Francisco Gris – El curs passat, al Col·legi Santa Teresa de Lisieux, vam portar a terme una iniciativa que pretén donar resposta a diferents necessitats que van aparèixer en el moment d’incorporar el servei comunitari a la programació curricular de la nostra escola en forma de projecte propi. Encara que ja portàvem uns anys realitzant diferents serveis comunitaris a tots els nivells, vam decidir dissenyar una proposta de centre totalment nova que aprofités la capacitat motivadora de la metodologia de l’aprenentatge servei per millorar el compromís del nostre alumnat amb la seva formació. En aquest sentit, vam posar l’accent en un aspecte concret del currículum: el projecte de recerca de 4t d’ESO.
Així va néixer la idea de combinar el servei comunitari i el projecte de recerca amb els següents objectius: fomentar l’interès de l’alumnat respecte a aprenentatges del currículum gràcies a la capacitat motivadora del servei comunitari; aprofitar aquesta motivació per orientar aquest cap a un tipus de recerca que, gràcies a unes pràctiques de servei, també desenvolupés intensament l’assimilació de valors fonamentals per a la nostra societat: com la capacitat crítica, la participació i la solidaritat; i finalment, reivindicar la necessitat de fer del servei comunitari sota la metodologia de l’ApS quelcom que va més enllà del voluntariat, ja que té també l’objectiu de produir en l’alumnat veritables aprenentatges significatius. És per això que gràcies al projecte de recerca, aconseguim posar en valor la necessitat de realitzar una veritable recerca de la realitat social que volem construir participativament i uns aprenentatges clarament recognoscibles per part de l’alumnat. (més…)
Maria López-Dóriga – La Irene agafa la crema de mans i abans de posar-la-hi a l’Antonia, que espera asseguda a la cadira de rodes, se la frega entre les mans i mirant la Mar, l’educadora, li explica: «la friego antes porque si no está muy fría». És el segon dia i ja semblen professionals. Estem parlant d’un grup de nois i noies que estudien PFI d’imatge i perruqueria, i que van a la Residència Kristel per ajudar i per aprendre, una residència que es troba al barri de la Pau, un polígon d’habitatges que ha donat cabuda a onades d’immigrants.
Sergi Moreno* – Encara recordo un dia de pati a primer de primària, jo ja havia esmorzat i estava jugant amb el meu grup d’amics i amigues. En aquella època era força agressiu, qualsevol insult, burleta o pessic m’encenia. De fet, qualsevol injustícia vers a mi m’encenia. Crec que estàvem jugant al fet i amagar. M’havia tocat varis cops ser el que parava sense que ningú m’hagués tocat realment. Jo començava a estar cabrejat, ja portàvem una bona estona i el cansament es feia present en les nostres cares suades. La Laia, una amiga del grupet, em va dir que m’havia tocat quan m’estava perseguint. Jo estava convençut que no ho havia fet i que l’havia esquivat. Tothom va sortir corrents pensant que jo era el caçador. Era la gota que va fer vessar el got. Vaig anar corrent darrera la Laia, la vaig perseguir per tot el pati, ella anava molt ràpid i jo cada cop estava més encès. En una frenada de la Laia a l’hora de girar anava tan a prop d’ella que la meva aturada no va ser prou efectiva. Per no xocar vaig avançar les mans i la meva companya va sortir empentada cap a uns barrots de la porta. Es va donar un cop al cap i es va fer un trau. 
