Estima’m i així voldré canviar el món

Jaume Funes – Els primers dies del mes de maig, arribava a les llibreries el meu darrer llibre sobre els mons adolescents (“Estima’m quan menys ho mereixi…perquè és quan més ho necessito” Columna Edicions). Més enllà que el consideri una mena de testament adolescent (tinc por de no estar al dia en una realitat acceleradament canviant que necessita noves veus), es traca d’un llibre que sistematitza les mirades i les atencions que els nois i noies adolescents necessiten (el resum de quatre dècades d’estar amb elles i ells). Entre aquestes, estan les mirades i les respostes ètiques. De manera específica, he dedicat dos capítols singulars a reflexionar sobre l’ètica adolescent i sobre la seva necessitat de cercar explicacions al món en el que viuen.

Educar adolescents no és tan sols fer una llarga gimcana dominant un conjunt d’habilitats educatives. És, fonamentalment, un repte permanent d’educació en valors.
No. No podem deixar l’ètica a un costat, com si fos un
tema per a estones tranquil·les, perdudes. Forma una part central de la possibilitat d’esdevenir adults útils en les seves vides.

Els nois i noies en edats adolescents estan immersos en processos de construcció personal, no assumeixen o accepten el que ve de dalt sinó que experimenten, han d’escollir i decidir, es mouen alternativament entre pols contradictoris, els envaeix el malestar o la felicitat indefinida. En aquest recorregut, unes opcions o altres suposen més o menys patiments propis i aliens, formes de ser i de conviure amb més o menys compatibilitat amb el seu entorn, sortides de l’adolescència o resultats finals cap a diferents tipus de ciutadans i ciutadanes joves. En la majoria de les seves cruïlles, dels seus dilemes i dificultats, no és possible ajudar-los sense fer servir els valors. Quan els pares o els educadors pensem a estar al seu costat i ser útils en les seves vides, ens preguntem no només sobre com podem fer-ho sinó amb quin sentit o amb quines pretensions, ens interroguem (hauríem de fer-ho) sobre la hipotètica bondat o maldat dels nostres consells i orientacions. 


Anuncis

El raper i l’educadora

Josep M. Puig Rovira – En la presentació del llibre Educar-se és de valents, que ha coordinat Xus Martín i que va guanyar el Premi Marta Mata de Pedagogia 2017, es va produir un fet que voldria explicar per treure’n algunes reflexions. Després de la presentació del llibre per part de les persones que formaven la taula, un parell de nois que tenen com a afició rapejar van obsequiar la concurrència amb les seves habilitats. El llibre narra un conjunt d’experiències fetes en entitats que treballen amb joves que per mil motius han estat expulsats dels instituts. Nois i noies que solem qualificar com «en risc d’exclusió social». Ho dic perquè són nois poc habituats a parlar davant d’un auditori tan madur i seriós com el que els escoltava. Estaven una mica neguitosos. Els dos rapers, però, van impressionar per la seva destresa amb les rimes i per com van parlar del seu pas per les entitats que els havien acollit. De tota manera, em vull centrar en el final de la intervenció del primer raper.

Ciència ciutadana i aprenentatge servei

Josep M. Puig Rovira – No fa massa, la Fundació Catalana de l’Esplai va organitzar una jornada per presentar diferents projectes de ciència ciutadana i per relacionar aquestes experiències amb l’aprenentatge servei. Crec que va ser una iniciativa encertada, amb un gran futur per a totes les parts i amb possibilitats clares de sumar esforços en benefici dels joves, la ciència, l’educació i, naturalment, de l’entorn i de la comunitat. Anem, però, pas a pas. Abans de preguntar-nos per quins motius vincular ciència ciutadana i aprenentatge servei, dues paraules sobre aquestes dues tradicions de treball participatiu.

La ciència ciutadana té com a objectiu incorporar ciutadans en la realització de tasques pròpies de la recerca científica. Animats per les enormes possibilitats que ofereix aquesta iniciativa, s’estan multiplicant els projectes, i més que en sorgiran en el futur. Tres exemples quasi a l’atzar: el Projecte Orenetes vol estudiar els ocells en el medi urbà i demana col·laboració per fer un cens dels nius d’oreneta cuablanca que permeti conèixer la població d’aquestes aus, els seus requeriments ecològics, i també preveure les mesures de protecció que necessita l’espècie; el Projecte Plàstic 0 parteix de la constatació que bona part dels residus que produïm els humans son plàstics i pretén, entre d’altres iniciatives, promoure la seva localització i classificació i també la detecció de microplàstics a la sorra del mar per assolir en els dos casos un diagnòstic i buscar solucions; el Projecte Alerta Forestal està pensat per analitzar l’estat de salut dels boscos, i la seva proposta és recollir dades sobre diferents amenaces que poden patir els boscos amb la intenció de confeccionar mapes que ens donin una idea de la situació actual, del futur previsible i del que caldria fer per revertir alguns problemes.

CONDUCTES INCÍVIQUES I SOCIALITZACIÓ

Salvador Carrasco Calvo – Els comportaments incívics d’adolescents i joves, el mal ús o deteriorament intencionat de bens públics o privats en la via pública son identificats pels experts com a actes vandàlics. Un fenomen al que hauríem d’afegir, entre d’altres, la violència gratuïta amb o entre menors als carrers, el “bulyling” escolar i les agressions sexuals. Segons dades de fa uns anys, d’una mostra de 4.200 adolescents i joves aproximadament un 30% dels i les joves d’entre 12–19 anys, declaraven haver tingut alguna conducta incívica o vandàlica (un 33% eren nois i 13% noies) i un 24% havien comés petits delictes, com robatoris, alguna vegada (Diego Torrente, CIIMU, 2012).

Les conductes desordenades o disruptives dels joves i adolescents son modelades pels grups d’amics, l’ambient dels barris, la família, l’escola i altres agents de socialització presents en la comunitat.

Els grups d’amics son el factor de més pes i significació en aquests tipus de conductes. Amics i amigues tenen una influència normativa proporcional al temps que passen junts i a la posició de l’adolescent o jove en el grup: les colles d’amics son potents transmissores de pautes i de conductes.

Un altre factor de risc és l’ambient del barri. Els entorns veïnals desordenats també afavoreixen aquests tipus de conductes. Ja se sap que el desordre crida a més desordre. Els barris amb drogues acostumen a tenir un efecte negatiu en les conductes dels adolescents i joves que hi viuen i les famílies acostumen a trametre una subcultura marcada pel tràfic quan estan involucrades en el mateix. La presència de drogues als barris son un predictor segur d’altres problemes que depassen el desordre de l’entorn i tenen relació directa amb relacions veïnals tenses, amb tarannàs que dificulten la convivència i reaccions violentes o amenaçadores. Els adolescents i joves surten malparats d’aquesta influència amb formes de vida, actituds i hàbits que predisposen a conductes disruptives, vandàliques o violentes.

L’escola és una comunitat d’aprenentatge que educa de forma global

José Palos – L’escola és una entitat que aprèn i que necessita aprendre de la pròpia experiència per poder créixer i millorar pedagògicament. Per això, tant l’alumnat com el professorat han de poder participar en la seva construcció diària com a membres d’un projecte educatiu global, més enllà de la participació a l’aula. També és important una participació àmplia i intensa de les famílies en simbiosi amb el context del qual formen part. S’ha d’aconseguir que el centre esdevingui un espai educatiu que uns i altres sentin com a propi. En aquest sentit, la separació de les etapes educatives en diferents edificis i llocs dificulta el desenvolupament de projectes educatius, que haurien de tenir una coherència al llarg de l’educació de l’alumnat (persistència d’enfocaments, traspàs entre etapes, flexibilitat en el currículum, recursos, etc.).

Això suposa que els centres han de tenir línies de treball i projectes construïts col·lectivament, estables a llarg termini i avaluats periòdicament, amb plantilles estables que assumeixin el projecte educatiu i que s’impliquin i participin més enllà de la seva responsabilitat a l’aula. Per això és necessari establir mecanismes i moments d’anàlisi, reflexió i valoració dels objectius plantejats com a comunitat, de la seva línia pedagògica, dels projectes, de l’organització de la qual es dota, i que tot quedi recollit i sistematitzat com a llegat col·lectiu. Això suposa que el professorat ha d’entendre que és formador i educador, que té una funció de professor reflexiu i d’investigador sobre la seva pràctica, i per això ha de tenir una formació específica sobre aquest tema, així com temps i espais per desenvolupar aquesta comesa (observar, identificar, analitzar, diagnosticar, crear, valorar, avaluar, compartir, corregir, proposar, etc.).

LA QÜESTIÓ JUVENIL

Salvador Carrasco – La qüestió social és la qüestió del segle, escrivia Pi i Margall el 1857. En els mitjans obreristes catalans de la dècada del 1880 es reivindicaven explícitament la igualtat de drets i deures, la dignificació dels obrers i la justícia. El problema social era ja més qüestió de lluita d’interessos i de classes que no pas d’idees. El canvi històric operat, abans de tot, era el pas del «pauperisme» a la nova «qüestió social», en el marc d’una nova societat de masses. Els grans «problemes socials» del moment eren l’abolició legal de l’esclavitud, la qüestió femenina, l’educació i la protecció social dels treballadors. La solució conservadora del moment als nous problemes era, en expressió d’Emilio Castelar, «la del convent»: submissió, compassió i beneficència.

L’Exposició Internacional de París (1900) marcaria una fita important amb un saló monogràfic sobre «La qüestió social». Al llarg de tot el segle XX la resposta dels moviments socials s’articularia a partir de dues lògiques: una de jeràrquica, disciplinada i institucional, la dels partits i els sindicats (de dalt a baix); i l’altra més cooperativa, de base, i propera a l’acció social directa (de baix a dalt). La crisi europea de la socialdemocràcia és un clar símptoma de la fi d’aquell cicle històric llarg, centrat en la «qüestió social», amb la classe obrera a l’epicentre de la societat industrial.

El futur de l’educació digital: entre utopies i distopies

Marc Fuertes – El passat dia 17 de gener de 2018 vaig assistir a la presentació dels llibres de la col·lecció outerEDU de l’Editorial UOC, celebrada a l’Auditori de la FNAC (el Triangle) de Barcelona. La col·lecció té per objectiu “promoure una opinió fonamentada sobre educació i societat digital”. El seu nom, outerEDU, deixa clar que vol aportar visions perifèriques i fins i tot externes a l’educació per tal d’enriquir-la i promoure els canvis necessaris. D’aquí que l’acte de la presentació dugués aquest suggerent títol: “L’educació del futur a debat: distopia o utopia?”. I no va defraudar.  Va oferir un debat que navegava entre escenaris de tecnooptimisme i de tecnopessimisme educatius.

 La presentació va ser moderada per la periodista Núria Riquelme i dirigida per Xavier Mas, el coordinador de la col·leció. L’acte comptava amb la presència de Raúl Santiago, co-autor dels llibres “Learning Analytics” i “Flipped Classroom” i Guillem Garcia Brustenga, autor de “La Reina Roja”.  Aquest últim és un llibre d’entrevistes a experts en societat, economia i educació digital sobre el paper de l’educació a la societat líquida. Es tracta d’un llibre amè i directe que evidencia els reptes més crítics als que s’enfronta l’educació (digital). Precisament, a la presentació hi van assistir 3 dels entrevistats: Jordi Riera, Miguel de la Ossa i Baptista Borrell. Finalment, tancaven aquesta fila 0 de luxe l’Ismael Peña-Lopez, la Linda Castañeda i en Jordi Adell, experts en educació i tecnologia, sempre amb el sentit crític esmolat.

Mitjons i valors a l’escola bressol

Fátima Avilés i Josep M. Puig – Els nens i nenes d’entre dos i tres anys tenen un problema amb els mitjons i també amb les sabates: a molts els costa posar-se tant una cosa com l’altra. Però dels problemes sempre es pot treure alguna cosa positiva, i en el nostre cas resulta que els mitjons i les sabates —vaja, posar-se’ls— són una magnífica oportunitat de manifestar valors i d’anar-los convertint en hàbits ben arrelats. Us expliquem una escena que segur que ja heu vist, però que ens sembla reveladora.

En Joan s’està despertant de la migdiada, es mou a poc a poc, es frega els ulls, badalla i s’asseu sobre el matalàs. Com un autòmat, estira el braç, agafa les sabates, se les acosta i es mira els peus. Un mitjó el té gairebé fora del peu i l’altre arrugat i desplaçat del seu lloc. Avui té sort: estira l’esquerre cap amunt i a la primera li queda prou ben posat. Per aproximacions va encaixant el taló del dret amb el peu i també ho aconsegueix. Ara les sabates. N’agafa una i mira de posar-se-la amb poc èxit, ho prova repetidament, però acaba per alçar el cap i buscar la mirada de la mestra per demanar-li ajuda amb un somriure. La mestra el mira amb complicitat, se li acosta i canvia les sabates de posició, cada una al costat del peu que li correspon. Ho fa explicant-li que cada sabata és d’un peu i no va bé a l’altre. La mestra s’atura aquí per deixar que resolgui aquest problema de manipulació amb la màxima autonomia. Amb noves energies, en Joan torna a intentar posar-se les sabates, però no se’n surt, no aconsegueix encaixar el peu a dins de la sabata. La situació s’allarga uns segons abans que entri en escena l’Anna, una companya, que el veu de lluny. Se’l queda mirant uns instants i, de sobte, interromp la meditació i se li apropa. Sense dir res s’asseu al davant, agafa una sabata i la col·loca en el peu corresponent, i fa el mateix amb l’altra. En Joan amb dos dits empeny la sabata mentre l’Anna li dona copets a la planta per facilitar la feina. Entre els dos aconsegueixen posar les sabates correctament, aquest model no porta cordons. L’Anna mira en Joan, somriu, l’anima dient-li «molt bé, molt bé» i li fa una abraçada. Abans no marxi, la mestra felicita efusivament l’Anna, que accepta amb satisfacció el reforç positiu.

Autobiografía

Matías Cerda* – Hijo de padres que migraron desde el sur de Chile hacia Santiago. Soy el menor de 3 hermanos: niño rebelde, sin miedo, acusado de loco y de problemas psicológicos por vecinos, otros niños y algunos familiares; asimismo por una escuela, en la que recomiendan cambiarme a una “escuela especial” acompañado del consumo de una que otra droga para “niños especiales”. A pesar del funesto panorama, fui acogido por un profesor que creyó en mi, que tan sólo vió dislexia e hiperactividad. Su dedicación y cariño me moldearon, y la institución en su conjunto provocó un giro de 180° en mi modo de ser.

No fue malo, me permitió ordenar las ideas dispersas y alinearme a la sociedad. Sin embargo, reprimir la locura se tradujo en una adolescencia tímida y con muchos miedos: siempre cauto, refugiado en historias fantásticas del otro lado del Pacífico; devoré libros que me llenaban esas fantasías y al mismo tiempo crecía mi imaginación y mi interés por el mundo. Tuve una adolescencia típica, pero de la minoría, del Freaky, el rarito que no hablaba mucho y siempre anda con algún cómic o libro, que jugaba videojuegos y escuchaba Hard Rock; con un despertar sexual en solitario, mirando a otros con timidez y mucha distancia; una baja autoestima y un mundo inventado para poder regocijarme en los laberintos de mi cabeza. Tuve pocos amigos, pero aún los mantengo desde esas épocas, los mismos con los que compartía juegos de fantasía como el rol medieval y la música.

Reivindica el teu propi domini

Retrat de Virginia Woolf de Roger Eliot Fry

Marc Fuertes – Tenir un domini propi pot ser un punt de partida fonamental per poder tenir veu pròpia, sense intermediaris. Un espai que ens permeti pensar, mostrar, dialogar. Sense aquest espai, com podem relacionar-nos? Com podem ser i existir, realment?

Amb el seu propi domini, els estudiants poden experimentar amb eines, fer portafolis, diaris personals, etc., que només ells controlin. Un domini propi possibilita pràctiques d’alfabetització digital reals i palpables. El professorat hauria de valorar-ho.

 La University of Mary Washington va crear la iniciativa A Domain of one’s own (DoOO), que consisteix a donar a cada estudiant un domini d’Internet propi (i diversos subdominis) i un espai en un servidor, durant tots els estudis. Aquest espai, com que és propi, el pot seguir mantenint un cop acabats els estudis per un preu de mercat molt competitiu.

El nom DoOO ve de l’assaig A Room of One’s Own (1929) de Virginia Woolf, on explicita requisits perquè les dones puguin escriure literatura: privacitat, temps i independència econòmica; o sigui, una habitació i diners: «A woman must have money and a room of her own if she is to write fiction». Aquests són els prerequisits per poder tenir una veu, tota una proesa per a les dones de la primera meitat de segle xx.