Opinió

L’escola és una comunitat d’aprenentatge que educa de forma global

IMG_1256

José Palos – L’escola és una entitat que aprèn i que necessita aprendre de la pròpia experiència per poder créixer i millorar pedagògicament. Per això, tant l’alumnat com el professorat han de poder participar en la seva construcció diària com a membres d’un projecte educatiu global, més enllà de la participació a l’aula. També és important una participació àmplia i intensa de les famílies en simbiosi amb el context del qual formen part. S’ha d’aconseguir que el centre esdevingui un espai educatiu que uns i altres sentin com a propi. En aquest sentit, la separació de les etapes educatives en diferents edificis i llocs dificulta el desenvolupament de projectes educatius, que haurien de tenir una coherència al llarg de l’educació de l’alumnat (persistència d’enfocaments, traspàs entre etapes, flexibilitat en el currículum, recursos, etc.).

Això suposa que els centres han de tenir línies de treball i projectes construïts col·lectivament, estables a llarg termini i avaluats periòdicament, amb plantilles estables que assumeixin el projecte educatiu i que s’impliquin i participin més enllà de la seva responsabilitat a l’aula. Per això és necessari establir mecanismes i moments d’anàlisi, reflexió i valoració dels objectius plantejats com a comunitat, de la seva línia pedagògica, dels projectes, de l’organització de la qual es dota, i que tot quedi recollit i sistematitzat com a llegat col·lectiu. Això suposa que el professorat ha d’entendre que és formador i educador, que té una funció de professor reflexiu i d’investigador sobre la seva pràctica, i per això ha de tenir una formació específica sobre aquest tema, així com temps i espais per desenvolupar aquesta comesa (observar, identificar, analitzar, diagnosticar, crear, valorar, avaluar, compartir, corregir, proposar, etc.). (més…)

Anuncis

LA QÜESTIÓ JUVENIL

IMG_1012 - Versió2Salvador Carrasco – La qüestió social és la qüestió del segle, escrivia Pi i Margall el 1857. En els mitjans obreristes catalans de la dècada del 1880 es reivindicaven explícitament la igualtat de drets i deures, la dignificació dels obrers i la justícia. El problema social era ja més qüestió de lluita d’interessos i de classes que no pas d’idees. El canvi històric operat, abans de tot, era el pas del «pauperisme» a la nova «qüestió social», en el marc d’una nova societat de masses. Els grans «problemes socials» del moment eren l’abolició legal de l’esclavitud, la qüestió femenina, l’educació i la protecció social dels treballadors. La solució conservadora del moment als nous problemes era, en expressió d’Emilio Castelar, «la del convent»: submissió, compassió i beneficència.

L’Exposició Internacional de París (1900) marcaria una fita important amb un saló monogràfic sobre «La qüestió social». Al llarg de tot el segle XX la resposta dels moviments socials s’articularia a partir de dues lògiques: una de jeràrquica, disciplinada i institucional, la dels partits i els sindicats (de dalt a baix); i l’altra més cooperativa, de base, i propera a l’acció social directa (de baix a dalt). La crisi europea de la socialdemocràcia és un clar símptoma de la fi d’aquell cicle històric llarg, centrat en la «qüestió social», amb la classe obrera a l’epicentre de la societat industrial. (més…)

El futur de l’educació digital: entre utopies i distopies

Foto_Linkedin_MG_2108Marc Fuertes – El passat dia 17 de gener de 2018 vaig assistir a la presentació dels llibres de la col·lecció outerEDU de l’Editorial UOC, celebrada a l’Auditori de la FNAC (el Triangle) de Barcelona. La col·lecció té per objectiu “promoure una opinió fonamentada sobre educació i societat digital”. El seu nom, outerEDU, deixa clar que vol aportar visions perifèriques i fins i tot externes a l’educació per tal d’enriquir-la i promoure els canvis necessaris. D’aquí que l’acte de la presentació dugués aquest suggerent títol: “L’educació del futur a debat: distopia o utopia?”. I no va defraudar.  Va oferir un debat que navegava entre escenaris de tecnooptimisme i de tecnopessimisme educatius.

 La presentació va ser moderada per la periodista Núria Riquelme i dirigida per Xavier Mas, el coordinador de la col·leció. L’acte comptava amb la presència de Raúl Santiago, co-autor dels llibres “Learning Analytics” i “Flipped Classroom” i Guillem Garcia Brustenga, autor de “La Reina Roja”.  Aquest últim és un llibre d’entrevistes a experts en societat, economia i educació digital sobre el paper de l’educació a la societat líquida. Es tracta d’un llibre amè i directe que evidencia els reptes més crítics als que s’enfronta l’educació (digital). Precisament, a la presentació hi van assistir 3 dels entrevistats: Jordi Riera, Miguel de la Ossa i Baptista Borrell. Finalment, tancaven aquesta fila 0 de luxe l’Ismael Peña-Lopez, la Linda Castañeda i en Jordi Adell, experts en educació i tecnologia, sempre amb el sentit crític esmolat. (més…)

Mitjons i valors a l’escola bressol

imageFátima Avilés i Josep M. Puig – Els nens i nenes d’entre dos i tres anys tenen un problema amb els mitjons i també amb les sabates: a molts els costa posar-se tant una cosa com l’altra. Però dels problemes sempre es pot treure alguna cosa positiva, i en el nostre cas resulta que els mitjons i les sabates —vaja, posar-se’ls— són una magnífica oportunitat de manifestar valors i d’anar-los convertint en hàbits ben arrelats. Us expliquem una escena que segur que ja heu vist, però que ens sembla reveladora.

En Joan s’està despertant de la migdiada, es mou a poc a poc, es frega els ulls, badalla i s’asseu sobre el matalàs. Com un autòmat, estira el braç, agafa les sabates, se les acosta i es mira els peus. Un mitjó el té gairebé fora del peu i l’altre arrugat i desplaçat del seu lloc. Avui té sort: estira l’esquerre cap amunt i a la primera li queda prou ben posat. Per aproximacions va encaixant el taló del dret amb el peu i també ho aconsegueix. Ara les sabates. N’agafa una i mira de posar-se-la amb poc èxit, ho prova repetidament, però acaba per alçar el cap i buscar la mirada de la mestra per demanar-li ajuda amb un somriure. La mestra el mira amb complicitat, se li acosta i canvia les sabates de posició, cada una al costat del peu que li correspon. Ho fa explicant-li que cada sabata és d’un peu i no va bé a l’altre. La mestra s’atura aquí per deixar que resolgui aquest problema de manipulació amb la màxima autonomia. Amb noves energies, en Joan torna a intentar posar-se les sabates, però no se’n surt, no aconsegueix encaixar el peu a dins de la sabata. La situació s’allarga uns segons abans que entri en escena l’Anna, una companya, que el veu de lluny. Se’l queda mirant uns instants i, de sobte, interromp la meditació i se li apropa. Sense dir res s’asseu al davant, agafa una sabata i la col·loca en el peu corresponent, i fa el mateix amb l’altra. En Joan amb dos dits empeny la sabata mentre l’Anna li dona copets a la planta per facilitar la feina. Entre els dos aconsegueixen posar les sabates correctament, aquest model no porta cordons. L’Anna mira en Joan, somriu, l’anima dient-li «molt bé, molt bé» i li fa una abraçada. Abans no marxi, la mestra felicita efusivament l’Anna, que accepta amb satisfacció el reforç positiu. (més…)

Autobiografía

Unknown-1

Matías Cerda* – Hijo de padres que migraron desde el sur de Chile hacia Santiago. Soy el menor de 3 hermanos: niño rebelde, sin miedo, acusado de loco y de problemas psicológicos por vecinos, otros niños y algunos familiares; asimismo por una escuela, en la que recomiendan cambiarme a una “escuela especial” acompañado del consumo de una que otra droga para “niños especiales”. A pesar del funesto panorama, fui acogido por un profesor que creyó en mi, que tan sólo vió dislexia e hiperactividad. Su dedicación y cariño me moldearon, y la institución en su conjunto provocó un giro de 180° en mi modo de ser.

No fue malo, me permitió ordenar las ideas dispersas y alinearme a la sociedad. Sin embargo, reprimir la locura se tradujo en una adolescencia tímida y con muchos miedos: siempre cauto, refugiado en historias fantásticas del otro lado del Pacífico; devoré libros que me llenaban esas fantasías y al mismo tiempo crecía mi imaginación y mi interés por el mundo. Tuve una adolescencia típica, pero de la minoría, del Freaky, el rarito que no hablaba mucho y siempre anda con algún cómic o libro, que jugaba videojuegos y escuchaba Hard Rock; con un despertar sexual en solitario, mirando a otros con timidez y mucha distancia; una baja autoestima y un mundo inventado para poder regocijarme en los laberintos de mi cabeza. Tuve pocos amigos, pero aún los mantengo desde esas épocas, los mismos con los que compartía juegos de fantasía como el rol medieval y la música. (més…)

Reivindica el teu propi domini

Roger_Fry_-_Virginia_Woolf-233x300

Retrat de Virginia Woolf de Roger Eliot Fry

Marc Fuertes – Tenir un domini propi pot ser un punt de partida fonamental per poder tenir veu pròpia, sense intermediaris. Un espai que ens permeti pensar, mostrar, dialogar. Sense aquest espai, com podem relacionar-nos? Com podem ser i existir, realment?

Amb el seu propi domini, els estudiants poden experimentar amb eines, fer portafolis, diaris personals, etc., que només ells controlin. Un domini propi possibilita pràctiques d’alfabetització digital reals i palpables. El professorat hauria de valorar-ho.

 La University of Mary Washington va crear la iniciativa A Domain of one’s own (DoOO), que consisteix a donar a cada estudiant un domini d’Internet propi (i diversos subdominis) i un espai en un servidor, durant tots els estudis. Aquest espai, com que és propi, el pot seguir mantenint un cop acabats els estudis per un preu de mercat molt competitiu.

El nom DoOO ve de l’assaig A Room of One’s Own (1929) de Virginia Woolf, on explicita requisits perquè les dones puguin escriure literatura: privacitat, temps i independència econòmica; o sigui, una habitació i diners: «A woman must have money and a room of her own if she is to write fiction». Aquests són els prerequisits per poder tenir una veu, tota una proesa per a les dones de la primera meitat de segle xx. (més…)

Lleure, educació i ciutadania

jugant-amb-baldufes-2

Salvador Carrasco – En el context d’una societat que no necessita del treball com abans i que ha alterat profundament el seu significat i el seu paper en la societat, cal repensar el temps del lleure i la categoria mateixa d’oci.

Mai han faltat utopies de societats sense treball o amb reducció de les hores del treball. Des de Hesiode (“Els treballs i els dies”) fins a Virgili (“Égloga IV”) i Moro (“Utopia”). En la tradició filosòfica greco-llatina el treball no era cosa pels ciutadans sinó de metecos i esclaus. El treball era “no-oci”(“nec-otium”) lo desitjable i digne era l’oci. Cícero parlaria de que “el que està en primer lloc, el més desitjat per tots els homes feliços, honestos i saludables de ment, es l’oci amb dignitat” ( Pro Sestio, XLV, 98). Els grecs , per la seva banda, entenien l’oci (“scholé”) com a “estudi”, com a aprenentatge de l’individu i element clau per la llibertat del ciutadà i pel desenvolupament de la seva personalitat en la vida pública. La centralitat del concepte d’oci era tal que el llenguatge expressava negativament el amor al treball com a “no oci”. L’ espai propi de l’oci s’ha dissenyat en cada civilització d’una manera determinada. (més…)

Fi de la civilització del treball

el-fordismo-produccion-cadena-cultura-masas-L-4XNyTfSalvador Carrasco* – L’any 1995, Robert Castel publicava el seu llibre Les métamorphoses de la question sociale. A la darrera part del llibre comentava com la centralitat del treball havia estat brutalment qüestionada, precisament quan havien estat substituïdes la pertinença familiar i la inscripció en una comunitat concreta com a elements forjadors d’identitats col·lectives. Tenia raó: el treball és més que el treball assalariat, com el no-treball és, també, més que l’atur. Nous fenòmens ocupaven la reflexió de Castel: els «treballadors sense treball», els treballadors «pobres» (el «neopauperisme»), l’aparició d’una «perifèria precària», «la desestabilització dels estables». Situacions dures que obligaven part de la població a «viure al dia»… Avui tot s’ha agreujat molt més. El procés seguit fins al moment actual només ha fet que confirmar que el treball ha deixat de ser, per a una bona part de la població, aquell element d’identificació que era en èpoques passades: ha deixat de ser «el gran integrador». Des de 1984 alguns especialistes advertien del fenomen: i si el treball no fos una categoria sociològica clau?, es preguntava Claus Offe (La sociedad del trabajo. Alianza, 1992). Avui parlem ja de la configuració de noves subjectivitats en plena crisi del treball.

El mateix any 1995, Jeremy Rifkin publicava un cèlebre assaig sobre El fin del trabajo. Les tecnologies havien arribat per transformar el món productiu. S’estava instaurant una societat nova, «no basada en el treball», que «obligava a repensar el fonament mateix del contracte social»: era el moment del «tercer sector», del «voluntariat», del «servei comunitari». S’anunciaven ocupacions alliberades de la pressió de l’economia de mercat. De la mà del tercer sector vindrien nous llocs de treball en el sector dels serveis a les persones. (més…)

14 kilómetros

Mirador-del-estrecho-Algeciras-2

El Mirador del Estrecho

Araceli Massieu – Salen las listas, lo primero que pienso es ¿me habrán elegido?, ojalá. Existían dos proyectos, una residencia de ancianos en Alcuescar o un proyecto misionero en Tánger. Para este último elegían solo a diez alumnos, puesto que existían plazas limitadas.

Durante años nos preparábamos para el PES (Proyecto de educación social), realizábamos diferentes talleres como ir a comedores sociales, residencias de ancianos, casas de acogida por las tardes, centros de día… Y para este último proyecto elegían a los que más interés hubieran mostrado. Finalmente, se cumplió lo que llevaba años esperando, me habían elegido. Me iba a Tánger.

Llegó el día, 10 de abril del 2016. Estábamos mis nueve compañeros y yo en la costa de Tarifa, era un día soleado. Frente a nosotros otro continente, imaginábamos que diferente al nuestro, con diferentes culturas, valores… Llegamos ese mismo día a las seis de la tarde. Era una locura, coches por un lado y por otro, las señales de tráfico no existían. Poco después nos instalamos en el Hogar Lerchundi y dimos una vuelta por Tánger. Comenzaba la experiencia. (més…)

Ciutadania crítica i activa: la memòria de l’Holocaust

En el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust

1115676001_740215_0000000000_noticia_normal

Monumento del Holocausto

Salvador Carrasco Calvo – La memòria de l’Holocaust és més que el record d’uns fets indescriptibles i gravíssims. També és «una terrible inèrcia i l’error futur que tractem de conjurar», com han dit, amb motiu, R. Fernández Vítores i altres, en el seu llibre Per entendre l’Holocaust (2017). En altres paraules, no sembla haver-hi receptes segures per protegir-nos contra el menyspreu, l’odi o el rebuig dels diferents. Aquesta segueix sent, encara avui, una greu «malaltia de l’esperit».

En la formulació i ampliació teòrica dels drets s’ha avançat molt. Es va passar de l’afirmació dels drets individuals de la ciutadania a la reivindicació dels drets socials, pròpia de l’estat social de dret, i a l’afirmació dels drets culturals de les minories, dels pobles i les nacions, tinguin o no un estat propi, en els nostres dies. Avui és tan important com urgent defensar els drets culturals i fer-ho amb tanta intensitat com vindiquem els drets individuals i els socials. El respecte i el reconeixement dels drets de les minories culturals i nacionals per part de les majories és condició indispensable per a la convivència. També ho és a la inversa. Els que aboquen els pobles a la manca d’entesa tenen una gravíssima responsabilitat. I la té més gran qui té més poder. (més…)