Comú

Fonamentant l’ApS: una perspectiva sociològica

Salvador Carrasco, professor emèrit del Departament de Sociologia i Anàlisi de les Organitzacions de la Universitat de Barcelona

Salvador Carrasco, professor emèrit del Departament de Sociologia i Anàlisi de les Organitzacions de la Universitat de Barcelona

Salvador Carrasco – L’ ApS, com hem dit en altres ocasions, obeeix a un model educatiu en el qual s’activen els principis de l’experiència, l’altruisme, la participació i es fomenta l’exercici responsable de la llibertat. L’ApS és una escola de ciutadania, una via inspirada en el “pragmatisme crític” nord-americà (John Dewey) i en la “crítica de la racionalitat instrumental” de tradició europea ( Max Weber). En ells trobem elements de caràcter teòric que fonamenten, des d’una perspectiva sociològica comparada (Jaeger,J. 2010) el nostres projectes.

Una pràctica significativa

La nostra és una acció pensada, dissenyada i avaluada, amb criteris i objectius explícits. Som actius, no activistes. No ens interessa l’acció per l’acció, sinó una pràctica educativa dotada de significació, orientada cap a unes finalitats, al servei d’ interessos col·lectius de la comunitat. Cerquem fer realitat allò que entenem com a raonable en una situació donada, mitjançant el respecte als agents implicats, el diàleg i la cooperació. Treballem, a més a més, amb aquella visió pragmàtica i experimental que sap estar atenta als problemes i a les necessitats socials concretes de l’entorn més proper. Ens agrada que les coses siguin clares i distintes: una cosa són els mitjans (allò que és instrumental) i altra els fins (el que és substantiu) (Weber,M. ,1979).

Més enllà de la crisi econòmica

Analitzem el moment històric en què ens trobem com un temps d’ eclipsi d’allò públic i comú, com una època de crisi del model de civilització occidental, de la mà de la burocratització de la vida pública, de la despersonalització de les relacions socials, de la super-especialització i de la pèrdua de les llibertats. Una autèntica escissió o ruptura amb les tradicions culturals de la comuna civilització europea, que demana atenció a l’emergència d’elements d’una “nova modernitat”(Beck,U.,2007). S’imposa l’acceptació crítica dallò que és real, no des dels discursos i les teories generals, sinó amb aquella visió pragmatista, dotada d’un cert optimisme vital que ens porta a treballar “ junts” i donar prioritat a la construcció o rehabilitació del subjecte social concret, de les persones i els pobles com a subjectes de drets individuals, socials i culturals (Foucault, M., 2001; Touraine, A., 2009). En definitiva, es tracta de revaloritzar aquells elements culturals i els valors de l’humanisme clàssic que segueixen nodrint la convivència civil.

Primacia del món de la vida

Afirmem la primacia del “món de la vida”; la necessitat d’adaptar-se amb normalitat a les noves condicions i exigències de la societat del coneixement en què ens movem. Vivim en una societat del risc globalitzat (Beck,U., 1998 ) en la qual la lluita per la pau, el respecte, la cooperació en la vida comunitària han esdevingut una urgència perentòria. La participació de totes les persones involucrades en l’acció i l’emancipació dels subjectes en l’acció democràtica han d’anar de la mà. Ens toca fer l’elogi de l’artesà, del taller i la feina ben feta entre tots junts; de valorar la importància de la quotidianitat, de la sensibilitat i de les plurals expressions de les cultures. És imprescindible tenir una base social ampla, que ens permeti refer el teixit social i incidir en la construcció dels subjectes, mitjançant l’acció solidaria, a peu de barris, pobles i ciutats. En el món de la vida, com deia Max Weber, hi ha “residus de valors i forces culturals” a les quals estar atents (la “personalitat”, la “cultura”, el “pianíssimo”de les esferes mínimes de la vida…).

Una estratègia del “comú” com a espai públic de relacions interpersonals estructurat democràticament

La nostra visió ens porta a recentrar el treball en les persones i en la comunitat i a posar en valor la mediació cultural i social i la convivència basada en el respecte mutu. No és tan sols una qüestió de resistència / resiliència a partir de valors tradicionals als que aferrar-se, davant la desfeta de la personalització i d’una socialització que fa aigües arreu. És, també i principalment, un problema de formació de persones compromeses amb la comunitat, de reeducació de la societat per ella mateixa (“progressive education”) (Dewey, J. 1975). Es tracta de potenciar la creació espais d’acció comunitària, que incrementin la fluïdesa en la comunicació, el sentit de pertinença, el voluntariat i les xarxes socials. En definitiva, amb l’ApS adoptem una nova perspectiva: la d’una societat civil, que afirma el principi de personalització en un nou marc comunitari, amb noves regles de joc, nous i renovats valors, nous agents i noves institucions.

REFERÈNCIES:

Beck, U. (1998) La sociedad del riesgo.Hacia una nueva modernidad.Paidós, Barcelona.
Dewey, J. (1975) Democracia y educación. Morata, Madrid.
Foucault, M. (2001) La hermenéutica del sujeto. Akal, Madrid.
Jaeger, F. “La comparación de sociedades en la historia de las ideas”.
En J.Scriewer i H. Kaeble. Coords.
(2010) La comparación en las ciencias sociales e históricas .
Barcelona ,Octaedro.
Touraine, A. (2009) La mirada social. Un marco de pensamiento distinto para el siglo
XXI . Paidos, Barcelona.
Weber, M. (1979) Economía y sociedad.Esbozo de sociologia comprensiva.Fondo
de Cultura Económica, Méjico.

Pedagogia del comú

Per Josep Ma Puig

Malauradament la persecució de l’interès individual és un principi que avui dóna forma a molts aspectes de la vida dels homes i dones. En aquest marc, la tasca de l’escola s’ha vist arrossegada a ocupar-se en excés del rendiment i l’èxit individual dels seu alumnat. Naturalment tothom ha d’assolir un desenvolupament complet de la seva individualitat, però aquest objectiu legítim no s’ha de confondre amb una preparació orientada a obtenir el màxim profit personal de l’educació.

Si l’objectiu és que cada persona arribi sola el més amunt possible, el resultat és que unes poques van molt lluny i la majoria queden frustrades pel camí. Si el premi és individual, la majoria perd i el benestar social se’n ressent greument. La recerca en solitari de l’èxit destrueix la humanitat compartida.

Aquesta no ha de ser la lògica de l’escola. Els docents saben que per assolir el màxim desenvolupament de cada un dels seus alumnes, han d’aconseguir que el grup avanci de manera harmònica. I tots sabem que una societat justa, cohesionada i inclusiva exigeix que la distància formativa entre les persones no sigui excessiva.

Dit de manera ràpida, davant de l’individualisme que busca el guany privat ens convé atendre el doble sentit del comú: el comú entès com a espai per ser –som pel suport que reben dels altres i per la comunitat que conjuntament formem–, i el comú entès com que béns compartits –creació cooperativa i defensa del que pertany a tothom. El reconeixement del comú uneix les persones, crea humanitat i respecta les diferències.

I des de l’educació, què es pot fer per construir una pedagogia del comú? Almenys coses com les següents:

  1. Orientar els centres en direcció a una major igualtat entre l’alumnat, sense esborrar, però, les diferències. No admetre la producció d’una distància cognitiva enorme entre l’alumnat. Ens cal igualar els resultats, almenys en els nivells d’escolaritat obligatòria, impedir que algú quedi despenjat i permetre que tothom pugui arribar tan lluny com desitgi.
  1. Convertir els centres educatius en comunitats d’ajuda mútua. Establir pràctiques de cooperació entre els nois i noies que contribueixin a equilibrar el seu desenvolupament formatiu. Les metodologies d’ajuda entre iguals, aprenentatge cooperatiu o treball per projectes són propostes per aprendre de manera col·laborativa i harmònica.
  1. Obrir els centres a la participació i al servei cívic de l’alumnat. Oferir-los pràctiques pensades per facilitar la contribució altruista a la comunitat i el sentit de pertinença a la col·lectivitat. La metodologia de l’aprenentatge servei uneix necessitats socials, servei a la comunitat i aprenentatges acadèmics tot mostrant el valor d’allò comú.
  1. Fer dels centres espais de deliberació sobre el valor del comú. Considerar la defensa d’allò comú com una necessitat de justícia, sostenibilitat i felicitat. Mostrar que la humanització i el progrés no es basen en la lluita i la competició, sinó en la cooperació i l’altruisme. Les sessions de classe basades en el diàleg ajudaran l’alumnat a fer-se una opinió pròpia i a sentir-se motivats a actuar en coherència.