Xus Martín
Els Relats Personals Digitals són un recurs que convida als joves a un exercici d’introspecció, que crea les condicions òptimes per donar cabuda a la subjectivitat i que permet que sigui cada noi i cada noia qui manifesti el significat i l’impacte que determinats fets han tingut en la seva trajectòria.
¿Cómo afrontas que haya persones con éxito en clase y que tú passis desapercebut? Aquesta és una de les preguntes que es fa en Franche, un jove gitano de divuit anys en el seu relat digital personal. Un relat que va trigar mesos a elaborar i editar. El vídeo només dura quatre minuts. Per què, doncs, tant de temps en crear-lo?
Els relats digitals personals (RDP, a partir d’ara) són històries curtes, que tenen una durada d’entre tres i quatre minuts, que es narren en primera persona mitjançant tècniques audiovisuals i amb un important grau d’implicació per part de la persona que el fa, i que es construeixen amb el suport de personal especialitzat. Aquesta és la seva presentació formal. Però el RDP pot ser molt més. En el cas del Franche i dels seus companys i companyes que varen formar part d’un GAM (Grup d’Ajuda Mútua) al llarg de dos cursos escolars, els RDP van esdevenir una oportunitat per mirar-se en dins, per conèixer-se millor, per intentar entendre’s i per poder tirar endavant alleugerint motxilles en què el passat pesa molt. Un repte que van afrontar amb honestedat i una oportunitat que van aprofitar amb escreix.
Si bé l’autoconeixement és una de les capacitats més destacades quan es parla de processos de maduració personal atès que permet al subjecte regular la seva conducta i agafar el timó de la seva vida, la realitat ens mostra que els recursos dels quals disposem per afavorir el seu desenvolupament són més aviat escassos com també ho són les pràctiques que posen als adolescents i joves en situació de (re)pensar-se.
Els diaris personals i l’escriptura autobiogràfica en general, tan útils per dur a terme la reflexió sistemàtica sobre un mateix, responen a opcions individuals. Escriuen sobre sí mateixos aquells joves que bé els agrada escriure o bé descobreixen en l’escriptura la millor aliada per buidar el pap, per expressar sentiments, per deixar constància d’allò que els neguiteja o senzillament per dedicar-se una estona.
Però exercitar l’autoconeixement no pot ser només resultat de gustos, tendències o aficions personal. Els centres educatius han de trobar maneres de garantir espais, moments i estratègies per fer-ho.
En aquest escrit defensem els RDP com a recurs que convida als joves a un exercici d’introspecció, que crea les condicions òptimes per donar cabuda a la subjectivitat i que permet que sigui cada noi i cada noia qui manifesti el significat i l’impacte que determinats fets han tingut en la seva trajectòria. Un recurs gens invasiu, respectuós amb el moment i la interpretació del passat que fa la persona, però alhora exigent. Cal mirar enrere, triar una experiència i elaborar-la.
Aquest exercici el vam dur a terme amb un grup de nou joves que arribaven d’entorns vulnerables. Pobresa, migració i fracàs escolar eren alguns dels hàndicaps que els havien acompanyat al llarg de la seva infància i adolescència.
L’equip coordinador del projecte teníem com a objectiu ajudar cada membre del grup a afrontar-se i reconciliar-se amb el seu passat però, sobretot, a mirar endavant i començar a dissenyar projectes de futur allunyats de la marginalitat.
Sabíem que escriure no era fàcil ni còmode per la majoria de joves, que associaven l’escriptura amb l’activitat escolar. Així, els RDP van emergir com una alternativa a l’autobiografia. Alternativa que permetia la reflexió sobre un mateix a partir d’elements propers i atractius pels nois i noies.
El procés d’elaboració dels RDPs que vam seguir en el grup es pot explicar en les següents fases.
Motivació i contacte amb temes significatius. Previ al treball sobre els RDP, al llarg de diverses setmanes s’aborden temes controvertits, dilemes, experiències, desitjos, i reptes vinculats a la vida dels joves. En alguns casos són proposats per l’equip coordinador si bé la majoria sorgeixen espontàniament en les converses amb els nois i noies.
Introducció als RDP. A banda de presentar que és un RDP, en el grup és visualitzant relats que alguns youtubers coneguts pels joves pengen a les xarxes socials. En paral·lel es fan exercicis descriptius al voltant d’imatges de la vida quotidiana dels membres del grup (fotografia d’un espai de casa seva, del lloc de feina, d’una persona significativa, entre d’altres).
Escollir un tema. Es convida els joves a recuperar una experiència, un àmbit o una relació que reconeguin com a important a la seva vida. Alguns modifiquen la tria al llarg de les sessions. Decidir sobre què volen parlar i fins a on es volen implicar requereix temps, dedicació i prendre consciència de la feina que tenen al davant.
Elaborar el guió. Els joves fan un breu escrit de la història que volen explicar. Posteriorment, la fragmenten i amplien en seqüències que permeten conduir la gravació del RPD. Aquesta és, sens dubte, la fase més laboriosa i la que més els sacseja. Cap d’ells fa el guió d’una tirada. És necessari donar una volta i una altra fins a saber què es vol dir abans de pensar com es vol transmetre. També suposa una activitat intensa de reflexió i d’escriptura, de trobar les paraules adients per expressar-se. L’ajuda entre iguals i, sobretot, l’ajuda dels adults és imprescindible per arribar a tancar cada guió.
Cercar material visual. Sota el guiatge d’una tècnica en comunicació que participa en el grup, cada jove fa una primera proposta d’imatges per a cada escena. Les sessions de grup es destinen a cerca i a posar ordre a les fotografies, vídeos, cançons i altres elements que s’acumulen al voltant de cada relat . També a gravar els àudios (i alguns vídeos). En tots els casos hi ha fotografies o escenes gravades expressament pels mateixos joves per incloure en els seus relats.
Editar els vídeos i celebrar-ho. Elaborar cada relat a partir de les imatges i àudios dels quals es disposa i fer el muntatge és una tasca inicialment feixuga per la manca de domini tècnic de la majoria dels membres del grup. Ràpidament, però, s’engresquen en veure els primers resultats de la seva feina. Els RPD finalitzen amb un berenar festiu entre els joves, l’equip coordinador i algunes educadores del centre que acollia les reunions del grup.
Per tancar, només posar de manifest la satisfacció dels joves, la seva sorpresa en descobrir que s’expressen molt millor del que pensen. També per escrit. Tots reconeixen que no ha sigut fàcil recordar el passat, però que estan contents d’haver-ho fet; reconeixen que el procés de creació del seu RPD els ha generat sentiments a estona contradictoris: d’enyorança, de melancolia, de tristor, d’esperança… entre d’altres. També manifesten que no pensaven que fer un guió de quatre minuts fos tan laboriós i que, encara que entre ells havien parlat molt, veure els relats dels companys i companyes del grup els ha ajudat a conèixer-los millor.
Aprenentatge Servei 