Xus Martín – Tenir fred és sempre una sensació incòmoda que mirem de treure’ns-la de sobre quan abans millor. De ben segur, tots recordem moments agradables en els que un te, una dutxa calenta, un bon jersei o una flassada ens ha retornat l’escalfor perduda. També a la vida hi ha circumstàncies que diem “ens deixen glaçats”: una notícia trista, una vivència personal que ens bloqueja, una ruptura que ni sabem ni podem ni volem gestionar, un fet social que ens depassa… A diferència de les primeres, aquestes fredors no les podem fer fora de manera immediata. Requereixen temps i condicions personals i ambientals que ens ajudin a recuperar-nos. Quan, pels motius que siguin, s’acumulen, correm el risc de “quedar glaçats” de manera permanent i no poder activar les eines que ens haurien d’ajudar a recuperar-nos.
El símil del fred ens permet parlar de la situació d’aïllament en la que viuen alguns nois i noies. Com a resultat de la seva pertinença a entorns empobrits queden fora dels circuits socials aptes per altres joves. Una manera de protegir-se de l’hostilitat que perceben a l’exterior és generar una cuirassa que els mantingui a recer de les agressions externes, però que alhora també redueix la comunicació amb els altres. “Quan més gruixuda és la capa de gel”, mes s’accentua la desconnexió amb l’exterior, més difícil és expressar les pors que immobilitzen i més fàcil resulta adoptar una actitud passiva envers el propi futur. (més…)
Maria López-Dóriga – La Irene agafa la crema de mans i abans de posar-la-hi a l’Antonia, que espera asseguda a la cadira de rodes, se la frega entre les mans i mirant la Mar, l’educadora, li explica: «la friego antes porque si no está muy fría». És el segon dia i ja semblen professionals. Estem parlant d’un grup de nois i noies que estudien PFI d’imatge i perruqueria, i que van a la Residència Kristel per ajudar i per aprendre, una residència que es troba al barri de la Pau, un polígon d’habitatges que ha donat cabuda a onades d’immigrants.
Sergi Moreno* – Encara recordo un dia de pati a primer de primària, jo ja havia esmorzat i estava jugant amb el meu grup d’amics i amigues. En aquella època era força agressiu, qualsevol insult, burleta o pessic m’encenia. De fet, qualsevol injustícia vers a mi m’encenia. Crec que estàvem jugant al fet i amagar. M’havia tocat varis cops ser el que parava sense que ningú m’hagués tocat realment. Jo començava a estar cabrejat, ja portàvem una bona estona i el cansament es feia present en les nostres cares suades. La Laia, una amiga del grupet, em va dir que m’havia tocat quan m’estava perseguint. Jo estava convençut que no ho havia fet i que l’havia esquivat. Tothom va sortir corrents pensant que jo era el caçador. Era la gota que va fer vessar el got. Vaig anar corrent darrera la Laia, la vaig perseguir per tot el pati, ella anava molt ràpid i jo cada cop estava més encès. En una frenada de la Laia a l’hora de girar anava tan a prop d’ella que la meva aturada no va ser prou efectiva. Per no xocar vaig avançar les mans i la meva companya va sortir empentada cap a uns barrots de la porta. Es va donar un cop al cap i es va fer un trau. 
Carme Frau – La serra de Tramuntana, és una serralada de una bellesa espectacular, l’il·lustre Joan Alcover la va anomenar “esquerpa cadena de puigs gegantins”, té una gran riquesa ecològica que ha proporcionat importants recursos naturals i facilitat el benestar de moltes generacions, a través de la història molts de pobles hi han deixat la seva petjada.
