Desenvolupament Comunitari

IMG_0491

Salvador Carrasco – La nostra època és la de la confusió, l’abús del llenguatge i l’absència d’idees. És un signe dels temps des de la crisi de la Il·lustració. Ja Goethe ho havia advertit: es comença fent “abstracció de la intel·ligència”; i es segueix recorrent a “la paraula tècnica”, ja que “quan falten idees hi ha paraules que poden substituir-les” i amb elles es pot “discutir enèrgicament i, fins i tot, erigir un sistema… amb el valor del lleó, l’agilitat del cérvol, l’ardor de l’italià i la constància de l’home del Nord”.

Portem a col·lació aquestes reflexions a propòsit de l´ús i l’abús de la idea d’acció comunitària, avui buidada del contingut precís que des de les Ciències Socials se li havia donat tradicionalment. Hom pot pensar que és ja una paraula tècnica, amb la que legitimar la proliferació de plans auto denominats comunitaris. Podria ser allò clàssic sobre la veritat i la realitat “aparent”. Es parla molt de desenvolupament i de treball comunitari, alterant, de fet, el significat dels termes.

Fa unes dècades enteníem per desenvolupament comunitari i acció comunitària el resultat de l’esforç cooperatiu d’una comunitat que pren consciència dels seus propis problemes i que s’organitza en el territori per a resoldre’ls per ella mateixa; desenvolupant els seus propis recursos i potencialitats. Eren quatre els elements essencials que es consideraven: territori (una comunitat activa), població (un context comunitari participatiu), demanda social ( amb una lògica de llarg termini) i recursos (amb una actitud compromesa de les Administracions).

També parlàvem d’animació comunitària per fer referència a l’acció, des de la base mateixa d’una comunitat humana, orientada a la millora i el canvi, en vista a la transformació social. Aquesta partia, dèiem, de la consciència crítica i del coneixement precís de les potencialitats disponibles dintre i fora de la comunitat. Era en tot cas qüestió d’un procés de canvi que havia d’implicar i estar obert a tothom, al conjunt dels agents socials de la comunitat (barri, entitats, famílies, escola, serveis i administracions públiques locals) amb una perspectiva holística, global i integrada.

Aquell treball comportava la participació activa de la població i de les entitats presents al territori. Tenia una metodologia exigent, sostenible i replicable, progressiva, planificada i avaluada; comptava amb els membres de la comunitat, de manera organitzada o informal, i amb les institucions; acompanyava processos d’interès comú, que milloressin realment la vida dels veïns i les veïnes.

Els Projectes guanyaven, a poc a poc , en globalitat; és a dir, acabaven abordant o tenint presents les diverses qüestions que afecten la vida de les persones i de la comunitat: habitatge, salut, educació, treball o convivència intercultural. I seguien una metodologia amb cinc etapes bàsiques ben definides: investigació (coneixement del subjecte), diagnòstic (objectiu i subjectiu), planificació (amb objectius i indicadors de qualitat), execució (intervenció en la situació i el problema plantejat), i avaluació (amb un enfoc sistèmic). Es tractava d’accions “infraestructurals”, a nivell de veïnat o de barri, relacionades amb carències, absència de serveis o prestacions de baixa qualitat, insuficiència o simplement absència d’intervenció pública. També es tractava de potenciar l’acció veïnal, cultural, esportiva i d’altres. Allò comunitari es veia com allò atribuïble al quefer dels membres de la comunitat i no a la forma d’organització del coneixement per part d’experts.

Només amb plantejaments holístics, dèiem convençuts, es pot arribar a incidir en la realitat, en la qual els problemes socials s’articulen en una interrelació plena de complexitat. Aquest nivell més global, però, demana temps, aportació de professionals i recursos externs de les institucions, i un rigorós treball de camp.

Benvinguts siguin aquests nous Plans de Desenvolupament Comunitari, Accions, Treball Comunitari o com es convingui a denominar-los. En tenim molta necessitat d’ells. Però no els confonguem amb qualsevol acció realitzada en la comunitat, per més que sigui exitosa.

Cal discernir i no deixar-se endur per modes, aparences o paraules amb les que legitimar sistemes tradicionals amb aparença innovadora. Es tracta més aviat de mediacions i instruments per a iniciar processos disruptius en els quals intervenen les persones d’una comunitat, per a actuar davant dels seus problemes, per a emprendre activitats que contribueixin al seu creixement personal, incrementin el seu sentit de pertinença a la comunitat local, potenciïn la seva participació, sumin el major número possible de ciutadans i aportin alguna novetat a la millora, el canvi i la transformació social.

També publicat al Diario de la Educación.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s