més possibilitats d’èxit. Al meu parer destaquen especialment els apartats destinats a la presa conjunta de decisions i a les maneres d’afavorir la realització satisfactòria dels treballs que en cada cas suposen els projectes col·lectius. Sobre aquests dos aspectes i encara sobre d’altres, el llibre aporta un munt d’idees per fer que l’acció cívica sigui formativa, satisfactòria i transformadora.

Tosquelles i la pedagogia institucional

Josep M. Puig Rovira – Francesc Tosquelles va ser el creador de la psicoteràpia institucional –i inspirador de la pedagogia institucional–a partir de la seva experiència a Saint-Alban (França), on va treballar després de marxar exiliat en acabar la Guerra Civil. Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia, 2021) és un magnífic llibre de Joana Masó que situa la trajectòria i les aportacions de Tosquelles en el seu context històric, social i cultural. I ara el CCCB ofereix una exposició –Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat– que val la pena visitar.

Francesc Tosquelles neix a Reus l’any 1912. Es forma com a metge i s’especialitza en psiquiatria, rep una significativa influència d’Emili Mira, de la lectura de la tesi de Jaques Lacan i de l’obra sobre teràpia ocupacional d’Hermann Simon. S’implica políticament en el POUM, Partit Obrer d’Unificació Marxista, allunyat del comunisme oficial. Durant un breu període, que acabà l’any 1936, treballa a l’Institut Pere Mata. A l’inici de la Guerra, el mobilitzen i l’envien primer al front d’Aragó i després és anomenat cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’Exèrcit d’Extremadura i director de la clínica d’Almodóvar del Campo, on comença a desenvolupar propostes terapèutiques que més endavant aprofitarà. Amb el triomf de les tropes franquistes, passa a França pels Pirineus, està uns mesos al camp de Setfons i a partir del 1940 s’incorpora a l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban. Un centre situat en una regió pobra, en plena ocupació nazi i durant un període en que van morir prop de 40.000 pacients als hospitals psiquiàtrics de França, l’anomenat extermini dolç. A Saint-Alban no es va patir fam, com ara explicarem i, a més a més, es va iniciar una revolució del treball terapèutic en els hospitals psiquiàtrics. També va ser refugi de jueus i resistents, com per exemple Paul Eluard; lloc d’interès per a artistes, com Tristan Tzara i Jean Dubuffet, aquest darrer va fer una estada rellevant per la conceptualització de l’art brut; o també espai de formació, com en el cas de Jean Oury, psiquiatra que dirigirà posteriorment La Borde i que tanta influència va tenir en el món de l’educació. Saint-Alban esdevé el laboratori on es desenvolupa un conjunt d’experiències que després es coneixeran com a psicoteràpia institucional. A finals dels seixanta, Tosquelles s’incorpora parcialment a l’Institut Pere Mata i participa en la seva renovació. Mort a França l’any 1994.

(més…)

Sense sucre

Josep M. Puig – Començar el comentari d’un llibre valorant positivament el títol i el subtítol pot quedar una mica superficial, però crec que en aquest cas està del tot justificat. El subtítol diu exactament de què va el llibre: la vivència d’una dona occidental que es submergeix en la cultura del Marroc. D’això va el llibre. I el títol, Sense sucre, ens parla d’un detall, potser menor, en el que la noia occidental no pot acceptar ni transigir amb un hàbit de la cultura marroquina: prendre el te molt carregat de sucre. Ella no hi vol gens de sucre, i sorprèn i es fa mirar. Però potser sense sucre podria referir-se també a la mirada amb què ens presenta la vida al Marroc i la vida de la seva família, està casada amb un marroquí. Una mirada plena d’afecte i amor, de comprensió i reconeixement, de voluntat d’entrar i de gaudir, però no és una mirada ensucrada a la realitat de cada dia del Marroc. Títol a banda, és un llibre que us atraparà.

Un llibre que almenys admet un triple nivell de lectura. En primer lloc, com ja s’ha dit, es una aproximació a la cultura marroquina explicada a través del dia a dia d’una família, de la família marroquina de la protagonista. Una descripció, amb infinitat de detalls i anècdotes, de festes, àpats, anada al hamman, visites al mercat i al fotògraf, de fer el ramadà i de rituals lligats a la mort i de molts altres aspectes que us donaran una idea ben completa de la vida al Marroc. Amb un estil descriptiu i amb tocs suaus d’humor i de crítica.

(més…)

L’àlbum de la Ruth

L’àlbum de la Ruth. Ruth von Wild i l’ajuda suïssa als infants de la guerra

Autora: Maria Ojuel Solsona

Publicacions de la Generalitat de Catalunya, 2021

Maria Ojuel – Aquesta publicació recull els fruits d’una recerca que vaig iniciar anys enrere i que va eclosionar en una exposició, “L’àlbum de la Ruth”, inaugurada el novembre del 2020 a la seu del Memorial Democràtic de Catalunya i clausurada l’octubre del 2021. El propòsit de l’exposició, que té com a fil conductor l’àlbum de fotos de l’activista suïssa Ruth von Wild (1912-1983), ha estat explicar un episodi de l’acció humanitària durant la guerra d’Espanya, centrat en la infància evacuada i refugiada, un capítol de la guerra i de l’exili que encara no ha estat prou estudiat, tenint en compte el seu abast. Tot i tractar-se d’un cas concret, protagonitzat per la plataforma d’ONGs coneguda com a “Ajuda Suïssa”, aquest episodi proporciona dades transferibles a altres situacions semblants. També aporta informació i imatges -bona part de les quals són inèdites- sobre la població refugiada, els reptes als quals es van haver d’enfrontar els activistes humanitaris, com van col·laborar amb els organismes públics i entitats locals, i fins a quin punt el context de la guerra espanyola els va servir d’aprenentatge per a estratègies d’ajuda humanitària emprades durant la guerra europea que estava a punt d’esclatar, atès que molts dels activistes -com la Ruth von Wild- van continuar amb la seva tasca els anys següents en territori francès.

El cas de Ruth von Wild té un interès particular per a nosaltres, ja que va néixer i viure a Barcelona, en el si d’una família suïssa emigrada (el pare era enginyer en una companyia elèctrica amb capital suís), i coneixia perfectament la realitat del país. La Ruth va documentar per escrit i amb fotografies la seva acció, com a voluntària del Servei Civil Internacional (SCI), entitat pacifista que liderava l’Ajuda Suïssa. La documentació formava part de la tasca dels i de les activistes, que havien de retre compte de les accions i alhora els permetia difondre la realitat de les víctimes de la guerra a Europa i, en particular, a Suïssa, país neutral, i recaptar-hi fons. El seu punt de vista té punts en comú amb el dels fotoperiodistes, però també té divergències. La Ruth no té voluntat de captar instantànies dramàtiques o icòniques, sinó de deixar constància, des de dins, de la vida quotidiana i de les cures i ens proporciona una imatge d’esperança enmig de la cruesa de la guerra. El catàleg s’ha editat simulant la forma d’un àlbum de fotos.

(més…)

bell hooks: Enseñar a transgredir

Josep Puig Rovira – bell hooks, escrit així, en minúscules per mostrar distanciament de les exigències academicistes, és el pseudònim de Gloria Jean Watkins, una reconeguda activista, escriptora i professora nascuda en el sud dels Estats Units, en una ciutat on imperava la segregació i en una família treballadora. Els seus temes de recerca teòrica i d’activisme cívic són el racisme, el feminisme i les classes socials. Temes que són també l’eix de la seva feina com a professora, en especial en cursos sobre pensament feminista, literatura afroamericana y crítica cultural. Ha publicat més de trenta llibres, alguns dels quals han sigut traduïts. I en algun cas, com el que ens ocupa, es tracta de llibres de reflexió educativa. Com veieu, un panorama ampli que, malgrat tot el que hem dit, no acaba de fer justícia a la seva rica producció y compromís cívic.

En aquest sentit, no entendríem a bell hooks, ni podríem donar notícia d’aquest llibre, si no ens referim a la segona línia de força de la seva feina: l’educació i més concretament l’educació crítica, apresa en part gràcies a la seva pròpia experiència personal i en part per la influència rebuda de Paulo Freire. De fet, el subtítol adopta el títol d’una de les obres cabdals de Freire: La educación como pràctica de libertad. Una educació que vol allunyar-se de l’academicisme en la manera de donar classe, en els continguts treballats i, pel damunt de tot, en la voluntat de crear consciència crítica en l’alumnat i refer la seva identitat. Una educació per alliberar i trencar amb molts prejudicis. Estem, per tant, davant d’una obra que alhora és un bon exemple de pedagogia crítica i de pedagogia del reconeixement.

En l’obra trobareu moltes i variades reflexions al voltant dels seus temes habituals, però voldria destacar la manera com fa seu i aplica el pensament de Freire a les seves classes i també la manera com es comporta en tant que professora i investigadora. Pel que fa a la primera qüestió, converteix les paraules generadores de Freire –els temes rellevants pels camperols– en temes sensibles lligats en la vida dels estudiants en tant que persones travessades per la raça, el gènere i les classes socials. Per tant, transforma l’experiència vital de l’alumnat en contingut de les sessions d’aula. Una experiència sovint tractada a partir d’obres narratives que serveixen de mirall i d’analitzador de la vida dels nois i noies amb què comparteix aula. Experiència i literatura són el material sobre què treballa la paraula. El diàleg i la conversa permeten descobrir horitzons sovint amagats, que a poc a poc il·luminen i transformen la pròpia consciència i identitat. Com hem dit, una educació crítica a través del reconeixement de com la raça, el gènere i la classe social conformen la manera de pensar i de fer. Però, pel damunt de tot, una educació crítica perquè busca transformar aquesta manera de pensar i de fer.

Pel que fa a la manera com es comporta en tant que professora i investigadora, tema al qual dedica moltes pàgines, val la pena ressaltar el convenciment que no es pot fer una educació alliberadora sense implicar-se des de la pròpia experiència, posant-se en joc i entrant a la classe amb tot el cos i amb tot el que això significa d’història viscuda i d’hàbits adquirits. Les classes no es poden fer únicament amb el cap i els coneixements acadèmics; les classes s’han de fer activant tota l’experiència dels seus participants. I, per una altra part, no oblidar que cal anar a classe disposada a escoltar i aprendre de l’alumnat i disposada a defensar els propis compromisos. Educar no és tasca d’algoritmes, sinó d’essers humans totals. Finalment, bell hooks està convençuda que no es pot fer una educació crítica sense recerca i sense reflexió teòrica, dues tasques que mai no va abandonar.

Enseñar a transgredir és una obra que va aparèixer l’any 1994 en anglès i que ara publica Capitán Swing. Malgrat el temps, resulta molt enriquidora i va adquirint un aire d’obra clàssica.

Amor por los de abajo

Francisco Fernández Buey reflexionó de forma abierta y nada dogmática sobre el papel de la religión en la construcción de una alternativa emancipadora junto a otras tradiciones como el comunismo. Su mirada conserva plena vigencia. El libro que ha preparado Rafael Díaz-Salazar (Fernández Buey, F.: Sobre izquierda alternativa y cristianismo emancipador. Trotta, 2021) recoge buena parte de sus escritos sobre estos temas.

Josep M. Puig Rovira – La primera intención de este libro es ofrecer parte del pensamiento de Fernández Buey a quienes, por razón de edad o por otras circunstancias, no lo conocieron. El motivo que ha alentado la obra es presentar y volver a publicar sus escritos sobre los puntos de encuentro entre el cristianismo emancipador y la izquierda alternativa. Entre el cristianismo y el comunismo tal como él lo entendió.

Fernández Buey nació en Palencia el año 1943 y murió en Barcelona en el 2012. Alumno, compañero y amigo de Manuel Sacristán y de José María Valverde, fue catedrático en diferentes universidades, militó y abandonó el PSUC e IU, nunca dejó su activismo social y político, y tampoco su relevante papel intelectual. En resumen, un filósofo y un luchador, como figura en una placa que le recuerda en su casa natal.

En esta obra, que con acierto ha compuesto y presentado Rafael Díaz-Salazar, se reúnen buena parte de los escritos de Fernández Buey sobre la relación entre la izquierda alternativa y el cristianismo emancipador. Merece la pena leer el pensamiento de un autor comunista y ateo sobre la relevancia de la religión para los seres humanos y para la emancipación. La obra presenta escritos de muy diversa entidad y varios estudios sobre tres autores que encarnan bien un cristianismo atento a los pobres: Bartolomé de Las Casas, Simone Weil y José María Valverde.

Si nos atenemos a algunas de las ideas que encontramos en los diferentes escritos, creo que la frase con que hemos titulado esta nota de lectura recoge la última motivación de aquellos que buscan una alternativa emancipadora: el amor a los de abajo, una expresión en parte de Weil que resume la preocupación por los pobres, los explotados y los desdichados. Una idea que apunta al compromiso y al acercamiento vital a los últimos de la sociedad. Un primer punto en común.

Este ir en busca de los que sufren provoca que personas de diferentes tradiciones se encuentren y colaboren en las tareas y las luchas cotidianas. La experiencia de trabajar juntos resulta de una coincidencia en el diagnóstico de las urgencias que movilizan y comprometen, pero además la experiencia de colaborar crea lazos que luego permitirán un diálogo confiado entre personas con puntos de vista distantes. Así se lo manifestó a Jaume Botey al afirmar que “El diálogo es fundamental en el momento en que te estás encontrando cotidianamente con gente que tienen otras perspectivas y que a pesar de eso los sientes como hermanos. No se trata de buscar argumentos para saber qué tenemos que criticar o cómo tenéis que defender la religión, sino de buscar formas para trabajar juntos.” (p. 333) Lejos de electoralismos y discusiones meramente ideológicas, Fernández Buey pensaba que hay mucho a compartir en el espacio de la conciencia ética, en la implicación en proyectos de acción y en la inspiración que ofrecen algunos puntos de las respectivas culturas profundas.

En este sentido, y criticando la opinión comunista dominante, Fernández Buey propuso una rectificación sobre la naturaleza de la religión al afirmar que no es posible quedarse anclado en las críticas de Freud y Marx. La religión ha podido adormecer a los oprimidos y coartar la libertad y la felicidad de muchos seres humanos, pero de ninguna manera es su última palabra. En la religión hay también emancipación –como ha descubierto en su propia experiencia de lucha y en el estudio de figuras como Las Casas, Weil y Valverde–, hay también un saber sapiencial sobre aspectos importantes de la vida que van más allá de la ciencia sin oponerse a ella y, finalmente, la religión puede aportar la conciencia de formar parte de la misma especie, el amor al prójimo lejano, y a las generaciones pasadas y a las futuras. Una tradición ante la cual se muestra respetuoso y dispuesto a colaborar y a aprender.

Siguiendo el legado de Ernst Bloch, también parece encontrar puntos en común entre la izquierda alternativa y la religiosidad emancipadora en el cultivo de la esperanza; una esperanza sin optimismo fingido ni ilusión infundada, una esperanza derivada de la convicción que hay causas más importantes que los éxitos y los fracasos coyunturales. Hay causas con sentido y el implicarse en su defensa es más relevante que los altibajos que el día a día pueda deparar. En la esperanza sea comunista o religiosa, Fernández Buey siguiendo a Bloch detecta la abertura y la confianza en algo que está más allá de cada uno de nosotros, un fondo de religiosidad común y un nuevo tema para el acercamiento y la mutua comprensión.

Ante la crisis de civilización en la que nos encontramos, parece del todo acertado el esfuerzo de Fernández Buey por reconocer la fuerza de toda tradición emancipadora, en especial la religiosa, y el esfuerzo por contribuir mediante la acción conjunta, la reflexión y el diálogo a la construcción de una nueva cultura de transformación. Aunque en algunos aspectos el libro pueda parecer algo lejano, su fondo es de completa actualidad y probablemente imprescindible.

Fernández Buey, F.: Sobre izquierda alternativa y cristianismo emancipador. Madrid, Trotta, 2021. (Edición de Rafael Díaz-Salazar)

Pedagogía de la acción común

La obra Pedagogía de la acción común (Josep M. Puig Rovira, Graó, 2021) sostiene que el desarrollo personal y la formación ciudadana se consiguen actuando en la realidad para transformarla. La educación tiene que contribuir a cambiar las formas de vida injustas e insostenibles. La educación tiene que promover el compromiso y mirar el futuro con esperanza.

La pedagogía de la acción comúnquiere añadir una dimensión de contenido a la tradición de la educación democrática; quiere hacerlo porque la cultura del individualismo, la búsqueda insaciable de beneficio, la competitividad y el rendimiento, así como el triunfo del mercado para evaluar cualquier actividad humana, han malogrado la educación democrática.

La pedagogía de la acción comúnpone en valor múltiples experiencias e ideas que destacan la tendencia humana a la cooperación, el cuidado, el diálogo, el don y la defensa de los bienes comunes y del mundo común. Un universo de dinamismos que apuntan a una teoría educativa basada en la acción común. Una modalidad de acción que promueve la disposición a actuar juntos para enfrentarse en los problemas de la sociedad y para hacerlo en beneficio de la comunidad.

En la práctica, la acción común se concreta en la metodología del aprendizaje servicio. Una propuesta que inspira una amplia gamma de experiencias educativas en las que el aprendizaje curricular de los participantes se vincula a la realización de un servicio altruista en la comunidad pensado para producir una mejora real en su entorno. Estas experiencias adquieren todo su valor cuando la reflexión les añade una profunda dimensión personal, social y cívica.