A propòsit del “Manifest per una educació democràtica en valors”

Salvador Carrasco Calvo* – Un grup de personalitats, de reconegut prestigi en el camp de l’educació, acaba de publicar un Manifest amb aquest títol. Voldríem glossar-lo des de la convicció profunda de la seva oportunitat i per destacar la que entenem és una aportació rigorosa i d’interès públic.

Un Manifest del Segle XXI 

Comencem per fer una reflexió sobre el format mateix escollit pels autors. No estem davant d’un “Manifest” qualsevol: afecta a la finalitat mateixa de l’educació en un entorn, ens atrevim a afirmar, de crisi del model democràtic a diferents nivells i en un context en el que s’ha arribat a un reduccionisme dels temes educatius partidista, simplista i demagògic. Tenen raó els autors quan diuen que “l’actual context social i cultural dificulta i, a la vegada, exigeix generalitzar una educació en valors democràtica i compartida”.

En la seva darrera obra, Un tiempo de rupturas. Sociedad y cultura en el siglo XX (Crítica,2013), Eric Hobsbawm, una de les veus més autoritzades de la història social i cultural europea, comentava que portava quasi un segle llegint “manifestos”, des del Manifest Comunista de Marx i Engels, quan tenia 15 anys, fins al Manifest dels Dadaistes o el Manifest literari de Jeff Noon, publicat el 10 de gener del 2001 pel The Guardian. I es preguntava: Com sobreviuran els manifestos en el segle XXI?.

Si mirem la proposta del Manifest que ens ocupa, podríem contestar que, en el camp de l’educació, ara i aquí, els Manifestos tenen sentit i sobreviuen per què cal:

• Denunciar el reflux que l’educació en valors sembla viure darrerament.
• Reivindicar el respecte a la diversitat i compartir uns valors bàsics.
• Donar a conèixer l’ampli background del que partim.

Benvingut un Manifest com aquest. L’educació democràtica, com bé diuen, és un llarg camí d’aprenentatge, forjat en la convivència, el diàleg, el compromís de tot els agents educatius i la defensa dels principis i els valors contra les nombroses amenaces en la societat actual.

Si calgués posar exemples, podríem parlar dels manifestos de la Federació Catalana de l’Esplai, sobre el caràcter educatiu del lleure i el pluralisme dels models; els de la defensa de l’escola i la llengua catalana, sobre la desafortunada campanya contra molts mestres, acusant-los, amb un reduccionisme i simplisme rampants, “d’adoctrinar” l’alumnat; o les diverses denúncies de la deixadesa dels poders públics i la renúncia a polítiques educatives compromeses amb l’impuls de la democràcia als centres, mitjançant mesures efectives de lluita contra l’exclusió social i els processos de guetització de molts centres; o la importància de la tutoria com a lloc per a la reflexió sobre principis ètics i valors; i el potencial democràtic dels projectes d’ APS.

Vivim moments de moltes incerteses i no poca confusió, que demanen una reflexió crítica compartida sobre els principis , que ajudi a plantejar els temes en la seva complexitat i tingui el coratge de fer propostes.

En aquesta col·laboració abordarem només alguns dels temes plantejats al Manifest.

Anuncis

Per un currículum flexible i amb valors

José Palos – Aquest article i altres d’anteriors ja publicats volen compartir de forma sintètica, amb el risc de no fer grans aportacions, les meves quasi certeses del que funciona en l’aprenentatge i ensenyament; quasi certeses construïdes al llarg de tota la meva vida professional com a docent.

En algun dels articles anteriors, de forma resumida deia que els centres educatius formen part del seu context i que són comunitats que ensenyen de forma globalitzada molt més del que s’aprèn a les aules. Però el que l’alumnat ha d’aprendre i el professorat hauria d’ensenyar està prescrit en gran manera pels currículums oficials. Els currículums dels nivells educatius obligatoris, que són molt extensos i bastant repetitius, haurien de tenir un grau molt ampli d’obertura i flexibilitat per poder ser adaptats a la diversitat de projectes dels centre, a la diversitat d’agrupacions de continguts, de projectes d’aula, de necessitats de l’alumnat i de contextos físics i socials. Assegurant continguts i competències bàsiques, progressivament els currículums s’haurien d’anar tancant i especialitzant segons s’acosten als nivells superiors (batxillerat i cicles formatius). Haurien d’establir uns objectius generals, diferenciats per etapes i cicles, remarcar les competències bàsiques i deixar autonomia als centres per al seu desenvolupament, tant pel que fa a la selecció i organització de continguts com a les metodologies i recursos a utilitzar. Haurien de ser currículums molt més simplificats i amb una estructura i plantejament globalitzador i interdisciplinari centrat en nuclis temàtics relacionats, especialment des de la metodologia i el desenvolupament didàctic, amb fets, situacions, problemes, interrogants, reptes, centres o temàtiques d’interès de l’actualitat cultural, política, econòmica, demogràfica, científica… I desenvolupats mitjançant una gran diversitat de metodologies i estratègies però amb un pes significatiu d’estratègies i tècniques pròpies de les metodologies interactives, tals com la indagació, el treball cooperatiu, el treball per projectes, els projectes amb servei a la comunitat, la resolució de problemes, l’anàlisi de casos, les simulacions o representacions, etc.

El treball en xarxa en l’aprenentatge servei

Roser Batlle – Fa tres anys vaig estar treballant, sopant, conversant i rient amb sis amics del Grup ApS de la Comunitat Valenciana que, entre altres coses, estaven aleshores teixint la vuitena trobada de la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge Servei, que tindria lloc el desembre del 2015.

Prèviament, en aquesta xarxa havíem decidit celebrar la nostra trobada anual cada any en un territori diferent. Entre altres coses, això ens havia d’ajudar a repartir esforços, disseminar millor l’aprenentatge servei i, de retruc, reforçar el grup impulsor de cada territori i el seu treball en xarxa.

Així va ser. Però muntar un esdeveniment no garanteix per si sol cohesionar un grup. El sopar-reunió amb l’equip valencià em desvetllà moltes de les claus del treball en xarxa, un dels aspectes en què més hem après aquests últims anys …

Faig un salt en el temps i em situo fa tot just uns mesos, en una conversa amb una Administració pública:

-Digues a la teva secretària que m’enviï el document definitiu.

-No tinc secretària- responc somrient.

–Bé, volia dir la secretària de la Xarxa.

-La Xarxa no té secretària, tampoc. Ni comptable, ni conserge, ni seu, ni telèfon propi …

-Com pot ser? Llavors … com feu les coses?

Aquesta conversa, amb lleugeres variants, es repeteix de tant en tant. Gairebé ningú entén com la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge Servei ha aguantat 10 anys sense tenir allò que normalment s’entén com una estructura organitzativa sòlida.

Estem organitzats, clar que sí, però vam voler des del principi dotar-nos d’una estructura lleugera, entre altres coses per evitar el risc d’acabar treballant per mantenir una estructura pesada desatenent sense voler la finalitat de l’associació.

MANIFEST PER UNA EDUCACIÓ DEMOCRÀTICA EN VALORS

Presentació – Aquest document presenta un conjunt de principis i propostes bàsiques sobre l’educació en valors en el context d’una societat democràtica i pluralista. Tres constatacions motiven i es troben en el seu origen.

La primera és que l’actual context social i cultural dificulta i, alhora, exigeix generalitzar una educació en valors vertaderament democràtica i compartida. Una societat cada cop més plural –amb diversitat d’ideologies, codis morals, formes de vida i tipologies familiars, identitats d’origen, llengües…– ha de comptar amb una educació que, partint d’aquesta mateixa diversitat i respectant-la, sigui capaç d’assegurar uns valors compartits bàsics que facin possible la convivència entre persones i col·lectius tan heterogenis.

La segona constatació és que l’educació en valors sembla haver patit en els últims temps un cert reflux. A causa, entre altres factors, de la crisi econòmica i de la situació política, l’agenda educativa ha relegat aspectes importants relacionats amb l’educació en valors per centrar-se en altres assumptes aparentment més immediats o cridaners, amb una empremta més individualista i competitiva. I, a més a més, quan l’agenda política i mediàtica ha hagut d’atendre qüestions molt directament relacionades amb l’educació en valors, ho ha fet gairebé sempre en clau de conflicte.

I la tercera constatació és que, malgrat les dues anteriors, en nombroses institucions educatives es desenvolupen excel·lents iniciatives d’educació democràtica. Les pàgines que segueixen pretenen posar en valor aquestes variades experiències d’educació en valors. Aquestes constitueixen també el background del qual partim.

Principis

1. La lluita per la democràcia no acaba mai: cal defensar i mantenir els drets adquirits i aconseguir-ne altres en funció dels nous reptes socials. L’educació democràtica no és un estat que es pugui assolir d’una vegada per sempre, sinó que és una actitud de lluita i resistència orientada a aconseguir que els seus principis s’actualitzin davant dels nous reptes i agressions que vagin sorgint en cada moment. Quan la democràcia no és capaç de renovar-se es perd la confiança en el seu valor i també en la funció de l’educació democràtica. Construir el futur suposa introduir de manera constant petits canvis que ens condueixin a formes de vida més democràtiques i participatives.
2. La democràcia ha d’atendre escrupolosament tant les necessitats i drets individuals com els col·lectius. Això suposa, a la pràctica, el coneixement i compliment dels Drets Humans i de la Convenció dels Drets de la Infància en la mesura que garanteixen la dignitat, el respecte i la llibertat de totes les persones. I, al mateix temps, regulen la prestació de serveis bàsics relacionats amb l’equitat, la justícia social i el benestar de la col·lectivitat. No obstant, es fa necessari actualitzar aquests drets, introduint-ne altres en funció dels nous problemes i demandes socials.
3. Un dels Drets Humans bàsics és el dret a l’educació, que s’ha de garantir a tota la població amb criteris de qualitat i equitat. Aquest dret ha de fer-se efectiu al llarg i a l’ample de la vida: en els diversos nivells educatius i en la vida adulta, tant en el currículum escolar com en els serveis i activitats extraescolars. Això exigeix igualtat en l’accés, en les condicions d’escolarització i en els resultats educatius. Els poders públics han d’articular les polítiques educatives adequades i el finançament necessari perquè sigui possible.
4. L’educació democràtica suposa la participació activa del conjunt de la comunitat educativa, així com la col·laboració d’altres agents del territori. La participació de la ciutadania en la presa de decisions i en el control de la política educativa és un principi democràtic imprescindible per millorar la qualitat i l’equitat de l’educació. A això contribuirà també el compromís dels ajuntaments i altres actors del territori amb les seves iniciatives i aportacions. Per últim, la participació democràtica ha d’afavorir la implicació de les famílies, de l’alumnat i del professorat en la regulació del projecte educatiu.

5. La inclusió és un principi bàsic de l’educació democràtica per fer front tant a la segregació com a la uniformització educatives. L’objectiu d’una educació que pretengui acollir i promoure la més àmplia diversitat exigeix no discriminar ni segregar les persones per raó de les seves diferències culturals, desigualtat socioeconòmica, d’origen geogràfic, creences religioses o ideològiques, llengua, identitat i orientació sexual, capacitats, rendiment acadèmic o qualsevol altra circumstància que suposi algun tipus de diferenciació i exclusió. La convivència democràtica en condicions d’heterogeneïtat, l’experiència d’estar juntes persones diferents, és una pràctica educativa que no pot faltar mai en la formació d’una ciutadania democràtica.

6. L’educació democràtica s’oposa a tot tipus d’adoctrinament i aposta per l’autonomia personal i el pluralisme ideològic. Ser capaç de pensar per si mateix, sense aïllar-se de la comunitat i tenint en compte les diferents posicions enfrontades, és un objectiu que l’educació democràtica ha de proposar a la ciutadania. L’educació democràtica s’oposa a tot tipus d’adoctrinament i manipulació, així com a la desinformació i la mentida. L’educació per a l’autonomia personal i el pensament crític són un antídot contra la inculcació ideològica i una font d’idees no dogmàtiques i originals que contribueixen al benestar del conjunt de la comunitat.

7. En una societat plural, l’educació democràtica considera el diàleg com un instrument necessari per afavorir la comprensió i millorar la convivència. Formar-se com a membre d’una societat en què la diferència d’opinions és un element constitutiu requereix aprendre a usar el diàleg per fer front als problemes i discrepàncies de manera constructiva. Es per això que l’educació democràtica entén que el diàleg és un valor que cal defensar per afavorir el coneixement mutu, la comprensió i l’enteniment, ampliar el consens i millorar la convivència en situacions de desacord. Per tant, l’aprenentatge de les habilitats dialògiques ha de ser un objectiu bàsic de l’educació democràtica.

8. L’escola democràtica es construeix impulsant la cura, la convivència i la cooperació entre tots els membres de la comunitat educativa. Els centres educatius són institucions complexes que acullen alumnat molt divers. L’educació democràtica té com a tasca aconseguir un bon clima de convivència, rebutjant tot tipus de violència. Aprendre a conviure en situacions de diversitat és un assoliment necessari per a la formació d’una ciutadania competent. Aconseguir-ho suposa comptar amb totes les persones que conformen la comunitat educativa, promoure actituds de cura, ajuda mútua i cooperació, i establir procediments de decisió conjunta. La pràctica democràtica és una experiència viscuda quotidianament a l’escola, que ha de contribuir al reconeixement de la dignitat i el valor de tots i totes.
9. L’educació democràtica ha d’atendre la necessitat de canvi cultural que la societat reclama en relació amb els gèneres. La cultura i l’educació que actualment es transmeten en el sistema educatiu estan encara concebudes des d’un punt de vista androcèntric, producte de mil·lennis de patriarcat que han establert els gèneres i una jerarquia entre ells. És necessari un canvi profund en aquest sentit, que permeti realitzar la crítica al masclisme i a l’androcentrisme, introduir la cultura tradicionalment femenina i la referència a les dones que han fet aportacions bàsiques per a la humanitat, i modificar les pràctiques educatives de manera que desapareguin els estereotips i les limitacions imposades a l’alumnat per raó de gènere, de manera que siguin considerats en termes d’igual importància i necessitat.

10. L’educació democràtica ha de ser tan sensible a les qüestions locals com globals, per aconseguir la formació d’una ciutadania vinculada i compromesa amb la transformació de la realitat. En una societat rica en cultures i diversa en la manera d’entendre el món és necessari apreciar la tradició pròpia des d’una perspectiva crítica i obrir-se a altres aportacions culturals per poder construir junts un món just i sostenible. L’educació democràtica ha de sensibilitzar vers els problemes de l’entorn proper, ser capaç de comprendre els problemes llunyans i globals i, per últim, promoure un reconeixement de les altres persones que permeti compartir uns valors comuns que garanteixin una vida digna per a tots i totes.

11. L’educació democràtica ha de promoure la deliberació i la intervenció en aquells temes que requereixen una mirada crítica i un esforç de transformació. L’escola ha de plantejar les qüestions que la societat viu com a problemàtiques i que sovint provoquen opinions contraposades. La consideració de temes com la identitat, la pau, la interculturalitat, la sexualitat i la violència de gènere, entre altres, proporcionarà a l’alumnat una educació ètica i política que contribuirà a enriquir la informació, comprendre de manera crítica la realitat i contribuir activament a la seva transformació. L’escola impulsarà tot això respectant les persones i debatent les seves idees.

12. L’educació democràtica exigeix un compromís ètic del professorat, així com una implicació de tots els agents que intervenen en el procés de socialització de la infància i la joventut. El professorat és un factor clau en l’assoliment d’una educació democràtica. La tasca docent ha d’entendre’s com un compromís ètic amb un model de societat que està en continua reconstrucció a les aules: des de la primera infància fins a la universitat. Però aquesta responsabilitat no és només del professorat. També la implicació de la resta d’agents socialitzadors és fonamental perquè la intervenció educativa sigui eficaç. El compromís amb un model de societat que aprofundeixi en els valors de la democràcia suposa superar la simple crítica verbal de les situacions injustes per aprendre a exercir una crítica realment compromesa.

Propostes

1. La democràcia és una forma de vida que ha d’impregnar els centres i calar en l’alumnat. L’educació per a la democràcia no s’aconsegueix amb la presentació verbal de continguts i valors, sinó que es viu en totes i cadascuna de les accions de formació, convivència, organització i gestió dels centres i d’altres espais educatius.
2. L’educació democràtica es construeix en espais de convivència i aprenentatge participatius. Per aprendre a actuar democràticament és necessària una participació autèntica, en la qual sigui possible escoltar i ser escoltat en la presa de decisions sobre els assumptes que afecten les diferents comunitats de les quals formem part, ja sigui la família, l’aula, l’escola, altres institucions educatives, o el territori.
3. L’educació democràtica es recolza en una relació formativa de reconeixement que fomenti l’autonomia, la responsabilitat i el compromís social. No és possible formar la futura ciutadania sense establir un tracte personal basat en l’acollida, la confiança i l’apoderament que permeti a la joventut construir el seu projecte vital.
4. L’educació democràtica convida l’alumnat a participar en activitats que permeten viure valors cívics. És oportú programar pràctiques de cura mútua, como l’ajuda entre iguals o la mentoria; de diàleg, com les assemblees de classe o els debats; de cooperació, com l’aprenentatge cooperatiu i el treball per projectes; i altres propostes que cada centre implementi.
5. L’educació democràtica considera totes les matèries del currículum com oportunitats per formar-se en valors i com a ciutadans i ciutadanes. Prendre consciència dels problemes de la societat, informar-se objectivament, deliberar i opinar críticament són tasques que han d’impregnar el contingut de totes les àrees curriculars i activitats del centre. Així mateix, les metodologies docents que es fan servir són també una oportunitat rellevant d’educació en valors.
6. L’educació democràtica programa espais i activitats per dialogar sobre temes rellevants considerant els Drets Humans. A les tutories, a les classes específiques d’educació per a la ciutadania, en valors o d’educació ètica, així com en els espais que es considerin adequats, es destinarà temps a debatre i reflexionar sobre qüestions personalment o socialment significatives a través del contrast d’idees i posicionaments.
7. L’educació democràtica incorpora en el currículum pràctiques de ciutadania que permetin a l’alumnat realitzar un servei a la comunitat. A totes les etapes educatives l’alumnat farà front a necessitats del seu entorn, implicant-se en projectes que vinculin l’aprenentatge acadèmic amb accions de millora de la societat. D’aquesta manera es fomenta una ciutadania compromesa, responsable i participativa.
8. L’educació democràtica defensa la laïcitat del sistema educatiu i la llibertat de consciència. Aquest principi de laïcitat suposa no impartir docència religiosa confessional durant la jornada escolar; però sí oferir a tot l’alumnat els continguts culturals sobre les diferents creences que permetin comprendre i valorar el paper de les religions a la història, a l’actualitat i a la vida de les persones, siguin o no creients.
9. L’educació democràtica s’estén més enllà del temps escolar i inclou experiències que contribueixen a l’educació integral. L’educació no escolar conté múltiples activitats que ajuden a construir la identitat, contribueixen a l’èxit formatiu i són una experiència de valor insubstituïble. Es tracta d’aconseguir un accés universal i inclusiu a unes activitats educatives no formals de qualitat i, d’altra banda, convé assolir la millor col·laboració d’aquestes propostes amb l’escola.

11. L’educació democràtica promou l’ús responsable i crític de les noves tecnologies i dels mitjans de comunicació. Avui internet i els mitjans tenen un paper essencial en la formació dels més joves. No obstant, aquests no són sempre espais democràtics, ni els continguts que circulen són sempre veraços i respectuosos. Cal garantir que l’educació prepari per comprendre críticament la informació disponible, tenir criteri propi i no caure en la hipervaloració de les tecnologies digitals.
12. L’educació democràtica requereix una política educativa que compti amb la participació de tots els agents afectats i eviti tot tipus de segregació a l’escola i fora d’ella. Tant en centres de titularitat privada com pública, la política educativa ha d’evitar la segregació intraescolar i entre escoles derivada de la disponibilitat econòmica i del capital social i cultural de les famílies. A més, juntament amb la resta de polítiques educatives impulsades des del territori, s’ha d’aconseguir la personalització de l’aprenentatge, l’atenció adequada en els moments de transició entre etapes educatives i la màxima qualitat de l’educació familiar.
13. L’educació democràtica requereix que el professorat pugui dedicar temps a dilucidar les qüestions importants de la seva vida professional. Els equips docents dels centres han de disposar d’un espai i un temps per a la formació i per a la reflexió sobre les qüestions controvertides relacionades amb l’ètica, la convivència i la construcció d’una societat més democràtica i participativa, que permetin construir criteris compartits que orientin l’actuació docent.

* * * * *

L’educació democràtica és un llarg camí d’aprenentatge que es forja en la convivència, el diàleg i el compromís per part dels diversos agents educatius. Però no partim de zero. Sabem quins són els principis i valors que sostenen una educació democràtica, tot i que cal defensar-los de possibles amenaces i enfortir-los en virtut de les noves exigències socials. Així mateix, disposem d’un ampli i ric cabal d’experiències democràtiques que convé consolidar i estendre a tots els espais educatius.

* * * * *

Un primer esborrany d’aquest Manifest va ser elaborat (en mayo de 2018) per Jaume Carbonell (Diari de l’Educació), Miquel Martínez (Professor de la Universitat de Barcelona), Josep Mª Puig (Professor de la Universitat de Barcelona), Jaume Trilla (Professor de la Universitat de Barcelona) i Pedro Uruñuela (Associació Convives). Aquell text va ser enviat a diferents persones vinculades a l’educació des de diferents àmbits, amb el prec que hi fessin les aportacions que creguessin pertinents (correccions, desacords, matisos, idees mal expressades, aspectes que caldria incorporar o suprimir…); i se’ls va demanar també que consideressin la possibilitat d’adherir-se al Manifest. Aquestes persones que han participat en l’elaboració final del text i que han expressat el seu acord bàsic amb els principis i propostes que conté són: Pedro Badia (Secretari Política Educativa CCOO), Roser Batlle (Red Española de Aprendizaje Servicio), Carlota Bujons (Pedagoga. Escola Projecte de Barcelona), Carmen Fernández Morante (Professora Universidad de Santiago de Compostela), José Gimeno Sacristán (Professor Universitat de València), Àngels Grado (Presidenta de Convives), Pere Nieto (Cap d’estudis de l’Escola Gravi), Luis Núñez (Professor Universidad de Sevilla), Miquel F. Oliver (Professor Universitat de les Illes Balears), Pau Rodríguez (Periodista), Clara Romero (Professora Universidad de Sevilla), Aurora Ruiz (Colectivo Lorenzo Luzuriaga), Marina Subirats (Professora Universitat Autònoma de Barcelona), Aina Tarabini (Professora Universitat Autònoma de Barcelona), Antoni Tort (Professor de la Universitat de Vic), Nélida Zaitegui (Miembro del Forum Europeo de Administradores/ras de la Educació de Euskadi).

* * * * *

Si us voleu adherir al Manifest ho podeu fer al web:

http://manifiestoeducaciondemocraticaenvalores.unaux.com/wp/catala/

---

 

EL CURRICULUM OCULT I LES MINORIES A L’ESCOLA

Salvador Carrasco – Els experts defineixen el currículum com “el conjunt d’experiències, implícites i explícites, que constitueixen les vivències dels i les alumnes en els centres”. L’ escola és una cruïlla en la que es troben cultures diverses i en la qual el coneixement és “mediador entre la cultura escolar i l’experiència dels alumnes” (Xavier Lluch). Els aprenentatges es realitzen a partir de referents culturals i es projecten en contextos culturals diversos. La diversitat cultural, present a l’escola, pot facilitar l’aprenentatge social de tot l’alumnat si és viscuda com un fet natural. Cal, però, acceptar la complexitat que comporta i estar disposats a fer processos col·lectius d’adaptació mútua i de canvi, de vegades gens fàcils.

Ser “diferent” no té per què significar afegir noves dificultats a les que ja té l’alumnat de minories ètniques a l’escola. L’escola no és una institució per “assimilar” les minories culturals sinó per acollir a tothom en condicions d’igualtat, per a facilitar aprenentatges significatius, rellevants i personalitzats, des de la pràctica real a les aules, sense voluntat d’uniformitzar als que son diferents, estimulant l’autonomia personal de l’alumnat i educant per a viure en societats plurals, diverses i multiculturals.

Ripoll per la convivència

Clàudia Bassaganya i Anna Viñas – “Amb el lema Ripoll per la convivència, l’Ajuntament, el Consorci de Benestar Social del Ripollès, el Consell Comarcal i diverses entitats i associacions locals, com Som Ripoll o la Fundació Map, van organitzar un acte el 16 d’agost.”

Aquestes accions, les que s’han realitzat al llarg del darrer any i d’altres que se’n derivaran, es dibuixen com la punta de l’iceberg, el reflex d’una societat que necessita evidenciar accions, fets, moviments per prendre consciència de forma física que alguna cosa s’està fent. Hi ha una part amagada, la falsa tranquil·litat, un mar de fons, la necessitat de “passar pàgina” ràpidament, de buscar respostes perquè formular preguntes provoca incertesa i por.

Fa dos anys, des de l’àrea de joventut i arrel de l’elaboració dels Plans Locals de Joventut 2016–2019, els nostres projectes pretenen donar resposta a unes necessitats emocionals detectades durant les intervencions i les obversions en dinàmiques juvenils. Tenim una franja de persones joves amb un nivell baix d’autoconeixement, d’habilitats per la vida, de gestió i resolució de conflictes i d’identitat. Siguin quins siguin els seus orígens, estem patint un canvi de paradigma tenyit de rebaixes emocionals.

MANIFIESTO POR UNA EDUCACIÓN DEMOCRÁTICA EN VALORES (*)

Este documento presenta un conjunto de principios y propuestas básicas sobre la educación en valores en el contexto de una sociedad democrática y pluralista. Tres constataciones motivan y se encuentran en su origen.

La primera es que el actual contexto social y cultural dificulta y, a la vez, exige generalizar una educación en valores verdaderamente democrática y compartida. Una sociedad cada vez más plural –con diversidad de ideologías, códigos morales, formas de vida y tipologías familiares, identidades de origen, lenguas,…– ha de contar con una educación que, partiendo de esta misma diversidad y respetándola, sea capaz de asegurar unos valores compartidos básicos que posibiliten la convivencia entre personas y colectivos tan heterogéneos.

La segunda constatación es que la educación en valores parece haber sufrido en los últimos tiempos un cierto reflujo. Por mor, entre otros factores, de la crisis económica y de la situación política, la agenda educativa ha relegado aspectos importantes relacionados con la educación en valores para centrarse en otros asuntos aparentemente más inmediatos o llamativos, con una impronta más individualista y competitiva. Y además, cuando la agenda política y mediática ha tenido que atender a cuestiones muy directamente relacionadas con la educación en valores, lo ha hecho casi siempre en clave de conflicto.

Y la tercera constatación es que, a pesar de todo lo anterior, en numerosas instituciones educativas se vienen desarrollando excelentes iniciativas de educación democrática. Las páginas que siguen pretenden poner en valor estas variadas experiencias de educación en valores. Ellas constituyen también el background del que partimos.

Principios

1. La lucha por la democracia no termina nunca: hay que defender y mantener los derechos adquiridos y lograr otros en función de los nuevos retos sociales. La educación democrática no es un estado que se puede alcanzar de una vez para siempre, sino que es una actitud de lucha y resistencia orientada a conseguir que sus principios se actualicen ante los nuevos retos y agresiones que vayan surgiendo en cada momento. Cuando la democracia no es capaz de renovarse se pierde la confianza en su valor y también en la función de la educación democrática. Construir el futuro supone introducir de modo constante pequeños cambios que nos conduzcan a formas de vida más democráticas y participativas.
2. La democracia ha de atender escrupulosamente tanto las necesidades y derechos individuales como los colectivos. Ello supone, en la práctica, el conocimiento y cumplimiento de los Derechos Humanos y de la Convención de los Derechos de la Infancia en la medida que garantizan la dignidad, el respeto y la libertad de todas las personas. Y, al propio tiempo, regulan la prestación de servicios básicos relacionados con la equidad, la justicia social y el bienestar de la colectividad. No obstante, se hace necesario actualizar estos derechos, introduciendo otros en función de los nuevos problemas y demandas sociales.
3. Uno de los Derechos Humanos básicos es el derecho a la educación que debe garantizarse a toda la población con criterios de calidad y equidad. Este derecho ha de hacerse efectivo a lo largo y ancho de la vida: en los diversos niveles educativos y en la vida adulta, tanto en el currículo escolar como en los servicios y actividades extraescolares. Esto exige igualdad en el acceso, en las condiciones de escolarización y en los resultados educativos. Los poderes públicos han de articular las políticas educativas adecuadas y la financiación necesaria para que ello sea posible.
4. La educación democrática supone la participación activa del conjunto de la comunidad educativa, así como la colaboración de otros agentes del territorio. La participación de la ciudadanía en la toma de decisiones y en el control de la política educativa es un principio democrático imprescindible para mejorar la calidad y la equidad de la educación. A ello contribuirá también el compromiso de los ayuntamientos y otros actores del territorio con sus iniciativas y aportaciones. Por último, la participación democrática debe favorecer la implicación de las familias, del alumnado y del profesorado en la regulación del proyecto educativo.
5. La inclusión es un principio básico de la educación democrática para hacer frente tanto a la segregación como a la uniformización educativas. El objetivo de una educación que pretenda acoger y promover la más amplia diversidad exige no discriminar ni segregar a las personas por razón de sus diferencias culturales, desigualdad socioeconómica, de origen geográfico, creencias religiosas o ideológicas, lengua, identidad y orientación sexual, capacidades, rendimiento académico o cualquier otra circunstancia que suponga algún tipo de diferenciación y exclusión. La convivencia democrática en condiciones de heterogeneidad, la experiencia de estar juntas personas distintas, es una práctica educativa que no puede faltar nunca en la formación de una ciudadanía democrática.
6. La educación democrática se opone a todo tipo de adoctrinamiento y apuesta por la autonomía personal y el pluralismo ideológico. Ser capaz de pensar por sí mismo, sin aislarse de la comunidad y teniendo en cuenta las distintas posiciones enfrentadas, es un objetivo que la educación democrática debe proponer a la ciudadanía. La educación democrática se opone a todo tipo de adoctrinamiento y manipulación, así como a la desinformación y a la mentira. La educación para la autonomía personal y el pensamiento crítico son un antídoto contra la inculcación ideológica y una fuente de ideas no dogmáticas y originales que contribuyen al bienestar del conjunto de la comunidad.
7. En una sociedad plural, la educación democrática considera el diálogo como un instrumento necesario para favorecer la comprensión y mejorar la convivencia. Formarse como miembro de una sociedad en que la diferencia de opiniones es un elemento constitutivo requiere aprender a usar el diálogo para afrontar los problemas y discrepancias de manera constructiva. Es por ello que la educación democrática entiende que el diálogo es un valor a defender para favorecer el conocimiento mutuo, la comprensión y el entendimiento, ampliar el consenso y mejorar la convivencia en situaciones de desacuerdo. Por tanto, el aprendizaje de las habilidades dialógicas ha de ser un objetivo básico de la educación democrática.
8. La escuela democrática se construye impulsando el cuidado, la convivencia y la cooperación entre todos los miembros de la comunidad educativa. Los centros educativos son instituciones complejas que acogen alumnado muy diverso. La educación democrática tiene como tarea lograr un buen clima de convivencia, rechazando todo tipo de violencia. Aprender a convivir en situaciones de diversidad es un logro necesario para la formación de una ciudadanía competente. Conseguirlo supone contar con todas las personas que conforman la comunidad educativa, promover actitudes de cuidado, ayuda mutua y cooperación, y establecer procedimientos de decisión conjunta. La práctica democrática es una experiencia vivida cotidianamente en la escuela, que debe contribuir al reconocimiento de la dignidad y el valor de todos y todas.
9. La educación democrática debe atender la necesidad de cambio cultural que la sociedad reclama en relación a los géneros. La cultura y la educación que actualmente se transmiten en el sistema educativo están aún concebidas desde un punto de vista androcéntrico, producto de milenios de patriarcado que han establecido los géneros y una jerarquía entre ellos. Es necesario un cambio profundo en este sentido, que permita realizar la crítica al machismo y al androcentrismo, introducir la cultura tradicionalmente femenina y la referencia a las mujeres que han hecho aportaciones básicas para la humanidad, y modificar las prácticas educativas de modo que desaparezcan los estereotipos y las limitaciones impuestas al alumnado por razón de género, de manera que sean considerados en términos de igual importancia y necesidad.
10. La educación democrática ha de ser tan sensible a las cuestiones locales como globales, para conseguir la formación de una ciudadanía vinculada y comprometida con la transformación de la realidad. En una sociedad rica en culturas y diversa en la manera de entender el mundo es necesario apreciar la tradición propia desde una perspectiva crítica y abrirse a otras aportaciones culturales para poder construir juntos un mundo justo y sostenible. La educación democrática debe sensibilizar ante los problemas del entorno próximo, ser capaz de comprender los problemas lejanos y globales y, por último, promover un reconocimiento de las otras personas que permita compartir unos valores comunes que garanticen una vida digna para todos y todas.
11. La educación democrática ha de promover la deliberación y la intervención en aquellos temas que requieren una mirada crítica y un esfuerzo de transformación. La escuela debe plantear las cuestiones que la sociedad vive como problemáticas y que a menudo provocan opiniones contrapuestas. La consideración de temas como la identidad, la paz, la interculturalidad, la sexualidad y la violencia de género, entre otros, proporcionará al alumnado una educación ética y política que contribuirá a enriquecer la información, comprender de manera crítica la realidad y contribuir activamente a su transformación. La escuela impulsará todo esto respetando a las personas y debatiendo sus ideas.
12. La educación democrática exige un compromiso ético del profesorado, así como una implicación de todos los agentes que intervienen en el proceso de socialización de la infancia y la juventud. El profesorado es un factor clave en el logro de una educación democrática. La tarea docente debe entenderse como un compromiso ético con un modelo de sociedad que está en continua reconstrucción en las aulas: dese la primera infancia hasta la universidad. Pero esta responsabilidad no es solo del profesorado. También la implicación del resto de agentes socializadores es fundamental para que la intervención educativa sea eficaz. El compromiso con un modelo de sociedad que profundice en los valores de la democracia supone superar la simple crítica verbal de las situaciones injustas para aprender a ejercer una crítica realmente comprometida.

Propuestas

1. La democracia es una forma de vida que debe impregnar los centros y calar en el alumnado. La educación para la democracia no se logra con la presentación verbal de contenidos y valores, sino que se vive en todas y cada una de las acciones de formación, convivencia, organización y gestión de los centros y de otros espacios educativos.
2. La educación democrática se construye en espacios de convivencia y aprendizaje participativos. Para aprender a actuar democráticamente es necesaria una participación auténtica, en la que sea posible escuchar y ser escuchado en la toma de decisiones sobre los asuntos que afectan a las distintas comunidades de las que formamos parte, ya sea la familia, el aula, la escuela, otras instituciones educativas, o el territorio.
3. La educación democrática se apoya en una relación formativa de reconocimiento que fomente la autonomía, la responsabilidad y el compromiso social. No es posible formar a la futura ciudadanía sin establecer un trato personal basado en la acogida, la confianza y el empoderamiento que permita a la juventud construir su proyecto vital.
4. La educación democrática invita al alumnado a participar en actividades que permiten vivir valores cívicos. Es oportuno programar prácticas de cuidado mutuo, como la ayuda entre iguales o la mentoría; de diálogo, como las asambleas de clase o los debates; de cooperación, como el aprendizaje cooperativo y el trabajo por proyectos; y otras propuestas que cada centro implemente.
5. La educación democrática considera todas las materias del currículum como oportunidades para formarse en valores y como ciudadanos y ciudadanas. Tomar conciencia de los problemas de la sociedad, informarse objetivamente, deliberar y opinar críticamente son tareas que deben impregnar el contenido de todas las áreas curriculares y actividades del centro. Asimismo, las metodologías docentes que se empleen son también una oportunidad relevante de educación en valores.
6. La educación democrática programa espacios y actividades para dialogar sobre temas relevantes a la luz de los Derechos Humanos. En las tutorías, en las clases específicas de educación para la ciudadanía, en valores o de educación ética, así como en los espacios que se consideren adecuados, se destinará tiempo a debatir y reflexionar sobre cuestiones personal o socialmente significativas mediante el contraste de ideas y posicionamientos.
7. La educación democrática incorpora en el currículum prácticas de ciudadanía que permitan al alumnado realizar un servicio a la comunidad. En todas las etapas educativas el alumnado se enfrentará a necesidades de su entorno, implicándose en proyectos que vinculen el aprendizaje académico con acciones de mejora de la sociedad. De este modo se fomenta una ciudadanía comprometida, responsable y participativa.
8. La educación democrática defiende la laicidad del sistema educativo y la libertad de conciencia. Este principio de laicidad supone no impartir docencia religiosa confesional durante la jornada escolar; pero sí ofrecer a todo el alumnado los contenidos culturales sobre las distintas creencias que permitan comprender y valorar el papel de las religiones en la historia, en la actualidad y en la vida de las personas, sean o no creyentes.
9. La educación democrática se extiende más allá del tiempo escolar e incluye experiencias que contribuyen a la educación integral. La educación no escolar contiene múltiples actividades que ayudan a construir la identidad, contribuyen al éxito formativo y son una experiencia de valor insustituible. Se trata de conseguir un acceso universal e inclusivo a unas actividades educativas no formales de calidad y, por otra parte, conviene alcanzar la mejor colaboración de estas propuestas con la escuela.
10. La educación democrática promueve el uso responsable y crítico de las nuevas tecnologías y de los medios de comunicación. Hoy internet y los medios tienen un papel esencial en la formación de los más jóvenes. Sin embargo, éstos no son siempre espacios democráticos, ni los contenidos que circulan son siempre veraces y respetuosos. Hay que garantizar que la educación prepare para comprender críticamente la información disponible, tener criterio propio y no caer en la hipervaloración de las tecnologías digitales.
11. La educación democrática requiere una política educativa que cuente con la participación de todos los agentes afectados y evite todo tipo de segregación en la escuela y fuera de ella. Tanto en centros de titularidad privada como pública, la política educativa debe evitar la segregación intraescolar y entre escuelas derivada de la disponibilidad económica y del capital social y cultural de las familias. Además, junto al resto de políticas educativas impulsadas desde el territorio, se debe lograr la personalización del aprendizaje, la atención adecuada en los momentos de transición entre etapas educativas y la máxima calidad de la educación familiar.
12. La educación democrática requiere que el profesorado pueda dedicar tiempo a dilucidar las cuestiones importantes de su vida profesional. Los equipos docentes de los centros deben disponer de un espacio y un tiempo para la formación y para la reflexión sobre las cuestiones controvertidas relacionadas con la ética, la convivencia y la construcción de una sociedad más democrática y participativa, que permitan construir criterios compartidos que orienten la actuación docente.

La educación democrática es un largo camino de aprendizaje que se forja en la convivencia, el diálogo y el compromiso por parte de los diversos agentes educativos. Pero no partimos de cero. Sabemos cuáles son los principios y valores que sostienen una educación democrática, aunque hay que defenderlos de posibles amenazas y fortalecerlos a tenor de las nuevas exigencias sociales. Asimismo, disponemos de un amplio y rico caudal de experiencias democráticas que conviene consolidar y extender a todos los espacios educativos.

* * * * * *

[*] Un primer borrador de este Manifiesto fue elaborado por Jaume Carbonell (Diari de l’Educació), Miquel Martínez (Profesor de la Universitat de Barcelona), Josep Mª Puig (Profesor de la Universitat de Barcelona), Jaume Trilla (Profesor de la Universitat de Barcelona) y Pedro Uruñuela (Asociación Convives). Aquel texto fue enviado a distintas personas vinculadas a la educación desde diferentes ámbitos, con el ruego de que hicieran al mismo las aportaciones que entendieran pertinentes (correcciones, desacuerdos, matices, ideas mal expresadas, aspectos que habría que incorporar o suprimir…); y se les pedía también que consideraran la posibilidad de adherirse al Manifiesto. Estas personas que han participado en la elaboración final del mismo y que han expresado su acuerdo básico con los principios y propuestas que contiene son: Pedro Badia (Secretario política educativa CCOO), Roser Batlle (Red Española de Aprendizaje Servicio), Carlota Bujons (Pedagoga. Escola Projecte de Barcelona), Carmen Fernández Morante (Profesora Universidad de Santiago de Compostela), José Gimeno Sacristán (Profesor de la Universidad de Valencia), Àngels Grado (Presidenta de Convives), Pere Nieto (Cap d’estudis de l’Escola Gravi), Luis Núñez (Profesor Universidad de Sevilla) Miquel F. Oliver (Profesor Universidad de les Illes Balears), Pau Rodríguez (Periodista), Clara Romero (Profesora Universidad de Sevilla), Aurora Ruiz (Colectivo Lorenzo Luzuriaga), Marina Subirats (Profesora Universitat Autonoma de Barcelona), Aina Tarabini (Profesora Universitat Autonoma de Barcelona), Antoni Tort (Profesor de la Universitat de Vic) Nélida Zaitegui. (Miembro del Forum Europero de Administradores/ras de la Educación de Euskadi).

Estima’m i així voldré canviar el món

Jaume Funes – Els primers dies del mes de maig, arribava a les llibreries el meu darrer llibre sobre els mons adolescents (“Estima’m quan menys ho mereixi…perquè és quan més ho necessito” Columna Edicions). Més enllà que el consideri una mena de testament adolescent (tinc por de no estar al dia en una realitat acceleradament canviant que necessita noves veus), es traca d’un llibre que sistematitza les mirades i les atencions que els nois i noies adolescents necessiten (el resum de quatre dècades d’estar amb elles i ells). Entre aquestes, estan les mirades i les respostes ètiques. De manera específica, he dedicat dos capítols singulars a reflexionar sobre l’ètica adolescent i sobre la seva necessitat de cercar explicacions al món en el que viuen.

Educar adolescents no és tan sols fer una llarga gimcana dominant un conjunt d’habilitats educatives. És, fonamentalment, un repte permanent d’educació en valors.
No. No podem deixar l’ètica a un costat, com si fos un
tema per a estones tranquil·les, perdudes. Forma una part central de la possibilitat d’esdevenir adults útils en les seves vides.

Els nois i noies en edats adolescents estan immersos en processos de construcció personal, no assumeixen o accepten el que ve de dalt sinó que experimenten, han d’escollir i decidir, es mouen alternativament entre pols contradictoris, els envaeix el malestar o la felicitat indefinida. En aquest recorregut, unes opcions o altres suposen més o menys patiments propis i aliens, formes de ser i de conviure amb més o menys compatibilitat amb el seu entorn, sortides de l’adolescència o resultats finals cap a diferents tipus de ciutadans i ciutadanes joves. En la majoria de les seves cruïlles, dels seus dilemes i dificultats, no és possible ajudar-los sense fer servir els valors. Quan els pares o els educadors pensem a estar al seu costat i ser útils en les seves vides, ens preguntem no només sobre com podem fer-ho sinó amb quin sentit o amb quines pretensions, ens interroguem (hauríem de fer-ho) sobre la hipotètica bondat o maldat dels nostres consells i orientacions. 


El raper i l’educadora

Josep M. Puig Rovira – En la presentació del llibre Educar-se és de valents, que ha coordinat Xus Martín i que va guanyar el Premi Marta Mata de Pedagogia 2017, es va produir un fet que voldria explicar per treure’n algunes reflexions. Després de la presentació del llibre per part de les persones que formaven la taula, un parell de nois que tenen com a afició rapejar van obsequiar la concurrència amb les seves habilitats. El llibre narra un conjunt d’experiències fetes en entitats que treballen amb joves que per mil motius han estat expulsats dels instituts. Nois i noies que solem qualificar com «en risc d’exclusió social». Ho dic perquè són nois poc habituats a parlar davant d’un auditori tan madur i seriós com el que els escoltava. Estaven una mica neguitosos. Els dos rapers, però, van impressionar per la seva destresa amb les rimes i per com van parlar del seu pas per les entitats que els havien acollit. De tota manera, em vull centrar en el final de la intervenció del primer raper.

Ciència ciutadana i aprenentatge servei

Josep M. Puig Rovira – No fa massa, la Fundació Catalana de l’Esplai va organitzar una jornada per presentar diferents projectes de ciència ciutadana i per relacionar aquestes experiències amb l’aprenentatge servei. Crec que va ser una iniciativa encertada, amb un gran futur per a totes les parts i amb possibilitats clares de sumar esforços en benefici dels joves, la ciència, l’educació i, naturalment, de l’entorn i de la comunitat. Anem, però, pas a pas. Abans de preguntar-nos per quins motius vincular ciència ciutadana i aprenentatge servei, dues paraules sobre aquestes dues tradicions de treball participatiu.

La ciència ciutadana té com a objectiu incorporar ciutadans en la realització de tasques pròpies de la recerca científica. Animats per les enormes possibilitats que ofereix aquesta iniciativa, s’estan multiplicant els projectes, i més que en sorgiran en el futur. Tres exemples quasi a l’atzar: el Projecte Orenetes vol estudiar els ocells en el medi urbà i demana col·laboració per fer un cens dels nius d’oreneta cuablanca que permeti conèixer la població d’aquestes aus, els seus requeriments ecològics, i també preveure les mesures de protecció que necessita l’espècie; el Projecte Plàstic 0 parteix de la constatació que bona part dels residus que produïm els humans son plàstics i pretén, entre d’altres iniciatives, promoure la seva localització i classificació i també la detecció de microplàstics a la sorra del mar per assolir en els dos casos un diagnòstic i buscar solucions; el Projecte Alerta Forestal està pensat per analitzar l’estat de salut dels boscos, i la seva proposta és recollir dades sobre diferents amenaces que poden patir els boscos amb la intenció de confeccionar mapes que ens donin una idea de la situació actual, del futur previsible i del que caldria fer per revertir alguns problemes.