Opinió

Valors de cuir

Processed with VSCO

Paula Escobar i Juan Pedro Fernández Són les 7 de la tarda. És dissabte. Trepitjo la pista. Respiro la mateixa olor de goma i pega que m’ha acompanyat des de la infància. Tanco els ulls. Prenc consciència del meu cos, del meu present. Escolto les meves companyes. Veus diàries i amigues. Obro els ulls i agafo la pilota. Cuir que fa anys que és part de la meva pell. Sona el xiulet. Comença la vida.

L’handbol es pot convertir en un escenari artificial on entrenar per a la vida. La pista i el vestuari són, doncs, espais on viure, aprendre, créixer i compartir i, quan en sortim, aquestes vivències i aprenentatges passen a formar part de nosaltres i ens acompanyen en el nostre camí. Així mateix, l’handbol ens ofereix la possibilitat d’assolir una sèrie de valors que dependran en gran mesura del conjunt de referents (entrenadors, delegats, juntes directives, àrbitres, aficionats, companys…) que giren al nostre voltant.

Practicar l’handbol implica donar valor a les nostres aspiracions personals i comprometre’ns amb nosaltres mateixos a esforçar-nos per assolir-les. És, per tant, un exercici de constància i sacrifici on aprenem a anteposar la consecució dels nostres objectius als obstacles del camí. Un camí en el qual anem coneixent-nos nosaltres mateixos, descobrint els nostres punts forts i dèbils i els nostres límits, donant forma a la nostra personalitat, prenent consciència de qui som i de com volem ser. Un procés on anem acceptant-nos i donant-nos valor. (més…)

Anuncis

Identitats i sentiments de pertinença

IMG_7259

José Palos – En el marc de la diversitat cultural que tenim en els nostres pobles o barris, totes les cultures tenen dret a sobreviure o a existir en condicions d’igualtat. Però les cultures són molt resistents als canvis i, en la interrelació entre elles i en el dia a dia, prenen especial protagonisme les senyes d’identitat, en forma de diferències amb els altres, des d’on s’estableix el diàleg.

Les senyes d’identitat, personals o col·lectives, estan formades pel conjunt de característiques que defineixen les persones o grups i que configuren la imatge que tenen i volen donar en les relacions amb els altres. Per tant, la identitat és una construcció complexa que es pot donar en diferents àmbits i en la qual intervenen molts elements i factors. Diríem que la nostra identitat no és única i que podem tenir moltes senyes que ens identifiquen (lingüístiques, esportives, territorials, musicals, mediambientals, tecnològiques, etc.). I aquesta diversitat de senyes d’identitat pot ser un element d’interacció, de coincidència, d’ancoratge, de coneixement de l’altre, de suma en el diàleg intercultural i en la millora de la convivència. (més…)

Vivim en un temps de no-educació?

Si bé el projecte educatiu il·lustrat va fracassar, avui hi ha tots els ingredients per tal que pugui triomfar.

Foto_Linkedin_MG_2108

Marc Fuertes – Vivim en un temps de no-educació? Aquesta pregunta va sorgir d’una ponència que va fer el Dr. Salvi Turró l’any 2014. Amb el títol “Educació i Il·lustració”, parlava de com el projecte educatiu il·lustrat va fracassar. Un dels arguments suggerits, seguint idees de Kant i dels successors, Schiller i Fichte, és que amb la Il·lustració es va reduir el projecte educatiu a l’element “erudició/cultura” i van oblidar les finalitats de l’educació.

Segons Kant, hi ha tres moments en l’educació dels infants i joves. Un primer moment negatiu però necessari que es basa en l’aprenentatge de la disciplina. Un segon moment positiu que s’enfoca a l’aprenentatge de competències, habilitats i sabers (es produeix gràcies al desenvolupament cognitiu). Això dóna pas al tercer moment de formació estricta -la Bildung on hi ha autonomia personal, sentit del deure i el reconeixement d’éssers racionals com un mateix. Aquest tercer nivell dóna lloc a l’educació. Si ens quedem en els dos primers només parlaríem d’“ensinistrament”: la no-educació. Però educar implica establir finalitats que ho lliguen tot i donen forma. (més…)

Del “no tenim por” al treball amb la comunitat

carrasco

Salvador Carrasco Calvo – Els atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils ens van sumir en un autèntic estat de xoc. La situació, de manera sobtada, ha esdevingut molt més complexa del que era i ho era molt. La reacció exemplar i solidària de la ciutadania, el “no tenim por” i el “no al terror”, van ser unànimes. El suport social als Mossos, a la Guardia Urbana, als servies públics de Salud i de Seguretat i, afortunadament, la unitat dels polítics en la lluita antiterrorista van ser una nota remarcable, com havia de ser. Però va durar poc. El dolor de les víctimes i el legítim clam popular per la unitat en la solidaritat contra el terror van ser respectats durant pocs dies. Ben aviat, al contrari, serien instrumentalitzats de manera barroera per molts. Ni la missa del diumenge 23 d’agost, a la Sagrada Família, per la pau i la concòrdia, se’n lliurà. Ens cal repensar moltes coses i establir amb claredat el que és prioritari i el que no.

Fer compatible el pluralisme polític amb el diàleg i el debat franc des de les opcions de cadascú, en un clima tolerant i responsable és, al meu entendre, tot un repte, com s’ha fet palès aquests dies en les xarxes socials, en els mitjans de comunicació i en les converses entre amics i familiars.  (més…)

Homenatge i inventari

mosaic-3Josep M. Puig Rovira – Interpel·lats a reflexionar sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils, ho intento. Un esdeveniment d’aquesta naturalesa ens empeny a expressar dolor, a preguntar-nos per què aquesta mena de violència, a no entendre el protagonisme d’uns nois en aparença prou ben arrelats, a interrogar-nos –com educadores i educadors– què no hem fet prou bé, i què haurem de fer en el futur. Aquestes i altres qüestions s’aniran pensant i fins a cert punt responent.

De moment, crec que el millor és fer memòria del que tenim, fer una mena d’inventari del que es viu cada dia en els centres, del que hem vist tirar endavant amb passió a tants professionals de l’educació. Voldria recordar propostes d’educació en valors que ensenyen a viure en situacions d’alta diversitat, i a viure d’una manera lliure, democràtica, justa, convivencial i feliç. Per tant, aquest escrit és un petit homenatge al món de l’educació –homes y dones que treballen des de l’escola bressol a la universitat, en àmbits socials, en el lleure i l’escoltisme, en l’esport, la música o l’excursionisme, en l’administració educativa i encara en altres àmbits que oblido–, un conjunt de professionals que aquests dies s’ha sentit malament, estabornits, impotents. Però també vol ser un breu inventari esperançat d’activitats d’educació en valors ben pensades i oportunes, que ja s’estan aplicant en molts centres, i que entre tots i totes coneixem i ens poden fer servei en el futur. (més…)

CAPITAL HUMÀ

IMG_1981

En mi soledad
he visto cosas muy claras
que no son verdad.
Antonio Machado.
Proverbios y cantares (XVII).

Salvador Carrasco Calvo – Un vell proverbi llatí deia que no ens han de preocupar les paraules mentre quedi clar allò que signifiquen. Ens preocupa l’ús i l’abús de determinats termes, per la confusió que s’està creant. Potser utilitzem les mateixes paraules però, sovint, es fa referència a significacions diferents. Amb un mateix lèxic podem arribar a no entendre’ns, perquè no parlem del mateix, o a legitimar situacions inacceptables. És el que ens està passant amb expressions com «excel·lència», «competitivitat», «capital social», «capital humà», «capital educatiu»… per posar només alguns exemples.

El llenguatge canvia amb el pas del temps i expressa les mutacions de la societat en què vivim. En ell es manifesta o s’amaga, també, la lògica del poder que domina en cada època i lloc concret. El llenguatge esdevé, així, un dels mitjans que el poder establert utilitza per crear condicions favorables als seus interessos i necessitats i posar les bases per al seu desplegament sobre la societat. El llenguatge acostuma a emmascarar la realitat, desviant l’atenció o dotant d’una aparent neutralitat els cada dia més subtils mecanismes de control social. Ens cal estar atents a l’ús i al significat que donem a determinades expressions, que han calat a fons en el llenguatge popular i ordinari. (més…)

POSTVERITAT

Debat conceptual II

IMG_1980
¿Tu verdad? No, la Verdad,
y ven conmigo a buscarla,
la tuya guárdatela.
Antonio Machado.
Proverbios i cantares (LXXXV)

Salvador Carrasco – D’un temps ençà, als mitjans de comunicació no cessen d’aparèixer comentaris sobre el gastat concepte de postveritat. A la «societat de l’espectacle», per qualificar-la amb l’expressió de Guy Debord, tot és possible, res seria veritat ni mentida. Aquesta seria una qüestió sense importància: «En el mundo realmente invertido, lo verdadero es un momento de lo falso».

Sumida en un fort escepticisme ambiental, la vida social i política està sent devorada per notícies falses i rumors interessats, difosos amb intencions espúries, que no triguen a fer palesa la incompetència radical de molts mentiders. Diríem que no prima el respecte a la veritat factual sinó la seva deformació per part dels poders. Es pot apreciar en l’economia, la política, el comerç, l’art… El fenomen serà tractat en el VII Congrés Català de Sociologia. Com bé deia Michel Wieviorka, s’imposa «afrontar la postveritat i el complotisme» (La Vanguardia, 3.III.2017). (més…)

INNOVACIÓ EDUCATIVA

Debat conceptual I

IMG_1982

          — Ya se oyen palabras viejas.
    — Pues aguzad las orejas.
                                             Antonio Machado.
                            Proverbios y cantares (XLI)

Salvador Carrasco Calvo – L’educació catalana està vivint un període excepcional d’ebullició i emergència d’iniciatives des de la base mateixa del sistema. Som davant d’una important oportunitat que ens interpel·la i obliga a estar a l’altura del moment, per revisar críticament les estratègies i les prioritats educatives. No es tracta de seguir modes oportunistes, sinó de donar respostes noves, si cal, als nous problemes i als reptes de primera magnitud que tenim al davant.

 

En aquests darrers anys una expressió ha vingut a descriure la conjuntura en la qual sembla que ens trobem: innovació educativa. La innovació sembla ser la marca dels centres d’excel·lència, el senyal de qualitat de l’educació, el missatge que cal transmetre a les famílies, especialment a l’hora de la preinscripció, de triar escola per als seus fills. Sembla que si una escola no té l’etiqueta d’innovadora no sigui avui una bona escola. (més…)

BARCELONA EDUCA PER A LA JUSTÍCIA GLOBAL

logoJornadesJG2

Laura Gutiérrez, Maria Monzó, Mariona Ramírez, Judit Rifà* – La cooperació internacional i l’educació per al desenvolupament, impulsades tant per les ONG com pels governs locals, regionals i estatals, han viscut un recorregut històric llarg i ha evolucionat a través dels anys i dècades transitant d’un model assistencialista a altres models de desenvolupament. Aquests canvis s’han viscut a nivell mundial i també al nostre país i a la ciutat de Barcelona.

Caminant cap a la Justícia Global

Actualment es viu un moment de canvi de paradigma, en el qual es transita de la cooperació i l’educació per al desenvolupament a la cooperació i educació per a la Justícia Global. El canvi principal d’aquest nou paradigma busca incidir sobre les causes estructurals de les injustícies. S’entén que el món és un, la pobresa és una, per tant, es trenca la dicotomia nord-sud i es fa visible que existeix una interdependència en totes les nostres accions a nivell global, el que fas aquí té un efecte a qualsevol lloc del món. Hi ha fenòmens amb origen a casa nostra que generen interferències negatives sobre comunitats vulnerables. La voluntat d’aquest nou paradigma és la de contribuir a prendre consciència de les nombroses interdependències entre el món local i el món global amb èmfasi en els mecanismes que generen desigualtats. En aquest escenari de globalització i descentralització política, el paper dels governs locals i la seva proximitat amb el territori esdevé un element central. (més…)