You’ll never walk alone

12107951_10153923021129424_1349789152204966253_nJosep M. Puig Rovira – La cançó Mai caminaràs sol és una de les peces destacades del musical Carousel que s’estrenà a Broadway l’any 1945. En un moment que la protagonista viu una pèrdua dramàtica, una amiga li diu cantant que, malgrat tot, mai no estarà sola si manté l’esperança en el seu cor. La clau de la situació està en el fet que una persona se li apropi, l’acompanyi i l’encoratgi a mirar endavant amb esperança.

A meitats dels seixanta, els aficionats del Liverpool van convertir la cançó en un himne per esperonar els seus jugadors. Abans dels partits o quan les coses no van bé, l’estadi canta als seus jugadors que mai no estaran sols. De nou la mateixa idea, ningú deixarà sol l’equip, i encara menys si estan perdent el partit. Els seguidors potser no sempre compleixen, però quan l’estadi canta l’equip rep una dosi extra de coratge.

De fet, a tots ens agrada sentir el mateix que rep la protagonista del musical o els jugadors del Liverpool, a tots ens agrada que ens diguin que no caminarem sols, que estaran al nostre costat, que podem confiar que en moments de patiment tindrem algú amb nosaltres que ens donarà força. Tots desitgem sentir i saber que no estem sols.

Però això és justament el que ens ha robat l’antropologia neoliberal amb l’error, i l’horror, de definir els humans com a individus autosuficients, independents, egoistes, preocupats en exclusiva per l’èxit, disposats a competir per obtenir-lo, a preparar-se fins a l’extenuació per guanyar, a no tenir mai prou recompensa i a consumir tant com sigui possible, esperant que arribi una felicitat que sempre es fa esperar. Aquest tipus de vida porta a la soledat i a la por, i sovint és el principi d’altres malalties.

La lluita contra aquestes idees neoliberals sobre la naturalesa humana és el nucli temàtic de dos documentals recomanables que presenten, respectivament, l’experiència de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la d’un grup d’aturats de llarga durada que es troba regularment amb voluntat terapèutica, una proposta dels Serveis Socials del barri de Sant Antoni de Barcelona i del Dr. Josep Moya, de l’Observatori de Salut Mental de Catalunya.

El documental sobre la PAH, Sí se puede, de Pau Faus, mostra tota l’activitat de la Plataforma, però destaca un motiu de fons que es repeteix: mai més estaràs sol davant dels bancs, tot el que fem també és una lluita contra la por i la soledat. Les diferents accions comparteixen com a mètode la idea de fer junts i de manera igualitària i participativa el que en cada moment es decideix. Un procedir que té efectes terapèutics i empoderadors.

La cinta sobre els aturats, El grup, de Gustavo Vizoso, descriu l’evolució de persones en dificultats que s’apleguen per ajudar-se ells mateixos i per ajudar els altres membres del grup. De nou apareix com a motiu de fons la lluita contra la soledat, la recerca de companyia, de recolzament i d’ajuda. Al final del procés, aconsegueixen trobar-se millor i fins i tot plantejar-se reptes conjunts.

En els dos casos ens trobem amb la mateixa idea antropològica de fons, que podem resumir en forma de propostes: primer, cal superar la il·lusió d’omnipotència i la vergonya pel suposat fracàs, i acceptar que estem ferits per dificultats a les quals, malgrat tot, podem fer front; segon, cal combatre l’aïllament social i la depressió i associar-se amb iguals afectats per les mateixes dificultats; tercer, cal fer front a l’egoisme i a la recerca de solucions individuals i implicar-se en activitats d’ajuda mútua; i quart, cal trencar amb la passivitat i el desconcert i idear de manera participativa projectes d’acció en benefici de tothom. El joc d’aquests elements crea un nucli que, sumat a molts d’altres, pot ajudar a fer néixer una societat del comú, per oposició a la societat de l’individualisme competitiu. Treballar en aquesta direcció també podria frenar la tendència a ofegar la soledat aixoplugant-se en una solució totalitària.

Per acabar, dues paraules sobre la creació de nuclis comuns en l’àmbit educatiu. Probablement avui una educació democràtica hagi d’impulsar amb més força pràctiques en els centres i les aules que evitin la soledat dels nois i noies als quals els costa assolir el nivell exigit, que tenen necessitats especials, que són assetjats, que han sigut expulsats, que han arribat de molt lluny i, al cap i a la fi, de tot l’alumnat que en un moment o un altre necessitarà de l’ajut de la comunitat dels iguals. Fer dels grups classe nuclis d’ajuda mútua és un repte, alhora antic i nou, d’una escola democràtica. Una escola menys preocupada per l’èxit individual i més abocada a procurar que nois i noies es cantin els uns als altres You’ll never walk alone.


 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s