Especisme, un tema moral

World Forest and Wildlife Conservation

Cristina García* – De vegades ens preguntem per què les persones bones fan coses dolentes i sovint trobem que aquestes persones no tenen la visió d’estar fent mal a ningú, sinó que les seves accions són conseqüències d’una creença en què es deshumanitza a qui es fa mal. Quan ens creiem superiors a algú, som capaços de justificar males accions en contra seva. Podem reconèixer aquestes justificacions davant d’actituds racistes i masclistes, per exemple, i m’agradaria assenyalar un altre tipus de discriminació que cometem amb freqüència: l’especisme.

Aquesta discriminació suposa, com la resta de discriminacions, la consideració de veure un altre grup inferior a nosaltres. En aquest cas, pel fet de pertànyer a una espècie diferent a la nostra. I considerar-los inferiors ens porta a la seva explotació, a tractar-los com a esclaus i a cosificar-los.

La cosificació és considerar aquests éssers objectes que existeixen només com a mitjans per aconseguir finalitats humanes, i fer-los servir per diferents utilitats:

– Comprar-los, vendre’ls o regalar-los com a mascotes.

– Vestir-nos amb ells, arrencant-los la pell.

– Tancar-los en places de toros, circs, zoos o altres festejos per entretenir-nos.

– Experimentar en nom de la ciència.

– Esquarterar-los perquè ens serveixin d’aliment.

Aquest últim punt és el que més incòmode resulta de tractar perquè, d’una banda, els humans no volem sentir-nos responsables d’aquestes coses i, per una altra, tampoc volem saber que això està passant realment. Ens agrada pensar que els animals que acaben al nostre plat són animals que han mort sense dolor, i fins i tot sabent que això podria no ser així, tampoc fem res en absolut per esbrinar-ho.

Una vegada ens trobem amb la certesa que existeix un sofriment aliè perquè puguem gaudir d’un filet, fem ús de l’argument «del cicle de la vida», posant d’exemple que els lleons mengen altres animals, també. L’argument del cicle de la vida té molt poc sentit si tenim en compte que només ens comparem amb els lleons pel que ens interessa. No tenim ni les dents ni les urpes que tenen ells, i la majoria no seríem capaços ni d’anar a caçar nosaltres mateixos tot i servir-nos d’armes, i molt menys de menjar-nos els ulls, els budells, el pèl, etc., que sí que es menja qualsevol animal carnívor del planeta. En lloc d’això, paguem botxins que fan aquesta tasca per nosaltres, i és que no només no seríem capaços de fer-ho nosaltres mateixos, sinó que ni tan sols som capaços de mirar com ho fa un altre. El sofriment a què sotmetem altres espècies és tan terrible que quan tenim l’oportunitat de conèixer què se’ls fa, preferim no saber-ho. No estem disposats a canviar els nostres costums, de manera que per què turmentar-nos nosaltres mateixos sabent què fem? Com se’n diu, quan girem l’esquena a una realitat que fa patir a uns altres?

Va dir Paul McCartney que si els escorxadors tinguessin les parets de vidre no tindríem aquest debat, però el problema es redueix al fet que la gent no volem veure i no volem saber, perquè de cap manera tenim la intenció de permetre que perillin els nostres privilegis.

És comú també trobar l’argument que necessitem la carn per viure, però està totalment demostrat que es pot portar una vida 100 % sana sense el consum de cap tipus de carn animal, i que això no només ho demostren les moltes persones que segueixen aquest tipus d’alimentació, sinó que així ho han declarat públicament diferents organitzacions de salut a escala mundial.

Després de deixar en evidència que el consum de carn no és imprescindible sorgeixen veus que diuen «a veure… que no se’ns en vagi de les mans. Jo no menyspreo els animals pel fet de voler-me’ls menjar, el que és injust és el tracte que se’ls dóna a les granges; l’ideal seria una mort més digna i més humana». Voldria preguntar com és això de la mort humana. Mort amb compassió, potser? Pot ser la compassió un adjectiu de la mort aplicat a un ésser en bon estat de salut?

Penso que estem tan aferrats als nostres privilegis com a éssers humans respecte a les víctimes que la nostra major preocupació consisteix precisament en la possibilitat de perdre aquests privilegis, i no en el sofriment d’aquestes víctimes. És moral, això?

Sens dubte els humans som molt diferents d’altres espècies, igual que som molt diferents entre nosaltres. No obstant això, tots tenim una cosa molt important en comú: capacitat per sentir plaer i dolor, i desig de viure.

Ser especista és mesurar la utilitat dels animals en funció de la seva utilitat respecte als éssers humans. Ser antiespecista és entendre que els animals no són aquí per servir-nos. I no és tan complicat. Si els animals no són merament objectes, si tenen un valor moral, no podem justificar el fet de menjar-nos-els, portar-los posats o utilitzar-los. Ser antiespecista tampoc consisteix a no fer totes aquestes coses perquè estimem els animals, empatitzem amb ells o els tenim compassió. Ser antiespecista és una postura ètica, respectar-los és un deure moral.

Entenc que és pretendre massa demanar a algú que canviï els seus hàbits alimentaris, però no ho és pretendre que es reconegui aquesta realitat com un debat moral que s’ha d’obrir, i crear consciència del que estem fent. Crear consciència és, al cap i a la fi, el que ha de pretendre l’educació.

*Cristina García és alumna de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona.


 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s