Els nous pobres

 

 

9788449333385

Entre la invisibilitat , l’oblit i l’odi.

Salvador Carrasco Calvo – Hi ha velles i noves formes de pobresa, “submóns” que configuren la vida quotidiana de molts ciutadans. És una pluralitat enorme de situacions que cal analitzar i abordar una a una. Els anomenats “problemes socials” son molt diversos, particulars i específics, afecten a diferents segments o sectors de la població, de manera diversa. Molts obeeixen a circumstàncies que qüestionen la dignitat personal de molts ciutadans, deixats a mans d’un destí de pàries. La diversitat d’ aquestes situacions produeix una sensació de dispersió. A la llarga, acaben desestabilitzant el sistema que les ha produït, per la via de les reivindicacions, organitzades o espontànies, o por la violència amb diversos graus de devastació, i pot abocar a la creació de guetos o a la repressió. De fet, als “exclosos” només els hi queda, en darrera instància, la via de la “protecció propera”: la solidaritat de la família o del cercle social mes pròxim o de la xarxa de solidaritat veïnal. El sistema públic de protecció social contra la desigualtat i la pobresa no funciona: fallen les polítiques públiques. En definitiva, l’aporofobia comença a ser un nou problema al que ca prestar la deguda atenció.

Comencem per recordar la pobresa de la gent gran, sovint invisible i vergonyant, d’antigues classes mitjanes/baixes, víctimes d’una implacable mobilitat descendent. Al llarg de varies dècades, en el treball de camp dels nostres estudis, en alguns barris antics d’algunes ciutats catalanes, hem vist persones grans malaltes, amb pensions baixíssimes, vivint sols en pisos alts de finques sense ascensor , sobrevivint gràcies al suport de la xarxa veïnal, invisibles per a les administracions i pels serveis socials, als que mai han acudit per vergonya, per ignorància o per impossibilitat física. A l’Informe Gent Gran: Pobresa i vulnerabilitat (ECAS 2016) s’ofereixen dates com que un 40% dels perceptors de jubilació tenien un import inferior al salari mínim interprofessional; un 2 % vivien sols; un 6% patien situacions de pobresa energètica; i les prestacions de dependència només arribaven a un 58% de les persones amb dret a rebre-les, quan en 2012 arribaven a un 81%.

 

 

Un altre grup el constitueixen els treballadors pobres, persones que no arriben a final de mes, que acaben subsistint gràcies als menjadors socials i als ajuts dels Bancs d’aliments, de Creu Roja i altres ONG. Son treballadors precaris, amb contractes escombraries, ingressos econòmics irregulars i fora de tota regulació laboral, molts d’ells amb fills petits o en edat escolar. Molts viuen de les pensions dels avis i dels “miracles” que fan les avies cuinant per tota la família. Son situacions que no han parat de créixer durant els darrers anys. La situació arriba a ser alarmant en alguns barris de les perifèries urbanes. Aquestes famílies acostumen a tenir problemes amb l’habitatge: viuen en pisos de protecció oficial, amb uns lloguers massa elevats per als recursos de que disposen, amb “trampilles” elèctriques o pagant com poden uns lloguers que no paren de pujar. Només a Barcelona, en els tres darrers anys, s’han produït fins a 12.322 desnonaments, la majoria (un 54%) vivien en règim de lloguer.

El fenomen dels sense llar torna a ser noticia a Catalunya. Els tres darrers anys el nombre de persones sense sostre ha crescut fins a un 20’9 %. Les dificultats d’accés a lloguers assequibles ha fet que una ciutat com Barcelona comptabilitzés més de 3.400 persones sense llar aquest any 2018. Recentment un grup de sense sostre s’ha agrupat i presentat a l’Ajuntament de Barcelona peticions com “Targetes T- Mes” gratis, accés gratuït a dutxes i menjadors socials i la construcció d’un hotel-social per a sense sostres, a l’estil dels “Housing firts” dels països nòrdics europeus. Ja l’any 2005 un estudi , encarregat per la Fundació Bofill, posava al descobert la vida, les trajectòries vitals i les circumstàncies de risc que aboquen a viure al carrer. El fenomen, en aquests darrers anys, no tan sols no s’ha abordat seriosament sinó que, a més, s’ha agreujat i va en alça. Algú d’ells diuen “ens sentim invisibles, com una pedra de la que ningú fa cas”. Ara l’acollida de menors emigrants sense papers (els “menes”) està fent cada dia més complexa la situació dels “sense sostre”, que es veu incrementar sense fre quan, als 18 anys, deixen d’estar tutelats i es veuen abocats al carrer sense alternativa.

Podem dir, sense exagerar, que vivim, especialment en les poblacions amb major densitat de població, una situació d’emergència d’habitatge. Es una situació complexa per intervenir en ella administracions amb diverses competències i per requerir-se, paradoxalment, un plantejament global. A principis de l’any 2018, en la ciutat de Barcelona, per exemple, malvivien, en “cabanes d’indigents”, unes 470 persones, en un total de fins a 71 assentaments barraquistes. Recentment l’Ajuntament de la ciutat ha decidit intervenir i ha posat a actuar les excavadores municipals com en altres moments històrics. Les xifres i les situacions actuals, certament, no es poden comparar amb les del barraquisme del segle passat, amb els trasllats forçosos de població sota el franquisme o amb els plans d’eradicació del barraquisme dels anys 1980. Catalunya té una llarga trajectòria en la lluita contra el barraquisme. Sabem, per experiència, el que es pot fer i els errors que hauríem d’evitar repetir. Però no sembla que acabem d’aprendre ni d’escarmentar. Abans la dinàmica era de la barraca al barracó o el bloc i ara de la nau a la barraca… el problema el mateix, els agents diferents.

Avui el problema és molt diferent i afecta a col·lectius d’emigrants subsaharians i de l’Europa de l’Est, que viuen en infra habitatges i dormen sota coberts de cartró i plàstics. El fenomen és visible i tant conegut com oblidat. Resulta dolorós constatar que les víctimes més vulnerables son molts infants i adolescents que viuen en condicions de pobresa extrema, d’exclusió i en la marginalitat més sagnant, com en el segle passat amb als emigrants vinguts a Catalunya d’altres territoris d’Espanya, a la recerca de treball, d’una vida digna i sense pobresa. És més l’odi als pobres ( “aporofobia”) va en augment i preocupa a tot nivell.


 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s