El millor invent de la humanitat

15294269-antigua-ilustración-de-un-hombre-contando-una-historia-a-los-niños-y-las-niñas-creado-por-johannot-publicado-

Marc Fuertes Alpiste – Quan parlo de narració i educació amb els estudiants de grau, m’agrada començar tot fent la següent pregunta: “Quin deu ser el millor invent de la humanitat?” No hi ha una resposta única però ens ajuda a reflexionar sobre allò més central a l’ésser humà. Els estudiants comencen a dir coses mundanes. Un cop em van dir, sense avís: la lassanya. També la rentadora. Més enllà d’aquestes creacions simpàtiques, acaben proposant avenços tecnològics de tota mena com per exemple l’electricitat, la roda, l’ordinador, els mòbils o Internet. Es tracta de creacions que tenen a veure amb la informació i amb la comunicació. La mateixa roda o l’electricitat tenen molt a veure amb la comunicació, amb els camins, les connexions, la rapidesa, el trànsit i els nodes.

En un moment concret, pam!, algú proposa la música, el llenguatge i el signe. De nou apareix la comunicació. Aleshores, aprofito per parlar de la relació del llenguatge amb el pensament. Sense l’abstracció del llenguatge, ja sigui oral o escrit, el desenvolupament de les funcions de pensament quedaria afectat. I el llenguatge o la comunicació són cultura i l’accés a la mateixa. Per tant, sense llenguatge (de qualsevol tipus) o comunicació no hi hauria cultura (com a quelcom creació humana), i no hi hauria humanitat com la coneixem. Com a creació humana, el llenguatge podria ser el millor invent de la humanitat. Però de sobte, algú que aixecava la mà diu: el foc, potser? I aquí és on volia arribar: al foc.

Fa temps vaig sentir que, probablement, el foc hauria estat un element fonamental per a l’aparició del llenguatge i que, si no fos així, seria versemblant. Tornant a la meva aula, els projecto una imatge d’un grup d’homínids neandertals al voltant d’una foguera. Què deurien fer al voltant del foc? No ho podem saber. Però sí que hi ha estudis que han descobert que grups humans caçadors-recol·lectors dels nostres dies, com la tribu Ju/’hoan del sud del continent africà, dediquen bona part de la nit a explicar-se coses al voltant del foc[1]. I moltes d’aquestes coses són històries, narracions que deixen constància de fets quotidians que ocorren durant la jornada, experiències passades i coneixements que formen part de l’oralitat que ha dominat la transmissió de la informació durant mil·lennis. Pensem que el control del foc data al voltant del 400.000 a.C. L’escriptura no sorgeix fins farà uns 5.000 anys amb l’escriptura cuneiforme de Sumèria (avui Iraq). Son molts mil·lennis d’oralitat.

El foc és propi dels humans. Segons el mite, el mateix Prometeu, el tità que estimava els humans, ens va donar el foc perquè així l’home ja no estaria sotmès a la natura, com sí ho estan els animals. Per això va ser castigat per Zeus: encadenat al Caucas, una àliga li menjava el fetge cada dia i durant la nit li tornava a créixer per tornar a ser devorat. Per sort, el foc serviria per donar-nos enteniment. La pel·lícula “La recerca del foc” de Jean Jacques Annaud (1981) és un bon exemple per il·lustrar que el domini del foc té un origen i que no sempre s’ha sabut fer. L’argument gira al voltant d’un grup de neandertals que guarden el foc perquè no el saben fer. Un bon dia se’ls apaga pel mal temps i l’han de buscar per tornar-ne a tenir. Afortunadament, pel camí n’aprenen a fer perquè algú -probablement un homo sapiens– els n’ensenya.

A banda de protegir-nos de les inclemències del temps i de les bèsties, el foc va permetre cuinar els aliments. Hi ha estudis que afirmen que a partir d’aquí es va desenvolupar el cervell i va permetre la el sorgiment de la capacitat de mímesi, és a dir, d’imitar aquelles situacions que havien viscut durant el dia i que els havien sorprès. El foc, la llar, es converteix en l’espai que permet posar en comú el coneixement i aprendre la cultura, les innovacions, allò que es pot fer i allò que és perillós. I posant tot això en comú, davant del foc potser es formà la comunitat. Què fem al voltant del foc? Parlar, explicar-nos coses.

Des de ben petits estem programats per les històries i entenem el món a partir d’elles. El relat és una eina molt potent i per això es fa servir en publicitat i en el màrqueting. Anuncis com els d’una marca de pizzes, o d’una marca d’embotits, o de loteria, per anomenar-ne alguns, tenen un gran potencial d’identificació amb el relat i els personatges. Apel·len a l’emotivitat i fan baixar la guàrdia al pensament racional. D’aquí que les fake news, que també són relats, siguin tan eficients, i també els mites polítics que van comportar els feixismes i els totalitarismes del S.XX que identificà el filòsof alemany Ernst Cassirer quan explicava el que provocà la barbàrie nazi.

Des de la Il·lustració i l’auge del racionalisme, s’ha contraposat el discurs narratiu al discurs racional, lògic i argumentatiu. El discurs narratiu va lligat a la memòria episòdica i seqüencial. És a dir, que implica un punt d’entrada, un nus i un desenllaç. L’oient es submergeix i es transporta en el fluir, que ens fa connectar quan comença el relat, posant en joc elements afectius i d’identificació, i que ens fa desconectar quan acaba. És el discurs que s’aplica a la literatura i al cinema, entre d’altres. En canvi, en educació s’ha prioritzat el discurs racional, que és aquell lligat a la memòria semàntica, que classifica el coneixement sense necessitat d’ordre seqüencial. És una estructura adequada per a la ciència i per als manuals i els llibres de text, que són textos no seqüencials i de tipus taxonòmic. Probablement, sense la racionalitat encara estaríem en una època de mites. I potser per aquest motiu s’ha relegat la narració en educació: perquè es veu com a quelcom primitiu lligat a l’oralitat i no tant amb l’escriptura.

Kieran Egan, filòsof de l’educació, proposà que des de l’educació hem d’integrar els relats en els processos d’ensenyament, pel seu gran potencial expressiu i fins i tot retòric i persuasiu. Com es podria fer? A continuació proposo cinc vies:

  1. Que els docents siguem també explicadors d’històries. Aquestes poden atraure l’atenció de l’audiència durant les exposicions “magistrals” (per exemple, el professor Xavier Sala-i-Martin a l’inici de cada programa “Economia en Colors”).
  2. Introduir literatura o cinema de ficció amb finalitats educatives, des de novel·les o pel·lícules a adaptacions de novel·les per tal que siguin didàctiques.
  3. Fer que els estudiants siguin els protagonistes d’històries dissenyades amb finalitats educatives i que aprofiten la narrativa transmèdia. És una via poc explorada però potent.
  4. Que siguin els estudiants qui creïn històries. Per exemple, que construeixin relats curriculars relacionats amb el temari per reflectir allò que han après o investigat. O perquè no, històries de ficció.
  5. La creació de relats breus autobiogràfics o reflexius i en format digital. Són els anomenats relats digitals personals o personal digital storytelling, que ajuden a identificar i a estructurar les experiències. Segons Jerome Bruner -figura central de la psicologia cultural i un dels responsables d’explicar la importància de les narracions-, estem formats d’històries que ens expliquen a nosaltres mateixos i que es van adaptant i reconstruint segons les necessitats, quan no acaben de funcionar, o quan hi ha altres relats que ens convencen més. Aquesta mena de relats poden contribuir a la construcció de la identitat narrativa de les persones.

Si bé pot ser difícil integrar totes aquestes vies d’incorporació de la narració en educació, podem donar-hi alguna volta per ser també explicadors d’històries. No es tracta de tornar als mites, sinó d’enfortir els significats i de reforçar l’atenció de l’audiència. Així també podem valorar com pot encaixar la narració en el territori racional, aprofitant el millor dels dos mons. Més encara, en una època on el relat de ficció (i el fake) i l’explicació del jo agafen força a través de diferents suports, sobretot digitals.

[1] Wiessner, P. W. (2014). Firelight talk among the Bushmen. Proceedings of the National Academy of Sciences Sep 2014, 111 (39) 14027-14035; DOI:10.1073/pnas.1404212111


 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s