Això és real!

thumbnail_IMG_0855Josep M. Puig Rovira – Cada vegada és més freqüent que els protagonistes d’algunes experiències educatives en parlin usant expressions com la del títol: això és real, és autèntic, va de veritat, parla de l’actualitat, tracta temes que ens preocupen, o altres semblants. Aquesta manera de qualificar les activitats docents apunta a una idea pedagògica rellevant: la formació dels joves demana que participin en la solució dels reptes urgents que té plantejats la societat i el conjunt de la humanitat.

Recordo haver sentit aquesta expressió en una visita guiada a una exposició que mostrava els treballs artístics fets pels grups d’alumnes que havien participat en l’experiència “Creadors en residència del Consorci d’Educació de Barcelona i l’ICUB. Un artista reconegut treballa durant tot un any amb un grup de nois i noies amb l’encàrrec de fer una obra. Per fer-la s’han de plantejar a fons què volen expressar –un veritable treball de crítica social i d’educació en valors–, però també han de veure què poden aprendre de l’artista, com assolir un acord creatiu amb els companys i companyes i, finalment, han d’adquirir les destreses pràctiques i la capacitat cooperativa per realitzar junts l’obra. Un treball que després pot ser exposat i debatut en diferents contextos. Doncs bé, alguns dels que assistíem a la visita vàrem coincidir que es tractava d’una experiència autèntica, del tot real.

L’expressió “això és real!” es va repetir amb freqüència durant una sessió que el Centre Promotor d’Aprenentatge Servei i l’Oficina de Ciència Ciutadana de Barcelona varen organitzar conjuntament per analitzar les semblances entre l’aprenentatge servei i la ciència ciutadana. Es va presentar el projecte RiuNet que demana als nois i noies estudiar i tenir cura d’un tram d’un riu proper al centre, el Beepath que els proposa estudiar problemes de mobilitat en el seu entorn i proposar millores, el MosquitoAlert per detectar la presència de plagues i prendre precaucions, o els Observadors del Mar orientat a prendre mostres de les platges per fer una diagnosi de la contaminació per plàstics. En tots els exemples es coincidia en senyalar com una de les principals qualitats el que, a més de fer un treball científic, sempre es plantejava actuar sobre un problema de l’entorn dels nois i noies; per tant, se’ls apropava a reptes reals.

Un tercer grup d’experiències el tenim en la gama de propostes d’aprenentatge servei, o de servei comunitari si parlem de tercer o quart de l’Educació Secundària. En tots aquests casos l’alumnat s’enfronta a una necessitat real del seu entorn i ho fa estudiant tot allò que cal per realitzar un servei a la comunitat; una intervenció destinada a donar resposta a la necessitat detectada a l’inici. De nou trobem el dinamisme pedagògic que ens ocupa: aprendre fent alguna cosa real, implicar-se de veritat en l’entorn social en què viuen els nois i noies.

En aquestes tres casos, així com en d’altres que ni podem ni sabríem referir exhaustivament, trobem un punt comú: es tracta d’experiències formatives reals. Què volem dir? Són propostes que impliquen els nois i noies en una activitat en què els aprenentatges s’aconsegueixen intervenint damunt d’algun repte que planteja la societat. Els reptes no es converteixen en exercicis de paper i llapis, no s’escolaritzen, ni tampoc es converteixen en treballs que simulen la realitat dins de l’aula. Al contrari, s’observa, s’estudia i s’intervé sobre la realitat amb la voluntat de transformar algun aspecte millorable. No es tracta únicament d’aprendre fent, sinó d’aprendre fent en el món real; aprendre en contacte amb els problemes tal qual es presenten en la vida de cada dia. Per tant, aquestes propostes educatives no són una preparació per a la vida, sinó una acció en la vida mateixa. Una acció amb efectes immediats sobre els reptes que es treballen, però que també prepara per fer millor les coses en el futur.

Amb aquestes o altres paraules, la tradició educativa ja s’ha plantejat la importància d’aquest dinamisme formatiu, encara que la seva implantació no ha estat encara prou aconseguida. Dewey parlava de l’acció associada amb projecció social per defensar la cooperació dels joves amb voluntat de fer una aportació a la societat. La pedagogia marxista entenia el treball com el dinamisme bàsic de construcció de la societat i de la individualitat. Per tant, pensava que la participació dels escolars en formes de treball socialment necessari era imprescindible per assolir una òptima formació i contribuir al bé de la comunitat. Finalment, Baden Powell encoratjava els scouts a mantenir-se atents a les necessitats dels altres i a punt per mobilitzar-se i pal·liar-les de manera eficaç i alhora formativa.

Tres antecedents que des de tradicions diferents coincideixen en defensar la necessitat d’anar més enllà de la pedagogia activa; de la pedagogia entesa com a defensa de l’aprendre fent, de l’aprendre manipulant, pensant, dialogant o experimentant. Es tracta que tot això es faci, sí, però que es faci tractant problemes reals i importants de la societat, problemes percebuts pels nois i noies, problemes que permetin una aproximació vivencial. I, a més a més, que l’estudi dels problemes es prolongui amb una intervenció directa per transformar, ni que sigui a petita escala, la realitat que han estudiat. Una intervenció que ha de tenir efectes tangibles i que naturalment admetrà èxits, però també errors. Una intervenció real i alhora formativa pensada per millorar el món. Això és avui l’educació.

* També publicat al Diario de la Educación i al Diari de l’Educació.


 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s