El raper i l’educadora

IMG_1083Josep M. Puig Rovira – En la presentació del llibre Educar-se és de valents, que ha coordinat Xus Martín i que va guanyar el Premi Marta Mata de Pedagogia 2017, es va produir un fet que voldria explicar per treure’n algunes reflexions. Després de la presentació del llibre per part de les persones que formaven la taula, un parell de nois que tenen com a afició rapejar van obsequiar la concurrència amb les seves habilitats. El llibre narra un conjunt d’experiències fetes en entitats que treballen amb joves que per mil motius han estat expulsats dels instituts. Nois i noies que solem qualificar com «en risc d’exclusió social». Ho dic perquè són nois poc habituats a parlar davant d’un auditori tan madur i seriós com el que els escoltava. Estaven una mica neguitosos. Els dos rapers, però, van impressionar per la seva destresa amb les rimes i per com van parlar del seu pas per les entitats que els havien acollit. De tota manera, em vull centrar en el final de la intervenció del primer raper.

Un cop acabada la seva actuació, i quan els aplaudiments encara estaven en el zenit, va demanar silenci. Una vegada aconseguit ens va explicar que continuaria rimant una part que havia afegit en secret perquè la seva educadora no ho havia de saber. En aquest moment sí que es va fer silenci, i ell va descriure l’educadora de manera sentida i poètica. Va enumerar les seves virtuts —felicitat, constància i bon treball—, la seva manera de ser —«salada», bromista i graciosa— i va acabar reconeixent que amb la seva sinceritat, calma i voluntat d’ajuda se l’havia guanyat. Va ser un regal inesperat, fet amb el cor i de gran valor. L’educadora penso que ho recordarà potser per sempre.

Ho volia explicar, primer, perquè està bé dir-nos les coses agradables, i també perquè té a veure amb la pedagogia del do. Què és això de pedagogia del do? L’antropòleg Marcel Mauss va mostrar que els humans ens movem per l’impuls de donar i ser altruistes, no som únicament egoistes i interesants. Aquesta idea tan clàssica i senzilla s’ha d’aplicar a l’educació. Està acceptat que els educadors i les educadores donen de múltiples maneres la seva ajuda als joves. Potser no està tan difosa la idea que l’educació no acaba fins que els nois i noies son capaços d’entregar alguna cosa a la seva comunitat. És el doble do de l’educació: primer dels formadors als joves i després dels joves a la comunitat.

El nostre cas exemplifica el primer circuit de do: l’ajut de l’educadora al raper. Mauss va explicar que un cicle de do es composa de tres moments: donar, rebre i tornar. El cicle el va començar l’educadora reconeixent el noi, confiant en ell i ajudant-lo a tirar endavant. Ho devia fer com a part de la seva feina des del dia que es van trobar. Ningú ens ha explicat que el noi a poc a poc es devia adonar que la seva educadora no estava disposada a llençar la tovallola i que faria l’impossible per ajudar-lo. En adonar-se’n, probablement es va estovar i va començar a aprofitar les ajudes i a iniciar un procés de maduració personal. A partir d’aquest moment, ens explica Mauss, els humans que reben una ajuda senten l’obligació de retornar alguna cosa a qui els ha ajudat. L’impuls de tornar és intens i satisfer-lo pot tenir efectes educatius. Doncs bé, crec que això és el que vam tenir ocasió de presenciar: un acte de retorn d’una persona que havia rebut un do i que el tornava a qui li havia entregat. Valorar en públic la seva educadora era un regal. Donar, rebre i tornar, el primer cicle del do tancat.

Abans d’acabar, algunes consideracions. La primera: l’educadora no esperava el retorn, ni aquell dia ni cap dels dies que va treballar amb el noi. El do és gratuït i no s’espera compensació, encara que finalment n’hi pugui haver de retorn. Si l’educadora hagués esperat rebre una recompensa, la màgia del do s’hauria trencat, i el noi, en notar l’interès de l’educadora, se n’hauria desentès. Per altra banda, el noi no té l’obligació de tornar res, però alhora sent una forta necessitat de retornar el do rebut. La sent per gratitud, però també perquè és una manera de demostrar i demostrar-se que ell també pot donar. Que no és únicament un receptor, un paper que si és per sempre es viu com una condemna. Ell ha rebut, però també està capacitat per donar. Naturalment, no sempre el retorn és un rap en públic, a vegades pot ser simplement una mirada o qualsevol altre gest o acció. El raper que ha rebut ajuda i lliurement ho ha agraït d’una manera tan encertada és una persona que madura, una persona a punt de fer la seva contribució a la comunitat.

A punt de marxar. És així com interpreto l’abraçada amb què el raper i l’educadora van tancar el moment. Segur que hi havia agraïment mutu, però potser també hi havia comiat. El comiat ple d’orgull d’una educadora que ha ajudat i d’un noi que ha esdevingut un ciutadà amb futur.


 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s