Tosquelles i la pedagogia institucional

Josep M. Puig RoviraFrancesc Tosquelles va ser el creador de la psicoteràpia institucional –i inspirador de la pedagogia institucional–a partir de la seva experiència a Saint-Alban (França), on va treballar després de marxar exiliat en acabar la Guerra Civil. Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia, 2021) és un magnífic llibre de Joana Masó que situa la trajectòria i les aportacions de Tosquelles en el seu context històric, social i cultural. I ara el CCCB ofereix una exposició –Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat– que val la pena visitar.

Francesc Tosquelles neix a Reus l’any 1912. Es forma com a metge i s’especialitza en psiquiatria, rep una significativa influència d’Emili Mira, de la lectura de la tesi de Jaques Lacan i de l’obra sobre teràpia ocupacional d’Hermann Simon. S’implica políticament en el POUM, Partit Obrer d’Unificació Marxista, allunyat del comunisme oficial. Durant un breu període, que acabà l’any 1936, treballa a l’Institut Pere Mata. A l’inici de la Guerra, el mobilitzen i l’envien primer al front d’Aragó i després és anomenat cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’Exèrcit d’Extremadura i director de la clínica d’Almodóvar del Campo, on comença a desenvolupar propostes terapèutiques que més endavant aprofitarà. Amb el triomf de les tropes franquistes, passa a França pels Pirineus, està uns mesos al camp de Setfons i a partir del 1940 s’incorpora a l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban. Un centre situat en una regió pobra, en plena ocupació nazi i durant un període en que van morir prop de 40.000 pacients als hospitals psiquiàtrics de França,  l’anomenat extermini dolç. A Saint-Alban no es va patir fam, com ara explicarem i, a més a més, es va iniciar una revolució del treball terapèutic en els hospitals psiquiàtrics. També va ser refugi de jueus i resistents, com per exemple Paul Eluard; lloc d’interès per a artistes, com Tristan Tzara i Jean Dubuffet, aquest darrer va fer una estada rellevant per la conceptualització de l’art brut; o també espai de formació, com en el cas de Jean Oury, psiquiatra que dirigirà posteriorment La Borde i que tanta influència va tenir en el món de l’educació. Saint-Alban esdevé el laboratori on es desenvolupa un conjunt d’experiències que després es coneixeran com a psicoteràpia institucional. A finals dels seixanta, Tosquelles s’incorpora parcialment a l’Institut Pere Mata i participa en la seva renovació. Mort a França l’any 1994.

En el llibre i en l’exposició del CCCB trobareu una completa i viva descripció d’aquesta trajectòria, avancem aquí tant sols dues paraules sobre la psicoteràpia institucional. De manera prioritària tracta de reconèixer la dignitat de les persones malaltes, transformar els entorns de vida deshumanitzats, donar responsabilitats quotidianes i capacitat de decisió als interns, combatre les actituds que recordin el feixisme i la guerra i, pel damunt de tot, evitar que aquests propòsits quedin en simples formulacions. Per aconseguir-ho, cal primer curar les institucions per tractar els malalts com a essers humans i per mirar de curar-los. Canviar els psiquiàtrics significa en primer lloc obrir-los a l’entorn per vincular els malalts a tasques normalitzades tan properes com sigui possible als seus contexts habituals de vida. Fer de camperols ajudant els veïns de la zona va ser una de les claus per no patir fam, a més d’una activitat terapèutica. Vincular-se amb els veïns, però també refer les relacions entre els interns i el personal de l’hospital –professionals de la medicina i no professionals–, així com també amb els visitants ocasionals. I per facilitar-ho es posa a la seva disposició la gestió d’un conjunt d’institucions que permetran crear formes de vida desitjables. S’instauren els clubs on els malalts prenen en les seves mans de manera cooperativa i autogestionada tants aspectes del funcionament de la vida del centre com sigui possible. L’organització del treball i les tasques artesanals, la presa de decisions econòmiques de la cooperativa, la preparació d’obres de teatre i la programació de sessions de cinema, el muntatge i realització de les festes, l’edició de revistes d’us intern del centre o destinades a lectors de fora, les excursions i les activitats esportives, entre d’altres pràctiques que poden omplir una vida amb significat. S’abandona el sistema d’aïllament, empobriment vital i control dels malalts per instaurar una experiència col·lectiva de creació i d’us de noves institucions –noves pràctiques– que els posarà en condicions d’una normalitat guaridora.

La influència de Tosquelles no acaba en l’àmbit mèdic. La psiquiatria institucional iniciada per ell es va transferir a l’educació donant lloc a la pedagogia institucional. A banda de la influència directe de Tosquelles, els treballs de Jean Oury i del seu germà Fernand Oury van ser determinants per desenvolupar la metàfora de l’escola-caserna i traduir a l’àmbit educatiu els supòsits de la psicoteràpia institucional. Però reculem una mica, de fet les institucions terapèutiques de Tosquelles troben en les tècniques de Freinet una proposta semblant: refer l’escola introduint un conjunt de tècniques o institucions que transformen la vida de l’aula i donen protagonisme a l’alumnat. Malgrat el paral·lelisme, l’arribada de les formulacions de la psicoteràpia institucional va desencadenar la separació dels seus impulsors del moviment de l’Escola Moderna de Freinet del qual en formaven part. Escissió que va protagonitzar Fontvieille, i que poc després encara es va subdividir en dos grups: el Grup dels Educadors Terapèutics –Oury i Aida Vasquez–  i el Grup de Pedagogia Institucional –Lobrot, Lapassade i Lourau. No ens aturarem a descriure les seves elaboracions i diferencies, als nostres ulls sovint amplificades, ja ho va fer de manera excel·lent Antoni Colom (La pedagogia institucional. Síntesis, 2000), sinó que volem insistir simplement en tres idees: el rebuig de l’escola-caserna, el treball amb les institucions com espai d’anàlisi crítica i de transformació de la vida escolar i, per últim, l’impuls de la participació de l’alumnat, des de la classe cooperativa a l’autogestió més radical. Un conjunt de propostes que van enriquir el panorama de les pedagogies renovadores.

Entre nosaltres, Joaquim Franch, sense estar clar que conegués de manera directa l’obra de Tosquelles, va rebre una influència profunda a través dels autors francesos de les dues línies de la pedagogia institucional. En la seva obra L’autogestió a l’escola (Nova Terra, 1972) narra una experiència conduïda per ell mateix en la que va aplicar les idees de la pedagogia institucional: autogestió de la vida del grup i del treball escolar a partir de la participació de l’alumnat en l’assemblea de l’aula. Val la pena llegir el llibre de Jaume Trilla  (Pedagogia del grup i del projecte. Una aproximació a l’obra de Joaquim Franch. Eumo, 2000) en el qual, com anuncia el subtítol, revisa la biografia, les influències, les realitzacions i les aportacions teòriques de Franch.

Com poden ajudar-nos avui les idees de Tosquelles i de la pedagogia institucional? Potser caracteritzar l’escola com una caserna no sigui el més encertat, tot i que algunes en deuen quedar, però tampoc podem afirmar que no calgui curar l’escola de noves malalties. Hi ha escoles saludables, però també n’hi ha que han estat atacades per nous virus. S’ha parlat de l’escola-aeroport, un centre fred en el que cadascú segueix la seva ruta sense fixar-se en la trajectòria dels altres, i de l’escola-supermercat, un centre on cadascú obté allò que pot adquirir amb els seus mitjans. Una escola individualista, interessada, competitiva, meritocràtica i orientada a l’èxit més que a la formació humana. Una escola que també cal curar amb nous valors i noves institucions.

Aquesta nota de lectura, a més de recordar Tosquelles i una part de la seva influència en educació (hi ha vessants com la trobada amb Fernand Deligny i altres contribucions que no hem ni esmentat), ha estat escrita per sumar-se a l’allau d’elogis que ha merescut el treball de Joana Masó i de l’editorial Arcadia. És un llibre magnífic que ens situa en la vida, l’obra i l’època de Tosquelles i ho fa trenant el text de l’autora, les moltes imatges que recull, alguns escrits de Tosquelles i d’altres autors, així com múltiples citacions de diferents autors que s’escampen per tota l’obra. Tot plegat amb un disseny, un paper i un preu immillorables. Un llibre que val la pena llegir per molts motius. I ara el CCCB ofereix una exposició, sota el comissariat de la mateixa Joana Masó i de Carles Guerra, –Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir e un camp de blat– que val molt la pena visitar.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s