Estrelles de la sort

Un conte de Nadal

dav

Irene Antúnez González* – No fa massa temps vaig viure una de les experiències més boniques que mai hauria imaginat, encara que no la desitjo a ningú. Va succeir en una planta d’oncologia infantil a Barcelona.

Al llarg de la meva estada com a acompanyant, vaig poder veure els valors més purs. Vaig sentir el valor de la família, dels amics, de l’amor; també l’odi i la frustració. Corria pels passadissos la valentia, la por, la superació, la força, la lluita i el dolor.

En aquest lloc, els nens malalts comparteixen habitació; quan algú està sol és perquè la seva vida s’apaga, i tots guarden respecte per aquella habitació i per les persones que l’ocupen.

Un dia com qualsevol altre, va acabar ben diferent de la resta. Un dels nens estava molt preocupat perquè la seva companya d’habitació patia els efectes secundaris del tractament de la quimioteràpia; es trobava malament, tenia vòmits i marejos.

Llavors, al nen se li va ocórrer una solució màgica: li va demanar a la infermera un pot de factor estimulant de progenitors hematopoètics, un medicament que ajuda el cos després de les sessions de quimioteràpia.

Dins del petit pot de cristall ara ja buit, el petit hi va ficar estrelles de colors, de les que serveixen per fer treballs manuals, el va tancar amb goma d’enganxar i el va regalar a la nena com a amulet de la sort. I tot mirant-la als ulls li va dir: «Tranquil·la, tot anirà millor».

L’endemà, la nena, que estava una mica recuperada, va ensenyar per tota la planta el seu amulet i, com passa amb els refredats de tardor, tots es van contagiar del desig que algú els regalés estrelletes de la sort.

Així va ser com tots els nens i nenes van acabar fent potets d’estrelles per als companys de planta, per a les seves mares, els pares i els germans.

Tots els visitants de la planta d’oncologia infantil s’emportaven estrelletes de la sort, però no les agafaven ni tampoc les compraven: algú te les havia de regalar.

Aquesta era l’única norma i el vertader principi actiu de les estrelles: te les havien de regalar amb afecte, només així donaven sort de veritat.

A més dels nens i nenes interns, en aquests tallers mig clandestins, sovint nocturns, les infermeres i els metges també van treballar-hi. Volien donar i rebre sort. Al final tots portaven a la seva bata les estrelletes de la sort.

Per Nadal, l’arbre es va omplir de potets amb estrelles. Així els familiars i amics que per precaució no visitaven sovint els malalts, aquells dies tenien l’ocasió d’emportar-se un record diferent d’un lloc tan singular.

Aquesta història no té final, però els potets d’estrelles de la sort continuen rodant pel món plens de màgia, amor, felicitat i humanitat.

 

* Irene Antúnez González és alumna del màster d’Educació en Valors i Ciutadania de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona.


 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s