EL SOMRIURE DE LA LAURA

Jaume Cela – Engego l’ordinador i em trobo amb un missatge del meu estimat Josep M. Puig. Aquesta vegada no em fa saber bones notícies. S’ha mort la Laura Rubio. Em quedo glaçat, no sabia que estava malalta. De fet feia temps que no coincidíem. Temps de pandèmia, d’allunyament. Una pandèmia que ha fet molt de mal i que encara en fa.

Intento recordar l’última vegada que vaig parlar amb la Laura i tampoc la recordo. Potser en aquell acte… Potser aquella tarda… No ho sé. I el dolor d’aquesta desmemòria  s’afegeix al dolor de saber que la mort forma part de la vida, però que no podem acceptar-la quan es tracta d’una persona tan jove, amb tantes coses ben fetes però amb tantes coses per fer.

Sí que recordo amb una lluminositat extraordinària quan ens vam reunir al meu despatx de l’Escoleta per parlar de la seva tesi doctoral. Ens vam conèixer aquell dia, en aquell moment.

Volia buscar evidències dels valors mostrats en les activitats que preparàvem. Ens calia concretar-los, però d’una manera vivencial. Volia saber on es mostraven, on els fèiem realitat i de quina manera.

Va entrevistar-se amb famílies, alumnes, mestres, monitors, responsables del menjador… i moltes vegades amb mi. Sèiem l’un davant de l`altre i conversàvem. Es va llegir tots els documents significatius de l’escola i va assistir a un bon nombre de reunions de tota mena. Després revisàvem tot el que havia observat i ella sempre escoltava. Escoltava molt bé, la Laura. Escoltava amb tot el cos, com ho hem de saber fer els que volem convertir-nos en mestres. Acollia el que deies i t’acollia sense abandonar mai el rigor que mereix un estudi com el que feia -i aquesta és una de les seves qualitats més preuades- sempre precedit per un somriure. La Laura era una persona que sempre somreia. Hi ha l’enigmàtic somriure de la Gioconda. Hi ha el somriure de la Laura que era una mena de carta de presentació. Jo soc la Laura i aquest és el meu somriure que te’l regalo i estar al costat d’una persona que somriu té efectes beneficiosos, et fa veure la vida com si l’estrenessis, com quan mires un infant i veus la plenitud del món en la seva mirada, un món que t’exigeix compromís, que et demana que el continuïs construint però que posis l’accent en l’amabilitat, en la tendresa, en la calidesa, en la compassió tan necessària per viure, en la decència que evita la humiliació, en aquell íntim sentiment que et fa pensar que pots millorar-ho tot.

L’Alícia de Carroll ens parla del gat que va desapareixent i que l’última cosa que veiem és una ganyota molt singular. Un gat que fa que Alícia se sorprengui perquè reconeix  que ha vist molts gats sense somriure, però mai abans una ganyota sense gat. Una Laura sense somriure és impensable,  no cal que us hi esforceu en desmentir aquesta afirmació.

Què s’emporta la mort?, em pregunto sovint. Cadascú té una resposta. La meva, en el cas de la Laura, és ben senzilla. A poc a poc s’anirà convertint en un bell i beneficiós record, en una lliçó de vida que actualitzes cada dia, però, i sobretot i perdoneu que ho repeteixi una altra vegada, en un somriure etern, lluminós, a frec de dits i d`ulls, esplèndid, evocador. Tinc el costum de parlar amb els meus morts. Mantinc converses amb ells. Seuen a peu de llit i em criden pel nom. A vegades plorem.  Molt sovint riem sense cap mena de sordina. Sempre tenim idees de com combatre els mals del món. Fins aviat, Laura. Ens retrobarem en alguna d’aquestes converses. T’avanço el que vull dir-te: Gràcies, estimada, per tot.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s