Una professora que m’ha marcat

Sergi Moreno* – Encara recordo un dia de pati a primer de primària, jo ja havia esmorzat i estava jugant amb el meu grup d’amics i amigues. En aquella època era força agressiu, qualsevol insult, burleta o pessic m’encenia. De fet, qualsevol injustícia vers a mi m’encenia. Crec que estàvem jugant al fet i amagar. M’havia tocat varis cops ser el que parava sense que ningú m’hagués tocat realment. Jo començava a estar cabrejat, ja portàvem una bona estona i el cansament es feia present en les nostres cares suades. La Laia, una amiga del grupet, em va dir que m’havia tocat quan m’estava perseguint. Jo estava convençut que no ho havia fet i que l’havia esquivat. Tothom va sortir corrents pensant que jo era el caçador. Era la gota que va fer vessar el got. Vaig anar corrent darrera la Laia, la vaig perseguir per tot el pati, ella anava molt ràpid i jo cada cop estava més encès. En una frenada de la Laia a l’hora de girar anava tan a prop d’ella que la meva aturada no va ser prou efectiva. Per no xocar vaig avançar les mans i la meva companya va sortir empentada cap a uns barrots de la porta. Es va donar un cop al cap i es va fer un trau.

Anuncis

Cultura de paz y convivencia

El Consejo de Juventud de Euskadi (EGK) lleva más de 30 años trabajando en diversas áreas con el objetivo de hacer de puente entre las administraciones y la juventud vasca. Se han llevado a cabo proyectos de diversa índole que han tratado temas muy variados, y desde el área de Paz y Convivencia se pensó en recabar lo hecho para trabajar en la consecución de una paz positiva.

Este documental muestra el trabajo realizado por el área de Paz y Convivencia de EGK, en colaboración con la Secretaría General para la Paz y la Convivencia del Gobierno Vasco en la construcción activa de la paz positiva. Es el reflejo de dos años de trabajo (2014-2016) en los cuales más de 250 personas jóvenes participaron en las distintas iniciativas desarrolladas por EGK con el fin de fomentar una cultura de paz y convivencia. En el film se recogen las reflexiones, ideas y experiencias de algunas de las personas jóvenes que han formado parte de este proceso. Además, refleja cómo ha trabajado EGK estos temas a lo largo de 30 años. El respeto a la vida y a la diferencia han sido valores imprescindibles para poder construir desde la empatía soluciones compartidas.

Para visionar el documental: https://www.youtube.com/watch?time_continue=9&v=lfi1ljXp7i8

---

 

 

40 anys de l’Esclat

Xus Martín – Amb motiu del recent 40è aniversari del Centre Esclat, un grup d’alumnes de la UEC (Unitat d’Escolaritat Compartida) ha elaborat un vídeo a partir dels testimonis de companys de diferents promocions. El “perquè” van arribar a la UEC, les persones que van trobar, les experiències viscudes i l’impacte que l’Esclat ha tingut a les seves vides són alguns dels temes abordats.
En els primers minuts del video, a ritme de rap, els joves apunten amb claredat el seu missatge: “lo que mi vida yo no lo entendía/ pero soñaba con gente que me apoyaría/ a seguir pa el frente/ y nunca darme por vencido/ logre mis sueños/ en el Esclat lo he conseguido…”
Us animem a veure el video i, sobretot, a celebrar amb la comunitat educativa de l’Esclat aquests 40 anys al servei dels adolescents més vulnerables.

Per veure el vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=ptsXjxfenzs

---

 

Humanitat al Mediterrani

Èlia Soriano, Andrea Cervilla i Estel Fabra* – El passat dimecres mes d’abril estudiants de primer any d’Educació Social de la Universitat de Barcelona vam tenir el plaer de compartir unes hores amb en Pol Martínez, que ens va explicar la seva experiència com a voluntari de Proactiva Open Arms. Una ONG que va ser fundada per Óscar Camps l’any 2015, després dels tràgics esdeveniments que van viure les persones refugiades a les platges de Turquia. Open Arms es dedica al rescat de persones que es troben navegant al mig del mar mediterrani en barques precàries. Persones que han fugit dels seus països a causa de conflictes bèl·lics, persecucions o situacions de pobresa, entre altres injustícies i violacions de Drets Humans.

A les classes parlem molt de drets humans, conflictes i d’injustícies, alhora que analitzem les estructures econòmiques, geopolítiques i els conflictes bèl·lics que provoquen que les persones que fugin dels seus territoris. Però avui, la tasca del Pol, les seves experiències i la seva sensibilitat pedagògica, ens ha apropat a la dimensió humana dels Drets Humans i a la dura realitat que viuen les persones refugiades. Una realitat que afecta tantes persones en tants territoris, què ens ha fet recordar que la dignitat i els drets haurien de ser inherents a la condició humana i no un discurs demagògic i repetit.

Ciència ciutadana i aprenentatge servei

Josep M. Puig Rovira – No fa massa, la Fundació Catalana de l’Esplai va organitzar una jornada per presentar diferents projectes de ciència ciutadana i per relacionar aquestes experiències amb l’aprenentatge servei. Crec que va ser una iniciativa encertada, amb un gran futur per a totes les parts i amb possibilitats clares de sumar esforços en benefici dels joves, la ciència, l’educació i, naturalment, de l’entorn i de la comunitat. Anem, però, pas a pas. Abans de preguntar-nos per quins motius vincular ciència ciutadana i aprenentatge servei, dues paraules sobre aquestes dues tradicions de treball participatiu.

La ciència ciutadana té com a objectiu incorporar ciutadans en la realització de tasques pròpies de la recerca científica. Animats per les enormes possibilitats que ofereix aquesta iniciativa, s’estan multiplicant els projectes, i més que en sorgiran en el futur. Tres exemples quasi a l’atzar: el Projecte Orenetes vol estudiar els ocells en el medi urbà i demana col·laboració per fer un cens dels nius d’oreneta cuablanca que permeti conèixer la població d’aquestes aus, els seus requeriments ecològics, i també preveure les mesures de protecció que necessita l’espècie; el Projecte Plàstic 0 parteix de la constatació que bona part dels residus que produïm els humans son plàstics i pretén, entre d’altres iniciatives, promoure la seva localització i classificació i també la detecció de microplàstics a la sorra del mar per assolir en els dos casos un diagnòstic i buscar solucions; el Projecte Alerta Forestal està pensat per analitzar l’estat de salut dels boscos, i la seva proposta és recollir dades sobre diferents amenaces que poden patir els boscos amb la intenció de confeccionar mapes que ens donin una idea de la situació actual, del futur previsible i del que caldria fer per revertir alguns problemes.

Bibliotecas del siglo XXI

El caso de la Biblioteca del Bon Pastor

Patricia Climente Baiget* – Si buscamos el concepto de Biblioteca en internet, encontramos: “Organismo (…) que facilita el uso de los documentos que precisen los usuarios para satisfacer sus necesidades de información, investigación, educativas o de esparcimiento, contando para ello con un personal especializado”. Ciertamente no es una descripción incorrecta, de hecho es una de sus principales competencias. Sin embargo, cuando conoces la Biblioteca Bon Pastor, analizándola bien, pese a cumplir con este cometido, dicha definición poco concuerda con ella, más bien parece que carece de información, y de contenido.

Mi interés por esta institución surge gracias a las jornadas dedicadas al Día Internacional de la Ciudad Educadora (Barcelona, Noviembre 2017). En el turno de ponencias, Virgínia Cierco, directora del centro, expuso y demostró cómo a lo largo de todo estos años se ha reinventado el servicio y la valoración, que puede ofrecer inicialmente, una mera organización pública más, con dichas características y dentro de una localidad concreta. De tal manera que, en este caso, abarca otras funciones de carácter socioeducativo, y que juega un papel fundamental en el barrio, dando respuesta a las necesidades de una parte de la población de Barcelona, con situaciones socioeconómicas, culturales y educativas complejas.

Me pareció sorprendente. Y dado que en la mencionada ponencia, se despertó en mí la curiosidad de ver cómo lo llevan cabo, me dispuse a hacerle una visita y a conocerla personalmente. Allí, me recibió una directora amable, alegre, siempre con una sonrisa y transmitiéndome esa pasión por el trabajo que desarrollan y esas ganas de, permítanme la expresión, apuntarse a un bombardeo con tal de construir una ciudad mejor.

ApS a la serra de Tramuntana

Carme Frau – La serra de Tramuntana, és una serralada de una bellesa espectacular, l’il·lustre Joan Alcover la va anomenar “esquerpa cadena de puigs gegantins”, té una gran riquesa ecològica que ha proporcionat importants recursos naturals i facilitat el benestar de moltes generacions, a través de la història molts de pobles hi han deixat la seva petjada.

Actualment hi trobem un paisatge cultural, amb uns valors patrimonials i d’identitat excepcionals, que cal cuidar i conservar.

La Conselleria d’Educació de les Illes Balears i el Consell de Mallorca, mitjançant el Servei de Formació del professorat i el Consorci de la serra de Tramuntana, conscients d’aquesta necessitat, convoquen aquest programa des de fa tres anys per als centres educatius de Mallorca amb l’objectiu de que duguin a terme amb l’alumnat, projectes reals d’ aprenentatge i servei per preservar i estimar aquest espai considerat Patrimoni Mundial de la UNESCO.

El programa d’APS pretén crear complicitats, establir vincles, impulsar iniciatives creatives, per conèixer millor i cuidar aquest territori privilegiat, ple de possibilitats. Treballant a partir de la reflexió, del consens sobre les vertaderes necessitats d’aquest entorn per desenvolupar accions concretes i la resolució dels problemes més actuals i rellevants socialment.

Valors de cuir

Paula Escobar i Juan Pedro Fernández – Són les 7 de la tarda. És dissabte. Trepitjo la pista. Respiro la mateixa olor de goma i pega que m’ha acompanyat des de la infància. Tanco els ulls. Prenc consciència del meu cos, del meu present. Escolto les meves companyes. Veus diàries i amigues. Obro els ulls i agafo la pilota. Cuir que fa anys que és part de la meva pell. Sona el xiulet. Comença la vida.

L’handbol es pot convertir en un escenari artificial on entrenar per a la vida. La pista i el vestuari són, doncs, espais on viure, aprendre, créixer i compartir i, quan en sortim, aquestes vivències i aprenentatges passen a formar part de nosaltres i ens acompanyen en el nostre camí. Així mateix, l’handbol ens ofereix la possibilitat d’assolir una sèrie de valors que dependran en gran mesura del conjunt de referents (entrenadors, delegats, juntes directives, àrbitres, aficionats, companys…) que giren al nostre voltant.

Practicar l’handbol implica donar valor a les nostres aspiracions personals i comprometre’ns amb nosaltres mateixos a esforçar-nos per assolir-les. És, per tant, un exercici de constància i sacrifici on aprenem a anteposar la consecució dels nostres objectius als obstacles del camí. Un camí en el qual anem coneixent-nos nosaltres mateixos, descobrint els nostres punts forts i dèbils i els nostres límits, donant forma a la nostra personalitat, prenent consciència de qui som i de com volem ser. Un procés on anem acceptant-nos i donant-nos valor.

Mestres àvies contacontes

D’esquerra a dreta Mercè Mola, Anna Alabern, Maria Altirriba, Rosa Maria Pujadó i Consol Rovira

Josep M. Puig Rovira – MARC és l’acrònim d’un projecte educatiu singular: Mestres Àvies Recuperadores de Contes. Un grup de mestres, jubilades però no retirades, que dos dies a la setmana es desplacen a l’escola que els ho demana per explicar contes als nois i noies de primària, i algunes vegades també als de secundària o de les facultats d’Educació. Estan convençudes de la força educativa de la narració oral i han convertit la difusió dels contes en un projecte de voluntariat i civisme, a més de ser una manera de no quedar-se quietes.

Les àvies contacontes són un grup ben organitzat. En aquest moment està format per dotze mestres: vuit s’encarreguen de les demandes de la zona nord de Catalunya i quatre de la zona sud, així eviten llargs desplaçaments. Precisament el desplaçament és l’únic cost que tenen les escoles; l’arribada d’un equip d’àvies que fan tres o quatre sessions cada una en funció del nombre de línies del centre és una tasca que realitzen de manera gratuïta. Aquest any, entre els dos equips han fet més de cent cinquanta sortides, que sense afinar massa les xifres poden suposar unes mil tres-centes sessions de contacontes i uns trenta-dos mil nens i nenes que els han escoltat. No està gens malament.

Donar veu a la memòria

Elisenda Cartañà – Donar veu a la memòria és un projecte d’aprenentatge servei que recupera, a través del teatre, la memòria dels nens i nenes que visqueren en primera persona els grans conflictes del segle XX. A partir de les cartes, els diaris personals o els records d’aquests infants, es creen textos teatrals que s’endinsen en situacions d’injustícia, desigualtat i crueltat com poden ser els bombardejos sobre Barcelona durant la Guerra Civil, l’exili i la repressió durant el franquisme o la vida en els guetos durant la II Guerra Mundial. Els muntatges es complementen amb músiques, dibuixos, poemes i imatges de l’època, que permeten situar l’espectador en aquell passat, a la vegada que es recorda la veracitat dels fets.

En els últims anys, l’interès per aquest projecte impulsat per l’Institut Lluís Vives de Barcelona ha portat diversos mitjans de comunicació del barri de Sants i de la ciutat de Barcelona a entrevistar els alumnes de Secundària que hi participen. D’aquesta manera, tenim enregistrades algunes de les seves reflexions, com les recollides en el vídeo que aquí enllacem: https://donarveu.wordpress.com/qui_som/

Tot sovint, quan es pregunta als alumnes què volen transmetre representant aquestes obres, responen com ho fa Karina Singh, de 1r d’ESO: «volem que la gent conegui aquells fets perquè no es tornin a repetir mai més». Quina millor manera de transmetre la por, la tristesa, la incertesa i la duresa de la vida d’aquells infants, que no podien jugar, que no sabien què els passaria l’endemà i que no entenien el que passava, que posant-se a la seva pell a través del treball actoral? Això és el que fan, cada dimecres a la tarda, els alumnes que hi participen.