Opinió

La cura d’un mateix, la cura de l’altre i l’educació de la responsabilitat

ciudadania-320x310Miquel Martínez – Una de les propostes del Manifest per una educació democràtica en valors fet públic ara fa un any es refereix a la promoció d’un ús responsable i crític dels recursos i eines digitals i dels mitjans de comunicació. Afirma que avui internet i els mitjans tenen un paper essencial en la formació dels més joves i que aquests no són sempre espais democràtics, ni els continguts que circulen són sempre veraços i respectuosos. Cal garantir que l’educació prepari per comprendre críticament la informació disponible i tenir criteri propi.

Les xarxes socials ens posen en contacte amb persones de diferents llocs, edats i maneres de pensar i fer, ens obre a un mon de diversitat ric. Però també es cert que obre un gran finestral on es fàcil que les persones construeixin conviccions i preferències polaritzades a partir del que diuen o pensen els que més presencia tenen. També generant cercles de confiança mútua que sens dubte poden ser virtuosos i positius però que també poden generar relacions de dominació, contraries al respecte a la nostra singularitat. Del que tracta l’educació en valors es de propiciar les condicions per que cada persona pugui compartir lliurament i crear valors, en no perdre’s en el “es diu” o “es fa”, tenir criteri propi i saber discernir. I cal educar per fer-ho de manera èticament responsable, entenent el terme responsabilitat en el sentit que li dona Levinas com generada per la interpel·lació ètica de l’altre. (més…)

Anuncis

ELS MENORS ESTRANGERS NO ACOMPANYATS, DE CATALUNYA

260881-3x2-article620

Salvador Carrasco – Al llarg del curs passat s’han produït reiterats incidents amb motiu de la presencia dels MENA a Catalunya. Els mitjans de comunicació no han cessat de trametre informacions en les que resulta difícil distingir entre els esdeveniments i les posicions ideològiques. De fet, existeix un reduccionisme interessat, simplificador i barruer, de manera que s’imposa un esforç per abordar, en la seva complexitat , els fets migratoris internacionals; l’aplicació del principi d’acollida dels emigrats; el dret al respecte i la tutela dels MENA; la difícil i lenta inserció dels diferents en la societat receptora i majoritària; la reivindicació dels recursos imprescindibles i la crítica constructiva del model que s’està implementant.

Entre la presencia i l’estigma

El seguiment sistemàtic de la premsa catalana, durant tot un any, permet constatar que la situació ha impactat molt socialment i ha derivat en temes molt sensibles per l’opinió pública.

Comencem per recordar que les arribades de MENA, el juny de l’any 2018, s’havien multiplicat per quatre respecte de les de l’ any anterior. Dels 8.110 menors tutelats, 1.859 eren menors immigrants no acompanyats. El sistema previst d’acollida no era capaç de donar la resposta adequada: mancaven recursos de tota mena per a fer front a una situació d’excepcionalitat i d’urgència. Per això l’Administració de la Generalitat, amb competències exclusives en la tutela de menors, va recórrer a entitats del Tercer Sector per tal d’habilitar Albergs i Cases de Colònies com a “instal·lacions d’emergència”.

Ben aviat, la situació desbordaria els centres d’acollida i en alguns llocs començaria a haver queixes dels veïns per incidents diversos, com furts, conductes incíviques, assetjaments, atribuïts als MENA a Barcelona, Santa Coloma de Gramanet, Canet i Arenys. També començaria a estendre´s “l’estigma de la delinqüència mena” sobre el col·lectiu, més enllà dels casos o incidents en que, realment, s’havien donat conductes delictives o incíviques. (més…)

Ignició i ApS

bujia-gJosep M. Puig Rovira – Imagineu que tenim un motor de combustió convencional, amb combustible a disposició i un disseny que li permet transformar l’energia química en energia mecànica. El tenim acoblat a una caixa amb rodes que anomenem cotxe, un sistema de carreteres per circular i la voluntat de fer un viatge per conèixer el país. Ho tenim tot a punt per iniciar un recorregut engrescador, però no podem donar per fet que ho aconseguirem. Per tal que el motor es posi en marxa cal una ínfima però essencial condició: una petita font d’energia externa que encengui la barreja de carburant i oxigen. La ignició del motor depèn d’una espurna que desencadenarà la combustió, que després es mantindrà sense la presència contínua de la guspira inicial. La ignició és, doncs, l’acció d’encendre o activar un procés.

El concepte d’ignició s’ha usat de manera metafòrica per descriure com l’aparició d’un petit esdeveniment puntual actua damunt les condicions en què es troba un sistema i desencadena un canvi de gran abast en el seu funcionament. S’ha aplicat sovint en política per descriure revoltes a partir d’una situació de malestar i d’un fet detonant. Però també recentment en neurociència per estudiar la manera com un grup de cèl·lules d’una àrea local del cervell afecten el funcionament global. Crec que la metàfora de la ignició ens serveix també per descriure el repte principal que avui ens planteja l’aprenentatge servei. (més…)

Desenvolupament Comunitari

IMG_0491

Salvador Carrasco – La nostra època és la de la confusió, l’abús del llenguatge i l’absència d’idees. És un signe dels temps des de la crisi de la Il·lustració. Ja Goethe ho havia advertit: es comença fent “abstracció de la intel·ligència”; i es segueix recorrent a “la paraula tècnica”, ja que “quan falten idees hi ha paraules que poden substituir-les” i amb elles es pot “discutir enèrgicament i, fins i tot, erigir un sistema… amb el valor del lleó, l’agilitat del cérvol, l’ardor de l’italià i la constància de l’home del Nord”.

Portem a col·lació aquestes reflexions a propòsit de l´ús i l’abús de la idea d’acció comunitària, avui buidada del contingut precís que des de les Ciències Socials se li havia donat tradicionalment. Hom pot pensar que és ja una paraula tècnica, amb la que legitimar la proliferació de plans auto denominats comunitaris. Podria ser allò clàssic sobre la veritat i la realitat “aparent”. Es parla molt de desenvolupament i de treball comunitari, alterant, de fet, el significat dels termes.

Fa unes dècades enteníem per desenvolupament comunitari i acció comunitària el resultat de l’esforç cooperatiu d’una comunitat que pren consciència dels seus propis problemes i que s’organitza en el territori per a resoldre’ls per ella mateixa; desenvolupant els seus propis recursos i potencialitats. Eren quatre els elements essencials que es consideraven: territori (una comunitat activa), població (un context comunitari participatiu), demanda social ( amb una lògica de llarg termini) i recursos (amb una actitud compromesa de les Administracions). (més…)

Deures, drets i estiu

blue-mountains-long-exposure-mountain-1925912

Roser Batlle – No veig clar això de que les criatures hagin de fer deures a l’estiu, m’explicava una amiga.

Jo era un pare convençut i militant antideures i resulta que aquest agost les meves filles em van demanar quaderns de vacances i s’ho van passar molt bé omplint-los, m’explica un altre.

Doncs jo sí que ho tinc claríssim. Algunes tasques haurien de ser gairebé “d’obligat compliment”: es tracta sobretot de les experiències que són oportunitats educatives vitals fora del temps escolar, agradables i desitjades, però freqüentment demandants d’esforç.

Cal submergir-se en elles sense excuses, sense concessions a la mandra, sense por de caure, a tacar-se, a despentinar-se. L’estiu és molt llarg, amb temps per a tot.

Per exemple, aquí van a manera de check-list 20 deures de vacances amb les seves petites coartades pedagògiques, per si les necessitem:

  1. Pujar a un arbre: millora la motricitat i la concentració. Els garrofers i les figueres són molt agraïts de pujar. Tampoc cal pujar a dalt de la copa!
  2. Fer una cabana amb sostre (no serveix un corralet) usant cordes, pedres, branques, potser teles…: millora l’orientació espacial, la força muscular, la coordinació de moviments.
  3. Dormir a l’aire lliure o almenys dins de la cabana, ben aïllats de la humitat del sòl i protegits amb mantes o sacs de dormir: s’educa la capacitat de preveure, superar pors, organitzar-se.
  4. Recollir herbes aromàtiques i fer colònia, vinagretes o infusions: millora els sentits, s’aprenen els noms de les plantes i s’exercita la paciència.
  5. Parar la taula amb estil i harmonia i després desparar-la: millora l’orientació espacial, el sentit de l’estètica i la responsabilitat.
  6. Lluitar amb pinyes: un joc prou agressiu i divertit, que millora la punteria i exigeix ​​bastant autocontrol.
  7. Pescar capgrossos o granotes en una bassa, amb l’ajuda d’un caçapapallones o similar: millora l’observació, els reflexos i la motricitat fina. Bé, tampoc cal torturar els animalets: s’observen una estona i després es deixen en llibertat.
  8. Trepitjar l’herba descalços: millora la circulació, el sentit del tacte i l’atenció, perquè cal anar amb compte de no clavar-se una branqueta punxeguda o una pedreta.
  9. Fer-se el llit: millora moltes coses, però sobretot les cares de felicitat que posen la mare i el pare, cosa que també és important i necessària a l’estiu.
  10. Banyar-se en un llac o en un riu amb pedretes, bestioletes, algues, aigua gelada, la possibilitat d’una serp… Res a veure amb la piscina: tot un exercici de superació personal!.
  11. Llegir un llibre perquè sí, perquè agrada, estirat sota un pi, escarxofat en un sofà, assegut en un gronxador: millora la imaginació, el llenguatge i l’atenció.
  12. Curar-se un mateix després de pelar-se els genolls: netejar la ferida, posar-se un desinfectant, una tireta i seguir corrent: millora l’autonomia i l’optimisme.
  13. Sortir a la nit amb una llanterna a caçar sorpreses: els ulls brillants d’un gat, una cuca de llum, un gripau… millora la vista i ajuda a superar la por a la foscor.
  14. Aprendre un joc de cartes en què es perd, es guanya, se sumen o resten punts, hi ha estratègia o hi ha pura sort… Madura les relacions personals, la tolerància a la frustració, la memòria.
  15. Dedicar un temps a omplir un quadern de vacances: ¿per què no? Són bonics, donen idees, estimulen la memòria, enforteixen la concentració.
  16. Fer la compra almenys algun dia, en lloc del pare o la mare. Estimula el càlcul, la responsabilitat, les bones maneres…
  17. Escriure una carta com les antigues d’abans: amb paper i bolígraf, bona lletra, sense faltes ni guixades (caldrà fer un esborrany abans), amb dibuixos, ficant-la en un sobre, enganxant un segell, buscant una bústia per enviar-la, pensant en la persona que la rebrà. Estimula l’empatia, la bona lletra, l’ortografia, la paciència, l’amabilitat.
  18. Modelar objectes amb fang del camp -Res de plastilina! – recollint la terra argilosa, filtrant, barrejant-la amb aigua, pastant-la al punt. Millora l’observació, la motricitat, l’expressió artística.
  19. Aixecar-se molt aviat per veure la sortida del sol, gravar un vídeo del moment màgic… Millora la connexió amb la natura, l’observació.
  20. Observar en silenci -això és molt important! – el cel estrellat, les fases de la lluna, identificar constel·lacions, veure caure les Perseides a l’agost. Millora l’observació la paciència i l’autocontrol.

L’article 31 de la Convenció dels Drets dels Infants reconeix el dret de la infantesa al descans, l’esbarjo, al joc, les activitats recreatives i a la plena i lliure participació en la vida cultural i de les arts.

L’estiu és un moment privilegiat per a exercir aquest dret, per tant, cal poder oferir als nens i nenes experiències com aquestes, intenses, positives, de les que deixen petjada i es recorden tota la vida.

No obstant això, molts nens i nenes no les poden gaudir: aquestes experiències, complementàries al temps lectiu a l’escola, requereixen que la família tingui vacances o un mínim de temps i recursos a l’estiu per poder proporcionar-les.

Els nostres deures com a famílies, educadors, ciutadans, consisteixen a eliminar en el possible aquesta desigualtat d’accés, perquè tota la infància tingui dret a poder gaudir dels deures d’estiu.

També publicat al Diario de la Educación


 

L’educació democràtica

Reflexions al voltant del Manifest per una Educació Democràtica en Valors

ciudadania-320x310

José Palos – Estant totalment d’acord amb el manifest, que ja vaig signar, la seva lectura m’ha portat a exposar algunes reflexions.

A més de les constatacions socials presentades que justifiquen la necessitat del manifest considero que es podria afegir una més, si no més com a apreciació. Aquesta és que la democràcia s’ha reduït a l’acte de votar a uns representants polítics i això ha desactivat l’interès per la participació democràtica en la vida quotidiana. S’ha instaurat una democràcia institucional delegada que construeix ciutadans passius i amb la consciencia tranquil.la per haver acomplert la seva obligació de votant. I diria que com a conseqüència s’ha anat generant una manca de credibilitat en el valor i utilitat de la seva participació directa en les decisions relacionades amb l’organització de la vida comunitària. Salvem les excepcions personals o col·lectives i els moviments emergents focalitzats en temps i espai limitat. Però en general es confon en gran mesura el poder de decisió ciutadana amb la capacitat de decidir o gestionar les alternatives econòmiques que el sistema ens ofereix a cadascú, és a dir de consumir en totes les seves modalitats. O també la participació s’ha convertit en tenir informació tècnica per gestionar problemes o situacions personals. La participació democràtica en polítiques publiques queda delegada essencialment als polítics. Diríem que és un èxit ideològic del sistema econòmic neoliberal, l’interès i benestar individual per sobre del comunitari. En aquest sentit és cert que la lluita per la democràcia no s’acaba mai. Cal construir confiança en el poder dels ciutadans des de la vida comunitària quotidiana. (més…)

Els nous pobres

 

 

9788449333385

Entre la invisibilitat , l’oblit i l’odi.

Salvador Carrasco Calvo – Hi ha velles i noves formes de pobresa, “submóns” que configuren la vida quotidiana de molts ciutadans. És una pluralitat enorme de situacions que cal analitzar i abordar una a una. Els anomenats “problemes socials” son molt diversos, particulars i específics, afecten a diferents segments o sectors de la població, de manera diversa. Molts obeeixen a circumstàncies que qüestionen la dignitat personal de molts ciutadans, deixats a mans d’un destí de pàries. La diversitat d’ aquestes situacions produeix una sensació de dispersió. A la llarga, acaben desestabilitzant el sistema que les ha produït, per la via de les reivindicacions, organitzades o espontànies, o por la violència amb diversos graus de devastació, i pot abocar a la creació de guetos o a la repressió. De fet, als “exclosos” només els hi queda, en darrera instància, la via de la “protecció propera”: la solidaritat de la família o del cercle social mes pròxim o de la xarxa de solidaritat veïnal. El sistema públic de protecció social contra la desigualtat i la pobresa no funciona: fallen les polítiques públiques. En definitiva, l’aporofobia comença a ser un nou problema al que ca prestar la deguda atenció.

Comencem per recordar la pobresa de la gent gran, sovint invisible i vergonyant, d’antigues classes mitjanes/baixes, víctimes d’una implacable mobilitat descendent. Al llarg de varies dècades, en el treball de camp dels nostres estudis, en alguns barris antics d’algunes ciutats catalanes, hem vist persones grans malaltes, amb pensions baixíssimes, vivint sols en pisos alts de finques sense ascensor , sobrevivint gràcies al suport de la xarxa veïnal, invisibles per a les administracions i pels serveis socials, als que mai han acudit per vergonya, per ignorància o per impossibilitat física. A l’Informe Gent Gran: Pobresa i vulnerabilitat (ECAS 2016) s’ofereixen dates com que un 40% dels perceptors de jubilació tenien un import inferior al salari mínim interprofessional; un 2 % vivien sols; un 6% patien situacions de pobresa energètica; i les prestacions de dependència només arribaven a un 58% de les persones amb dret a rebre-les, quan en 2012 arribaven a un 81%. (més…)

Agafant les regnes de l’aprenentatge

1320455541_740215_0000000000_noticia_normal

Michel de Montaigne

Marc Fuertes – L’estudiant ha de tenir un paper actiu. Ha de ser conscient del seu poder per conèixer el món i com a subjecte que pot i que ha d’aprendre autònomament. Aprenentatge autoregulat, autodirigit i heutagogia són conceptes que posen l’accent en l’activitat del propi estudiant de cara el seu aprenentatge i habiliten que pugui accedir al coneixement que se li obre de forma aclaparadora.

Al S. XVI, Montaigne deia que preferia “un cap ben format” que “un cap ben ple”. No fiar-ho tot a la transmissió i a la memorització de dades. Si fa cinc segles ja era rellevant, en el context intens d’informació i de coneixement que ens ha tocat viure, és fins i tot un perill no fomentar entre estudiants allò necessari per a tenir un cap ben format. Les competències informacionals i digitals i de pensament crític són indispensables perquè permeten vehicular la necessitat de fer-se preguntes, d’obtenir respostes a preguntes, per complexes que siguin, accedir al coneixement i saber què fer amb ell. Sense aquest primer accés al coneixement, només hi ha foscor.

Torno a reprendre la idea de la necessitat de transformar certes pràctiques educatives que es basen en la transmissió per la transmissió, perquè aquestes només provoquen desmotivació i comportaments de rebuig al coneixement i a les ganes d’aprendre entre estudiants. Quina alternativa o complement hi pot haver a aquest enfocament de fiar-ho tot a la transmissió i a la memorització? Doncs la de l’activitat de l’estudiant, individualment i en col·laboració. No vol dir que no es treballi i s’estudïin conceptes i es treballin procediments, sinó que no es fa de forma únicament transmissiva; és una relació més aplicada i connectada que implica l’ús d’esquemes previs. No és una relació exclusiva ni vertical, sinó més oberta i horitzontal. Aquí el docent segueix tenint un paper fonamental on, a banda de dissenyar l’activitat, fa de guia dels estudiants perquè vagin pel camí adequat, aprofitin els recursos, i s’organitzin de la millor manera possible. A més, cal verificar la comprensió dels continguts, optimitzar els procediments, donar bons exemples, permetre pràctiques i resoldre preguntes i dubtes. Per tot això, cal posar totes les bastides necessàries perquè vagin més enllà. L’estudiant ha de tenir un paper actiu, conscient del seu poder per conèixer el món i com a subjecte que pot i que ha d’aprendre autònomament. Així enforteix el seu sentiment d’agència, terme provinent de la psicologia per definir el sentiment de control i de voluntat de les persones. (més…)

SEGREGACIÓ ESCOLAR I EXCLUSIÓ SOCIAL

escuela_30742_11Salvador Carrasco – En el marc de la Sindicatura de Greuges de Catalunya s’han anat configurant les bases del Pacte contra la Segregació Escolar de Catalunya, al llarg dels dos darrers anys. Fa pocs dies es va fer la seva presentació pública. El Pacte proclama l’objectiu principal que persegueix: “que els diferents centres escolars d’una mateixa zona tinguin una composició social similar entre ells i equivalent la del territori on s’ubiquen”. El fet és que hi ha centres amb una elevada concentració d’alumnat socialment desfavorit i altres, tot i estar en la mateixa zona, amb una composició significativament més afavorida.

La situació es ben coneguda, des de fa molts anys, afecta a l’oferta d’una educació de qualitat per a tothom i a desigualtats profundes en l’accés a l’escolarització. La proposta de Pacte ve a reconèixer que tenim un sistema educatiu poc equitatiu i poc just; que és inajornable una millora de la planificació escolar i un increment del finançament, avui molt per sota del 6% del PIB. Es una situació que contrasta enormement amb les previsions i disposicions de la LEC (Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’Educació) que propugna un model educatiu, equitatiu i inclusiu, afavoridor de la cohesió social. (més…)