Participació social i Consells d’Infants

Captura de pantalla 2017-03-15 a les 15.35.38Jaume Trilla Bernet* – Els infants no poden votar en les eleccions polítiques, però sovint acompanyen als seus pares quan aquests van a fer-ho; i segurament molts els pregunten a qui votaran i perquè. Veuen propaganda electoral pels carrers i -quin remei!- la de la televisió. Alguns també tenen les seves simpaties o antipaties pels diversos polítics i partits que es presenten; i tanmateix potser en parlen entre ells a l’escola o a l’esplai. Però el fet es que, per més que els menors puguin tenir les seves opinions polítiques, la nostra societat no els permet encara expressar-les en forma de vot. Sí que voten a l’escola per triar els seus delegats o per prendre determinades decisions relacionades amb les activitats de la classe. Que els infants puguin dir la seva en (i sobre) les institucions de les que formen part (família, escola, entitats d’educació en el lleure …), és una forma de participació important i necessària.

Però hi ha qui pensa que amb això no n’hi prou; que la veu dels infants s’hauria de poder escoltar també en l’àmbit públic. Al cap i a la fi, la Convenció sobre els Drets de l’Infant, aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1989, ja reconeixia als menors, de forma explícita i clara (articles 12, 13, 14, 15), drets com el de la llibertat d’expressar lliurament les seves opinions, el de la llibertat de pensament i de consciència o el de la llibertat d’associació, entre d’altres directament relacionats amb la participació social.

És amb l’objectiu de facilitar l’exercici d’aquests drets i potenciar la participació social dels nens i nenes que s’han creat els anomenats Consells d’Infants. A Catalunya ja hi ha més de seixanta pobles o ciutats que disposen d’aquest òrgan de participació infantil. La composició i el funcionament dels Consells és variable, però solen estar formats per nenes i nenes d’entre 8 i 12 anys, triats pels seus companys de l’escola. És reuneixen de forma periòdica (el més normal és que ho facin un cop al mes) en dependències municipals, i amb l’acompanyament d’un/a dinamitzador/a. I què fan en aquestes trobades? Doncs parlar de la ciutat en la que viuen; un parlar que inclou: detectar i analitzar injustícies, problemes, mancances …; formular les crítiques, denúncies i reivindicacions corresponents; fer propostes concretes i dissenyar projectes de millora; i difondre-ho tot plegat als altres infants de la ciutat i a la ciutadania en general. L’Ajuntament (amb l’alcalde en primer lloc, però també els regidors i tècnics …) es compromet a escoltar el Consell d’Infants i a donar les respostes pertinents a les seves crítiques i demandes.

Tota aquesta moguda té el seu origen en les propostes sobre la Ciutat dels Infants del pedagog italià Francesco Tonucci. Una de les seves idees principals és que una ciutat que sigui bona pels infants -en la que puguin jugar pel carrer, anar tot sols a l’escola …- serà, ben segur, també una ciutat millor per a la majoria dels ciutadans; i, sobre tot, per aquells sectors que parteixen de condicions personals i socials més precàries (gent gran, persones amb problemes de mobilitat …). I per anar aconseguint aquesta ciutat bona pels infants (i de retruc també pels altres), segons Tonucci, no hi ha més remei que comptar amb la col.laboració dels propis infants. Els Consells dels que estem parlant serveixen justament per això; per facilitar que els infants ens diguin cóm hauria de ser la ciutat que voldrien i per demanar-los que ens ajudin a fer-la realitat.

Aquest organisme també te, sens dubte, una funció educativa: serveix per a formar com futurs bons ciutadans (críticament conscients de la seva realitat, participatius i responsables) als nens i nenes que, de forma directa o indirecta, hi són involucrats. Però es clar que aquesta funció educativa només es pot assolir si els Consells realment acompleixen amb el seu objectiu primer: atendre amb lleialtat a la veu dels infants per tal que ells i la majoria dels ciutadans puguin viure millor a la seva ciutat. Si en la ciutat o en el poble no s’hi fa notar efectivament l’acció del Consell, és que a aquest només li ha estat assignada, de fet, una funció purament retòrica i ornamental: sempre queda bé que les autoritats municipals es retratin amb infants. El paternalisme o, el que es encara molt pitjor, la instrumentalització política dels menors són perills reals que cal evitar. És per això que fins i tot resulta desitjable que els Consells d’Infants generin una certa incomoditat a les autoritats municipals: senyal que els Consells fan bé la seva feina i que les autoritats se’ls prenen en serio.

*Jaume Trilla Bernet és Catedràtic de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona.


 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s