Opinió

La qüestió social i la bretxa digital

Salvador Carrasco Calvo – Cada dia son més els assajos i recerques sobre la Revolució Digital, la Intel·ligència Artificial o, com altres prefereixen, la “Quarta Revolució Industrial”. Son intents d’entendre el món en el que vivim. Una tasca complexa i multidimensional.

Recordem que, amb la Primera Revolució Industrial, es passà de la producció dispersa a concentrar la producció en les fàbriques; i amb els nous invents i les noves màquines s’ acabaria automatitzant la producció i es transformarien les comunicacions i el transport. Espai i temps deixarien de ser considerats categories subjectives (a prioris, havia dit Kant) per a esdevenir condicions físiques, determinants de les condicions de vida i de treball de la població i dels nous processos que afectarien a les societats industrials del segle XIX i principis del XX, en totes les seves dimensions.  

El conjunt dels problemes derivats de les transformacions operades per la Revolució Industrial i els canvis operats en les societats (econòmics, en l’ estructura social i en el món del treball i de la cultura) serien coneguts com la “Questió Social”. La “qüestió obrera” seria un dels seus més significatius vessants, però no l’ únic. Així es donava a entendre en el Pavelló dedicat a la Qüestió Social en l’ Exposició Universal de París de l’any 1900. La Qüestió Social, com deia Robert Castel, ha viscut, durant les darreres dècades, una profunda metamorfosi, “que fa tremolar totes les certeses i recomposa tot el paisatge social”.

Un camí imparable fins a la digitalització
El camí cap una automatització més plena, amb la robòtica i la digitalització seria ja imparable: del taylorisme (l’ Organització Científica del Treball), a les Relacions Humanes, al posfordisme i la producció lleugera. I així fins als xips, les computadores, Internet, els smartfhons i ara les xarxes 5G amb l’ Internet de les coses i l’aplicació a la futura conducció autònoma. Tot un món nou que està canviant, sens dubte, les nostres maneres de viure, de produir i de treballar. 

(més…)

Infància i pantalles

Manifest sobre l’ús de les pantalles per promoure un desenvolupament saludable en la primera infància (de 0 a 6 anys). Adreçat a institucions i entitats vinculades a l’etapa de la primera infància. Promogut amb l’objectiu de conscienciar de la necessitat de preservar la primera infància de la sobreexposició continuada als dispositius digitals i pantalles.

“Els infants arriben al mon amb un munt de possibilitats i amb totes les necessitats per cobrir. Pot semblar que ara més que mai es té cura i més vigilància de la petita infància a tots els nivells (social, familiar, econòmic, educatiu, pediàtric), però la presencia constant de pantalles ens obliga a repensar i revisar les estratègies educatives per garantir que aquestes necessitats es mantinguin al centre.

Vivim en una societat tecnològica on tothom ha de ser competent a nivell digital per governar l’ús que en fem. Cal preservar els infants de l’excés de pantalles en les primeres edats i fomentar-ne un ús conscient i proporcionat, per tal que puguin créixer de la forma més saludable possible i amb una mínima mediació digital.”

Text del Manifest Infància i Pantalles 0-6


Paisatges quotidians

José Palos – Si tanco els ulls i penso en els paisatges que m’han quedat en la memòria des que era petit apareixen un pati de barraques amb una riera al costat, un carrer sense asfaltar que acaba en un camp de garrofers i després el cementiri, un barri de blocs amb molts centenars d’habitatges, camps de cultiu i autopistes amb cotxes, i alguns més que estan relacionats amb els meus llocs habitats. No són postes de sol espectaculars, paisatges de desert, boscos tropicals o altres que per les seves característiques o moment resulten impactants i que si cerco en la meva memòria també apareixen, però més fugaços  i amb una càrrega experiencial menor. Però són aquests segons als quals donem més valor quan ens referim a un paisatge amb valor. La diferència entre els uns i els altres es podria exemplificar amb la importància o impacte del paisatge d’un volcà en erupció per a l’illenc resident o per al turista que veurà l’espectacle de la natura. La diferència està entre un paisatge viscut o un paisatge visitat. No vull amb això menysprear els paisatges espectaculars que m’encanten visitar i que animo a fer-ho, sinó que voldria posar en valor els paisatges quotidians amb tot el seu contingut experiencial, evocador i significatiu. Paisatges que han estat els constructors del procés de la nostra vida i que per quotidians els obviem i no utilitzem el potencial que tenen com a element de reflexió i d’anàlisi.

Definicions de paisatge tenim moltes però no és el lloc per a entrar en elles. El Conveni Europeu del Paisatge (2000) es refereix a ell com qualsevol part d’un territori, tal com el percep la població i que és resultat de l’acció i interacció de factors naturals i humans. És una realitat física, una realitat percebuda i un recurs que com a producte social i cultural sintetitza història, experiències i ens mostra simbologies que expressen idees i concepcions de la societat. Crec que era Milton Santos que deia que un paisatge és més que un espai físic, més que un espai social i més que un espai econòmic, perquè el paisatge, com a producte social, a més conté materialitat, conté vida, acció, interacció, subjectivitat i existencialitat.

(més…)

Fer ApS per una alimentació sostenible

Susagna Escardíbul i Carles Xifra – L’any de la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible a Barcelona ha posat de manifest que el sistema agroalimentari actual no només provoca la mala salut de les persones sinó també constitueix l’amenaça més important per a l’estabilitat del planeta (és responsable del 30% de les emissions totals de gasos d’efecte hivernacle, pèrdua de biodiversitat, degradació de sòls, consum excessiu d’aigua, etc.) a més de ser un factor clau de les desigualtats i vulneracions de Drets Humans.

L’informe de de la Comissió EAT-Lancet, Our Food in the Anthropocene: Healthy Diets from Sustainable Food Systems, conclou: “Si no passem a l’acció els infants d’avui heretaran un planeta degradat, on bona part de la població tindrà una salut pitjor i més desnutrició”. És en aquest passar a l’acció on l’aprenentatge servei troba el seu lloc i pot contribuir significativament a sacsejar consciències i a transformar les coses.

Una fotodel context

S’estima que l’any 2050 serem gairebé 10.000 milions de persones al planeta. Totes amb la necessitat vital de menjar perquè a diferència d’altres béns de consum, menjar és essencial per a la supervivència i la salut. Tanmateix, l’accés a una dieta saludable i nutritiva durant tot l’any és impossible per a gairebé 3.000 milions de persones al món (FAO, 2020).

A la vegada, els nivells de sobrepès i obesitat s’estenen de forma alarmant arreu del món i més de 40 milions d’infants menors de cinc anys n’està afectat. Som davant d’una dieta malsana que es fa global i les ciutats s’han convertit en entorns alimentaris obesogènics, on el consum de productes ultraprocessats (incitats per una publicitat ferotge), hipercalòrics, alts en greixos i sucres afegits, el menjar ràpid i els snacks estan cada cop més presents en el menú diari.

No podem obviar que vivim allunyats i desconnectats del medi natural i del lloc on es cultiven els aliments. Per això, la majoria de nosaltres no sabem gaire cosa sobre l’origen i les característiques dels aliments que mengem. Hem construït un sistema molt complex de producció industrial d’aliments.  Portem taronges de l’Argentina o mongetes de Kenya perquè es puguin consumir els 365 dies de l’any. Entre d’altres coses, la distància entre la producció d’aliments i el seu consum disminueix l’autosuficiència dels territoris, fomenta relacions injustes dins de la cadena alimentària i ens desconnecta dels ritmes estacionals de la nostra agricultura local.

Per últim, tant el mateix sistema com els nostres hàbits alimentaris són responsables d’una situació que escapa a tota lògica i que com a mínim,  des d’un punt de vista ètic,  ens hauria de fer pensar: una tercera part de la producció mundial d’aliments es perd o va a parar a les escombraries i prop del 50% d’aquest malbaratament té lloc a les llars.

(més…)

La mort a les escoles

Zaïra MorenoTot ésser viu té un inici i un final, un naixement i una mort. Malgrat ser aquestes afirmacions irrefutables, actualment la mort és un dels grans tabús de la nostra societat, percebuda de forma negativa i censurada. Aquesta evitació de la mort es magnifica enormement quan es tracta el tema amb infants. Antigament, les persones morien a casa seva, acompanyades de la família i veïns. Ara, morim a les institucions sanitàries, allunyats de la comunitat. És més, la cerca de l’eterna  joventut i del benestar permanent és un ideal molt arrelat socialment, cosa que invisibilitza la vellesa, la malaltia i, conseqüentment, la mort. Però no parlar o intentar ocultar-la no fa que deixi d’existir. La situació actual de crisi sanitària per la COVID-19 ha fet que la mort es converteixi en una realitat diària en la vida de totes les persones. Ara, més que mai, crec què és necessari replantejar-nos pedagògicament i comunicativament aquest tema. Com a futura pedagoga i actual monitora de menjador, em sento amb la responsabilitat d’aprendre a abordar aquest aspecte de la nostra existència a les aules.

Des de petites estem exposades a morts fictícies a través de la televisió, les pel·lícules, els dibuixos animats i, actualment, a les xarxes digitals. Tot i això, molt poques vegades obtenim una explicació sobre que és la mort real i com afrontar-la des del context familiar i l’educatiu.  Per tant, el primer contacte amb aquesta realitat sol ser molt sobtat, per la defunció d’un ésser estimat. Si no rebem una explicació pedagògica sobre la mort, poden aflorar pors irracionals i sentiments de culpabilitat. Per minimitzar aquestes conseqüències és essencial parlar amb els infants de la mort des del primer moment en què es desperta la seva curiositat pel tema. Les escoles juguen un paper molt important en aquest sentit i no es pot fer d’una altra forma que desenvolupant una Pedagogia de la Mort.

(més…)

Renovar l’esperança

José Palos – Any nou, doncs conflicte internacional a Ucraïna, continua el cop militar a Birmània, la versió del virus Òmicron incrementa els contagis, Bancs i Caixes obtenen milers de milions de beneficis però els clients fem cues i kilòmetres perquè ens atenguin, l’Església es continua apropiant del que vol, es desallotgen a famílies sense recursos, els preus de l’electricitat pels núvols…doncs problemes vells. Caldrà renovar esperances una vegada més?

Es continua demostrant que per a aconseguir entorns més igualitaris i socialment justos es necessita la intervenció de l’estat, l’acció dels moviments socials, la recuperació de la confiança i de la participació ciutadana i per descomptat de l’educació com a forjadora d’aquesta consciència. La llarga crisi econòmica i la sanitària ha posat en relleu l’increment de la fragilitat de grups socials per motius laborals, de formació, d’ètnia o situació legal, de gènere, sociosanitaris, d’habitatge o de recursos econòmics i això continua exigint una intervenció definida i decidida de l’estat i dels governs corresponents. Les organitzacions no governamentals i les activitats de voluntariat, encara que necessàries i imprescindibles, no són suficients i tampoc és la seva comesa substituir a l’estat en les seves funcions i en les seves responsabilitats amb la ciutadania.

Els esforços per a solucionar els problemes que el mateix sistema genera, com per exemple la necessitat de controlar el canvi climàtic, després de molta retòrica, al final s’acaben demanant que els faci la ciutadania. I és cert que les petites actuacions quotidianes ajuden molt, però el canvi ecològic real i sostingut i la transformació cap a un model de desenvolupament diferent està en mans dels grans agents econòmics, en la pressió dels governs ideològicament afins i en els moviments socials. En l’últim cim del clima COP-26 celebrada el novembre passat a Glasgow, malgrat l’acord general que estem en una situació climàtica d’extrema urgència, s’han repetit els mateixos compromisos de sempre, insuficients i retòrics, per a frenar la crisi climàtica que continua incrementant les desigualtats socials i la pobresa.

(més…)

Ja et suspendrà la vida

Marc Fuertes AlpisteEls docents hem d’avaluar per a l’ensenyament i l’aprenentatge dels estudiants i que tinguin ganes de conèixer, d’aprendre i que surtin ben formats. Si només posem un número que qualifica, deixem massa lloc a la interpretació de l’estudiant sobre què ha fet o no ha fet bé.

Segons diu la llegenda, un conegut economista i professor d’economia de casa nostra, ja desaparegut, per avaluar agafava els treballs dels estudiants i els llençava escales avall. Els que queien a una banda eren aprovats, i els que queien a l’altra eren suspesos. En un altre cas, un professor del camp de la psicologia, admirat personalment i també ja desaparegut, em va dir que ell, d’entrada, posava a tots es estudiants un excel·lent, i que ja els suspendria la vida. Ras i curt.

Poden semblar una bogeria, però les dues anècdotes tenen el seu interès per a reflexionar sobre l’avaluació. La primera, perquè avaluar té un punt subjectiu important. El fet de llençar els treballs a l’aire implica l’atzar, que elimina la variable del subjecte que avalua. Ara bé, des d’un punt de vista pedagògic és horrorós perquè no es té en compte l’aprenentatge que ha aconseguit l’estudiant, que no coneixerà on pot millorar. Això sí, l’estudiant haurà après allò que haurà après durant la realització del treball (això no li ho pot prendre l’atzar) i també haurà après que la vida pot ser molt “dura” si l’atzar t’envia a la banda dels suspesos.

El segon cas, és molt més benèvol. L’estudiant, sense esforç, obté la nota màxima i iguala a tothom per la banda de dalt. Algú em va dir que això li semblava horrible, precisament perquè amb aquest sistema, als estudiants que més s’esforcen no se’ls reconeix aquest esforç o aquesta excel·lència, que queda diluïda amb la resta d’excel·lents (que potser no ho són). També pot voler dir premiar la mediocritat. Si entenem l’avaluació com a classificació en funció del resultat i/o de l’execució, efectivament, aquest sistema és injust. Però, potser, el que aquest professor pensava és que l‘important no és la qualificació sinó l’aprenentatge, que la qualificació no és real i que la prova del cotó rau en la vida. En definitiva, i per simplificar, hi ha una manera d’avaluar per a qualificar, acreditar i classificar en funció de l’execució (final i sumativa) i hi ha una manera d’avaluar per a ensenyar i per a aprendre (de procés i formativa).

L’avaluació és tot un què i em genera molts dubtes. La concepció que en tinc és dirigida a què sigui formativa i de procés, però no sempre és fàcil davant de la necessitat de qualificar (parteixo d’un context d’educació universitària). Com sé que estic fent una avaluació formativa? (o que si més no ho intento?) Seguidament, explicaré 5 d’aquestes concepcions i estratègies que faig servir.

(més…)

Què s’aprèn amb l’ApS?

Josep M. Puig Rovira – En una activitat d’aprenentatge servei s’aprenen moltes coses. Voldria assajar una sistematització que ajudi a veure els diferents àmbits d’aprenentatge, els variats sabers que es transmeten, així com la seva complementarietat i contribució a l’educació integral dels nois i noies.

Foto projecte La Murga. Escoltes Catalans

Abans, però, deixeu-me recordar una experiència que ajudarà a situar la qüestió que plantegem. Es tracta del projecte La Murga, una proposta educativa que impulsen els Escoltes Catalans per tractar el dret a un habitatge digne. És un camp de treball destinat a rehabilitar pisos en males condicions on hi viuen persones en situació precària. Durant uns dies un grup de joves d’entre quinze i disset anys treballen per completar els arranjaments que necessita l’habitatge –pintura, electricitat, retirada de mobles vells i altres reparacions– i alhora, i potser principalment, conviuen amb la persona que es beneficia del seu servei. Aquest aspecte és molt rellevant perquè el projecte, a més de mobilitzar competències per fer el treball manual, requereix empatia i disposició a entendre’s amb la persona que els ha obert casa seva. De fet, han d’aconseguir guanyar-se la seva confiança perquè l’acció no es limiti a una freda reparació material, sinó que proporcioni una oportunitat per conèixer-se i explicar-se tot allò que cadascú desitgi. Un espai de convivència entre persones de diferents generacions que viuen en situacions socials diferents: un espai d’encontre i de presa de consciència. Sí, també de presa de consciència. Abans de començar, La Murga inclou una formació sobre les causes i la situació actual del quart món, una realitat sovint invisible que ara coneixeran de primera mà. I durant tot el projecte, i especialment en la part final, és una oportunitat per reflexionar, per conèixer-se millor i despertar la consciència crítica i el compromís dels joves.

Aquesta presentació ha de servir mostrar els diferents coneixements que es posen en joc en una experiència d’aprenentatge servei. Distingirem tres tipus de coneixements: el coneixement científic-tècnic, el sociomoral i, per últim, l’autoconeixement. Vull recordar que aquesta tripartició va ser desenvolupada àmpliament per Habermas en el seu llibre Conocimiento e interés (Taurus, 1982). Mirem pas a pas com l’apliquem a l’aprenentatge servei.

El coneixement científic-tècnic explica com funciona el món i dona eines per intervenir sobre la realitat amb la intenció de modificar-la i assolir els fins que en cada situació ens proposem. És un coneixement que s’obté a partir de l’experiència immediata o aplicant una metodologia científica. Un saber que es prolonga en un saber fer que permet actuar amb eficàcia i optimitzar la realitat. Estem en l’àmbit del treball humà. En el projecte La Murga, els nois i noies han d’aplicar coneixements amb habilitat per tal de concloure amb èxit la reparació de l’habitatge. Ho poden fer amb pocs coneixements i habilitats en les arts de la pintura, l’electricitat, la construcció o la decoració, o bé poden convertir alguna d’aquestes arts en l’àmbit d’un aprenentatge quasi professional. Sigui com sigui, els participants usen cert nivell de coneixements i,  durant la realització de les tasques de reparació, aprenen nous sabers i habilitats. En totes les activitats d’aprenentatge servei hi ha un moment tècnic que permet produir una millora en la realitat.

(més…)

Lideratge per a l’aprenentatge ètic

Miquel Martínez* – El lideratge per a l’aprenentatge s’està imposant com una bona manera de generar equip, transformar la cultura de centre, fer de l’escola una organització que aprèn i millorar els resultats d’aprenentatge de l’alumnat. S’han fet estudis i recerques internacionals i al nostre país que fonamenten teòricament i mostren evidencies i ofereixen pràctiques de referencia en la formació de directius de centres educatius contrastades i reeixides des de la perspectiva del lideratge pedagògic distribuït.

Ara bé la gran majoria de propostes de millora mitjançant el lideratge per a l’aprenentatge quan es refereixen a resultats d’aprenentatge de l’alumnat es centren en els aprenentatges clàssicament acadèmics i més socialment valorats. Cal aprofitar aquesta mirada i centrar-la la també en l’aprenentatge principal que cal que l’escola conreï: formar persones amb criteri propi que vetllen pel bé comú i capaces de contribuir a una ciutadania més democràtica i inclusiva que l’actual. Aquests  aprenentatges ètics i morals  no sempre han estat considerats a la pràctica com a cabdals a l’educació, malgrat sempre es declaren com a tals.

Per això convé destacar-los. Perquè donen sentit i conformen l’autèntic propòsit de l’educació i el sentit de l’escola. I a més perquè el nostre mon ens planteja amb cruesa reptes com els que ha mostrat la pandèmia, problemes de benestar emocional i salut  mental,  o com l’emergència climàtica, els totalitarismes de sempre i els nous, les desigualtats cada vegada mes punyents i pròximes a casa nostra… que reclamen una educació i una escola al servei del bé comú i la formació d’un determinat  perfil de persona i ciutadà. Cal un bon lideratge pedagògic per a l’aprenentatge a les escoles que inclogui entre els seus objectius de millora i de qualitat la formació integral i democràtica dels seu alumnat en valors.

Un lideratge dels directius i equips directius que serà eficient i eficaç si millora, en primer lloc, la capacitat de lideratge del professorat en la conformació de relacions de reciprocitat i confiança que conformen la  trama moral de l’escola. I en segon lloc, si millora la capacitat de lideratge de l’alumnat  en la construcció de la seva  personalitat moral.

(més…)

La responsabilidad social de la investigación

L’any 2018 la Laura Rubio va defensar i guanyar la plaça de professora agregada a la Universitat de Barcelona. Entre la documentació que va preparar pel concurs universitari, destaca el projecte de recerca: “Evaluación de la calidad de los proyectos de aprendizaje-servicio en las entidades de educación para la justicia global”. Avui, des del Centre Promotor d’Aprenentatge Servei, institució en què la Laura va participar intensament des del 2004, volem compartir una part del document on s’expliciten les implicacions ètiques de la recerca.

Ens sembla oportú destacar el text, en primer lloc, perquè forma part d’un concurs de consolidació i reconeixement de la seva trajectòria acadèmica. En segon lloc, perquè fa referència als valors, la temàtica que va convertir en el principal fil conductor de la seva activitat acadèmica i cívica. Des de la seva tesi doctoral sobre la cultura moral dels centres educatius fins a les darreres publicacions sobre aprenentatge servei i justícia global. En tercer lloc, perquè el text mostra el seu tarannà de treball: rigorós i reflexiu, compromès, connectat amb la realitat, compartit i respectuós. I finalment, perquè el text, sense voler-ho, parla d’ella mateixa, de la Laura, dels seus valors, de la seva coherència i responsabilitat, de la seva generositat i la seva bondat. Ens ha semblat una bona idea compartir-ho per recordar-la i aprendre’n.

El text no ha estat modificat llevat d’alguns retocs formals, l’eliminació de les referències bibliogràfiques i de les informacions contextuals poc adients en un escrit que vol destacar la posició ètica de l’autora.

Laura Rubio Serrano – En la actualidad es impensable diseñar una propuesta de investigación sin contemplar de manera específica los aspectos éticos de la misma. La responsabilidad social de la investigación se ha consolidado como un modo de investigar en educación que destaca su significatividad social, política y ética.

Una investigación responsable socialmente es aquella que reconoce que la finalidad del desarrollo científico tiene como punto de partida la voluntad de dar respuesta a las necesidades del entorno: el compromiso social como propósito. Y que metodológicamente incorpora los intereses y la participación de las personas o grupos implicados que conjuntamente buscan el cambio y la mejora educativas. En definitiva, una investigación que, sin renunciar al rigor de otros modelos de producción de conocimiento, escoge como centro de gravedad el valor de generar un saber útil y relevante que tenga como finalidad conseguir una transformación y mejora educativas a partir de la acción y reflexión de las personas implicadas.

Desde este punto de vista, tanto la temática abordada, como la metodología propuesta, así como la finalidad última de la investigación perfilan un abordaje que se apoya en la idea de responsabilidad social.

(més…)