Acostar-se als contextos de prostitució

Mònica Gijón – Fa molt de temps que bons amics m’insisteixen a escriure en aquest blog sobre la realitat de la prostitució. Un tema controvertit al qual he pogut acostar-me com a educadora social i com investigadora en nombroses recerques. Encàrrecs pedagògics i acadèmics que m’han donat l’oportunitat de conèixer a dones valentes i generoses: unes treballadores sexuals, altres educadores que les acompanyen als seus itineraris vitals. Dones amb gran capacitat de lluita, passió per la vida i sentit de la sororitat. Després de moltes reflexions sobre l’acompanyament i la pedagogia social, arriba el moment de reconèixer a totes en aquest espai.

La prostitució realitzada per dones és una realitat desconeguda, especialment, la que s’exerceix com una via de subsistència en entorns desfavorits. Més enllà de clixés i estereotips que envolten a les persones que executen aquesta activitat, no es coneix la complexitat de la feina ni les vivències que suposa per cada dona. L’antropologia, el feminisme i les ciències jurídiques s’han acostat en profunditat al treball sexual amb conclusions ben diferents. Aproximacions que mostren la complexitat del fenomen i la controvèrsia que genera en les societats contemporànies, només cal veure la falta d’acord entre les perspectives abolicionista i pro-legalització. Tot i així, l’enfocament pedagògic i la tasca que realitzen les professionals de l’educació és força desconeguda, una pedagogia invisible que travessa els ambients on s’exerceix la prostitució.

Quan una educadora social s’interessa per les necessitats d’una treballadora sexual i li ofereix recursos sanitaris, jurídics o socials, compleix les seves funcions professionals. Però les educadores no es limiten a donar informació i avaluar necessitats amb professionalitat: escolten la història de les dones, s’interessen pels seus trajectes vitals i valoren les estratègies de supervivència que han desenvolupat en contextos d’exclusió. Si a més, comparteixen punts d’encontre i es comprometen en un itinerari pedagògic, es genera una aliança de reconeixement que deixarà una forta empremta en cadascuna.

El treball pedagògic s’inicia abans que les dones arribin a les institucions, comença als carrers on s’exerceix la prostitució. Una experiència de proximitat que permet a les educadores conèixer a les treballadores sexuals, generar un clima de confiança i oferir els serveis de les institucions. A moltes entitats socials es desenvolupen pràctiques d’educació de carrer que permeten a les educadores visitar parcs, polígons, pisos i clubs on s’exerceix la prostitució.  No es tracta d’esperar que les dones arribin a les ONGs, sinó de sortir al seu encontre i compartir espais de relació.

La pedagogia no s’acosta a aquests contextos per elaborar una anàlisi sociològica, una aproximació etnogràfica ni un debat jurídic. Més enllà dels discursos i dels diferents plantejaments sobre la prostitució, la pedagogia s’acosta al treball sexual per experimentar un encontre respectuós amb cada dona i convidar-la a un trajecte formatiu orientat a la cura de si i l’autonomia. Una pedagogia de carrer que ofereix proximitat, però que no depèn d’un sol dia ni d’un sol contacte. Les educadores mantenen una rutina de relació i reconeixement que es concreta en escoltar allò que cada dona vulgui compartir. Les primeres trobades són més aviat ràpides, les educadores saluden a les dones, mantenen breus intercanvis i els ofereixen informació de serveis sanitaris o d’orientació. Moments destinats a conèixer la persona i convidar-la al projecte. El temps i la confiança permetrà una major familiaritat per aprofundir en les històries, les necessitats i els somnis per complir. Un procés lent que exigeix ​​respectar el ritme de cada dona, evitar preguntes incòmodes i no pressionar quan les dones no volen parlar.

Apropar-se els contextos de prostitució no respon a una lògica quantitativa. Les educadores no van al carrer per contactar amb el nombre més gran de dones possible, sinó per generar un vincle de confiança amb cadascuna. Per a això visiten amb periodicitat setmanal les zones de prostitució i realitzen els mateixos itineraris. Respecten l’activitat de les dones i eviten espantar possibles clients. No es tracta d’envair l’espai ni canviar les regles de joc de l’entorn. Guanyar-se la confiança de les treballadores i dels gerents dels locals, requereix respectar els codis de la zona, buscar estratègies senzilles de contacte i no generar falses expectatives. Així i tot, acostar-se al medi permet a les professionals observar les condicions de treball i la situació de les dones en pisos i locals. Davant la sospita de tràfic de persones s’activen protocols amb entitats especialitzades, les educadores cal allunyar-se d’actituds heroiques que poden posar en perill a les dones i limitar la presència quotidiana de les educadores al medi. Acostar-se als contextos de prostitució exigeix ​​un primer un compromís de respecte i seny pedagògic.

La proximitat no soluciona els problemes, però és rebuda per les dones com un espai d’afecte i confiança. Per a algunes treballadores sexuals el contacte amb l’entitat social no passarà d’aquest acostament al carrer, altres dones viuen circumstàncies tan complexes que tampoc es resolen amb la presència i la proximitat de les educadores. Tot i així, les visites setmanals, la complicitat i la confiança es converteixen en una via de reconeixement. Experiències que permeten sortir per uns moments de la rutina de la prostitució i, si la dona ho vol, iniciar un procés d’acompanyament.

La pandèmia ha colpejat a les dones en situació de prostitució en aquests dos últims anys, tant a nivell econòmic com d’aïllament personal. Un període que també ha afectat la rutina de relació al carrer. No obstant això, les educadores han mantingut aquesta proximitat amb trucades telefòniques, videotrucades i visitant el medi quan les condicions sanitàries ho han permès. L’acompanyament no s’han difuminat amb la nova realitat i la confiança tampoc s’ha perdut en aquest període, més aviat al contrari, els contactes s’han multiplicat i les relacions s’han intensificat. Les educadores han demostrat la seva capacitat de reinvenció pedagògica per mantenir un vincle de dignitat tan necessari en temps de dificultat i incertesa.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s