Sin categoría

Joves vulnerables

Entornos que capacitan nos acerca al trabajo educativo con adolescentes que abandonan la escuela de forma prematura. Presenta una educación pensada para movilizar capacidades y para ello propone una serie de actividades para desarrollar cada una de esas capacidades.

La educación de los adolescentes que abandonan la escuela de forma prematura suele generar opiniones diversas en las que se tiende a acentuar su incapacidad para aprender y su incompetencia social, un juicio precipitado que esconde una realidad más compleja. Desde el conocimiento cercano y el trabajo con equipos educativos que atienden a esta población, Entornos que capacitan parte del hecho que los jóvenes en riesgo de exclusión no están negados para aprender ni para vivir en comunidad y, por otra parte, valora el impacto que tienen los entornos en el desarrollo integral de las personas.

En el libro se aborda la necesidad de una educación orientada a movilizar capacidades que no se han desarrollado suficientemente en adolescentes de entornos desfavorecidos y realiza una propuesta de intervención estructurada en torno a cinco capacidades básicas. Cada capacidad se presenta a partir de aportaciones teóricas, relatos etnográficos, metodologías didácticas y propuestas de actividades.

Los recursos que se presentan han sido puestos en práctica en entidades socioeducativas que abordan, desde el respeto y la esperanza, la formación de los chicos y chicas que han fracasado en la escuela.

Martín, X. i López-Dóriga, M.

Entornos que capacitan. Intervención con adolescentes y jóvenes en riesgo de exclusión.

Madrid, Narcea, 2022.


Alliberar l’atenció

Josep M. Puig Rovira Per James Williams, alliberar l’atenció podria ser la lluita ètica i política decisiva del nostre temps. Les anomenades tecnologies de la informació i la comunicació són les infraestructures de formació del pensament i la conducta més grans, centralitzades i poderoses de la història, i funcionen captant la nostra atenció a tota hora.

Tots hem tingut l’experiència de començar buscant a la xarxa una idea o una informació que necessitem, i sovint també que no necessitem en absolut, però busquem tant sols perquè podem fer-ho, i trobem alguna cosa que ens porta a una altra i a una altra, que ja no té res a veure amb la nostra primera intenció. Si no hem caigut en cap reclam marginal, la navegació acaba aquí. Sovint, però, és fàcil clicar en alguna de les crides que envolten la pantalla, normalment anuncis o informacions relacionades. Crides que estan pensades per atreure la nostra atenció, desviar-la dels seus objectius i capturar-la tanta estona com sigui possible. Aquest procés a vegades ens passa diverses vegades en un dia i pot arribar a omplir llargues estones de treball i d’oci. Primer entrem en els nostres dispositius per navegar en alguna direcció, després perdem el nord i finalment anem a la deriva, i sempre regalem la nostra atenció.

Però això no és tot, clar, aquest no és l’únic mecanisme que segresta l’atenció. També tenim a disposició mail, Twitter, Facebook, TikTok i moltes altres eines. De fet, la majoria d’eines de les tecnologies de la informació i la comunicació el que volen és captar l’atenció, retenir-la i bombardejar la ment de milions d’éssers humans amb publicitat i amb tota classe d’idees, massa vegades molt perjudicials. Per això l’autor ens recorda que més que informar i ajudar a comunicar, es tracta d’unes tecnologies que treballen per atreure l’atenció i persuadir del que cal fer i del que cal pensar: una màquina de dirigir el pensament i la conducta.

El més greu, però, és que perdre la capacitat de auto-controlar on fixem l’atenció té conseqüències profundes en la direcció de la pròpia vida. En el llibre es desenvolupen tres nivells, cada un més perillós que l’anterior, que mostren com no aconseguir pilotar l’atenció provoca una greu disminució de la voluntat; es a dir, de la força per dirigir-se conscientment a sí mateix. Primer es danya la capacitat de fer el que volem fer. Són les pèrdues de temps habituals que ens impedeixen completar el que teníem previst. L’anar d’un lloc a l’altre atrets per la novetat, però sense dirigir-se a cap punt concret. El segon nivell ataca la capacitat de viure la vida que volem viure. Perdent el timó de l’atenció, fem coses que no volíem fer i defensem opinions que no eren ben bé les nostres. Un clar procés de desmoralització per l’oblit o substitució dels propis objectius vitals. I finalment, en tercer lloc, perdre el control de l’atenció també acaba afectat l’ús de les facultats reflexives i racionals que ens permeten definir els nostres valors, objectius vitals i tipus de persona que volem ser. Un nivell que destrueix l’autonomia, però que a més a més té efectes fatals en la vida política i el funcionament de la democràcia. En resum, pèrdua de temps, pèrdua de valors i objectius i, finalment, pèrdua de la capacitat de decidir amb autonomia els horitzons vitals. Un atac invisible i suau als pilars de tot allò que ens fa humans. El llibre no parla de les conseqüències d’aquest saqueig de l’atenció en els joves, però no és complicat imaginar-ho perquè el que explica també els afecta d’igual manera o pitjor. Un tema a pensar seriosament i a estudiar amb cura.

El llibre destina els darrers capítols a mirar de respondre a una pregunta essencial: ¿Com defensar la llibertat d’atenció? Després de donar algunes idees, ens fa una reflexió final: “Per fer qualsevol cosa que valgui la pena, primer hem de ser capaços de parar atenció a allò que la mereix. Estic convençut, ara més que mai, que serem lliures en la mesura que puguem i vulguem lluitar per la propietat de la nostra atenció”.

Williams, James

Clics contra la humanidad. Libertad y resistencia en la era de la distracción tecnológica.

Barcelona, Gatopardo Ediciones, 2021.


PERSONES RESPONSABLES, ACTIVES I COMPROMESES

Salvador Carrasco Calvo* – Sovint els membres d’entitats socials no governamentals es presenten o son vistos com a activistes. El mateix passa amb l’activisme polític i veïnal. També s’ha dit que els Casals i les Colònies fan als infants i als joves “activistes a favor d’un món millor”.  És cert, però cal una certa reflexió per a entendre bé de què parlem.

 Recordem el tipus d’activisme que ha caracteritzat sempre l’educació en el lleure, des de fa més de quaranta anys en el món de l’esplai, i el profund impacte que van deixar en moltes persones, uns aprenentatges que esdevindrien inoblidables. Van ser experiències que definiren certs estils de vida, perceptibles encara avui, molts anys més tard. Voldria abordar el tema des d’una doble vessant:  des del tipus d’acció que impulsem i l’estil de vida en i per al que eduquem.

Donem, a l’accióun important paper en la vida de les persones i en l’ educació en el lleure per què ens aferra als fets, ens fa estar atents a les coses concretes i donar primacia a l’ experiència. Eduquem per a la vida i orientem l’acció desconfiant de les abstraccions racionalistes, sempre atents a les circumstàncies i les situacions en que vivim. També sotmetem la realitat que ens envolta a l’anàlisi crítica més rigorosa de la que som capaços, a la visió més serena possible dels múltiples interessos, legítims i espuris, en joc. La nostra pretén ser una acció compartida, lúcida i oberta a la complexitat creixent de la societat en que ens movem; reflexionada en grup, de manera crítica i autocrítica; oberta a nous aprenentatges i al desaprenentatges personals, quan cal; orientada, alhora, a la intervenció col·lectiva al servei de la Comunitat.

 Res més lluny del nostre tarannà que l’ afirmació de la primacia de l’acció per l’ acció. No ens agraden els “Mesfistòfeles” de torn, ni hem jugat mai el perillós joc d’aprenents de bruixot. El nostre indubtable activisme és obert, compartit, solidari, cívic, respectuosament posat al servei l’ interès general, amatent i curós dels infants i joves amb més necessitats i menys visibles.

Parlem d’ estils de vida, d’una concepció solidària del món de la vida, des d’un consens intersubjectiu bàsic, configurat en la cooperació, en l’acció compartida i voluntària, i en la intercomunicació quotidiana. Parlem de formes de vida nascudes en uns territoris concrets o pròpies d’un grup social que comparteix una visió de la vida o té un comú horitzó de comprensió. Formes de vida encarnades, simbòlicament, al voltant dels drets fonamentals, humans i socials; amb processos d’aprenentatge que han creat un transfons humà inspirat en principis, valors i opcions profundes.  

El món de la vida és, massa sovint, colonitzat pel món del sistema, pels mercats, pel poder econòmic i l’afany de riquesa o per la política, entesa com a mera tècne, divorciada de l’ètica: l’ eticitat sacrificada en ares de la Raó d’ Estat, per a la qual no hi ha límits morals, que identifica justícia amb obediència a les lleis (allò de “ex jure justicia”): un escorxador que configura un increïble sistema de conformitats cegues i elementals.  

Ens preguntem per les estructures del món de la vida real, en les que es desenvolupa la nostra quotidianitat i ens proposem denunciar tot intent de colonitzar-lo i sotmetre’l al món del sistema dominant, amb  mecanismes, valors i principis que no compartim; lluitem sense renunciar a millorar, en la mesura del possible i tocant de peus a terra, la vida de les persones i l’ entorn en que viuen, amb una voluntat transformadora, favorable al canvi social, alliberadora de l’ individu concret, del veí i conciutadà més pròxim, de carn i ossos, amb nom i cognoms, amb el que convivim.

*Salvador Carrasco Calvo (Membre del Patronat de Fundesplai)


Vídeo de l’acte de presentació del Mapa de Valors de l’ApS

Potser no vàreu poder visualitzar en directe la presentació del Mapa de Valors de l’ApS, que el Centre Promotor d’ApS i el GREM (Grup de Recerca en Educació Moral de la Universitat de Barcelona) varen presentar recentment. Ara podeu veure i escoltar l’acte en qualsevol moment.

L’acte va ser presentat per Laura Campo (Centre Promotor d’ApS) i varen intervenir:

  • Xus Martín (Facultat d’Educació UB): Els valors en l’ApS
  • Mònica Gijón (Facultat d’Educació UB): Passos, tasques i valors en l’ApS
  • Jordi Calvet (Centre Promotor d’ApS): Usos formatius del Mapa de Valors de l’ApS

!!!! També podeu baixar-vos el pòster i la guia


Bons o dolents?

Ja coneixíem Rutger Bregman pel seu llibre Utopia per a realistes (Empúries, 2017), ara novament ens sorprèn amb un text brillant: La humanitat. Una història d’esperança (Empúries, 2021). Una obra destinada a demostrar que els éssers humans són bons i que es falsa la concepció més estesa que els considera egoistes i agressius.

Josep M. Puig Rovira – En el debat etern per dilucidar si els éssers humans són bons o dolents, la tesi de l’egoisme i l’agressivitat –la imatge negativa de la humanitat– ha sigut dominant. En aquest punt, Hobbes ha guanyat clarament a Rousseau, almenys fins ara. El pessimisme sobre la naturalesa humana és antic –potser va néixer amb la propietat privada, l’acumulació desorbitada de riquesa i la por a perdre aquets privilegis–, però en qualsevol cas ha impregnat les expectatives mútues entre les persones y els grups socials. 

Aquests prejudicis inicials van conduir a unes observacions cada vegada més esbiaixades i inclinades a veure malícia arreu. Una malícia, real o imaginada, però sempre reforçada i amplificada. En certa manera, la tesi de la maldat humana es comporta com una profecia d’immediat acompliment: la predicció provoca la seva realització. I així, un cop i una altra, fins a produir i reproduir una cultura de la prevenció i la por davant de la suposada maldat humana.

            Doncs bé, el llibre de Bregman és un intent de refutar aquestes tesis i demostrar que no són gens realistes, ni tampoc encertades. I ho fa presentant contraexemples, desmuntant fets aparentment ben establerts, criticant experiments clàssics i mostrant que la bondat és més general del que pensem i és de gran utilitat per produir benestar i felicitat. Discuteix fets i cassos a fons amb un llenguatge àgil que aconsegueix que la lectura no decaigui durant les quatre-centes pàgines de text, notes a part.

            Entre molts altres temes, hi trobareu la solidaritat no prevista dels britànics durant els bombardejos de Londres –el Blitz– en la Segona Guerra Mundial; una història com la que es narra en El Señor de les Moscas, però on els fets, en aquest cas reals, van succeir-se de manera completament diferent; també investiga les moltes anomalies que es varen produir en els cèlebres experiments de psicologia social de Zimbardo i Milgram; i des d’una visió positiva ens parla de forces com la motivació intrínseca, o de realitzacions com la peculiar presó de Halden a Noruega o els pressupostos participatius de Porto Alegre. Aquests i altres exemples mostren que si penses bé dels altres, confies en ells i els tractes amb correcció, les possibilitats que et responguin amb la mateixa moneda s’incrementen substancialment.

            Potser la controvèrsia entre la bondat i la maldat dels éssers humans no acabi de tancar-se amb aquest llibre. Potser no s’arribarà a tancar mai perquè no es tracta de determinar si és una cosa o l’altra, sinó de decidir com els éssers humans volem veure i educar els éssers humans. Si ens esforcem a veure’ls i tractar-los com a dolents, els farem dolents. Però si ens esforcem a veure’ls i tractar-los com a bons, els farem bons. Els humans fem la maldat o la bondat dels éssers humans. Com diu el mateix Bregman: “Tan bon punt ens creguem que la majoria de la gent és bona, tot canviarà. Podem canviar de dalt a baix l’organització de les escoles, les presons, l’estat de dret i a la democràcia. I la manera com vivim.” Ens avisa que aquestes idees i els seus defensors són titllats habitualment d’ingenus i beneits, però a parer seu són idees que aporten un nou realisme que s’ha d’obrir camí pel bé de tothom.


II GLOBAL SYMPOSIUM UNISERVITATE

Aprendizaje-Servicio, Educación integral y Espiritualidad Transformadora

Te invitamos a ser parte de un encuentro global y multicultural que reúne a participantes y especialistas de los 5 continentes. La segunda edición del Simposio Global Uniservitate es una nueva oportunidad para compartir experiencias, investigar, reflexionar y debatir sobre la pedagogía del aprendizaje-servicio, su dimensión espiritual y su contribución a la identidad y misión de las instituciones de Educación Superior.

Le recordamos que el evento se realizará de manera virtual los días 28 y 29 de octubre de 2021.


Para consultar el programa del Simposiohttps://www.uniservitate.org/ii-global-symposium-uniservitate/

Para inscribirse en el II Simposio en el siguiente enlace: https://www.tfaforms.com/4925843.


Amb metodologia ApS

Josep M. Puig Rovira – El que desitjo comentar en aquest escrit és una idea coneguda, i crec que acceptada i desenvolupada sempre que hi ha ocasió. L’explico, però, perquè no sempre n’he estat prou conscient i perquè de la seva consideració en pot sortir alguna conclusió que ens ajudi a difondre millor l’aprenentatge servei. Expressada de manera sintètica, la idea diu que l’aprenentatge servei és una metodologia pedagògica que s’aplica a continguts molt variats –de fet a qualsevol contingut– perquè el que aporta no és una temàtica –una substància pròpia–, sinó un procediment de treball. El que dèiem, l’aprenentatge servei és un mètode que tothom pot aplicar i fer-se’l seu, sigui quin sigui el seu àmbit d’intervenció. De fet és un mètode que porta un pas més enllà les idees clàssiques de la pedagogia activa: aprendre fent, però sobre problemes actuals de la societat per tal de millorar-la. Una activitat del tot contextualitzada, del tot real. Però tornem al nostre tema, el que estem dient és que des de qualsevol preocupació formativa és possible apropiar-se de la metodologia de l’aprenentatge servei i aplicar-la a la pròpia temàtica o espai de treball educatiu.

Foto de Tay Yong Seng

            Sense ànim de ser exhaustius, posem alguns exemples. Les activitats de reforç de la lectura, com ara el LECXIT, són propostes de voluntariat que apliquen la metodologia de l’aprenentatge servei si van dirigides a joves en formació i els proporcionen aprenentatges i reflexions sobre el que viuen com a docents ocasionals. La ciència ciutadana és una proposta de participació de ciutadans no experts en la planificació de recerques científiques, la recol·lecció de dades i la interpretació dels resultats. Quan els participants són persones en formació i la seva contribució es vincula al currículum, estem fent ciència ciutadana amb aprenentatge servei. En el cas de les diferents propostes vinculades a la justícia global, ens trobem en una situació semblant: en cada un dels seus àmbits temàtics es treballa la presa de consciència crítica dels nois i noies a través de la seva participació en projectes d’aprenentatge servei. De manera que podem parlar d’educació en Drets Humans amb aprenentatge servei o d’educació per a la justícia climàtica o de gènere usant la metodologia de l’aprenentatge servei. El mateix passa amb experiències com ara les intergeneracionals o les mentories, entre d’altres. Les activitats que en cada cas els són pròpies poden realitzar-se com a voluntariat o participació cívica, però també poden afegir la qualitat d’aprenentatge servei si van dirigides a persones en situació educativa. Finalment, el Servei Comunitari –una política educativa del Departament d’Educació de la Generalitat– es realitza amb la metodologia de l’aprenentatge servei.

(més…)

Amor por los de abajo

Francisco Fernández Buey reflexionó de forma abierta y nada dogmática sobre el papel de la religión en la construcción de una alternativa emancipadora junto a otras tradiciones como el comunismo. Su mirada conserva plena vigencia. El libro que ha preparado Rafael Díaz-Salazar (Fernández Buey, F.: Sobre izquierda alternativa y cristianismo emancipador. Trotta, 2021) recoge buena parte de sus escritos sobre estos temas.

Josep M. Puig Rovira – La primera intención de este libro es ofrecer parte del pensamiento de Fernández Buey a quienes, por razón de edad o por otras circunstancias, no lo conocieron. El motivo que ha alentado la obra es presentar y volver a publicar sus escritos sobre los puntos de encuentro entre el cristianismo emancipador y la izquierda alternativa. Entre el cristianismo y el comunismo tal como él lo entendió.

Fernández Buey nació en Palencia el año 1943 y murió en Barcelona en el 2012. Alumno, compañero y amigo de Manuel Sacristán y de José María Valverde, fue catedrático en diferentes universidades, militó y abandonó el PSUC e IU, nunca dejó su activismo social y político, y tampoco su relevante papel intelectual. En resumen, un filósofo y un luchador, como figura en una placa que le recuerda en su casa natal.

En esta obra, que con acierto ha compuesto y presentado Rafael Díaz-Salazar, se reúnen buena parte de los escritos de Fernández Buey sobre la relación entre la izquierda alternativa y el cristianismo emancipador. Merece la pena leer el pensamiento de un autor comunista y ateo sobre la relevancia de la religión para los seres humanos y para la emancipación. La obra presenta escritos de muy diversa entidad y varios estudios sobre tres autores que encarnan bien un cristianismo atento a los pobres: Bartolomé de Las Casas, Simone Weil y José María Valverde.

Si nos atenemos a algunas de las ideas que encontramos en los diferentes escritos, creo que la frase con que hemos titulado esta nota de lectura recoge la última motivación de aquellos que buscan una alternativa emancipadora: el amor a los de abajo, una expresión en parte de Weil que resume la preocupación por los pobres, los explotados y los desdichados. Una idea que apunta al compromiso y al acercamiento vital a los últimos de la sociedad. Un primer punto en común.

Este ir en busca de los que sufren provoca que personas de diferentes tradiciones se encuentren y colaboren en las tareas y las luchas cotidianas. La experiencia de trabajar juntos resulta de una coincidencia en el diagnóstico de las urgencias que movilizan y comprometen, pero además la experiencia de colaborar crea lazos que luego permitirán un diálogo confiado entre personas con puntos de vista distantes. Así se lo manifestó a Jaume Botey al afirmar que “El diálogo es fundamental en el momento en que te estás encontrando cotidianamente con gente que tienen otras perspectivas y que a pesar de eso los sientes como hermanos.  No se trata de buscar argumentos para saber qué tenemos que criticar o cómo tenéis que defender la religión, sino de buscar formas para trabajar juntos.” (p. 333) Lejos de electoralismos y discusiones meramente ideológicas, Fernández Buey pensaba que hay mucho a compartir en el espacio de la conciencia ética, en la implicación en proyectos de acción y en la inspiración que ofrecen algunos puntos de las respectivas culturas profundas. 

            En este sentido, y criticando la opinión comunista dominante, Fernández Buey propuso una rectificación sobre la naturaleza de la religión al afirmar que no es posible quedarse anclado en las críticas de Freud y Marx. La religión ha podido adormecer a los oprimidos y coartar la libertad y la felicidad de muchos seres humanos, pero de ninguna manera es su última palabra. En la religión hay también emancipación –como ha descubierto en su propia experiencia de lucha y en el estudio de figuras como Las Casas, Weil y Valverde–, hay también un saber sapiencial sobre aspectos importantes de la vida que van más allá de la ciencia sin oponerse a ella y, finalmente, la religión puede aportar la conciencia de formar parte de la misma especie, el amor al prójimo lejano, y a las generaciones pasadas y a las futuras. Una tradición ante la cual se muestra respetuoso y dispuesto a colaborar y a aprender.

            Siguiendo el legado de Ernst Bloch, también parece encontrar puntos en común entre la izquierda alternativa y la religiosidad emancipadora en el cultivo de la esperanza; una esperanza sin optimismo fingido ni ilusión infundada, una esperanza derivada de la convicción que hay causas más importantes que los éxitos y los fracasos coyunturales. Hay causas con sentido y el implicarse en su defensa es más relevante que los altibajos que el día a día pueda deparar. En la esperanza sea comunista o religiosa, Fernández Buey siguiendo a Bloch detecta la abertura y la confianza en algo que está más allá de cada uno de nosotros, un fondo de religiosidad común y un nuevo tema para el acercamiento y la mutua comprensión.

            Ante la crisis de civilización en la que nos encontramos, parece del todo acertado el esfuerzo de Fernández Buey  por reconocer la fuerza de toda tradición emancipadora, en especial la religiosa, y el esfuerzo por contribuir mediante la acción conjunta, la reflexión y el diálogo a la construcción de una nueva cultura de transformación. Aunque en algunos aspectos el libro pueda parecer algo lejano, su fondo es de completa actualidad y probablemente imprescindible.

Fernández Buey, F.: Sobre izquierda alternativa y cristianismo emancipador. Madrid, Trotta, 2021. (Edición de Rafael Díaz-Salazar)

Què aporta l’ajuda entre iguals als infants?*

Maribel de la Cerda – Aquest curs en pandèmia ha estat tot un repte. Des de les escoles, l’inici va ser incert, amb dubtes, pors, neguits… però això no va anar en detriment de la il·lusió, els esforços i l’energia per a l’obertura dels centresgarantint les condicions de seguretat així com les seves funcions essencials. Ara que ja estem a la recta final, podem mirar endarrere i afirmar que ha estat tot un èxit. I és que, malgrat el confinament de grups puntuals i molts canvis que, evidentment ens han afectat a grans i petits, les escoles han estat modèliquesen la seva capacitat d’adaptació i de donar resposta a la situació actual.  

Foto: Sònia Armengol i programa Komtü

Però malgrat aquesta lectura positiva, el cert és que aquest curs hem hagut de renunciar a algunes de les nostres pràctiques habitualstot incorporant algunes modificacions força artificials: les mascaretes, els grups estables, la distància física, la reducció o inexistència de sortides a l’entorn o la impossibilitat d’implementar alguns projectes característics, en són alguns exemples. I precisament dedicarem aquest article a una de les propostes que aquest curs no hem pogut implementar per l’organització en grups estables: l’ajuda entre iguals.

Què és l’ajuda entre iguals?

L’ajuda entre iguals és una  pràctica d’aprenentatge serveique impulsa la creació de vincles entre persones que comparteixen un mateix estatus, però que alhora presenten una diferència que permet a una d’elles assumir un rol educatiu intencional respecte l’altre. Un recurs molt emprat pels educadors i educadores, i amb una àmplia gamma d’experiències al nostre territori. 

Els programes de padrins/es de lectura, les associacions esportives gestionades pel propi alumnat, les experiències de col·laboració entre alumnes de diferents cursos, els projectes com el dels alumnes guia o els de mediació i resolució de conflictes entre iguals, són alguns exemples de com es concreten aquest tipus de pràctiques als centres educatius.

Què aporta l’ajuda entre iguals a l’alumnat?

L’ajuda entre iguals és una proposta senzilla que generaun context d’aprenentatge molt positiu pels infantsque hi participen.  

L’alumnat que facilita la seva ajuda i recolzament consolida els coneixements mitjançant l’experiència. El domini sobre el que es vol transmetre resulta essencial, i no hi ha millor manera d’aprendre que ensenyant. A més, els infants fan alguna cosa amb i per a algú altre, augmentant la seva autoestima, la satisfacció personal, la motivació, la responsabilitat i el compromís vers l’activitat. Sense oblidar, en aquest punt, com resulta de necessari i imprescindible l’acompanyament i el suport per part dels educadors i educadores

Els i les alumnes que reben l’ajuda obtenen una atenció individualitzada i suport de la mà d’un referent proper.Disminueix la seva por a equivocar-se i guanyen seguretat, cosa que facilita enormement el propi progrés i la superació dels reptes que se’ls puguin plantejar.

Créixer en relació amb els iguals

Allò essencial en l’ajuda entre iguals és que l’alumnat, quan treballa de forma conjunta, posa en pràctica un dinamisme bàsic d’humanització: el reconeixement mutu entre persones. La proximitat existent entre els infants afavoreix la creació d’una relació caracteritzada per la confiança, la complicitat i l’afecte. 

Així, doncs, els i les alumnes que hi participen treballen plegats per assolir un objectiu educatiu precís, a la vegada que es coneixen i construeixen un vincle i una relació d’amistat. I és precisament amb l’obertura d’aquest canal de l’afecte i de les emocions que l’aprenentatge es veu potenciat. 

Com a conclusió, mitjançant l’ajuda entre iguals els infants són capaços de construir relacions interpersonals i vincles afectius. Un aprenentatge bàsic per al creixement personal, social i, en definitiva, per a la vida. 

Hem de considerar, per tant, que a mesura que tot vagi passant i sigui possible, resultarà més necessari que mai potenciar aquest tipus de pràctiques a les escoles.Per a aquest temps de distanciament i limitacions en les relacions entre companys i companyes i tot el que ha comportat, l’ajuda entre iguals pot ser un bàlsam. 

Maribel de la Cerda, Project Manager del Programa Komtü

(*) Article publicat a la newsletter del mes de juny del Programa Komtü. Komtü és un programa impulsat per la Fundació Nous Cimsque treballa per a la millora del benestar emocional dels nens i nenes a les escoles d’infantil i primària.


Pedagogía de la acción común

La obra Pedagogía de la acción común (Josep M. Puig Rovira, Graó, 2021) sostiene que el desarrollo personal y la formación ciudadana se consiguen actuando en la realidad para transformarla. La educación tiene que contribuir a cambiar las formas de vida injustas e insostenibles. La educación tiene que promover el compromiso y mirar el futuro con esperanza.

La pedagogía de la acción comúnquiere añadir una dimensión de contenido a la tradición de la educación democrática; quiere hacerlo porque la cultura del individualismo, la búsqueda insaciable de beneficio, la competitividad y el rendimiento, así como el triunfo del mercado para evaluar cualquier actividad humana, han malogrado la educación democrática.

La pedagogía de la acción comúnpone en valor múltiples experiencias e ideas que destacan la tendencia humana a la cooperación, el cuidado, el diálogo, el don y la defensa de los bienes comunes y del mundo común. Un universo de dinamismos que apuntan a una teoría educativa basada en la acción común. Una modalidad de acción que promueve la disposición a actuar juntos para enfrentarse en los problemas de la sociedad y para hacerlo en beneficio de la comunidad.

En la práctica, la acción común se concreta en la metodología del aprendizaje servicio. Una propuesta que inspira una amplia gamma de experiencias educativas en las que el aprendizaje curricular de los participantes se vincula a la realización de un servicio altruista en la comunidad pensado para producir una mejora real en su entorno. Estas experiencias adquieren todo su valor cuando la reflexión les añade una profunda dimensión personal, social y cívica.

Josep M. Puig Rovira

Pedagogía de la acción común

Barcelona, Graó, 2021