Salvador Carrasco Calvo – Els comportaments incívics d’adolescents i joves, el mal ús o deteriorament intencionat de bens públics o privats en la via pública son identificats pels experts com a actes vandàlics. Un fenomen al que hauríem d’afegir, entre d’altres, la violència gratuïta amb o entre menors als carrers, el “bulyling” escolar i les agressions sexuals. Segons dades de fa uns anys, d’una mostra de 4.200 adolescents i joves aproximadament un 30% dels i les joves d’entre 12–19 anys, declaraven haver tingut alguna conducta incívica o vandàlica (un 33% eren nois i 13% noies) i un 24% havien comés petits delictes, com robatoris, alguna vegada (Diego Torrente, CIIMU, 2012).
Les conductes desordenades o disruptives dels joves i adolescents son modelades pels grups d’amics, l’ambient dels barris, la família, l’escola i altres agents de socialització presents en la comunitat.
Els grups d’amics son el factor de més pes i significació en aquests tipus de conductes. Amics i amigues tenen una influència normativa proporcional al temps que passen junts i a la posició de l’adolescent o jove en el grup: les colles d’amics son potents transmissores de pautes i de conductes.
Un altre factor de risc és l’ambient del barri. Els entorns veïnals desordenats també afavoreixen aquests tipus de conductes. Ja se sap que el desordre crida a més desordre. Els barris amb drogues acostumen a tenir un efecte negatiu en les conductes dels adolescents i joves que hi viuen i les famílies acostumen a trametre una subcultura marcada pel tràfic quan estan involucrades en el mateix. La presència de drogues als barris son un predictor segur d’altres problemes que depassen el desordre de l’entorn i tenen relació directa amb relacions veïnals tenses, amb tarannàs que dificulten la convivència i reaccions violentes o amenaçadores. Els adolescents i joves surten malparats d’aquesta influència amb formes de vida, actituds i hàbits que predisposen a conductes disruptives, vandàliques o violentes.
Les relacions familiars son claus per a fer-hi front i modelar, d’alguna manera, les conductes desviades dels fills i filles. Molt freqüentment als pares els passen desapercebuts els actes vandàlics dels fills, els hi son invisibles. Sens dubte, la freqüència del diàleg i la comunicació amb els fills, el control de les conductes i compartir les decisions a prendre en cada situació resulten determinants. Pel contrari l’autoritarisme, la permissivitat i la negligència parental poden neutralitzar la seva influència. La gestió de les relacions familiars esdevé un element amb el que cal comptar, juntament amb la presència d’ agents de socialització com poden ser entitats socials juvenils, esportives o d’ esplai.
Una consideració específica mereix el món de l’ escola: un agent de socialització que incideix, també, en la correcció i millora de les conductes de l’alumnat i que dissortadament pateix les conseqüències de les conductes disruptives, de vegades violentes o mancades de respecte, dels adolescents i joves. En els casos reals i extrems que coneixem en alguns barris, s’han arribat a donar agressions físiques, insults o faltes de respecte, amenaces, de major o menor importància, al professorat o als equips directius; o actes vandàlics contra el material i el mobiliari escolar. Arriba a ser alarmant l’absència d’estratègies i dels recursos idonis imprescindibles que permetin fer front a les situacions a peu d’aula i de centre. Els casos extrems que conec estan condicionats per la per la subcultura de la droga, que sorprèn a un professorat poc format per a encarar tanta complexitat i sense els recursos i reforços imprescindibles. Un professorat poc avesat a tractar amb les famílies dels alumnes més conflictius, aliè o desconeixedor de la vida del barri, atemorit davant determinats pares. Parlem d’alumnes, certament, força conflictius. Xavals coneguts en d’altres indrets com a “dragons”, per allò que “semblen treure foc pels queixals”, nois amb qualitats de lideratge i dotats de fortes capacitats naturals. Persones que son les primeres i principals víctimes del desordre dels barris, de la influència d’entorns socials degradats i del fracàs educatiu. Em resisteixo a admetre que la solució sigui únicament l’expedient, la sanció i l’expulsió del centre, per més que en determinats casos siguin mesures necessàries, sempre i quan s’actuï des del respecte més estricte de la normativa de disciplina acadèmica, comuna per a tot l’alumnat.
No creguis que exagero. Quan parlem de centres i aules guetos, molt sovint estem parlant de tot el que s’acaba de descriure. En aquestes situacions més d’un docent i un equip directiu s’ha preguntat, amb raó: on està l’administració educativa?; on la cooperació entre els diferents serveis públics i amb les AMPES?; on la col·laboració amb les entitats del barri? El procés de socialització fa aigües per tot arreu: pares i mares que no saben com han de tractar i educar els infants; mestres i professors incapaços d’entendre què és treballar amb adolescents; famílies i escoles com a mons que s’ignoren mútuament; absència de cooperació institucional i entitats; i un llarg etcètera inacabable. Prou hipocresia, si us plau: el fracassat és el sistema educatiu i la societat en tota la seva amplitud.
Aprenentatge Servei 