Anna Ramis
Em sap greu quan la reacció dels mitjans de comunicació és la d’assenyalar les famílies com a culpables davant d’algunes notícies de disbarats que fan adolescents o joves, com si els seus pares ho haguessin “permès”, o no haguessin controlat i la cosa se’ls hagués escapat de les mans.
És massa “còmode” assenyalar la família com l’origen de tots els errors que poden fer els nois i noies, com si els pares i mares haguessin optat lliurement per educar “malament”, i ho fessin tot i saber el que nosaltres (els qui jutgem des de fora) ja els hem advertit.
Que fàcil és oblidar-se de què tots som família (pares, fills, néts, oncles o nebots…) i jutjar “els altres” des del nostre barret d’experts o “persones de seny”. Que còmode és assenyalar “els altres” i exigir-los canvis i ajustaments! I que difícil sentir-nos part de la mateixa societat, de la qual tots formem part.
Seria més honest i prudent no assenyalar la “culpa” de ningú! Tots i totes estem immergits en aquesta sopa social, líquida, incerta, imprevisible, amb tons apocalíptics… i d’on sembla que en sortim en tant, quan caiem en el consumisme hedonista o en les escapades cap a mons irreals que les xarxes ens proporcionen. Però quan els nostres infants, nens i adolescents ens fan tocar de peus a terra, ens adonem de la derivada que tot plegat va prenent i de seguida ens regirem buscant culpables, i exigint a les institucions que hi facin alguna cosa. Ara bé, com que la culpa fa de mal suportar, ens l’esbandim de sobre, ben de pressa per no sentir-nos al·ludits , i busquem a qui o a què carregar-li, amb exigència d’actuar immediatament. És a dir, en conjunt, com a societat cada cop som molt més exigents i molt menys responsables.
Per exemple, considerar la realitat familiar des d’aquest angle ens permet afirmar que els pares i mares crien fills més exigents i menys responsables. I alhora, ells són molt més exigents amb els serveis educatius i menys responsables educativament. Com si això només passés als qui crien i eduquen fills, i no ens afectés als docents, sanitaris, opinadors o periodistes!
Totes i tots estem immergits en aquest tarannà que ens impregna: Fugim a través de les distraccions de les pantalles i, quan “tornem” no podem suportar el que veiem i vivim, i reclamem, enfadats, justícia, seguretat, educació… És dir, molt sovint basculem del “menfotisme” a l’exigència enfurismada, i evitem passar per un lloc, cada vegada menys freqüentat: la responsabilitat.
El lloc de fugida més habitual són les xarxes socials i els espais d’oci virtuals que ens retenen més del que voldríem per què engreixem els guanys de les grans corporacions i BigTech, alhora que ens “anestesien” per anar deixant de ser ciutadans per convertir-nos totalment en súbdits (Que fins de la nostra desesperació se’n fa espectacle consumible!). D’aquesta fugida a través dels mòbils i les pantalles també n’acusem els pares i mares dels qui parlàvem a l’inici.
Tanmateix, hi ha petits reductes (com el llogaret del nord de la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix) que han sabut regirar els usos dels dispositius, les xarxes i les competències digitals vers espais de responsabilitat, en favor de la vida humana: Youtubers ben joves que aprofiten el canal per difondre cultura o ciència de forma amena i divulgativa en llengua catalana. Instagramers que han reunit entorn seu persones amb una dificultat concreta, de la que tots alhora els és més fàcil parlar-ne i visibilitzar-la. Grups de persones totalment diverses que participen en una Hackatò per donar solucions a través de la programació informàtica i aportar propostes a problemes de la societat. O grups de mares i pares que es planten per no donar un mòbil als fills quan han de començar l’ESO, i arriben a fan xarxa amb tots els racons del país per no deixar-se arrossegar per l’adquisició automàtica del primer mòbil per als fills adolescents.
El canvi copernicà d’aquestes persones, grups o institucions és que no fan servir el software, les xarxes i els dispositius digitals per fugir o per queixar-se sinó que s’apoderen col·lectivament per rumiar, reflexionar, crear, generar o aportar bones idees, praxis diferents! Per responsabilitzar-se del seu lloc i emprendre accions col·lectives dins en el conjunt de la societat.
El gir consisteix a canviar l’ús dels dispositius i productes digitals en la família, a l’escola i a la societat: passar d’un ús individual, passiu i consumista (cadascú el seu aparell i només veure i empassar-se distracció alienant) a un ús compartit o col·lectiu i creatiu i de producció. Un ús responsable, en el sentit d’estimular la responsabilitat. Un ús que es fa càrrec (s’encarrega o es carrega al damunt) d’una situació injusta, deseducativa, empobridora… per parlar-ne i passar a l’acció transformadora.
Els crítics, molt crítics amb els mòbils i les tecnologies les fan culpables de tots els mals actuals de la humanitat. Els “anestesiats” consumidors de xarxes, sèries o jocs no s’adonen del que està passant i venen de franc la seva llibertat per estar distrets una estona més. Els grups, col·lectius o equips que se les rumien totes, posen la seva energia a treballar amb els dispositius, xarxes i la IA, si cal, per posar en marxa un món més habitable, a petita escala, si es vol, però més humà.
Aquestes persones, grups i col·lectius són font d’inspiració per a altres! Però qui pot acompanyar, mostrar i sostenir aquest canvi? Penso que a nivell macro: L’administració pública, afavorint la ciutadania activa/responsable digital. I a nivell micro: les famílies! Compartint dispositius, limitant el consum de productes digitals, i fent-ne un ús més per generar experiències compartides, divertides i responsables. Segur que tu mateixa tens una bona experiència de generació d’alternatives, de gestió comunitària, d’ús creatiu dels dispositius digitals … Si has arribat fins aquí, així que acabis, tanca el dispositiu sobre el qual estàs llegint aquest article, i rumia a qui aniràs a trobar perquè totes les paraules que ara tens al cap s’enfilin a uns quants caps i baixin cap totes les mans i peus possibles!! Som-hi!
Aprenentatge Servei 