Experiències

Valors de cuir

Processed with VSCO

Paula Escobar i Juan Pedro Fernández Són les 7 de la tarda. És dissabte. Trepitjo la pista. Respiro la mateixa olor de goma i pega que m’ha acompanyat des de la infància. Tanco els ulls. Prenc consciència del meu cos, del meu present. Escolto les meves companyes. Veus diàries i amigues. Obro els ulls i agafo la pilota. Cuir que fa anys que és part de la meva pell. Sona el xiulet. Comença la vida.

L’handbol es pot convertir en un escenari artificial on entrenar per a la vida. La pista i el vestuari són, doncs, espais on viure, aprendre, créixer i compartir i, quan en sortim, aquestes vivències i aprenentatges passen a formar part de nosaltres i ens acompanyen en el nostre camí. Així mateix, l’handbol ens ofereix la possibilitat d’assolir una sèrie de valors que dependran en gran mesura del conjunt de referents (entrenadors, delegats, juntes directives, àrbitres, aficionats, companys…) que giren al nostre voltant.

Practicar l’handbol implica donar valor a les nostres aspiracions personals i comprometre’ns amb nosaltres mateixos a esforçar-nos per assolir-les. És, per tant, un exercici de constància i sacrifici on aprenem a anteposar la consecució dels nostres objectius als obstacles del camí. Un camí en el qual anem coneixent-nos nosaltres mateixos, descobrint els nostres punts forts i dèbils i els nostres límits, donant forma a la nostra personalitat, prenent consciència de qui som i de com volem ser. Un procés on anem acceptant-nos i donant-nos valor. (més…)

Anuncis

Mestres àvies contacontes

IMG_1097

D’esquerra a dreta Mercè Mola, Anna Alabern, Maria Altirriba, Rosa Maria Pujadó i Consol Rovira

Josep M. Puig Rovira – MARC és l’acrònim d’un projecte educatiu singular: Mestres Àvies Recuperadores de Contes. Un grup de mestres, jubilades però no retirades, que dos dies a la setmana es desplacen a l’escola que els ho demana per explicar contes als nois i noies de primària, i algunes vegades també als de secundària o de les facultats d’Educació. Estan convençudes de la força educativa de la narració oral i han convertit la difusió dels contes en un projecte de voluntariat i civisme, a més de ser una manera de no quedar-se quietes.

Les àvies contacontes són un grup ben organitzat. En aquest moment està format per dotze mestres: vuit s’encarreguen de les demandes de la zona nord de Catalunya i quatre de la zona sud, així eviten llargs desplaçaments. Precisament el desplaçament és l’únic cost que tenen les escoles; l’arribada d’un equip d’àvies que fan tres o quatre sessions cada una en funció del nombre de línies del centre és una tasca que realitzen de manera gratuïta. Aquest any, entre els dos equips han fet més de cent cinquanta sortides, que sense afinar massa les xifres poden suposar unes mil tres-centes sessions de contacontes i uns trenta-dos mil nens i nenes que els han escoltat. No està gens malament. (més…)

Donar veu a la memòria

rimg_0541 2

Elisenda Cartañà – Donar veu a la memòria és un projecte d’aprenentatge servei que recupera, a través del teatre, la memòria dels nens i nenes que visqueren en primera persona els grans conflictes del segle XX. A partir de les cartes, els diaris personals o els records d’aquests infants, es creen textos teatrals que s’endinsen en situacions d’injustícia, desigualtat i crueltat com poden ser els bombardejos sobre Barcelona durant la Guerra Civil, l’exili i la repressió durant el franquisme o la vida en els guetos durant la II Guerra Mundial. Els muntatges es complementen amb músiques, dibuixos, poemes i imatges de l’època, que permeten situar l’espectador en aquell passat, a la vegada que es recorda la veracitat dels fets.

En els últims anys, l’interès per aquest projecte impulsat per l’Institut Lluís Vives de Barcelona ha portat diversos mitjans de comunicació del barri de Sants i de la ciutat de Barcelona a entrevistar els alumnes de Secundària que hi participen. D’aquesta manera, tenim enregistrades algunes de les seves reflexions, com les recollides en el vídeo que aquí enllacem: https://donarveu.wordpress.com/qui_som/

Tot sovint, quan es pregunta als alumnes què volen transmetre representant aquestes obres, responen com ho fa Karina Singh, de 1r d’ESO: «volem que la gent conegui aquells fets perquè no es tornin a repetir mai més». Quina millor manera de transmetre la por, la tristesa, la incertesa i la duresa de la vida d’aquells infants, que no podien jugar, que no sabien què els passaria l’endemà i que no entenien el que passava, que posant-se a la seva pell a través del treball actoral? Això és el que fan, cada dimecres a la tarda, els alumnes que hi participen. (més…)

Aprendre a partir d’escoltar la veu dels aprenents

equip1

Jordi Calvet – Una vuitantena de nois i noies d’entre 12 i 16 anys de quatre instituts diferents es van trobar al campus de Mundet tot el matí d’un dijous de fa unes setmanes. La jornada portava per títol «Com aprenem treballant per projectes». Què va impulsar a venir a la Universitat de Barcelona aquests adolescents i el seu professorat? Què els va fer venir des de Vilafranca del Penedès, des de Cardedeu, des de Lliçà d’Amunt o des de Sant Andreu de Palomar?

Una dotzena de professors i professores, alguns d’ells membres dels equips directius de diversos instituts, durant aquest curs, en el marc de les activitats formatives de l’ICE UB, han estat reflexionant i construint un relat comú sobre el canvi que s’està produint en aquests instituts. Per aprofundir en el mutu coneixement, per reflexionar sobre les accions i activitats que el projecte educatiu de cada centre promou, el professorat ha consensuat i compartit estratègies per renovar els seus centres i ha desenvolupat una guia referida a set dimensions: currículum, avaluació, inclusió, espai, temps, metodologies i relacions. (més…)

PROJECTE SIGUEM ECO-ÈTICS

IMG-20170120-WA0001-768x1024Aina Puig – Aquest trimestre els alumnes de 4t d’ESO del Col·legi Manyanet Blanes van realitzar el projecte Siguem ECO- ÈTICS. El projecte va sorgir amb la finalitat de fer comprendre a l’alumnat de secundària que existeix una banca alternativa.

En aquesta experiència, els alumnes de l’assignatura optativa d’Economia de 4t d’ESO, per grups cooperatius i després de fer una exhaustiva investigació, organitzaren un taller informatiu per dur a terme a la Universitat de Girona. Concretament, els participants del taller eren els estudiants del Grau en Geografia, Ordenació del Territori i Gestió del Medi Ambient.

Un cop els nostres alumnes van arribar a la Facultat de Lletres, es van barrejar amb els universitaris i van fer equips. Primer, els alumnes de 4t havien d’exposar els aprenentatges adquirits a l’assignatura d’Economia i, després, els universitaris de l’assignatura de Geografia Econòmica havien de plantejar una pregunta realitzada pel seu professor i explicar la resposta als alumnes de 4t d’ESO. Seguidament, els grups van haver de preparar un PPT de tres o quatre diapositives per exposar la resposta de la pregunta plantejada. Finalment, cada grup va tenir uns 5 minuts per exposar a la resta de companys/es el tema relacionat amb les finances a escala global. (més…)

“Volem que els alumnes siguin conscients que el feixisme no està eradicat.”

Profes Sandra i GemmaPaula Escobar / Josep M. Puig – La Sandra Avellaneda i la Gemma Marín són professores d’història i de llengua i literatura catalana, respectivament, a l’institut públic Bruguers de Gavà (Baix Llobregat). Juntes impulsen el Projecte Buchenwald, un projecte proposat per l’Amical Mauthausen, una associació orientada a defensar els drets morals i materials dels deportats del franquisme als camps de concentració nazis i a recuperar la memòria històrica sobre la Guerra Civil Espanyola i el feixisme a Europa. El projecte es realitza a segon de Batxillerat, encara que ja apareixen pinzellades que involucren els alumnes de primer, i es vehicula a través de diferents d’activitats que culminen amb un viatge al camp de concentració de Buchenwald (Alemanya).

Quins són els objectius del Projecte Buchenwald?

Gemma – L’objectiu és que els alumnes siguin conscients de la situació política i social que es viu en el present, fent memòria del passat perquè no s’oblidi. Per entendre el present necessitem anar a buscar en el passat. També volem ajudar els alumnes a tenir criteri, a desenvolupar l’esperit crític, a posar-ho tot en qüestió i a treure la seva pròpia opinió sobre els fets.

Sandra –És un projecte de sensibilització, volem que els alumnes siguin conscients que el feixisme no està ni molt menys eradicat. Busquem plantejar-nos en primera persona què té d’actual el passat i com podem actuar en el present per tal que no es torni a repetir.

Com va néixer el projecte?

Gemma – En part va néixer per casualitat. L’Amical Mauthausen organitza reunions de treball entre els diferents centres que participen en el projecte. Un professor que tornava del viatge a Buchenwald me’n va parlar. L’experiència em va entusiasmar i vaig decidir assistir a les reunions. Em vaig adonar que era un projecte molt exportable al nostre institut. Li vaig proposar a la Sandra, i ella també es va engrescar.

Sandra – És un projecte que te l’has de creure. Hi ha aspectes de la societat que no podem canviar, però el que estigui en les nostres mans, en especial des de l’educació, ho hem d’aprofitar, i això ens semblava una oportunitat brillant.

Amb quines matèries relacioneu el projecte?

Gemma – En la matèria d’ història i de català. Ens vam plantejar quines activitats que ja s’estaven fent al centre es podien adscriure en el projecte. De fet, ja en realitzàvem algunes que es podien incorporar.

La gràcia d’aquest projecte és que permet participar-hi des de qualsevol disciplina. Això no té un color, i no té el nom d’una matèria. Tots formem part de la societat, i com a parts actives d’aquesta, hauríem de ser crítics i participar-hi. Ja que estem aquí, aprofitem per mobilitzar-nos, per ajudar-nos, per compartir.

Quines activitats realitzeu?

Sandra – Al llarg del curs escolar fem el cinefòrum, on projectem pel·lícules lligades a la memòria històrica. És un espai de debat i reflexió. També treballem un diari de la guerra civil i fem la ruta de l’exili, on recorrem el trajecte de milers de refugiats. És un aprenentatge “in situ” i vivencial. D’altra banda, també representem una obra de teatre amb els alumnes de primer de batxillerat. És un treball molt transversal i en equip. A més, com a activitat extraescolar, proposem assistir a obres de teatre relacionades, directa o indirectament, amb la temàtica que estem tractant.

Gemma – També fem la lectura d’un llibre durant l’estiu previ al segon de batxillerat, de la qual els alumnes fan un article d’opinió. També treballem la biografia i la centrem en personatges de l’exili o que hagin viscut la guerra civil i/o la postguerra. Intentem fer un aprenentatge significatiu; no només pels alumnes, sinó també pels professors, que se’ns presentin preguntes que ens facin pensar i plantejar-nos les nostres actuacions.

Sandra – Exactament, aquest tipus de projectes i d’actuacions són els que realment ens motiven i ens fan seguir dintre d’aquesta professió.

Com difonen els alumnes el projecte?

Gemma – Quan l’alumnat participa en el projecte es compromet a què després del viatge hi hagi una devolució. Cada any els alumnes fan grups i expliquen l’experiència a diferents centres de Gavà, als alumnes de segon de Batxillerat que no van poder gaudir del viatge, i als de primer de batxillerat per tal d’animar-los a prendre part del projecte i del viatge el curs següent.

Sandra – També faran la trobada de joves “Alumnes contra el feixisme”, on s’intercanvien experiències; sobretot es potencia que siguin artístiques. El 27 d’abril aquesta trobada es farà a Gavà.

Quines repercussions té el projecte en l’alumnat?

Sandra –No és només un projecte de formació acadèmica, sinó de formació integral, és una experiència vital que provoca replantejaments i genera uns aprenentatges que l’alumnat aprofitarà en les accions que emprendrà en la seva vida personal futura. Esperem que siguin ciutadans actius, participatius i responsables de les seves decisions. Per arribar aquí, s’ha de fer un camí i pensem que aquest projecte ajuda a assolir aquest nivell de participació ciutadana.

Què apreneu del projecte i dels alumnes?

Gemma – Cada vegada t’emociones pels sentiments que afloren en els alumnes. Emocions que cada any són diferents. En veure com els alumnes filtren la informació que reben, tornem a vibrar com el primer any que vàrem fer l’experiència. Et fa sentir viu. Sobre els temes que treballem, només de posar-los sobre la taula i veure que hi ha diferents punts de vista i que ens qüestionem els motius que mouen les persones a actuar com ho van fer, ens fem crítics, i aprenem que no només la nostra realitat i opinió és la que és vàlida. Ens esforcem a posar-nos en el lloc de l’altre, a entendre.

Sandra – És un projecte en què s’aprèn del comportament humà. Entens com determinades circumstàncies et poden portar a actuar d’una manera o d’una altra, i això et fa pensar. Després, els alumnes, ens aporten moltíssim, en l’àmbit personal s’estableixen relacions entre persones que comparteixen uns dies molt intensos i uns moments inoblidables.


 

Projecte Buchenwald

Processed with VSCO with c1 presetPaula Escobar Muro* – El Projecte Buchenwald és un projecte d’institut que busca recuperar i defensar la memòria històrica per tal de construir un pensament obert, crític i democràtic. Aquest projecte s’impulsa durant els dos anys de batxillerat a l’Institut Bruguers de Gavà i compta amb la col·laboració de l’Amical de Mauthausen, una associació orientada a defensar els drets morals i materials dels deportats del franquisme a camps de concentració nazis i preservar la seva memòria.

El projecte es vertebra a través de la matèria d’Història de 2n de batxillerat, que recorre la història d’Espanya des de la Restauració fins a la Transició, encara que ja n’apareixen pinzellades a 1r per començar-hi a involucrar els alumnes. L’integren gran quantitat d’activitats, que varien en funció de l’any. Tot i així, el més important és el tractament que se’n fa, ja que es deixa espai constant a la reflexió, la iniciativa personal i el debat col·lectiu.

El projecte comença cada dia a l’aula, en les classes de currículum obligatori, enfocades des d’una mirada crítica que pretén mostrar la història com la base de la realitat actual. La matèria s’imparteix des de l’actualitat cap al passat, per tal d’anar trobant les causes de cada fet, debatent i lligant passat i present.

Entre les activitats hi ha anar a obres de teatre, i els alumnes de 1r de batxillerat organitzen la seva pròpia obra, que representen davant l’alumnat d’altres centres de Gavà. També s’estableix un cinefòrum i diverses conferències, com la d’en Jordi Cantavella, autor de El Brigadista, llibre llegit prèviament, o la d’en Manuel Escobar, del meu pare, que ens va explicar la seva experiència com a infant en un internat d’Auxilio Social a finals del franquisme. Les activitats, per tant, poden variar en funció de la iniciativa personal. A més a més, es fan activitats d’indagació en la vida a Gavà durant el franquisme i es participa activament en actes antifeixistes de la ciutat, com la commemoració per les víctimes de l’Holocaust.

Les principals activitats del projecte són tres: la redacció d’un diari de la Guerra Civil, la realització de la Ruta de l’Exili i l’estada al camp de concentració de Buchenwald.

El diari de la Guerra Civil consisteix en la redacció d’un diari personal d’un personatge imaginari que visqués durant aquest període. L’activitat dona llibertat de creació tant en el què com en el com. Posteriorment, es fa un acte de lectura de fragments de diaris durant el dia de Sant Jordi davant els alumnes de 1r de batxillerat.

La Ruta de l’Exili, per altra banda, és una visita guiada per l’Assumpta Montellà, autora de La Maternitat d’Elna, seguint el recorregut de la platja d’Argelers, la Maternitat d’Elna i la tomba d’Antonio Machado, a Cotlliure. A la tornada es fa un exercici de creació personal, sigui escrivint o pintant, sobre les sensacions i reflexions personals durant la ruta, i s’elabora un mural a partir dels escrits, poemes, fotografies i pintures.

El projecte culmina amb l’estada durant una setmana a l’alberg del camp de concentració de Buchenwald. Es visita Weimar i els camps de concentració de Buchenwald i Dora, i es fan diversos tallers creatius i activitats d’expressió emocional, per tal de compartir els sentiments que van aflorant durant l’estada. A més a més, s’intercanvien impressions amb alumnes alemanys sobre el paper del feixisme en els nostres respectius països.

Per acabar, els alumnes fan conferències a alumnes de 1r de batxillerat del seu centre i d’altres centres de Gavà per promoure el Projecte Buchenwald i la memòria històrica.

Jo vaig viure el projecte amb plena intensitat i implicació i penso que ha suposat un gran salt qualitatiu en qui soc. En alguns moments em vaig sentir fràgil, consternada per la barbàrie i la misèria de la realitat que estava descobrint. D’altres, empoderada, amb ganes de lluitar contra les injustícies i els abusos de poder patents a la societat actual. Però, sobretot, l’adquisició última que vaig fer és veure el valor de la vida. Em vaig sentir profundament agraïda pel que tinc, per les persones que estimo i per les grans oportunitats que se’m donen. I més enllà d’això, he estat capaç d’entendre que tots compartim sentiments, anhels i desitjos, i que tothom ha de tenir el mateix dret a la vida i a les oportunitats.

En perspectiva, m’adono dels aspectes que fan tan potent el projecte.

Per començar, la memòria històrica és essencial i necessària en l’educació de les persones. Necessitem conèixer per entendre la realitat d’avui i actuar amb criteri. És la ignorància la que porta a permetre i ser manipulables davant les injustícies. I a Espanya, hi ha un alt grau de desconeixença del nostre passat. Nosaltres vam conèixer, i gràcies a aquest coneixement, sense ser del tot conscients de què estava passant, vam sentir i vam ser moguts pel que anàvem descobrint.

Per un altre costat, aquest sentiment no plenament conscient es va explicitar gràcies a les activitats de creació, com els tallers al camp de concentració de Buchenwald, que ens obligaven a mirar-nos a nosaltres mateixos i a identificar i situar què sentíem i pensàvem.

Les concepcions de cadascú es contrastaven amb debats, que ens permetien alhora conèixer a un nivell més humà els companys i enriquir-nos de les seves opinions i punts de vista, i això ens obligava a anar més enllà dels nostres propis pensaments i a compartir. Ens vam sentir part d’un col·lectiu on tothom descobreix, als companys i a un mateix, i que s’ajuda a construir-se mútuament.

A més a més, hi havia gran espai per a la iniciativa personal, de manera que es donava la possibilitat d’implicar-se més enllà de les activitats bàsiques en el grau que es volgués, i en aquest marge vam fer grans descobriments. A mi, per exemple, que el meu pare parlés d’una època tan dura de la seva vida amb plena sinceritat davant de la classe, em va permetre veure’l i emocionar-me des d’una nova perspectiva, donant-me un espai que potser no hauria trobat fora del projecte.

I sobretot, la clau de l’èxit d’aquest projecte són les dues professores que el tiren endavant, la Sandra Avellaneda i la Gemma Marín. Perquè són persones compromeses i valentes, que no s’han resignat a impartir el currículum i ja està, sinó que han buscat anar més enllà, implicar-se i implicar-nos, i que, a batxillerat, un nivell molt limitat a la transmissió de coneixements, han volgut fer el que realment és important: educar.

L’empremta d’aquest projecte la portem tots i ens acompanya en les activitats que fem i en les decisions que prenem. Ens hem mobilitzat col·lectivament dins de l’institut contra decisions que no ens havien tingut en compte, hem donat suport a campanyes com la de «Casa nostra, casa vostra» per a l’acollida de refugiats i hem participat en reivindicacions estudiantils contra la LOMCE i el 3+2. Penso que el projecte està tan profundament lligat a la realitat i l’ésser humà, a l’educació moral, que els aprenentatges que origina tenen conseqüències necessàriament sobre la realitat, sobre les decisions i els compromisos que cadascú adquirirà, les causes que voldrà defensar i les accions que emprendrà.

* Paula Escobar Muro és alumna de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona.


 

Els meus inicis com a entrenador de futbol

episkyros1__article

Episkyros

Sebastián López López* – El procés de convertir-me en entrenador de futbol ha estat ple de dificultats i finalment d’alguns encerts. Però per arribar als encerts he passat per molts moments de desesperació, que em van fer pensar que no valia com a entrenador i que potser no seria una persona adequada per a cap altra tasca educativa, professió a la qual aspiro arribar.

Als divuit anys vaig començar a entrenar un equip tant novell com jo i aviat l’experiència es va convertir en un desastre amb majúscules, això mai ho negaré, però penso que sense els fracassos no haurien arribat els èxits. Quan vaig iniciar la feina d’entrenador no tenia cap metodologia: no sabia com ajudar els nens a aprendre les destreses del joc, no aconseguia que respectessin la meva persona, no tenia cap autoritat i els nens feien literalment el que volien, i tampoc sabia com crear un vincle entre els jugadors per formar un equip sa on tothom se sentís segur. Vaja, que estava molt verd, però tenia ganes d’aprendre, això sí.

Anem per parts. El primer problema que em vaig trobar va ser que ningú aprenia gran cosa i, és clar, la pregunta era òbvia: què havia de fer perquè els nens aprenguessin a jugar a futbol? Jo els tractava com si fossin adults, els proposava les mateixes activitats que havia fet com a jugador i no sortia d’aquest cercle repetitiu. Amb alguna ajuda em vaig adonar que calia introduir canvis. Per començar, vaig canviar el to de veu a l’hora de parlar: les explicacions havien de ser més clares i més lentes. També vaig veure que necessitaven més atenció individual i que els exercicis havien de ser més simples, centrats en aspectes aïllats i amb més repeticions; un conjunt de trossets que, units, ensenyaven la pràctica integral del futbol.

A poc a poc vaig notar que aprenien, però alguna cosa ho feia trontollar tot i, és clar, vaig topar-me de morros amb el problema de cada dia: fer que els nens em respectessin. Aquest era un neguit encara més gran que l’anterior. Al principi esperava que se n’adonarien sols i es controlarien, però no. Després em vaig consolar imaginant que els nens no han de tenir cap disciplina, i tampoc em van satisfer els resultats. El tercer intent errat va consistir a ser primer ben dolent i dur i acabar convertint-me en el seu amic, i res de res. Un bon dia em vaig il·luminar i la idea que em va venir al cap va ser introduir una mica de disciplina. No és una idea massa original, però va resultar, encara que no del tot. A partir de l’encert assolit fins aquell moment vaig afegir detalls a la meva hipòtesi inicial, que ara llisto: tractar els nens amb afecte, no aixecar la veu, i parlar-los amb veu amable i un somriure a la cara. També em preocupava per ells, pel que feien, per com els havia anat el dia i el cap de setmana, i encara alguna cosa més. De cop i volta la relació amb els nens era tan bona, tant, que jo era un més entre ells però em respectaven. No em calia ni dir res, només havia de dedicar-me a explicar coses de futbol, animar-los sempre que fallaven i felicitar-los sempre que ho feien bé. I puc dir que estic molt orgullós de la manera com ara entrenem; el problema de l’autoritat ha desaparegut del tot. Ara només tenim dues normes: la primera, ser feliços, i la segona, no fer mal a ningú.

I ja podem anar pel tercer problema: com fer equip, com crear un vincle que faci sentir tothom feliç i ben integrat. Els nens no solen tenir maldat però a vegades es creen petits grups dintre de l’equip que impedeixen que tots siguin amics, i això és molt dolent per jugar bé i per viure bé. L’altre problema és que sempre hi ha algú que destaca per sobre de la resta i a vegades això va acompanyat d’un ego desmesurat, un tema complicat en el qual al principi vaig fallar, i molt. La solució, però, va ser més fàcil del que em pensava. Per començar, tractava tots els nens igual, amb les mateixes exigències, sense fixar-me en el seu nivell com a jugadors. També els vaig fer veure que tothom té limitacions en uns aspectes i és bo en altres facetes del joc. D’aquesta manera, tothom se sentia part de l’equip, una peça important, i no hi havia lloc per a les discriminacions. Una altra mesura per aconseguir la felicitat del grup va ser demanar-los que als entrenaments vinguessin amb un somriure i deixessin les penes al carrer. També vam establir la rutina de xocar la mà abans d’entrar al camp, d’evitar enfadar-se amb els companys, de multiplicar les paraules d’ànim i, finalment, d’acabar els entrenaments fent-nos una forta abraçada. Van ser un bon equip on tothom se sentia important i estimat.

Els nens han anat pujant de categoria i, encara que no són uns cracs del futbol, tenen un plus: han rebut una educació esportiva, no s’enfaden quan perden, i saben que l’esport és fer amics i que els nens de l’equip contrari són iguals que ells i se’ls ha de respectar. Haig de reconèixer que, tot i les dificultats que he tingut, estic content i crec que m’han fet millor entrenador.

 

* Sebastián López López és alumne del grau de Pedagogia de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona.


 

Estrelles de la sort

Un conte de Nadal

dav

Irene Antúnez González* – No fa massa temps vaig viure una de les experiències més boniques que mai hauria imaginat, encara que no la desitjo a ningú. Va succeir en una planta d’oncologia infantil a Barcelona.

Al llarg de la meva estada com a acompanyant, vaig poder veure els valors més purs. Vaig sentir el valor de la família, dels amics, de l’amor; també l’odi i la frustració. Corria pels passadissos la valentia, la por, la superació, la força, la lluita i el dolor.

En aquest lloc, els nens malalts comparteixen habitació; quan algú està sol és perquè la seva vida s’apaga, i tots guarden respecte per aquella habitació i per les persones que l’ocupen.

Un dia com qualsevol altre, va acabar ben diferent de la resta. Un dels nens estava molt preocupat perquè la seva companya d’habitació patia els efectes secundaris del tractament de la quimioteràpia; es trobava malament, tenia vòmits i marejos.

Llavors, al nen se li va ocórrer una solució màgica: li va demanar a la infermera un pot de factor estimulant de progenitors hematopoètics, un medicament que ajuda el cos després de les sessions de quimioteràpia.

Dins del petit pot de cristall ara ja buit, el petit hi va ficar estrelles de colors, de les que serveixen per fer treballs manuals, el va tancar amb goma d’enganxar i el va regalar a la nena com a amulet de la sort. I tot mirant-la als ulls li va dir: «Tranquil·la, tot anirà millor».

L’endemà, la nena, que estava una mica recuperada, va ensenyar per tota la planta el seu amulet i, com passa amb els refredats de tardor, tots es van contagiar del desig que algú els regalés estrelletes de la sort.

Així va ser com tots els nens i nenes van acabar fent potets d’estrelles per als companys de planta, per a les seves mares, els pares i els germans.

Tots els visitants de la planta d’oncologia infantil s’emportaven estrelletes de la sort, però no les agafaven ni tampoc les compraven: algú te les havia de regalar.

Aquesta era l’única norma i el vertader principi actiu de les estrelles: te les havien de regalar amb afecte, només així donaven sort de veritat.

A més dels nens i nenes interns, en aquests tallers mig clandestins, sovint nocturns, les infermeres i els metges també van treballar-hi. Volien donar i rebre sort. Al final tots portaven a la seva bata les estrelletes de la sort.

Per Nadal, l’arbre es va omplir de potets amb estrelles. Així els familiars i amics que per precaució no visitaven sovint els malalts, aquells dies tenien l’ocasió d’emportar-se un record diferent d’un lloc tan singular.

Aquesta història no té final, però els potets d’estrelles de la sort continuen rodant pel món plens de màgia, amor, felicitat i humanitat.

 

* Irene Antúnez González és alumna del màster d’Educació en Valors i Ciutadania de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona.


 

La valentía de dialogar

foto-copia1

Ignacia Cabrera Reveco* – La escuela está llena de historias y quiero contar una de ellas. Ocurrió el 22 de mayo del 2016, en Chile, al iniciar la jornada escolar, a las ocho de la mañana, familias, estudiantes, docentes, administrativos y directivos nos encontramos con el colegio ocupado. La escena de una ocupación se conforma de unos pocos elementos muy significativos: sillas y bancos bloqueando las entradas, amontonados unos sobre otros, y pancartas con alguna consigna que te permite entender el por qué de la acción. Fue una expresión más del movimiento estudiantil del país, cuyas demandas centrales son el fin del lucro en educación, la gratuidad de la enseñanza superior, el fortalecimiento de la escuela pública y a la defensa del rol del Estado en educación.

En un instante es como si se dibujara una trinchera que divide aquellos que quedan afuera con dudas y aquellos que tienen respuestas, y exigen otras más, que se encuentran adentro. Sin embargo, con rapidez se organizó un puente, una mesa de negociación, un espacio improvisado donde los estudiantes expresaron sus demandas y se deliberó hasta alcanzar acuerdos. Afuera, a gritos y llenos de indignación, adultos y estudiantes mostraban sus puntos de vista sobre la legitimidad de la acción, sobre el derecho a la educación, se debatía por todas partes. Otros muy preocupados, veíamos como se estaba gestando una denuncia a los estudiantes en la fiscalía, por lo que se hacía urgente dialogar.

En la pequeña sala donde se llevó a cabo la negociación, vimos a nuestros estudiantes exigiendo respeto a los acuerdos, definiendo el derecho a la participación y a la expresión política, aclarando cómo comunicar los acuerdos si los alcanzábamos, analizando el estado del mobiliario y su responsabilidad de cuidarlo, y posicionándose sobre las manifestaciones y los paros como expresiones legítimas.

Se estaba educando en valores. Por eso decidí tomar el rol de “secretaria de actas”, para plasmar los acuerdos por escrito y respetar el espíritu de los participantes, pero sobre todo pensé que era un espacio formativo desde el que podía interpelar a mis estudiantes: “qué quieren decir con derechos”, “a qué vamos a llamar participación”, … Quería aportar lo que como pedagogos debemos promover: más y mejores instancias de aprendizaje para nuestros estudiantes.

Tras largas horas de deliberación, reuniones, asambleas, mensajes que iban y venían por las redes sociales y nuevas mesas de negociación, a las nueve de la noche el colegio fue entregado. Firmando un acuerdo que hasta hoy ha sido respetado.

Al irme a casa y despedirme de mis compañeros me bullían cuestiones de todo tipo: momentos como el que acabábamos de vivir nos ponen a prueba como comunidad, evidencian el trabajo desarrollado en favor del diálogo y la mediación, muestran que debemos escucharnos seriamente antes de llegar a la intransigencia, que la resolución de conflictos no es anteponer la posición de una de las partes o mezclar puntos de vista, que resolver conflictos es deliberar cuidando los lazos que nos hacen parte de una colectividad. También pensé en la necesidad de sistematizar la participación estudiantil, en el modo de integrar el diálogo y la mediación en el currículum, en el aprendizaje de la resolución de conflictos, en la incorporación de todos los estamentos en las decisiones sobre la escuela, y en la urgencia de dejar participar a los estudiantes en el devenir de una comunidad de aprendizaje.

Al finalizar ese día escribí a una estudiante, quería asegurarme que llegaba bien a casa y si –al igual que yo– seguía pensando sobre lo ocurrido. Al poco me respondió: “Fue un día donde la gente que quiere el bien del colegio se unió y trabajó en conjunto. Me satisface saber que existe gente que no pierde la fe y, como usted bien dice, eso es de valientes. Hoy unas pocas personas fueron valientes por un colegio completo”

 

*Ignacia Cabrera Reveco es alumna del máster de Educació en Valors i Ciutadania de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona.