L’ APS : una pedagogia del compromís

Salvador Carrasco, professor emèrit del Departament de Sociologia i Anàlisi de les Organitzacions de la Universitat de Barcelona

Salvador Carrasco, professor emèrit del Departament de Sociologia i Anàlisi de les Organitzacions de la Universitat de Barcelona

Salvador Carrasco Calvo – Sennett és un destacat sociòleg nord-americà, que no ha dubtat en presentar-se com “el darrer autor de l’escola pragmatista americana”. Aixó és com dir que les seves arrels es remunten a W. James , a J. Dewey i als més interessants corrents del comunitarisme nord-americà d’esquerres. La seva obra el situa en el terreny d’unes ciències socials interessades en l’acció social comunitària, que mira la vella “qüestió social” des del punt de vista de l’associacionisme de base, que sap reconèixer el paper central del subjecte social i fa de la participació real dels agents una bandera. La seva obra Junts és una anàlisi magistral de la cooperació i la comunicació com a elements de cohesió social. En ella fa suggeriments d’interés sobre el compromís social.

Alguns elements autobiogràfics

L’autor fa una viva descripció de la vida social d’un barri pobre i marginal de Chicago, en el que va viure set anys; parla del treball de les Cases d’ Acollida del barri amb els infants i joves del barri, autèntics “talismans” per als “supervivents” d’aquell entorn social degradat, entre els quals es trobava ell mateix. Aquelles Cases d’ Acollida eren per als infants i joves dels barris i les comunitats econòmicament febles, l’alternativa a les “bandes juvenils”, abans que penetrés a fons la droga i acabés enfonsant barris sencers en un procés accelerat de degradació del clima social de les gents que vivien allà. Especialment lúcides i interessants semblen les seves observacions sobre la desigualtat entre els infants o les seves idees sobre les seqüeles interiors de “la conducta dels infants com a consumidors”.

La construcció del vincle social

La “civilitat” , “socialitat” o “cohesió social”, es viu i es construeix quotidianament als carrers, a les associacions i les institucions socials de base. Els vincles que articulen la comunitat local son la “reciprocitat” entre veïns, els “rituals socials” i la “conversa dialògica” més sencilla entre companys i amics.

De l’absència de compromís a la cooperació social

La falta de dompromís és un fenòmen “estructural” .Rau en una visió de la vida col·lectiva “a curt plaç”. El “curtplacisme” és una de les característiques del model capitalista financer en que vivim. Un sistema imposat per una élite (“superclass”, “el club dels escollits”) instal·lada en els centres de les finances globals, integrada per uns sis mil individus que comparteix amb els caimans una comuna voracitat depredadora.

La manca de compromís social és deguda, també al “retraïment” de l’individu en sí mateix. Sovint, els individus es veuen incapacitats o desbordats per la complexitat d’una realitat i un compromís que se’ls fa incomprensible o inabastable. Incapaces de gestionar aquestes situacions, no poques persones cauen en ansietats i obsessions que els tanquen encara més en si mateixos. L’autoregeneració és possible mitjançant el treball. El treball físic del taller artesà, enforteix la cooperació i la fa més forta. Desvetlla actituds i gestos que comporten o faciliten la col·laboració, com la “diplomàcia quotidiadana”, el saber “gestionar els conflictes”, “tenir habilitat dialògiques” i “empatia”. També el saber administrar els “silencis”, les paraules i els “gestos no verbals” faciliten el diàleg. Allò que volem dir quan parlem d’“intel·ligència emocional”.

La construcció de la comunitat és un procés de baix a dalt. Amb un llenguatge també utilitzat per alguns clàssics de la Sociologia, Sennett parla de la “vocació comunitària”, de la “crida a fer comunitat”. Una crida que procedeix de tres possibles fonts : d’alguna fe religiosa; de conviccions arraigades; o de la “socialitat”, dels “plaers de la comunitat” i de “l’increment informal del compromís a través d’ algun projecte compartit”. La socialitat és el camp de la cooperació comunitària.

En darrera instància, es tracta de fer junts un servei a la comunitat, mitjançant un projecte que repongui a alguna necessitat real. La cooperació i la participació son estratègies de resistència i resiliència per a la comunitat i per a les persones. No és poca cosa en els temps que corren.

(*) R. Sennett Juntos. Rituales, placeres y política de cooperación.

Ed. Anagrama, Barcelona, 2012, 432 pàgines.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s