Opinió

De l’aula a l’institut i al barri

Logo palmera grogaMar Vara Cifre – Per a qualsevol professor, el temps passa amb cursos escolars, per això puc dir que fa quatre anys la directora del meu institut em va dir: “Mar, jo això que fas a l’aula, ho vull per a tot l’Institut”. I l’ApS es va fer amb Les Corts.

El model que l’Ins Les Corts ha anat consolidant va començar amb petits grups d’alumnes de les meves assignatures que es feien responsables dels ApS de cada curs: la Marató de TV3 a 1r d’ESO, el Banc d’Aliments a 2n d’ESO i Les Escoles pels DH amb Amnistia Internacional a 3r d’ESO. Però, el curs 2017-18 la Magic Line proposada a 4t d’ESO va enlluernar a tot el Centre, perquè aquest és realment un Servei fet a mida per a nosaltres: pel lloc on estem situats som un punt d’avituallament durant la cursa de la BML, perquè som al costat del parc de la Maternitat per on passen tots els participants, i els podem animar i donar un cop de mà.

Si ara ho analitzo, penso que hi ha hagut tres moments clau en la integració de l’ApS al Centre:

  • Adaptació entre alumnat-professorat-entitat.
  • Adaptació entre les matèries per crear transversalitat.
  • Adaptació del marc horari del Centre.

En el procés de transformació que hem viscut, el primer pas ha estat millorar el que ja teníem, fer-ho fàcil, perquè fos acceptat per tothom sense neguit. En aquell moment ens va semblar més senzill assignar un projecte a cada grup de 4t d’ESO en funció dels horaris i interessos entre entitats i professorat. Així cada grup tenia assignats un servei i una entitat i el tutor era l’encarregat de dinamitzar el Servei Comunitari, però tota l’organització i la gestió dels projectes estava centralitzada només en la coordinadora amb una reducció horària per poder fer-ho.

La resposta va ser extraordinària; òbviament hi va ajudar el fet que l’alumnat ja coneixia el treball amb ApS d’anteriors projectes i són ells els que van arrossegar el professorat a obrir les seves aules al Servei Comunitari. (més…)

Això és real!

thumbnail_IMG_0855Josep M. Puig Rovira – Cada vegada és més freqüent que els protagonistes d’algunes experiències educatives en parlin usant expressions com la del títol: això és real, és autèntic, va de veritat, parla de l’actualitat, tracta temes que ens preocupen, o altres semblants. Aquesta manera de qualificar les activitats docents apunta a una idea pedagògica rellevant: la formació dels joves demana que participin en la solució dels reptes urgents que té plantejats la societat i el conjunt de la humanitat.

Recordo haver sentit aquesta expressió en una visita guiada a una exposició que mostrava els treballs artístics fets pels grups d’alumnes que havien participat en l’experiència “Creadors en residència del Consorci d’Educació de Barcelona i l’ICUB. Un artista reconegut treballa durant tot un any amb un grup de nois i noies amb l’encàrrec de fer una obra. Per fer-la s’han de plantejar a fons què volen expressar –un veritable treball de crítica social i d’educació en valors–, però també han de veure què poden aprendre de l’artista, com assolir un acord creatiu amb els companys i companyes i, finalment, han d’adquirir les destreses pràctiques i la capacitat cooperativa per realitzar junts l’obra. Un treball que després pot ser exposat i debatut en diferents contextos. Doncs bé, alguns dels que assistíem a la visita vàrem coincidir que es tractava d’una experiència autèntica, del tot real. (més…)

El colegio

Colegio Nacional de Buenos AiresNicolás Barbieri – A l’Argentina, alguns pocs instituts d’educació secundària depenen orgànicament de la Universidad de Buenos Aires (UBA). Instituts públics “preuniversitaris”, s’autoanomenen. El Colegio Nacional de Buenos Aires n’és un. Els alumnes li dèiem simplement El colegio, en una barreja de vanitat i orgull. Del colegio, no podia haver-ne un altre.

Amb el temps, s’ha volgut identificar el Colegio Nacional de Buenos Aires amb valors com el rigor, l’excel·lència i la llibertat. Prestigi és una de les paraules que més ressonen en boca de les seves autoritats, entre els seus claustres i escalinates de marbre de principis de segle XIX. Una institució que “ha dado una pléyade de creadores, escritores, artistas, científicos, economistas, los dos primeros Premios Nobel argentinos, cuatro presidentes y, sobre todo, mucha gente de bien”, segons la web de la UBA. En el meu cas, com que no pretenc guanyar el premi Nobel ni ser president de cap país, us vull explicar els valors que vaig aprendre al colegio i també algunes contradiccions que vaig viure. (més…)

Els CRP com dinamitzadors de projectes d’APS de zona

yeast-protein-interaction-map-hawoong-jeong-university-of-notre-dameMartí Boneta – L’Aprenentatge Servei, degut a la diversitat d’actors i la complexitat dels projectes, és una proposta educativa que comporta un treball en equip de persones i institucions del territori. Centres educatius i entitats de la zona creen aliances per a dur a terme el projecte. Aquesta xarxa comunitària es complementa amb l’administració municipal, organisme proper a la ciutadania i coneixedora de les necessitats i de les entitats de la zona. Cada actor aportarà unes característiques pròpies a cadascun dels projectes. Els Referents d’APS del Centre de Recursos Pedagògics, no intervenim directament en la posada a la pràctica del projecte, com els altres agents. Hem de tenir una visió global i externa per a poder atendre les diferents demandes dels agents que hi participen. El nostre perfil professional ha d’unir coneixements pedagògics i altres purament de gestió. Aquest perfil fa que assessorem i acompanyem els projectes de centres i entitats des de perspectives diferents.

Si seguim el símil dels mitjans de transport, d’entrada el paper del Referent dels CRP és com viatjar en globus. Podem aportar una visió de la realitat propera i més llunyana amb perspectiva general, des de l’aire: coneixem iniciatives i projectes de diferents llocs, persones expertes en el tema i diferents recursos existents. Aquest fons de coneixement pot ser molt valuós alhora de portar a terme una iniciativa d’APS. (més…)

Les start-up del sector edtech volen conquerir l’educació

Caricature_of_Organized_Big_Business_InterestsMarc Fuertes Alpiste – El creixement del sector edtech es basa en les noves possibilitats tecnològiques, però també en la idea que el sistema educatiu ha quedat antiquat. Davant de l’escenari de la necessària actualització educativa, el sistema educatiu es tensa.

Les start-up són iniciatives empresarials basades en la innovació (normalment tecnològica) i en l’escalabilitat. Són una part del teixit empresarial en creixement per tot el món, també a casa nostra. Barcelona està dins del top 20 de la Unió Europea en captació de la inversió de hubs tecnològics (Mobile World Capital, 2019). La majoria dels serveis oferts per aquestes start-ups són productes o serveis en línia, bàsicament centrats en la tecnologia per a la llar, per a la salut i el benestar, sobre transports, viatges, o d’aplicacions per a empreses (Steigerhal, Mauer, & ESCP Europe, 2018).

L’educació, i més concretament el sector edtech (tecnologia educativa), no és dels sectors que més destaquen en les startups catalanes, però això podria canviar. Per posar algunes dades, entre 2010 a 2017 es van invertir 2.300 milions de dòlars en companyies de tecnologia educativa d’educació infantil i primària als Estats Units (Edsurge, 2017). Hi ha 10 start-ups al món de l’edtech que tenen un valor superior als 1.000 milions de dòlars (conegudes com a unicorns), de les quals 7 son a la Xina, 2 als Estats Units i 1 a l’índia (Zhang, 2019). Xina és líder en número de start-ups i en volum econòmic. Només a Pequín hi ha més de 3.000 de start-ups del sector edtech. Segons l’informe Global EdTech Ecosystem, a Londres n’hi ha 520. Segons el Barcelona & Catalonia Startup Hub, a tot Catalunya n’hi ha 73. El creixement del sector edtech es basa en les noves possibilitats tecnològiques, però també en la idea que el sistema educatiu ha quedat antiquat, que no respon als reptes de la societat actual (altament tecnologitzada i globalitzada) i que cal revolucionar l’educació. Davant de l’escenari de la necessària actualització educativa, el sistema educatiu es tensa. (més…)

La cura d’un mateix, la cura de l’altre i l’educació de la responsabilitat

ciudadania-320x310Miquel Martínez – Una de les propostes del Manifest per una educació democràtica en valors fet públic ara fa un any es refereix a la promoció d’un ús responsable i crític dels recursos i eines digitals i dels mitjans de comunicació. Afirma que avui internet i els mitjans tenen un paper essencial en la formació dels més joves i que aquests no són sempre espais democràtics, ni els continguts que circulen són sempre veraços i respectuosos. Cal garantir que l’educació prepari per comprendre críticament la informació disponible i tenir criteri propi.

Les xarxes socials ens posen en contacte amb persones de diferents llocs, edats i maneres de pensar i fer, ens obre a un mon de diversitat ric. Però també es cert que obre un gran finestral on es fàcil que les persones construeixin conviccions i preferències polaritzades a partir del que diuen o pensen els que més presencia tenen. També generant cercles de confiança mútua que sens dubte poden ser virtuosos i positius però que també poden generar relacions de dominació, contraries al respecte a la nostra singularitat. Del que tracta l’educació en valors es de propiciar les condicions per que cada persona pugui compartir lliurament i crear valors, en no perdre’s en el “es diu” o “es fa”, tenir criteri propi i saber discernir. I cal educar per fer-ho de manera èticament responsable, entenent el terme responsabilitat en el sentit que li dona Levinas com generada per la interpel·lació ètica de l’altre. (més…)

ELS MENORS ESTRANGERS NO ACOMPANYATS, DE CATALUNYA

260881-3x2-article620

Salvador Carrasco – Al llarg del curs passat s’han produït reiterats incidents amb motiu de la presencia dels MENA a Catalunya. Els mitjans de comunicació no han cessat de trametre informacions en les que resulta difícil distingir entre els esdeveniments i les posicions ideològiques. De fet, existeix un reduccionisme interessat, simplificador i barruer, de manera que s’imposa un esforç per abordar, en la seva complexitat , els fets migratoris internacionals; l’aplicació del principi d’acollida dels emigrats; el dret al respecte i la tutela dels MENA; la difícil i lenta inserció dels diferents en la societat receptora i majoritària; la reivindicació dels recursos imprescindibles i la crítica constructiva del model que s’està implementant.

Entre la presencia i l’estigma

El seguiment sistemàtic de la premsa catalana, durant tot un any, permet constatar que la situació ha impactat molt socialment i ha derivat en temes molt sensibles per l’opinió pública.

Comencem per recordar que les arribades de MENA, el juny de l’any 2018, s’havien multiplicat per quatre respecte de les de l’ any anterior. Dels 8.110 menors tutelats, 1.859 eren menors immigrants no acompanyats. El sistema previst d’acollida no era capaç de donar la resposta adequada: mancaven recursos de tota mena per a fer front a una situació d’excepcionalitat i d’urgència. Per això l’Administració de la Generalitat, amb competències exclusives en la tutela de menors, va recórrer a entitats del Tercer Sector per tal d’habilitar Albergs i Cases de Colònies com a “instal·lacions d’emergència”.

Ben aviat, la situació desbordaria els centres d’acollida i en alguns llocs començaria a haver queixes dels veïns per incidents diversos, com furts, conductes incíviques, assetjaments, atribuïts als MENA a Barcelona, Santa Coloma de Gramanet, Canet i Arenys. També començaria a estendre´s “l’estigma de la delinqüència mena” sobre el col·lectiu, més enllà dels casos o incidents en que, realment, s’havien donat conductes delictives o incíviques. (més…)

Ignició i ApS

bujia-gJosep M. Puig Rovira – Imagineu que tenim un motor de combustió convencional, amb combustible a disposició i un disseny que li permet transformar l’energia química en energia mecànica. El tenim acoblat a una caixa amb rodes que anomenem cotxe, un sistema de carreteres per circular i la voluntat de fer un viatge per conèixer el país. Ho tenim tot a punt per iniciar un recorregut engrescador, però no podem donar per fet que ho aconseguirem. Per tal que el motor es posi en marxa cal una ínfima però essencial condició: una petita font d’energia externa que encengui la barreja de carburant i oxigen. La ignició del motor depèn d’una espurna que desencadenarà la combustió, que després es mantindrà sense la presència contínua de la guspira inicial. La ignició és, doncs, l’acció d’encendre o activar un procés.

El concepte d’ignició s’ha usat de manera metafòrica per descriure com l’aparició d’un petit esdeveniment puntual actua damunt les condicions en què es troba un sistema i desencadena un canvi de gran abast en el seu funcionament. S’ha aplicat sovint en política per descriure revoltes a partir d’una situació de malestar i d’un fet detonant. Però també recentment en neurociència per estudiar la manera com un grup de cèl·lules d’una àrea local del cervell afecten el funcionament global. Crec que la metàfora de la ignició ens serveix també per descriure el repte principal que avui ens planteja l’aprenentatge servei. (més…)

Desenvolupament Comunitari

IMG_0491

Salvador Carrasco – La nostra època és la de la confusió, l’abús del llenguatge i l’absència d’idees. És un signe dels temps des de la crisi de la Il·lustració. Ja Goethe ho havia advertit: es comença fent “abstracció de la intel·ligència”; i es segueix recorrent a “la paraula tècnica”, ja que “quan falten idees hi ha paraules que poden substituir-les” i amb elles es pot “discutir enèrgicament i, fins i tot, erigir un sistema… amb el valor del lleó, l’agilitat del cérvol, l’ardor de l’italià i la constància de l’home del Nord”.

Portem a col·lació aquestes reflexions a propòsit de l´ús i l’abús de la idea d’acció comunitària, avui buidada del contingut precís que des de les Ciències Socials se li havia donat tradicionalment. Hom pot pensar que és ja una paraula tècnica, amb la que legitimar la proliferació de plans auto denominats comunitaris. Podria ser allò clàssic sobre la veritat i la realitat “aparent”. Es parla molt de desenvolupament i de treball comunitari, alterant, de fet, el significat dels termes.

Fa unes dècades enteníem per desenvolupament comunitari i acció comunitària el resultat de l’esforç cooperatiu d’una comunitat que pren consciència dels seus propis problemes i que s’organitza en el territori per a resoldre’ls per ella mateixa; desenvolupant els seus propis recursos i potencialitats. Eren quatre els elements essencials que es consideraven: territori (una comunitat activa), població (un context comunitari participatiu), demanda social ( amb una lògica de llarg termini) i recursos (amb una actitud compromesa de les Administracions). (més…)