Els meus inicis com a entrenador de futbol

episkyros1__article

Episkyros

Sebastián López López* – El procés de convertir-me en entrenador de futbol ha estat ple de dificultats i finalment d’alguns encerts. Però per arribar als encerts he passat per molts moments de desesperació, que em van fer pensar que no valia com a entrenador i que potser no seria una persona adequada per a cap altra tasca educativa, professió a la qual aspiro arribar.

Als divuit anys vaig començar a entrenar un equip tant novell com jo i aviat l’experiència es va convertir en un desastre amb majúscules, això mai ho negaré, però penso que sense els fracassos no haurien arribat els èxits. Quan vaig iniciar la feina d’entrenador no tenia cap metodologia: no sabia com ajudar els nens a aprendre les destreses del joc, no aconseguia que respectessin la meva persona, no tenia cap autoritat i els nens feien literalment el que volien, i tampoc sabia com crear un vincle entre els jugadors per formar un equip sa on tothom se sentís segur. Vaja, que estava molt verd, però tenia ganes d’aprendre, això sí.

Anem per parts. El primer problema que em vaig trobar va ser que ningú aprenia gran cosa i, és clar, la pregunta era òbvia: què havia de fer perquè els nens aprenguessin a jugar a futbol? Jo els tractava com si fossin adults, els proposava les mateixes activitats que havia fet com a jugador i no sortia d’aquest cercle repetitiu. Amb alguna ajuda em vaig adonar que calia introduir canvis. Per començar, vaig canviar el to de veu a l’hora de parlar: les explicacions havien de ser més clares i més lentes. També vaig veure que necessitaven més atenció individual i que els exercicis havien de ser més simples, centrats en aspectes aïllats i amb més repeticions; un conjunt de trossets que, units, ensenyaven la pràctica integral del futbol.

A poc a poc vaig notar que aprenien, però alguna cosa ho feia trontollar tot i, és clar, vaig topar-me de morros amb el problema de cada dia: fer que els nens em respectessin. Aquest era un neguit encara més gran que l’anterior. Al principi esperava que se n’adonarien sols i es controlarien, però no. Després em vaig consolar imaginant que els nens no han de tenir cap disciplina, i tampoc em van satisfer els resultats. El tercer intent errat va consistir a ser primer ben dolent i dur i acabar convertint-me en el seu amic, i res de res. Un bon dia em vaig il·luminar i la idea que em va venir al cap va ser introduir una mica de disciplina. No és una idea massa original, però va resultar, encara que no del tot. A partir de l’encert assolit fins aquell moment vaig afegir detalls a la meva hipòtesi inicial, que ara llisto: tractar els nens amb afecte, no aixecar la veu, i parlar-los amb veu amable i un somriure a la cara. També em preocupava per ells, pel que feien, per com els havia anat el dia i el cap de setmana, i encara alguna cosa més. De cop i volta la relació amb els nens era tan bona, tant, que jo era un més entre ells però em respectaven. No em calia ni dir res, només havia de dedicar-me a explicar coses de futbol, animar-los sempre que fallaven i felicitar-los sempre que ho feien bé. I puc dir que estic molt orgullós de la manera com ara entrenem; el problema de l’autoritat ha desaparegut del tot. Ara només tenim dues normes: la primera, ser feliços, i la segona, no fer mal a ningú.

I ja podem anar pel tercer problema: com fer equip, com crear un vincle que faci sentir tothom feliç i ben integrat. Els nens no solen tenir maldat però a vegades es creen petits grups dintre de l’equip que impedeixen que tots siguin amics, i això és molt dolent per jugar bé i per viure bé. L’altre problema és que sempre hi ha algú que destaca per sobre de la resta i a vegades això va acompanyat d’un ego desmesurat, un tema complicat en el qual al principi vaig fallar, i molt. La solució, però, va ser més fàcil del que em pensava. Per començar, tractava tots els nens igual, amb les mateixes exigències, sense fixar-me en el seu nivell com a jugadors. També els vaig fer veure que tothom té limitacions en uns aspectes i és bo en altres facetes del joc. D’aquesta manera, tothom se sentia part de l’equip, una peça important, i no hi havia lloc per a les discriminacions. Una altra mesura per aconseguir la felicitat del grup va ser demanar-los que als entrenaments vinguessin amb un somriure i deixessin les penes al carrer. També vam establir la rutina de xocar la mà abans d’entrar al camp, d’evitar enfadar-se amb els companys, de multiplicar les paraules d’ànim i, finalment, d’acabar els entrenaments fent-nos una forta abraçada. Van ser un bon equip on tothom se sentia important i estimat.

Els nens han anat pujant de categoria i, encara que no són uns cracs del futbol, tenen un plus: han rebut una educació esportiva, no s’enfaden quan perden, i saben que l’esport és fer amics i que els nens de l’equip contrari són iguals que ells i se’ls ha de respectar. Haig de reconèixer que, tot i les dificultats que he tingut, estic content i crec que m’han fet millor entrenador.

 

* Sebastián López López és alumne del grau de Pedagogia de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona.


 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s