Sense sucre

Josep M. Puig – Començar el comentari d’un llibre valorant positivament el títol i el subtítol pot quedar una mica superficial, però crec que en aquest cas està del tot justificat. El subtítol diu exactament de què va el llibre: la vivència d’una dona occidental que es submergeix en la cultura del Marroc. D’això va el llibre. I el títol, Sense sucre, ens parla d’un detall, potser menor, en el que la noia occidental no pot acceptar ni transigir amb un hàbit de la cultura marroquina: prendre el te molt carregat de sucre. Ella no hi vol gens de sucre, i sorprèn i es fa mirar. Però potser sense sucre podria referir-se també a la mirada amb què ens presenta la vida al Marroc i la vida de la seva família, està casada amb un marroquí. Una mirada plena d’afecte i amor, de comprensió i reconeixement, de voluntat d’entrar i de gaudir, però no és una mirada ensucrada a la realitat de cada dia del Marroc. Títol a banda, és un llibre que us atraparà.

Un llibre que almenys admet un triple nivell de lectura. En primer lloc, com ja s’ha dit, es una aproximació a la cultura marroquina explicada a través del dia a dia d’una família, de la família marroquina de la protagonista. Una descripció, amb infinitat de detalls i anècdotes, de festes, àpats, anada al hamman, visites al mercat i al fotògraf, de fer el ramadà i de rituals lligats a la mort i de molts altres aspectes que us donaran una idea ben completa de la vida al Marroc. Amb un estil descriptiu i amb tocs suaus d’humor i de crítica.

Però aquest primer nivell és inseparable del segon. La descripció està feta per una dona occidental que, a causa del seu matrimoni, entra de bon grat a formar part de la família del seu home i durant les freqüents visites comparteix la vida quotidiana a Casablanca i al poblet d’on és originària la família. És la vivència d’una dona occidental compartint la vida diària entre dones marroquines. Principalment, entre dones perquè hi ha una forta separació dels homes i una dedicació en exclusiva a les feines de manteniment de la família, i tant a casa com al carrer queden molt invisibles i menystingudes. Alhora, però, la nostra protagonista deixa constància del pes que traginen les dones, del seu paper essencial com a suport de la vida –dels fills, del marit i dels grans–, així com sovint de la família ampliada i del veïnat. Dones poc considerades, a estones esborrades, però que alhora transmeten humanitat i molt sentit comú. Dones amb les què se sent bé, tot i la distància que separa les seves vides, i amb les que tasta una altra manera d’estar en el món. Un xoc i un aprenentatge.

I tot plegat ens porta al tercer nivell de lectura: el tema omnipresent de les identitats. Com habitar alhora dos mons? Com orientar-se entre dues formes de vida en tants aspectes contraposades? Com enllaçar la dona activa, emprenedora, que vol ser lliure i conduir la seva pròpia vida amb la dona que es dilueix i està lligada a la solidaritat profunda de la comunitat. Perdre l’escalf i guanyar llibertat o perdre llibertat i guanyar escalf. En paraules de l’autora, és la tensió entre la modernitat i un món que es resisteix a caviar: “Entre l’individualisme i la llibertat i la pertinença forta i segura al grup, a la tribu i a la comunitat. No és una tensió banal, té dimensions tràgiques per a moltes persones, sobretot per a les dones que es troben a la frontissa de les dues cultures, que, com a portadores de valors, viuen esqueixades entre els anhels de llibertat i la pressió de la continuïtat de la tradició. El neguit dolorós d’escollir entre la soledat d’una anomenada llibertat i la solidaritat a tot preu, la dels llaços de sang que comporta, indefectiblement, la renúncia a la pròpia individualitat.”

I després del diagnòstic, encara assaja un camí: “… sabent-me impregnada de la decadència occidental, d’aquest salt de la civilització cap al buit, busco vestigis de la tribu a casa meva, i agraeixo tot allò que m’han regalat en aquest racó de món de tradició musulmana i llengua àrab i amazic. Potser així, rescatant els gestos antics que encara perduren en el meu trosset de Mediterrània, podré donar assossec a la meva ànima i trobaré, per fi, el meu lloc.”

Estrada Gelabert, Mireia

Sense sucre. Una dona occidental al Marroc.

Ara Llibrers, 2022.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s