De la topada a la trobada

Xus Martín – La petjada d’un mestre pot ser definitiva en el futur d’una persona. Així ho han explicat il·lustres filòsofs, psicòlegs, pedagogs i mestres com Levinás, Piaget, Rogers, Neill, Makarenko, Montessori o Freinet per citar-ne alguns. Però més enllà de les aportacions d’aquests i d’altres autors i autores que han escrit a bastament sobre el tema, avui recuperem els comentaris de dos Nobels de Literatura. Coneguda és la carta d’Albert Camús al senyor Germain, el seu mestre de primària, en rebre el premi, “(…) l’oportunitat de dir-li el que vostè ha estat i segueix sent per a mi”, escrivia Camús en un gest d’agraïment. També Svetlana Alexiévich es refereix a Ales Adamovich, l’escriptor bielorús, com “El meu mestre. És ell qui va endegar la meva màquina de pensar”. Dues declaracions on els protagonistes reconeixen obertament el paper dels mestres en la seva trajectòria.

Com a professora de la facultat d’educació, hi ha un exercici que acostumo a fer amb els estudiants de primer de pedagogia. Els hi demano que escriguin un text autobiogràfic que porti per títol “Un mestre que m’ha marcat”. Cada escrit, òbviament, és únic i singular. Tot i això, hi ha elements que es repeteixen amb freqüència: la importància del mestre per passar un moment delicat, per transmetre confiança quan altres adults llencen la tovallola, per creure en un mateix, per generar esperança després d’una mala experiència, per ajudar a treure el millor de cadascú, per donar temps, per relativitzar problemes que bloquegen, per donar un cop de mà, per escoltar, per ajudar a perdonar-se, per sacsejar en moments de molta mandra, per fer de mirall, per animar, per donar una empenta i ajudar a volar, per…

SABER COSES “INÚTILS” AJUDA

Roser Batlle – Fa molts anys vaig tenir el privilegi de gaudir d’una platja a sud de Cuba, d’aigües gairebé calentes i mig deserta: tot just quatre turistes i nosaltres.

Mentre caminàvem bastants metres més enllà de la riba per poder submergir-nos en algun moment, vam observar una desena de cubans asseguts en rotllana còmodament a la sorra amb l’aigua a la cintura.

Estaven jugant al Trivial -un trivial flotant, és clar- i gaudien i reien molt. Em van venir ganes d’acostar-me i demanar si podia jugar una estona amb ells. M’encanten els jocs de preguntes i respostes! Em vaig preguntar si l’alt nivell cultural dels cubans podia tenir alguna cosa a veure amb aquella manera de gaudir dels coneixements.

De fet, quan era monitora i anava d’excursió amb un grup de nens i nenes per la muntanya, freqüentment els posava a prova -i de pas jo em divertia molt- de la manera següent:

Ens paràvem, per exemple, davant d’un pollancre i jo els preguntava ¿a que no sabeu com es diu aquest arbre? ¡Normalment ningú ho sabia! Llavors jo continuava: bé, us donaré tres respostes i només una és la bona. Va, poseu-vos per parelles. En aquest moment, els ullets començaven a brillar. Anem a veure: ¿és un om, és un roure o és un pollancre? Penseu-bé, només teniu una oportunitat.

Contra la pobresa infantil i el efectes del coronavirus

Salvador Carrasco Calvo – Aquests dies vivim una situació global excepcionalment greu per la pandèmia del COVID 19. Les mesures desconcertants, de l’Estat d’Alarma ens tenen ben inquiets. Davant la incapacitat de coordinació entre les administracions publiques responsables, a mitjans de març, ja han saltat totes les alarmes entre una ciutadania que se sent impotent davant la complexitat i la gravetat dels problemes i que comprova, en la seva pròpia pell, fins a quin punt els responsables polítics i els Serveis de Salut s’estan veient desbordats.

Aquests fets no fan oblidar que els problemes incideixen, amb especial gravetat, en la població menys afavorida, més vulnerada en els seus drets, i amb majors riscos de pobresa. Les conseqüències de l’actual pandèmia tenen una especial repercussió en la gent gran i en la infància més necessitada, ja molt castigada per deficiències nutricionals, manifestades per exemple en la necessitat de beques pels menjadors escolars; en l’obesitat infantil; o en una cura deficient de la salut de la infància.

El millor invent de la humanitat

Marc Fuertes Alpiste – Quan parlo de narració i educació amb els estudiants de grau, m’agrada començar tot fent la següent pregunta: “Quin deu ser el millor invent de la humanitat?” No hi ha una resposta única però ens ajuda a reflexionar sobre allò més central a l’ésser humà. Els estudiants comencen a dir coses mundanes. Un cop em van dir, sense avís: la lassanya. També la rentadora. Més enllà d’aquestes creacions simpàtiques, acaben proposant avenços tecnològics de tota mena com per exemple l’electricitat, la roda, l’ordinador, els mòbils o Internet. Es tracta de creacions que tenen a veure amb la informació i amb la comunicació. La mateixa roda o l’electricitat tenen molt a veure amb la comunicació, amb els camins, les connexions, la rapidesa, el trànsit i els nodes.

En un moment concret, pam!, algú proposa la música, el llenguatge i el signe. De nou apareix la comunicació. Aleshores, aprofito per parlar de la relació del llenguatge amb el pensament. Sense l’abstracció del llenguatge, ja sigui oral o escrit, el desenvolupament de les funcions de pensament quedaria afectat. I el llenguatge o la comunicació són cultura i l’accés a la mateixa. Per tant, sense llenguatge (de qualsevol tipus) o comunicació no hi hauria cultura (com a quelcom creació humana), i no hi hauria humanitat com la coneixem. Com a creació humana, el llenguatge podria ser el millor invent de la humanitat. Però de sobte, algú que aixecava la mà diu: el foc, potser? I aquí és on volia arribar: al foc.

#JoEmQuedoaCasa una oportunitat

Jordi Calvet i Solanes – Moltes mestres, professores i professors, equips directius del meu voltant estan preocupats i ocupats per generar tasques per al seu alumnat. El dijous va fer just una setmana que vam rebre la notícia que es cessava l’activitat a totes les escoles i instituts. Durant aquesta setmana he sentit parlar de feines a fer, correccions, tasques per casa. Aquests primers dies, fins i tot l’administració educativa ha facilitat unes orientacions a tots els centres educatius. Diuen que les activitats han de contribuir al desenvolupament de l’autonomia personal (gestió del temps, autoregulació, presa de decisions…) i ser significatives per a l’aprenentatge.

Hi ha qui ja ha reflexionat sobre l’eixamplament de les desigualtats que es produeixen segons si el noi o noia té el suport de la família o no, sobre el concepte d’equitat i sobre la possible manca de vinculació amb l’escola. Aquests dies, de casa estant, i a través de la xarxa i els diaris m’ha resultat suggeridores les reflexions del Miquel Àngel Prat a l’Ara, o del Miquel Àngel Alegre a El País, no tant els titulars destacats pels mitjans que els entrevistaven com el contingut profund de les seves afirmacions

Però m’ha resultat impactant el que ha escrit l’Adelina Escandell i en Joan Ma Girona al Diari de l’educació en relació a les circumstàncies i a la motxilla que cada nen o nena, cada jove té a casa seva. Ens deia que el #JoEmQuedoaCasa és una bona frase, però les conseqüències, molt diferents segons la teva situació.

La voluntat i el compromís del professorat són molt importants i en aquests dies s’estan posant a prova. Estan generant molts materials, dissenyant activitats d’aprenentatge i, alguns, aprenent com funcionen les eines de comunicació digital. Un gran esforç. Aquesta situació excepcional que hem viscut (avui han anunciat quinze dies més de confinament), ens propicia una gran oportunitat: no perdre i enfortir el vincle amb cada noi i noia. El lligam amb el professorat i amb l’escola o institut és especialment valuós i n’hem de tenir cura especialment ara.

Si solament els inundem a feines acadèmiques per fer, aconseguirem que aquest vincle es debiliti o es trenqui, especialment amb els adolescents. Aprofitem per fer-lo més fort i profund. Però com podem fer-ho?

CIUTAT EDUCADORA I SERVEI COMUNITARI

Marta Flórez Santasusana-Des del Servei d’Educació de l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda, es va prendre el compromís d’acompanyar els centres de secundària del municipi en l’impuls i la implementació del Servei Comunitari, a partir de la incorporació obligatòria d’aquesta eina educativa en el currículum de secundària durant el curs 2019/20.

El municipi té dos instituts públics de secundària, i dues escoles concertades que ofereixen escolarització fins a 4rt d’ESO. Enguany, el volum d’alumnat entre 3er i 4rt d’ESO és de 721 alumnes (364 i 357 respectivament).

Santa Perpètua compta amb un Projecte Educatiu de Ciutat (PEC) des de l’any 2016, que disposa d’una coordinació tècnica a la qual se li va encarregar el desenvolupament d’una proposta de suport i d’acompanyament dels centres (públics i concertats) en la promoció del servei comunitari, facilitant la connexió amb el teixit associatiu local.

El punt de partida va ser la realització d’una anàlisi de les activitats que ja s’estaven duent a terme. Es va observar que, per una banda, es tractava de projectes que es realitzaven principalment a 3er d’ESO, dins dels espais dels centres, i sovint es basaven en el suport entre iguals (parelles lectores, biblioteca mòbil). Així mateix, eren iniciatives que donaven resposta a campanyes puntuals en el temps, tot i estar vinculades amb alguna entitat local: “Cap infant sense joguina” o el “Gran recapte d’aliments”.

És arrel d’aquest diagnòstic, i la constatació que la metodologia de l’ApS podia anar més enllà oferint experiències innovadores i de més llarga durada, que es va decidir crear un catàleg municipal de projectes de servei comunitari, coordinats pel PEC, i oferir-lo als centres per tal d’ampliar el seu ventall de propostes. 

Per què l’ApS millora la convivència?

Josep M. Puig Rovira – Partim d’una afirmació prou coneguda: les experiències pedagògiques que apliquen la metodologia de l’aprenentatge servei, com ara el Servei Comunitari o d’altres de semblants, contribueixen a millorar la convivència de l’alumnat. Dit d’un altra manera, l’aprenentatge servei disminueix els conflictes i el malestar a l’interior dels grups classe que participen en una o en diverses accions. És un bon antídot contra el bulling, l’absentisme i la confrontació amb el professorat. No estem dient que serveixi per solucionar totes les situacions conflictives, naturalment, però ajuda, i a vegades molt.

En realitat tothom qui tingui experiència pedagògica sap que participar en un projecte conjunt és un bàlsam per a un grup classe difícil. Per exemple, que uns nois i noies realitzin un vídeo sobre el seu trajecte vital i els seus somnis, i després el projectin en diferents sessions a adults i a grups classe d’instituts, es una vivència que contribueix a llimar enfrontaments i a bastir un grup més cohesionat. La llista d’accions semblants amb els seus probables efectes beneficiosos sobre el clima de convivència dels grups protagonistes podria ser llarga.

Probablement això és el que ha detectat la darrera avaluació de l’impacte del Servei Comunitari quan diu que el 78 % dels centres pensa que ha constituït una aportació valuosa a l’hora de millorar la convivència[1]. O el que s’afirma en la narració de l’experiència de l’IES Eduard Fontserè[2] quan mostra que el nivell d’expedients per problemes de disciplina i convivència va passar d’uns quaranta per any a dos o tres. També l’absentisme, que havia arribat al 16 %, va quedar estabilitzat en un 2 %. A més, tant alumnes com professorat valoren la millora en les relacions interpersonals i en el clima del centre.

Universidad y 4ª revolución industrial

María Fernanda Duprat – Las tutorías en las Prácticas Profesionales de la Facultad de Educación de la Universitat de Barcelona, me originan ciertas inquietudes relacionadas con el rol de las mismas en el plan de estudios. Me gustaría señalar algunos de los cambios sociales, que necesariamente nos plantean nuevos retos y que quizás propongan nuevos roles, configuraciones y organización a la enseñanza universitaria.

El concepto de cuarta Revolución industrial ha hecho su aparición en algunos artículos de difusión y en trabajos académicos. Señalaré brevemente algunas de sus características que podrían constituir el contexto en el cual estudian y ejercerán las profesiones nuestros estudiantes.

Este concepto presupone la clasificación de la evolución de la industria en cuatro etapas. La industria considerada 1.0 es la automatización, la aparición de la máquina; la Industria 2.0 es la división del trabajo y la producción en cadena; la industria 3.0 es la revolución tecnología. La 4ª Revolución o la también llamada Revolución 4.0 está caracterizada por la digitalización de los sistemas de producción, se basa en sistemas ciberfísicos que combina infraestructura física con software, sensores, nanotecnología.

La aceleración en la generación y distribución de conocimiento se convierten en una característica de nuestra organización social. Si hasta el siglo XIX el conocimiento humano se duplicaba cada siglo se cree que hoy se duplica cada 13 meses, se sostiene que esta tendencia irá en aumento. No todos esos conocimientos y saberes se generan dentro del ámbito académico. Y esto nos plantea nuevos retos a las Universidades: Qué forma organizativa nos damos, qué enseñamos y cómo enseñamos.

Desafiar el destí

Xus Martín – L’any 1965 Paulo Freire, el pedagog brasiler més reconegut universalment, va escriure L’educació com a pràctica de la llibertat, un cant a l’esperança dels pobles oprimits i una oportunitat per llegir l’educació en clau alliberadora. Tot i els anys que fa de la proposta, i de les nombroses pràctiques que aquesta ha generat arreu, és obvi que no la podem considerar, ni de bon tros, obsoleta.

L’ educació com a pràctica de llibertat fracassa cada vegada que un adolescent abandona els estudis prematurament o deixa l’escola sense tenir un horitzó de vida que consideri paga la pena perseguir; l’educació com a practica de llibertat s’esguerra quan un jove finalitza la seva formació obligatòria i es veu abocat al fracàs, quan pensa que no és capaç de trencar un sostre de vidre que li arriba imposat. Cada vegada que l’educació no dona l’oportunitat de capgirar una realitat que limita i oprimeix s’apropa més a una pràctica reproductora que a una pràctica de llibertat.

Si bé l’educació alliberadora és sempre necessària, ho és de manera especial per aquells col·lectius víctimes de la injustícia i de la desigualtat social. Nens i nenes que creixen en entorns empobrits i que només l’educació els pot ajudar a tombar el destí al que semblen condemnats, un destí que perpetua la situació de marginalitat i d’exclusió en la que viuen les seves famílies. Sabem que pertànyer a entorns amb baixos nivells socioeconòmics, ser estranger –i pobre– o formar part de minories ètniques complica la vida i redueix les possibilitats d’èxit. I és en aquests entorns on l’educació hauria d’esdevenir una palanca de canvi que, com deia l’ex-ministre argentí Juan Carlos Tedesco, pugui capgirar la profecia del bressol.

LA DIRECCIÓ I LA GESTIÓ DE LES ONG

Salvador Carrasco – Amb freqüència hem vist promoure al si de les organitzacions formes de control del comportament de les persones i concepcions en les quals, de facto, tot quedava supeditat a criteris d’eficàcia i a la maximització de beneficis econòmics. A l’hora de la veritat, moltes paraules i molts conceptes venien a ser mecanismes de manipulació, que feien oportuna l’evocació de l’origen llatí de l’expressió Management: “manu mingere”, l’art de dirigir la quadriga amb la mà, amb el correcte domini del “manipulum”. Des d’una perspectiva crítica és inacceptable una “gestió del compromís” o una “direcció per valors” si són alienants, contràries a la llibertat de les persones i a una concepció compartida i participativa del lideratge.

Sense ser exhaustiu, ni pretendre sintetitzar l’evolució de les escoles de l’organització i la direcció, podem recordar experiències com les de la direcció per objectius i resultats, dels anys seixanta i setanta del segle passat, propiciades per Octave Gelinier, avui vistes per algun alt directiu com “asèptiques”, però d’un indubtable interès i notable impacte en alguns sectors econòmics de la mediterrània. Aviat s’obriria camí una concepció més moderna i europea, en el que es refereix a la participació dels seus treballadors, una nova idea de la funció social de l’empresa i una filosofia del negoci d’acord amb valors compartits i explícits.