LIDERATGES PER AL SEGLE XXI

salvador-carrascoSalvador Carrasco Calvo – En la Societat actual sembla que s’ha d’«excel·lir» per a ser algú. Cal estar a dalt dels llistats del sublim «Olimp» dels primers llocs de les múltiples carreres per «la franja alta» de qualsevol llistat. Fins i tot els rànquings de corrupció arriben a ser notícia.

L’interès per l’excel·lència i el lideratge té profundes arrels històriques i culturals.

Durant «l’època obscura», l’excel·lència obsessionà la reialesa de Micenes i, a la Grècia arcaica, interessà als aqueus i als troians, com descriu la Ilíada. En temps d’Homer, l’areté era una prerrogativa, el privilegi dels «millors», els «superiors»: era la virtut de l’aristocràcia i la noblesa militar. L’expressió deriva de l’arrel Ari-… ‘dominar, dirigir, manar’… «destacar sempre, sobresortir per sobre dels altres i no tacar el llinatge i l’honor dels meus pares». L’heroi mai no tornava enrere per escapar d’un destí tràgic.

D’aquesta arrel, en derivarien verbs grecs relacionats amb el guiatge dels ramats pels pastors, la conducció dels exèrcits en la batalla i altres assimilats a la idea de domini sobre els altres. Tot aristós —tot membre de la casta guerrera encimbellada— buscaria la pròpia areté i l’afirmaria en el seu lideratge.

Aquil·les, el dels peus lleugers, cercava la glòria individual (l’excel·lència) en les batalles i les guerres. L’aqueu entenia l’areté com el fet d’excel·lir com a guerrer, de vèncer, humiliant i profanant el cadàver de l’enemic mort. Hèctor, el domador de cavalls i heroi troià, deia d’ell, davant les muralles de la ciutat: «Tens al pit un cor de ferro». El troià, fill de Príam, “guerrer i matador d’homes”, moriria com «heroi» en «defensa de la terra que ens ha vist nàixer». Els dos herois s’havien enfrontat mostrant així, de manera diferent, la seva areté/excel·lència i els seus lideratges.

El Dante, a la Divina Comèdia, col·locà Ulisses a l’Infern, per mentir, actuar amb enganys i llençar-se a aventures temeràries. Per ell Ulisses fou el capdavanter d’un grup de companys fidels als quals va conduir “fins on Hèrcules deixà els seus dos senyals”, buscant “l’experiència del món sense habitants”, amb l’ardor de “fer-se expert del món i dels valors i vicis dels humans”. Inflamava l’ànim dels seus donant-los “el gran desig de fer camí” fins a “fer dels rems ales per a un vol boig” … ”fins que damunt nostre es tancà la mar” Pel Dante Ulisses portà els seus fins a la ruïna “després de travessar el pas terrible” (Infern Cant XXVI).

En el món romà, l’heroi ja no seria un aristoi, sinó un personatge capaç de sentir el glaç paralitzador del dubte i dels sentiments contradictoris; capaç de fer front a les dificultats amb coratge, amb una visió clara de la missió; de tenir serenitat enmig de les tempestes i de sobreviure, suspens entre la por i l’esperança; i capaç d’animar i orientar als seus, els que caminaven al seu costat. Així es descriu a l’Eneida. Era un lideratge més aviat compartit. Enees era un heroi social, no ja un individu isolat i excel·lent; estava amb els seus i al servei d’una missió: fundar la Urbs, fundar Roma. Enees sap que l’ Arcadia bucòlica no basta: per a sobreviure és necessària la política (Bucòliques). El líder romà barrejava el vigor de la nova civilització urbana (Troya i Cartago) amb la rudesa itàlica i la lluita, fins a la violència i la guerra, quan cal defensar-se de l’enemic (Eneida). En Virgili trobem un clar rebuig de l’ideal heroic en tot el que té de violència i confrontació bèl·lica («nulla salus bello»), per afirmar el «treball que no defalleix», la «pietat amb els déus» i el «valor» (“ Feror exul in altum/ cum sociis natoque penatibus et magnis dis”). L’ideal heroic romà fou, en realitat, una desgràcia, amb aquella excel·lent excusa: “audates fortuna juvat”.

Deixant de banda consideracions clàssiques, tornem al nostres dies i a l’àrdua i apassionant tasca que les organitzacions tenen al davant.

Hi ha moltes formes de lideratge. Farem bé de preguntar-nos quins lideratges tenen sentit en el segle XXI. Necessitem “guies” com si fóssim ramats?; nous “aristois” que tinguin un “cor de ferro“ i dominin les entitats com si d’exercits es tractés?; necessitem soflames ardents per a emprendre algun “vol boig”? … o que ens condueixin fins a algun “ Làtium” per a “veure ressorgir Troia” o arribar a “Hesperia”?. En aquestes alçades del segle XXI, hauríem d’estar ja vacunats contra temptacions tan velles i conegudes de tots.

Possiblement ens calguin lideratges compartits, que ens permetin dissenyar col·lectivament nous marcs estratègics i fixar les orientacions i les prioritats que demanen els temps que vivim. Potser seria millor reflexionar sobre la lògica de l’acció col·lectiva i la gestió col·legiada, des de valors compartits.


 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s