Opinió

Ciutadania crítica i activa: la memòria de l’Holocaust

En el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust

1115676001_740215_0000000000_noticia_normal

Monumento del Holocausto

Salvador Carrasco Calvo – La memòria de l’Holocaust és més que el record d’uns fets indescriptibles i gravíssims. També és «una terrible inèrcia i l’error futur que tractem de conjurar», com han dit, amb motiu, R. Fernández Vítores i altres, en el seu llibre Per entendre l’Holocaust (2017). En altres paraules, no sembla haver-hi receptes segures per protegir-nos contra el menyspreu, l’odi o el rebuig dels diferents. Aquesta segueix sent, encara avui, una greu «malaltia de l’esperit».

En la formulació i ampliació teòrica dels drets s’ha avançat molt. Es va passar de l’afirmació dels drets individuals de la ciutadania a la reivindicació dels drets socials, pròpia de l’estat social de dret, i a l’afirmació dels drets culturals de les minories, dels pobles i les nacions, tinguin o no un estat propi, en els nostres dies. Avui és tan important com urgent defensar els drets culturals i fer-ho amb tanta intensitat com vindiquem els drets individuals i els socials. El respecte i el reconeixement dels drets de les minories culturals i nacionals per part de les majories és condició indispensable per a la convivència. També ho és a la inversa. Els que aboquen els pobles a la manca d’entesa tenen una gravíssima responsabilitat. I la té més gran qui té més poder. (més…)

Anuncis

L’educació com a doble do

MAAUS ENSAYO SOBRE EL DON_ FORMA Y FUNCION DEL INTERCAMBIO _Josep Puig, Xus Martín i Mónica Gijón – Dues paraules sobre la teoria del do abans de parlar de l’educació com a doble do. L’origen d’aquesta idea es troba en l’obra que Marcel Mauss va publicar l’any 1924 i que avui podem trobar en castellà amb el títol Ensayo sobre el don (Katz, 2009). D’entre els nombrosos autors que han considerat el do com a fet antropològic i social rellevant, destaquen els que l’any 1981 es van agrupar sota el nom de Mouvement anti-utilitariste en sciences sociales (MAUSS) i que, encapçalats per Alain Caillé, han recollit, actualitzat i usat les aportacions de Mauss per entendre millor la societat actual. Un grup que publica la Revue du MAUSS (www.revuedumauss.com.fr) i que ha bastit un paradigma alternatiu al pensament utilitarista i neoliberal dominant.

La teoria del do s’oposa a la comprensió individualista dels éssers humans, una mirada que els veu com a éssers interessats, calculadors i preocupats per maximitzar els guanys. S’oposa també a una societat en què la lògica econòmica ho impregna tot a través de processos de privatització, creació de mercats per a tot, generalització dels comportaments competitius i recerca del màxim guany possible. Finalment, s’oposa a un funcionament social que accepta l’explotació, justifica les desigualtats, multiplica el malestar social, desfà la vida comunitària i, de manera accelerada, posa en perill els equilibris ecològics. La teoria del do entén que els humans no es guien en exclusiva per l’interès, sinó que la seva conducta també està motivada per la voluntat de donar, d’implicar-se en un intercanvi de favors i ajudes que pot contribuir a crear una societat més favorable a la justícia, la convivència i la cooperació. (més…)

Cinturó blanc

Captura de pantalla 2018-01-14 a les 16.57.04Cristina Garcia* – Sí, el meu nom és Cristina, tinc 24 anys i cada dia, quan m’ho permet el treball diari i entregues de feines universitàries, sobre les set de la tarda, em trec les sabates, les deixo en un armari amb les dels altres companys i demano permís per trepitjar el tatami. Fem la salutació, formats en paral·lel, davant els mestres, col·locats per ordre decreixent segons el color del nostre cinturó. A mi em toca a prop d’on acaba el tatami, amb els altres companys blancs que han entrat al club després de mi.

Comença la classe de judo però abans vull fer un petit incís. L’ Ignacio i en Fèlix són els nostres mestres, crec que tenen uns 60 anys. L’ Ignacio, encara en actiu, no fa gaire va quedar cinquè al campionat del món de veterans. Jo fa menys d’un any que vaig emprendre el camí del judo. I en aquest poc temps tinc clara una cosa: l’enorme respecte i confiança que tinc pels meus mestres. No sé quin sentiment va néixer abans o si van de la mà. La qüestió és que m’han fet forta per afrontar aquest esport. (més…)

L’alfabetització digital per a la veritat i la llibertat

UnknownMarc Fuertes – L’alfabetització digital no s’ha de centrar només en el domini instrumental de les tecnologies digitals, sinó en saber què fer amb elles cara a participar plenament en la societat digital. Davant la gran quantitat d’informació falsa que circula per canals informatius, tradicionals i actuals, és molt important promoure la capacitat crítica com a forma d’alfabetització digital.

Un dels temes que trobo més rellevants en educació pel context informacional actual és el de l’alfabetització digital per al desenvolupament de la capacitat crítica i per identificar allò vertader i rebutjar allò fals. Si fóssim part d’una societat on els ciutadans s’empassen mentides com si fossin veritats, el panorama que se’ns presentaria seria ben galdós. I potser ja estem abocats a un escenari així.

Sempre hi ha hagut veritats i mentides en els mitjans tradicionals (premsa, ràdio, tv). A Internet hi ha infinitat de torrents i canals d’informació on consumim informació, reaccionem davant d’ella, la comentem, la compartim, i la fem viral. Sembla del tot imprescindible saber què és veritat i què és mentida.

Tenim exemples recents de mentides que s’han venut com a realitats. Van des de simples i innocents falses alarmes (hoaxes), spamming, clickbaiting, fins a notícies que fomenten hàbits de salut perjudicials, o les que promouen el canvi de percepcions polítiques i que poden decantar qui guanya unes eleccions i, per tant, quin rumb agafa un país, una política internacional, etcètera. (més…)

LIDERATGES PER AL SEGLE XXI

estorninos-negros 2

Salvador Carrasco Calvo – En la Societat actual sembla que s’ha d’«excel·lir» per a ser algú. Cal estar a dalt dels llistats del sublim «Olimp» dels primers llocs de les múltiples carreres per «la franja alta» de qualsevol llistat. Fins i tot els rànquings de corrupció arriben a ser notícia.

L’interès per l’excel·lència i el lideratge té profundes arrels històriques i culturals.

Durant «l’època obscura», l’excel·lència obsessionà la reialesa de Micenes i, a la Grècia arcaica, interessà als aqueus i als troians, com descriu la Ilíada. En temps d’Homer, l’areté era una prerrogativa, el privilegi dels «millors», els «superiors»: era la virtut de l’aristocràcia i la noblesa militar. L’expressió deriva de l’arrel Ari-… ‘dominar, dirigir, manar’… «destacar sempre, sobresortir per sobre dels altres i no tacar el llinatge i l’honor dels meus pares». L’heroi mai no tornava enrere per escapar d’un destí tràgic.

D’aquesta arrel, en derivarien verbs grecs relacionats amb el guiatge dels ramats pels pastors, la conducció dels exèrcits en la batalla i altres assimilats a la idea de domini sobre els altres. Tot aristós —tot membre de la casta guerrera encimbellada— buscaria la pròpia areté i l’afirmaria en el seu lideratge. (més…)

Valors de cuir

Processed with VSCO

Paula Escobar i Juan Pedro Fernández Són les 7 de la tarda. És dissabte. Trepitjo la pista. Respiro la mateixa olor de goma i pega que m’ha acompanyat des de la infància. Tanco els ulls. Prenc consciència del meu cos, del meu present. Escolto les meves companyes. Veus diàries i amigues. Obro els ulls i agafo la pilota. Cuir que fa anys que és part de la meva pell. Sona el xiulet. Comença la vida.

L’handbol es pot convertir en un escenari artificial on entrenar per a la vida. La pista i el vestuari són, doncs, espais on viure, aprendre, créixer i compartir i, quan en sortim, aquestes vivències i aprenentatges passen a formar part de nosaltres i ens acompanyen en el nostre camí. Així mateix, l’handbol ens ofereix la possibilitat d’assolir una sèrie de valors que dependran en gran mesura del conjunt de referents (entrenadors, delegats, juntes directives, àrbitres, aficionats, companys…) que giren al nostre voltant.

Practicar l’handbol implica donar valor a les nostres aspiracions personals i comprometre’ns amb nosaltres mateixos a esforçar-nos per assolir-les. És, per tant, un exercici de constància i sacrifici on aprenem a anteposar la consecució dels nostres objectius als obstacles del camí. Un camí en el qual anem coneixent-nos nosaltres mateixos, descobrint els nostres punts forts i dèbils i els nostres límits, donant forma a la nostra personalitat, prenent consciència de qui som i de com volem ser. Un procés on anem acceptant-nos i donant-nos valor. (més…)

Identitats i sentiments de pertinença

IMG_7259

José Palos – En el marc de la diversitat cultural que tenim en els nostres pobles o barris, totes les cultures tenen dret a sobreviure o a existir en condicions d’igualtat. Però les cultures són molt resistents als canvis i, en la interrelació entre elles i en el dia a dia, prenen especial protagonisme les senyes d’identitat, en forma de diferències amb els altres, des d’on s’estableix el diàleg.

Les senyes d’identitat, personals o col·lectives, estan formades pel conjunt de característiques que defineixen les persones o grups i que configuren la imatge que tenen i volen donar en les relacions amb els altres. Per tant, la identitat és una construcció complexa que es pot donar en diferents àmbits i en la qual intervenen molts elements i factors. Diríem que la nostra identitat no és única i que podem tenir moltes senyes que ens identifiquen (lingüístiques, esportives, territorials, musicals, mediambientals, tecnològiques, etc.). I aquesta diversitat de senyes d’identitat pot ser un element d’interacció, de coincidència, d’ancoratge, de coneixement de l’altre, de suma en el diàleg intercultural i en la millora de la convivència. (més…)

Vivim en un temps de no-educació?

Si bé el projecte educatiu il·lustrat va fracassar, avui hi ha tots els ingredients per tal que pugui triomfar.

Foto_Linkedin_MG_2108

Marc Fuertes – Vivim en un temps de no-educació? Aquesta pregunta va sorgir d’una ponència que va fer el Dr. Salvi Turró l’any 2014. Amb el títol “Educació i Il·lustració”, parlava de com el projecte educatiu il·lustrat va fracassar. Un dels arguments suggerits, seguint idees de Kant i dels successors, Schiller i Fichte, és que amb la Il·lustració es va reduir el projecte educatiu a l’element “erudició/cultura” i van oblidar les finalitats de l’educació.

Segons Kant, hi ha tres moments en l’educació dels infants i joves. Un primer moment negatiu però necessari que es basa en l’aprenentatge de la disciplina. Un segon moment positiu que s’enfoca a l’aprenentatge de competències, habilitats i sabers (es produeix gràcies al desenvolupament cognitiu). Això dóna pas al tercer moment de formació estricta -la Bildung on hi ha autonomia personal, sentit del deure i el reconeixement d’éssers racionals com un mateix. Aquest tercer nivell dóna lloc a l’educació. Si ens quedem en els dos primers només parlaríem d’“ensinistrament”: la no-educació. Però educar implica establir finalitats que ho lliguen tot i donen forma. (més…)

Del “no tenim por” al treball amb la comunitat

carrasco

Salvador Carrasco Calvo – Els atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils ens van sumir en un autèntic estat de xoc. La situació, de manera sobtada, ha esdevingut molt més complexa del que era i ho era molt. La reacció exemplar i solidària de la ciutadania, el “no tenim por” i el “no al terror”, van ser unànimes. El suport social als Mossos, a la Guardia Urbana, als servies públics de Salud i de Seguretat i, afortunadament, la unitat dels polítics en la lluita antiterrorista van ser una nota remarcable, com havia de ser. Però va durar poc. El dolor de les víctimes i el legítim clam popular per la unitat en la solidaritat contra el terror van ser respectats durant pocs dies. Ben aviat, al contrari, serien instrumentalitzats de manera barroera per molts. Ni la missa del diumenge 23 d’agost, a la Sagrada Família, per la pau i la concòrdia, se’n lliurà. Ens cal repensar moltes coses i establir amb claredat el que és prioritari i el que no.

Fer compatible el pluralisme polític amb el diàleg i el debat franc des de les opcions de cadascú, en un clima tolerant i responsable és, al meu entendre, tot un repte, com s’ha fet palès aquests dies en les xarxes socials, en els mitjans de comunicació i en les converses entre amics i familiars.  (més…)